Fidelitats

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>