ricard-garcia-els-contorns-del-xiprer
Info

Ricard Garcia: Els contorns del Xiprer
Edició de l’Ajuntament de Sallent, 2007. [D.L.: B-41.855-2007]
Amb pròleg de Teresa Pascual.
(XVè Premi de poesia Josep Fàbregas i Capell – Vila de Sallent 2005)

El llibre

Els contorns del xiprer (2007) s’estructura en cinc parts i una poètica final, els poemes de les quals tenen com a objectiu explorar la matèria de la vida i de la mort, però també de la paraula i de les emocions que ens travessen i ens fan sentir la vida. La tercera part del llibre, on hi conflueixen els cristalls del temps i la paraula, fa de frontissa entre les dues primeres, que parlen de la vida gastada i de la por, i les dues darreres, més lluminoses i plaents perquè són resultat de l’acceptació de la mort i del reconeixement que l’emoció neix de la matèria. Els poemes d’aquest llibre són resultat de l’observació precisa de l’entorn del poeta, un entorn que se’l mira a contrallum per extreure’n matisos que ens passen desapercebuts al primer cop d’ull. Per tant, hi ha la convicció, i els poemes en són un reflex, que més enllà del que veiem hi ha una realitat més fonda del que sembla. I per això, potser, no es parla del xiprer, sinó dels contorns d’aquest com una manera de copsar tot el que passa en els límits dels objectes i de les vides, en els llindars de la realitat coneguda. El xiprer, amb tota la seva càrrega simbòlica, se situa en aquest espai límit i marca un punt alhora de partida i d’arribada des del qual, en un intent de recuperar la vida, s’exploren els camins de la veritat.

Tres poemes de mostra

I.

“La luz se derramó
en los manteles limpios de la tarde.”
José Ángel Valente

Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.
Només un tirant
travessa l’infinit a la teva espatlla;
el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga.
Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.

II.

A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta,
convidar-la a ocupar els plecs de la pell
com un oli que parsimoniosament t’ungís.
Sentir l’ossada perdre la consistència càlcica,
sentir com el cos es replega en el record dels gestos
i la memòria en els contorns del fill que has tingut,
en el traç de la tarda quan comença l’hivern
i es recolza el sol als cavallons de l’hort
i tot és, com ho és a vegades l’oblit de viure,
estranyament plaent.

III.
Xiprer

Com els grans rèptils extints,
dret en la desemparança
aboca tota la llum dels dies
damunt el brogit dels viatgers.

Escalpel feridor enfonsa
amb mi els seus talls a la terra,
al zenit exacte del cel
dissecciona les arrels de l’ombra.

Traspua miratges d’eternitat,
essències de pluja i de fang
sobre els petits déus vanitosos.

De la mentida em parla amb la veu neta.
Vers els vèrtexs del temps neixen
del xiprer, els camins…