En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

 

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Canvi de domicili

No es pot dir que aquest sigui un bloc inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui l’escriu té mal seient. Qui l’ha seguit des del començament, sap que per la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un primer bloc a Can Vilaweb que duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins el novembre de 2005 que es va dissoldre.
Passat uns mesos en silenci, quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de néixer l’empenta. I fins aquí.
Sempre he sabut, durant aquests quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o l’estómac que no pas amb el cervell.
Potser és perquè sento, d’ençà que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post,  i que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi el va dibuixar per mi.
Deixo, doncs, en repòs aquest Castells de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can Vilaweb amb la intenció d’escriure a partir d’ara a Cupressus sempervirens, hereu de l’antic Els contorns del xiprer. M’agradaria que els qui m’heu seguit fins aquí, també ho féssiu allà, per això us deixo la meva nova adreça

I també un vers:

FARS
I com si fossin el final d’un món o el començament d’un altre, els fars, xiprers d’obra i llum…

Agenda

Ja fa una colla de dies que el bloc és en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.
El dissabte 15 de maig es farà la presentació del llibre Poems&Blogs: Poetes a la xarxa. Es tracta d’una antologia de poesia de 33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la trobada que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada primavera.  A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.
L’endemà, diumenge 16 de maig, participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier Garcia al Cementiri de Poblenou a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà poemes de Salvador Espriu, jo en recitaré de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens acompanyarà l’Adrià Grandia amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d’asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres,  s’emmarca en els actes de Barcelona Poesia 2010.
I una mica més enllà, el 9 de juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l’amic Joan Calsapeu, l’Àngels Gregori i jo llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres. D’aquest acte, però, ja n’informaré més endavant.
Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les pantalles…

‘L’ombra dels dies roja’, Premi de la Crítica

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L’ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010.  A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint  la poesia.
Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que “Un premi és una manera d’assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida.” I així és, perquè L’ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l’autor ho explica així: “He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l’amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l’especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci.”
 
El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L’AIGUA MANSA i diu així:
Un vent s’alçava prim de primavera
i un vol de papallones d’ales fosques
encesa mort buscaven just als límits
dels teus ulls encegats, arran d’aquella
llum massa ardent d’arena i pampallugues
com les que troben els buscadors d’or,
que en troben poc però és molta la terra
que furguen: or com sol. Garriga enllà,
ens queden a les mans encesos mots
del vell captaire cec que s’allunyava.
Ets pedra rebutjada, tu, i hauries
volgut acabar al cim del carener?
Guerres i guerres i la fam i l’ombra
dels dies roja a la paret de l’odi.
Quina argelaga el vent i quin dolor
els teus ulls que s’obrien, els perfils
altra volta i els límits de les coses
allí on moren les papallones fosques 
i és foc el cos que és dèbil i voldria
no ser cremat per l’or, que tot ho abrusa.
En comptes de la mort, l’estesa vida
com els cabells d’un camp que el vent i el cel
llauren i arrissen. Sol en comptes d’or
sota el cel inclement de primavera
i els dits de l’or que perforen la terra
rocallosa i abrupta. I què haurem
de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara
hem triat el refús i l’aigua mansa
com un respir molt prim solcar a penes
amb les mans plenes d’aquests mots encesos
amb el rem de les hores que s’escolen
amb la música ardent d’aquets dies
abruptes de sol i de vent, dolcíssims?
Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.
Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s’enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d’algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d’aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.
I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

La pluja i Francis Ponge

No només no em destorba la pluja, sinó que m’agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta tarda. Des de l’olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural fins a l’aire vidrat de després d’haver plogut, tot és una festa. Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l’aire, les gotes d’aigua repiquen compassadament  a la teulada, trec el disc que sonava a l’habitació on treballo i obro la porta per deixar que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,  en mi.
Avui, a més, aquesta pluja que cau beneint la primavera incipient, m’ha sorprès llegint un llibre que ahir em va fer arribar l’Anna V. convençuda que m’havia d’agradar. I no s’ha equivocat pas, perquè El partit pres de les coses de Francis Ponge és el llibre exquisit d’algú que ha sapigut descobrir tota la grandesa de l’Univers en les coses més petites del món. Ponge escriu ensenyant-nos a mirar la poesia que contenen les coses més elementals del nostre entorn, com la pluja, com el pa, com la molsa,…
Plou una pluja calma aquesta tarda i torno a llegir el text que obre El partit pres de les coses. És titula PLUJA, és clar, i diu:
“La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. Arran de les parets de l’esquerra i de la dreta cauen amb més brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d’un gra de blat, allà d’un pèsol, més enllà gairebé d’un bolitx. Damunt els barrons, per l’ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d’una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitjera, per la qual s’escorre amb la contenció d’un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués  per corda el pes d’una determinada massa de vapor en precipitació.
 
La soneria a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicades.
 
Quan la corda s’ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s’atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s’amaga de seguida, el brillant aparell s’evapora: ha plogut.”
[Francis Ponge: El partit pres de les coses. Trad. de J. Sala-Sanahuja. Ed. Días contados, Barcelona, 2009]

Han tornat

Han tornat. Ja t’ho havien dit, però tu encara no n’havies vist cap fins que aquest matí, quan sorties de casa, una oreneta t’ha dit el bon dia traçant un gir perfecte entre tu i el món. És estranya la fascinació que aquests ocells et produeixen encara ara, que com quan eres petit pots passar llargues estones dels capvespres d’estiu badant amb les seves acrobàcies. I pel que sembla, no és només a tu que et fascinen, ja que des de que vas començar a escriure a les pantalles, és un apunt dedicat a les orenetes el que ha estat més visitat, de molt, de tots els que has fet.
Com l’any passat, les orenetes han tornat ara que l’hivern ja ha quedat enrere i els dies són més plens de llum. L’aire és net després del fred i les pluges, la vinya plora i els brots, tendríssims, empenyen la vida amb força un any més. I tot i que encara coixeges una mica i et costa seguir les passes de la primavera, tot convida a recórrer els camps, a sentir la rotació de les hores i el sol a la pell.

Altaveus

He estat uns dies de viatge i a la tornada m’he trobat que el diari Al dia  i RTVVilafranca s’havien fet ressò de la meva feina. Concretament, al diari que es distribuí el passat 20 de març es va incloure un extracte de l’entrevista que l’Arantxa Solís m’havia fet dies enrere, mentre que el dijous 25 de març es va emetre el vídeo que il·lustra aquest post. Aquí i aquí s’hi pot llegir el contingut de l’entrevista a Al dia i de la notícia a RTVVilafranca.

Sempre resulta agradable que hi hagi qui doni valor a allò que un fa, sobretot si pertany a un àmbit tan minoritari com ho és el de la poesia, per això des d’aquí dono les gràcies a aquest dos mitjans de comunicació que han fet d’altaveu de la meva activitat poètica.

Dia mundial de la poesia 2010

Cada 21 de març, des de que aquest dia va ser proclamat Dia Mundial de la Poesia, arreu del territori es fan actes per commemorar-ho. A més, la ILC  el Centre UNESCO  de Catalunya editen un opuscle amb un poema dedicat a la poesia. El poema triat enguany és obra del poeta Jordi Pàmies, es titula La poesia i ha estat traduït a vint llengües. Aquí el teniu:

Com el galop, mig oblidat,
d’uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l’encant d’un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d’elegia, mormols…


Ferit d’enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d’un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l’home, seduït
per l’encant de la tècnica.
Però no moren, les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l’oblit. I pura gràcia
d’un art madur: rigor i joc.


Jordi Pàmies dixit.