DSC_2750B

Jordi Llavina: El silenci de la cendra

Fa unes setmanes el poeta i amic Jordi Llavina va tenir la bondat de presentar el meu darrer llibre, On la sang, a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i avui, a més, ha publicat la crítica que n’ha fet al diari El Mundo, concretament al suplement Tendències. Des d’aquí li agraeixo la defensa que fa de la meva obra i aprofito per transcriure el contingut íntegre de la seva magnífica ressenya. Això és el que diu:

EL SILENCI DE LA CENDRA 

On la sang, de Ricard Garcia. Pròleg de Joan Navarro. 19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2016. Onada edicions. Benicarló, 2017. 80 pàgines. 13€.

Jordi Llavina 

Les del títol són les darreres paraules d’un llibre de poemes —el quart de Ricard Garcia— honest i mesurat, fet de versos que observen atentament, de manera similar, natura i naturalesa humana. No hi ha cap composició que busqui l’aplaudiment fervorós ni la sorpresa del lector, sinó que més aviat diria que en persegueix l’íntima conformitat: que, en la bellesa de la formulació, hi pugui reconèixer una lliçó tan fonda com perdurable. Fixem-nos en aquelles Roses d’hivern, que, a les tiges més altes, ja no són sinó “restes d’una esplendor vellutada”. Sabem que “a la resta del roser hi queden només / els calzes de les flors mortes, secs, / i algunes fulles”. La mirada descobreix, en el roser agostat, un germà. Però l’existència d’un home és plena de contrastos. En la fosca de l’edat, pot quedar, per a qui contempla la nit, “el consol que es dibuixa / en els deixants dels avions que desafien, / per damunt nostre, la tenebra”.

On la sang comença amb una suite de poemes amatoris, en què se celebra el desig i se’n fa memòria: “la mastego, tanta vida”. El Goethe encara romàntic, consumat el plaer amorós amb la seva amant, comptava, damunt l’esquena de la dona, hexàmetres d’un nou poema. La imatge podria aplicar-se al protagonista de molts d’aquests poemes: “Potser sí que la felicitat sigui això, / aquest reposar oblidats del món sobre un costat / i aquest fil de llum que encén el teu cos”. És la quiete dopo la tempesta leopardiana, la que embarga els cossos després del combat amorós, però també aquella en què el poeta imagina i crea després del brogit vital. Passat el desig, el record de la trobada amorosa és com una “cicatriu de llum als llavis”. El poema Sentor refereix l’acció de remenar la terra: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. Aquests dos versos defineixen una part de la intenció de l’obra: la de fer compatibles en l’escriptura goig i pèrdua, extinció i renovament.

Ricard Garcia sap triar oportunament les seves imatges, algunes de les quals, ben pròximes al territori del símbol. Penso en aquells dos xiprers com dues navalles o en el peix que boqueja fora de l’aigua, i que fa de mirall a l’ésser… Aquestes i tantes altres que conviden a proclamar que “ens resistim, / atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir”.

[El Mundo, suplement Tendències, pàg. 3; 15 de juny de 2017.]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>