ricard-garcia-el-llibre-que-llegies
Info

Ricard Garcia: El llibre que llegies
Edicions Igitur, col. De umbral en umbral/català, núm. 1. Montblanc, 2012. [ISBN: 978-84-95142-68-9]
(36è Premi Vila de Martorell de poesia catalana, 2011)

El llibre

El llibre que llegies (2012) ens parla del pas del temps i de l’alegria elemental de viure, alhora que de la presencia de la mort. En els versos d’aquest llibre, la natura és un mirall de l’ànima humana, un speculum, un aparador de saviesa. A El llibre que llegies se’ns diu que cal saber tocar i escoltar, olorar i mirar els altres, els éssers vius i també els inerts per sentir-los i ser-ne part. I cal, sobretot, escoltar el temps que ens travessa i ens convida a rellegir-nos, a tornar-nos a dibuixar amb els colors primaris, a redefinir la nostra identitat; a reconciliar-nos amb la mort i amb tot el que perdura i torna a néixer, amb tot allò que d’una manera intensa i profunda ens explica qui som.

Sis poemes de mostra

Ser pedra

Com qui tanca una casa per sempre, defugies les paraules, i com els seus murs aprenies a callar amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, lluny dels homes, la bellesa adormida del silenci, l’aire quiet que travessa la pols del temps.

I ara voldries ser pedra. Rostida pel sol o molla de pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens. Pedra que viu en la mirada dels pelegrins, sense devoció. Només pedra de silencis.

Un far que somia la llum

Somies un far que somia la llum,
el flux espès del pensament
voreja la negror dels precipicis,
les estelles òssies de la nit cruixen.
La casa dorm…

El silenci quiet

El tacte d’una mà ferida,
la desolació d’un niu caigut,
la imminència de les ombres,
el pes de la tarda a les abraçades,
les columnes de mosquits a l’aire,
la traça acrobàtica de l’oreneta,

el silenci quiet de cada fulla de cada arbre…

A l’hort

Collir un tomàquet a l’hort
i endur-se a les mans l’aspror
encara terrosa de la tomaquera.

Rentar-lo a raig d’aigua
quan comença a córrer l’aire
i la calor ja no ofega.

Amanir-lo amb la saviesa
de qui sap els secrets de la terra
i la mida justa de les hores.

Dur-se’l a la boca i mossegar-lo
i mastegar l’olor del pare
mentre al rec hi corre encara l’aigua.

Dir Pa

No ho poden saber com t’hi esforces,
i que si somrius quan a la fi dius Pa,
és perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja
que ara duus a les mans, és saber
quin gust té el món que mastegues.

El llibre que llegies

Sents enfora com bullen els carrers i el pas d’un avió que rubrica la tarda. Et fuig la mirada pels tous de l’herba nova, sense ànsia. Un cargol perfila de bava el tronc de l’olivera que va plantar el pare i entens, de sobte, que tota la veritat que vols és aquest sol que t’escalfa els peus mentre el roser del fons, esgarrintxant l’aire quiet del jardí, s’enfila sagnant pel formigó del mur. Abandonat a terra, perquè la vida mai no és completa, es malmet el llibre que llegies.