Blogs i Robots a Girona

Som a Girona, ahir, avui i demà amb un grup de disset alumnes que fan un taller de creació i gestió de blogs i un altre de construcció de robots subaquàtics al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Totes dues activitats estan incloses en les Jornades culturals de l’Escola i formen part d’una altra manera d’ensenyar i d’aprendre fora de les aules.

Concretament, les participants al taller de blogs van dedicar part del dia d’ahir a descobrir la ciutat per després explicar aquells aspectes, unes vegades artístics o arquitectònics i unes altres socials, que més els han cridat l’atenció. D’aquesta manera, i a través dels recursos que ens ofereix wordpress aprofitem per treballar no només els aspectes tècnics que permetran publicar els seus textos i fotografies, sinó que treballem la redacció tant en català com en anglès.

Paral·lelament, els alumnes de robòtica organitzats en diversos equips han començat a construir els robots que després hauran de submergir a la piscina del CIRS per comprovar que efectivament responen a les tasques per a les quals els han prèviament programat.

Tant a l’hora de dinar com al vespre, uns i altres comparteixen experiències i s’expliquen que han fet, descobrint així que tot i que treballen en àmbits diferents, un més proper a la comunicació i l’altre a l’altre a la tecnologia, les seves feines es poden complementar. D’alguna manera els ajudem a descobrir que les barreres entre les diferents àrees de coneixement són falses i que col·laborar els enriqueix molt més que viure tancats en les parcel·les de la superespecialització.

Qüestió de mirades

Diumenge passat vaig sortir de la xerrada fotogràfica que ens va oferir la Carme Huerta amb la idea que som allò que mirem. Com una derivada de la seva feina de catalogació de fotografies, n’ha sorgit una col·lecció que ha titulat Per camins d’Hortons en la qual hi recull no només els paisatges de la nostra infància sinó també els que dia rere dia ens trobem al davant si mirem l’entorn amb ganes d’omplir-nos els ulls de la bellesa que se’ns ofereix.

Subtilment, amb les seves fotografies la Carme Huerta ens convida a enretirar la mirada dels mons virtuals i a tornar-la a fixar sobre la realitat que ens envolta. I això, que pot semblar un consell innocent, no ho és gens. Ja fa massa que em sembla que la proliferació de pantalles no només a les nostres llars sinó també als carrers, no té altra intenció que fer que només veiem allò que volen uns quants mercaders sense escrúpols. I és que així, immersos a imitar els models que brillen a les pantalles, oblidem de seguida qui som i d’on venim i oblidem, també, els infinits valors que fins no fa massa temps ens aportava la diferència.

Ara tots els carrers de totes les ciutats d’occident són gairebé iguals, a tots hi ha els mateixos comerços i els mateixos productes, tothom vestim igual i sembla que aviat desfilarem -si no és que ja ho fem- uniformats. Quan veig les llargues cues que es formen davant d’alguna botiga per comprar el darrer model d’iPhone o d’Smartphone -les eines de control per antonomàsia-, no tinc cap dubte que el capitalisme ha guanyat la guerra convertint-nos en consumidors acrítics i compulsius de qualsevol cosa que la moda ens imposi.

Només aquelles persones que com la Carme Huerta segueixen fixant la mirada en el seu entorn més immediat i que fent-ho són capaces de valorar el que ens fa diferents i diversos, escapen d’aquest papanatisme (permeteu-me el castellanisme) que ja ho inunda tot. Per això no només recomano que si en teniu ocasió gaudiu de la seva feina com a fotògrafa, sinó que també convido a tornar a mirar les coses petites que ens envolten i que rememorem els mons humils i senzills dels quals venim. Hi ha més vida en les fotografies familiars que guardem a casa que en totes les pantalles de televisió que pampalluguegen constantment, hi ha més vida en la riera que passa a prop de casa que en tots els paradisos exòtics que ens ven la propaganda.

Per tot plegat és pel que dic que som allò que mirem, com també som les músiques i els sons que escoltem o les coses que olorem o toquem. I dit això, ara només cal que triem entre tornar a fixar la mirada en la realitat senzilla però real dels nostres orígens i en els seus records o, per contra, en el munt d’ofertes de vida glamurosa i de ginys “imprescindibles” que un capitalisme definitivament salvatge ens ofereix a través de qualsevol pantalla que tinguem a l’abast. Mirar cap a una banda o cap a l’altra, triar o que algú altre ho faci per nosaltres, és en gran mesura qüestió de voluntat i de voler vèncer o no les nostres febleses.

P.S.: Pot semblar que no hi té massa a veure, però el fet és que als Estats Units ja han caigut totes les màscares i mana en Trump. A Rússia ja ho feia en Putin i a Espanya, ai!, les companyies elèctriques… Potser també és qüestió de mirades.

El problema són els diacrítics?

Des d’algunes veus amb un dramatisme excessiu i des d’altres amb to de broma, tothom s’ha llençat a opinar sobre la proposta d’ortografia que ha fet la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A mi, la veritat és que aquest debat em cansa una mica, ara com ara em sembla que hem d’escoltar les raons dels membres de la secció filològica de l’IEC i les de tothom qui s’hagi guanyat l’autoritat en qüestions de llengua. I ho hem de fer sense oblidar que les llengües són entitats vives i canviants i que seran allò que els seus parlants vulguin que siguin; al capdavall la funció de les acadèmies no és altra que constatar els canvis que es produeixen més enllà del que és normatiu. No féssim ara com alguns polítics espanyolistes que ens volen convèncer que més enllà de la constitució no hi ha vida.

