Dir-nos-ho tot…

Aquest aire amb què alena la terra i ho embolcalla tot, la llum que juga a ser verd i plata a les branques de l’àlber, un cel de núvols i blaus i sol que emmarca la rotació de la terra, el vol àgil i precís de dues orenetes que desafien la llei de la gravitació, la taca resplendent d’una rosa que es desclou per fer que el verd ho sigui encara més… I nosaltres, quiets en mig de tot sentint que els pensaments ja no pesen, sentint com la sang flueix i que la vida és ara i aquí tota, completa, en aquest tros de món on res no compta tant com la llum pausada i generosa de la tarda reposant damunt les nostres pells. I el silenci, aquest silenci plàcid amb què podem dir-nos-ho tot quan la tarda encara és ben viva.