Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

Dir-nos-ho tot…

Aquest aire amb què alena la terra i ho embolcalla tot, la llum que juga a ser verd i plata a les branques de l’àlber, un cel de núvols i blaus i sol que emmarca la rotació de la terra, el vol àgil i precís de dues orenetes que desafien la llei de la gravitació, la taca resplendent d’una rosa que es desclou per fer que el verd ho sigui encara més… I nosaltres, quiets en mig de tot sentint que els pensaments ja no pesen, sentint com la sang flueix i que la vida és ara i aquí tota, completa, en aquest tros de món on res no compta tant com la llum pausada i generosa de la tarda reposant damunt les nostres pells. I el silenci, aquest silenci plàcid amb què podem dir-nos-ho tot quan la tarda encara és ben viva.

Ramon Moix parla d’On la sang i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Presentacions d’On la sang

Ara que ja ha passat la febrada de Sant Jordi comencem les presentacions d’ON LA SANG. Ens estrenem aquest dissabte, 29 d’abril, a Sant Llorenç d’Hortons, però després d’aquesta en vindran una colla més. En deixo constància aquí per tal que si us ve de gust pugueu triar aquella que més a prop us caigui:

  • Sala d’actes de l’ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons / 29 d’abril, 19:30h / A càrrec de Ramon Moix, professor de Filosofia.
  • Centre Mario Monreal de Sagunt / 5 de maig, 19:00h / Presentació de les obres guanyadores als Premis Ciutat de Sagunt 2016.
  • Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida / 12 de maig, 19:30h / A càrrec del poeta Jordi Llavina.
  • Llibreria Fan Set de València / 19 de maig, 19:00h / A càrrec de Joan Navarro i Teresa Pascual, poetes.
  • Biblioteca de Martorell / 26 de maig, 19:00h / A càrrec de Rosa Mulà, professora de Literatura.
  • Llibreria La Memòria de Barcelona / 1 de juny, 19:00h / A càrrec de la poeta Maria Josep Escrivà.
  • Llibreria Aqualata d’Igualada / 8 de juny, 19:30h / A càrrec de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

I després de l’estiu continuarem amb més presentacions i també amb lectures i tertúlies. De moment ja n’hem parlat amb entitats i llibreries de Sant Sadurní d’Anoia, de Vilafranca del Penedès, de Vic i de Sabadell.

No cal dir que sigui on sigui, hi esteu convidats!

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

Poesia i saviesa: ‘VINCES’ de Vicent Alonso

Tot just acabar de llegir Vinces de Vicent Alonso, pensava amb una mica d’enveja: “qui tingués la saviesa d’aquest home!” Perquè la poesia d’aquest llibre és una poesia plena a vessar de la saviesa d’algú que no només té un domini extraordinari del llenguatge, sinó la d’algú que sap -i així ho fa- que una de les principals funcions de la poesia és obligar-nos a enfrontar-nos a les preguntes essencials.

Pel que fa al llenguatge, m’ha agradat especialment la capacitat d’Alonso de conduir-nos pel seu món sense necessitat de fer servir un discurs en excés retòric, ans al contrari, el seu és un discurs marcat per la senzillesa de les paraules precises i netes, gens afectat, amb el qual a poc a poc va dibuixant el seu univers personal, un univers fet -a parer meu- de sons, de colors i dels mil matisos de la llum que és capaç de fer-nos veure. I quan ho fa, la seva mestria és tanta que no només aconsegueix que veiem la mateixa llum que ell ha vist, també ens fa veure què conté la llum vista pel poeta: un fil de llum davalla a poc a poc en cerca / de l’existència. O és capaç, fins i tot, de fer-nos sentir el so del món quan s’engendrà el poema. A Sorolls, el poema al qual pertany el vers anterior, hi barreja sons i mirada per dir-nos: I ni el llagut que arriba a port ni els ulls / que el contemplen susciten més soroll / que la música de l’aigua, el cruixit / dels rems, un pensament que es balandreja. És sublim com sobreposa una sensació damunt una altra i com enfronta la música de l’aigua al cruixit dels rems -llegint-lo ho puc veure i sentir- per esvair-se tot finalment en la sensació de levitat d’un pensament que es gronxa com un balandre.

