vinces__1490808553_71074

Poesia i saviesa: ‘VINCES’ de Vicent Alonso

Tot just acabar de llegir Vinces de Vicent Alonso, pensava amb una mica d’enveja: “qui tingués la saviesa d’aquest home!” Perquè la poesia d’aquest llibre és una poesia plena a vessar de la saviesa d’algú que no només té un domini extraordinari del llenguatge, sinó la d’algú que sap -i així ho fa- que una de les principals funcions de la poesia és obligar-nos a enfrontar-nos a les preguntes essencials.

Pel que fa al llenguatge, m’ha agradat especialment la capacitat d’Alonso de conduir-nos pel seu món sense necessitat de fer servir un discurs en excés retòric, ans al contrari, el seu és un discurs marcat per la senzillesa de les paraules precises i netes, gens afectat, amb el qual a poc a poc va dibuixant el seu univers personal, un univers fet -a parer meu- de sons, de colors i dels mil matisos de la llum que és capaç de fer-nos veure. I quan ho fa, la seva mestria és tanta que no només aconsegueix que veiem la mateixa llum que ell ha vist, també ens fa veure què conté la llum vista pel poeta: un fil de llum davalla a poc a poc en cerca / de l’existència. O és capaç, fins i tot, de fer-nos sentir el so del món quan s’engendrà el poema. A Sorolls, el poema al qual pertany el vers anterior, hi barreja sons i mirada per dir-nos: I ni el llagut que arriba a port ni els ulls / que el contemplen susciten més soroll / que la música de l’aigua, el cruixit / dels rems, un pensament que es balandreja. És sublim com sobreposa una sensació damunt una altra i com enfronta la música de l’aigua al cruixit dels rems -llegint-lo ho puc veure i sentir- per esvair-se tot finalment en la sensació de levitat d’un pensament que es gronxa com un balandre.

Vist això, la de Vinces és clarament la poesia dels sentits d’algú que s’ha deixat amarar pels sons del món, per les seves músiques (el ball de les merles) i els seus colors (retornar als aurons / perquè taquen el verd de la carena), per les seves llums reconvertides en sensacions físiques com quan diu: la llum / esbarriada als tolls. Aquest interès per explicar-nos la llum i el color hi és en tot el llibre, però també d’una manera molt clara en els poemes dedicats al pintor Pinazo, on s’inclou un vers que per a mi és la declaració d’estètica més clara d’aquest llibre: la bellesa és l’ull que mira. I això és així en el cas del pintor, però també en el del poeta. Llegint aquest llibre he tingut la sensació que Vicent Alonso ha vist els seus poemes abans d’escriure’ls.

Entenc que si Vicent Alonso recorre constantment als sentits, és perquè només aquests ens poden explicar el món en el qual està immers, un món riquíssim de sensacions i alhora ple de preguntes. Perquè a banda del que he dit fins ara, la poesia de Vinces és una poesia que interroga el lector, una poesia que ens pregunta On s’amaguen els camins perduts? o qui sóc per jutjar la mesura de totes les coses? I així, enfrontant-nos a les preguntes ens situa davant els miralls de la vida (el jo a l’espill de l’aigua), ens convida a travessar congostos i a conèixer l’alteritat: els camins que porten / a l’altra llum diu en un poema, i en el següent fa referència a l’altra cara de l’ànima. Fins i tot m’atreviria a dir que en aquesta recerca que fa el poeta de l’altre costat de l’ésser hi ha alguna reminiscència d’una mística laica, sobretot en versos com Al bosc ja dormen / els tords, l’hora en què l’anima s’encén del poema Besllum o, també, quan parla a Dovelles d’obtenir / el gaudi de l’ocult, l’escala fins als núvols.

La voluntat de saber i la bellesa de la llum recorren tot el llibre, però també hi és el món mineral, les pedres que diu necessitar el poeta quan somia, els mollons, les dovelles i, és clar, les vinces d’aquells marges vells, les vetes de mineral que testimonien que fou abans de ser nosaltres. És a dir, un món de pedra on agafar-nos, ni que sigui un instant, davant el desassossec que ens produeixen les veritats contingudes en la poesia d’Alonso; veritats com que no puc / retenir la vida, / (l’instant no basta, / tampoc l’etern) / se me’n va delerosa / de retrobar el lloc d’on procedeix o, també, veritats com que No són eternes les pedres.

A banda de veritats com la de la finitud, a Vinces Vicent Alonso ens mostra a través de la paraula la bellesa del món i ens ensenya a transcendir-lo per saber el vell misteri de la poesia / l’impuls que ens arrossega fins al cor de les coses. Però no es queda aquí, sinó que savi com és ens recorda les bondats de la humilitat / que et lliga a la cadena eterna / de la creació. La suma de totes aquestes coses constitueix una magnífica lliçó de vida. Som éssers en trànsit i hem de triar com consumim, sense malbaratar-lo, el gram de vida, / la raó que m’il·lumina el present.

Després de tot el que he dit, us convido de totes totes a llegir Vinces de Vicent Alonso. No sempre passa, però aquesta vegada sí, aquesta vegada tinc la certesa d’haver sortit del llibre més ric que no pas hi vaig entrar.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>