albetinoya4__1406800318_34726

El carro del sol [25senseEspriu]

Quan he sapigut que la Roser d’Antaviana havia proposat un homenatge en record de Salvador Espriu, de seguida  me’n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el primer que jo n’havia llegit. Ràpidament m’han vingut a la memòria tota una munió d’imatges i records dels anys a l’Institut, quan encara no s’hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes classes optatives de llengua catalana amb el mossèn, de les quals me’n quedà el Signe de l’Albert Jané que encara guardo com un petit tresor.
Darrera d’aquest record, me n’arriba un altre que tenia força oblidat tot i la intensitat amb què llavors ho vaig viure: el recital de poemes de La pell de brau que vàrem fer a 3r de BUP, el Miquel Bohigas tocant la guitarra i jo llegint els poemes. Encara he trobat les anotacions fetes amb la meva lletra d’aleshores indicant la velocitat de la recitació o la gravetat de la veu, si és que la veu als setze podia ser gaire greu. Miro i remiro l’Antologia d’Espriu i m’ensopego, també, amb fulls d’anotacions extretes de la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu de Josep M. Castellet que jo vaig llegir -ves a saber perquè- en una edició en castellà de Taurus.
Mentre faig memòria i escric tinc a la vista el meu primer llibre d’Espriu, l’Antologia poètica que es va publicar el 1978 a la MOLC, que juntament amb Aloma de la Mercè Rodoreda, el Signe de Jané i, quan encara no sabia llegir, un Patufet que els meus pares em van dur de Montserrat, van ser les meves portes d’entrada al món de la literatura catalana.
Recupero versos i llegeixo una altra vegada la poesia d’Espriu, em retrobo amb antigues lectures, però cap agafa tanta força com el primer poema de Cementiri de Sinera. Tot i que aquests siguin molt probablement els primers versos d’Espriu que als setze anys vaig llegir, no sabria dir amb seguretat quina és la raó que el seu record sigui tan fort. El que sí sé, és que aquest carro del sol que s’arrepenja a les carenes plantades de vinyes el veia passar cada un dels dies de la meva infància, així com els xiprers que costudiaven immòbils la porta del cementiri a Sant Llorenç. Potser és això, no ho sé, però aquests versos tan senzills encara m’emocionen:
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
[Salvador Espriu: Antologia poètica, Ed. 62/La Caixa, Col. MOLC, 2. Barcelona, 1978]
0 comentaris
  1. vpamies
    vpamies says:

    Ricard, no sé què deu haver passat. Potser eres a la llista d'Antaviana i jo encara no t'havia localitzat. Miro de deixar un comentari en cada apunt participant i així no em repeteixo ni em deixo ningú.Sigui com sigui, ja hi ets.Gràcies per participar!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>