Vist això, la de Vinces és clarament la poesia dels sentits d’algú que s’ha deixat amarar pels sons del món, per les seves músiques (el ball de les merles) i els seus colors (retornar als aurons / perquè taquen el verd de la carena), per les seves llums reconvertides en sensacions físiques com quan diu: la llum / esbarriada als tolls. Aquest interès per explicar-nos la llum i el color hi és en tot el llibre, però també d’una manera molt clara en els poemes dedicats al pintor Pinazo, on s’inclou un vers que per a mi és la declaració d’estètica més clara d’aquest llibre: la bellesa és l’ull que mira. I això és així en el cas del pintor, però també en el del poeta. Llegint aquest llibre he tingut la sensació que Vicent Alonso ha vist els seus poemes abans d’escriure’ls.

Entenc que si Vicent Alonso recorre constantment als sentits, és perquè només aquests ens poden explicar el món en el qual està immers, un món riquíssim de sensacions i alhora ple de preguntes. Perquè a banda del que he dit fins ara, la poesia de Vinces és una poesia que interroga el lector, una poesia que ens pregunta On s’amaguen els camins perduts? o qui sóc per jutjar la mesura de totes les coses? I així, enfrontant-nos a les preguntes ens situa davant els miralls de la vida (el jo a l’espill de l’aigua), ens convida a travessar congostos i a conèixer l’alteritat: els camins que porten / a l’altra llum diu en un poema, i en el següent fa referència a l’altra cara de l’ànima. Fins i tot m’atreviria a dir que en aquesta recerca que fa el poeta de l’altre costat de l’ésser hi ha alguna reminiscència d’una mística laica, sobretot en versos com Al bosc ja dormen / els tords, l’hora en què l’anima s’encén del poema Besllum o, també, quan parla a Dovelles d’obtenir / el gaudi de l’ocult, l’escala fins als núvols.

La voluntat de saber i la bellesa de la llum recorren tot el llibre, però també hi és el món mineral, les pedres que diu necessitar el poeta quan somia, els mollons, les dovelles i, és clar, les vinces d’aquells marges vells, les vetes de mineral que testimonien que fou abans de ser nosaltres. És a dir, un món de pedra on agafar-nos, ni que sigui un instant, davant el desassossec que ens produeixen les veritats contingudes en la poesia d’Alonso; veritats com que no puc / retenir la vida, / (l’instant no basta, / tampoc l’etern) / se me’n va delerosa / de retrobar el lloc d’on procedeix o, també, veritats com que No són eternes les pedres.

A banda de veritats com la de la finitud, a Vinces Vicent Alonso ens mostra a través de la paraula la bellesa del món i ens ensenya a transcendir-lo per saber el vell misteri de la poesia / l’impuls que ens arrossega fins al cor de les coses. Però no es queda aquí, sinó que savi com és ens recorda les bondats de la humilitat / que et lliga a la cadena eterna / de la creació. La suma de totes aquestes coses constitueix una magnífica lliçó de vida. Som éssers en trànsit i hem de triar com consumim, sense malbaratar-lo, el gram de vida, / la raó que m’il·lumina el present.

Després de tot el que he dit, us convido de totes totes a llegir Vinces de Vicent Alonso. No sempre passa, però aquesta vegada sí, aquesta vegada tinc la certesa d’haver sortit del llibre més ric que no pas hi vaig entrar.

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Blogs i Robots a Girona

Som a Girona, ahir, avui i demà amb un grup de disset alumnes que fan un taller de creació i gestió de blogs i un altre de construcció de robots subaquàtics al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Totes dues activitats estan incloses en les Jornades culturals de l’Escola i formen part d’una altra manera d’ensenyar i d’aprendre fora de les aules.

Concretament, les participants al taller de blogs van dedicar part del dia d’ahir a descobrir la ciutat per després explicar aquells aspectes, unes vegades artístics o arquitectònics i unes altres socials, que més els han cridat l’atenció. D’aquesta manera, i a través dels recursos que ens ofereix wordpress aprofitem per treballar no només els aspectes tècnics que permetran publicar els seus textos i fotografies, sinó que treballem la redacció tant en català com en anglès.

Paral·lelament, els alumnes de robòtica organitzats en diversos equips han començat a construir els robots que després hauran de submergir a la piscina del CIRS per comprovar que efectivament responen a les tasques per a les quals els han prèviament programat.

Tant a l’hora de dinar com al vespre, uns i altres comparteixen experiències i s’expliquen que han fet, descobrint així que tot i que treballen en àmbits diferents, un més proper a la comunicació i l’altre a l’altre a la tecnologia, les seves feines es poden complementar. D’alguna manera els ajudem a descobrir que les barreres entre les diferents àrees de coneixement són falses i que col·laborar els enriqueix molt més que viure tancats en les parcel·les de la superespecialització.

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.