En la proposta de l’IEC pot haver-hi més o menys encert, no ho sé, i si finalment s’aprova la reforma sé que a mi em costarà deixar de posar alguns accents. Potser els seguiré posant com em passa amb alguns diacrítics de pronoms i d’adverbis del castellà, que després de la reforma que va fer la RAE eliminant-los, encara els poso. I no passa res, com no passa res quan poso el signe d’interrogació en català a l’inici d’alguna frase que em sembla llarga o que pot ser confusa. La llengua és una eina i l’ús que en fem s’ha d’adaptar el millor possible a la necessitat que tinguem.

A banda, però, de l’ortografia, el que em sorprèn és que no hi hagi el mateix rebombori ni el mateix interès públic per altres qüestions que sí són greus i que sí propicien l’empobriment de la llengua catalana. ¿Per què defensem abrandats unes normes ortogràfiques que no sempre utilitzem bé i ens oblidem, en canvi, de reclamar més rigor pel que fa a la fonètica, al lèxic i sobretot a la sintaxi?

Em resulta més preocupant observar com hi ha professionals fins i tot del món de la comunicació -entre ells reconeguts periodistes amb molta audiència- que sistemàticament no distingeixen la pronúncia oberta o tancada en les e ni en les o i castellanitzen sistemàticament noms com Òscar o Ester pronunciant-los [Ó]scar i [É]ster. Això va acompanyat, moltes vegades, d’una pobresa de lèxic tan escandalosa que tampoc és estrany ensopegar els caps de setmana amb algun presentador que ha de recórrer al castellà perquè va coix de vocabulari en català o que, pitjor encara, fa servir termes que no són pertinents i no tenen sentit en el discurs, la qual cosa denota un terrible desconeixement del lèxic. I el més greu és que ni uns ni altres no es permetrien cap errada ni una mala pronúncia en anglès. Però per damunt de tot, el que trobo més esgarrifós perquè això sí que atempta contra els fonaments d’una llengua, és la poca consciència i la barroeria a l’hora de construir les frases amb una sintaxi correcta i ben estructurada. I no em refereixo només a la parla, on les presses ens poden fer males passades, però sí a la llengua escrita tant als diaris com cada vegada més als subtítols dels informatius.

Més que ningú, mestres i periodistes hem de donar exemple quan parlem i això vol dir fer un ús rigorós del registre estàndard en la feina. Però també hauria de ser exemplar tothom qui treballa de cara als demés, fins i tot, ai!, els nostres polítics. Però això, dissortadament, no passa. Mentre evitem fer l’esforç real que enfortiria la llengua, només ens preocupa si s’han de posar més o menys diacrítics. I fem força xivarri i discutim com si fóssim els encarregats de la salvaguarda de la llengua, però a l’hora d’elaborar un text parlat o escrit som incapaços de fer-ho amb una mínima coherència. I això no és culpa de l’ortografia, sinó de la mandra que ens fa formar-nos i exigir-nos el rigor que li exigim a un mecànic o a un metge en el desenvolupament de la seva feina.

La riquesa del vocabulari i la construcció precisa de les frases són senyal d’un bon ús del llenguatge, sí, però no oblidem que més enllà de la comunicació, el llenguatge és l’eina que ens permet desenvolupar el pensament. O dit com ho deia Pedro Salinas a El defensor: “Persona que habla a medias, piensa a medias, a medias existe…” Dit això i més enllà dels diacrítics,  preguntem-nos quin és el problema i que cadascú en tregui les seves conclusions.

“A internet hi és tot…”

Escric el que segueix tip de sentir aquesta frase absurda i filla de la mandra que diu que a internet hi és tot i, també, mentre observo com reaccionem davant les successives novetats tecnològiques que se’ns imposen cada poc temps, ja sigui en forma de maquinari o en forma de software. Em fa l’efecte que veure com ens hi agafem o no, diu molt de nosaltres i que sense rebutjar-les d’entrada, abans d’incorporar-les a la nostra vida cal posar en quarantena algunes de les coses que el mercat ens posa a les mans.  M’adono, pel que veig entre els meus alumnes, entre els companys o pel que faig sovint jo mateix, que a l’hora de cercar informació i d’usar les noves tecnologies s’està produint un canvi de costums important. Aquest no és pas dolent en sí mateix, però hem de saber com això ens canvia. Si més no, per higiene  intel·lectual i vital.

Abans de la irrupció d’internet en les nostres vides, quan necessitàvem informació calia anar-la a buscar als llibres, a qui en sabia o a la realitat del nostre voltant. És a dir, calia executar una voluntat que ens treia de la quietud (cada dia que passa som més sedentaris) i ens conduïa a l’acció, és a dir, calia cercar, llegir, preguntar, escoltar o mirar al nostre voltant; i calia invertir-hi temps i esforç. Per contra, ara internet ens permet obtenir respostes immediates, la qual cosa –no ho negaré pas- és molt pràctica. Però si observem com ho fem, ens adonarem que quan hem resolt el dubte passem de pantalla i anem a una altra cosa sense que moltes vegades s’hagin produït els mecanismes que ens permeten incorporar i fixar en la memòria la informació que cercàvem.

Arribats a aquest punt -em refereixo a la manera com utilitzem internet com a font d’informació-, hem de plantejar-nos dues coses: la primera, és important fixar la informació com a coneixement en la memòria? I la segona, la velocitat a què ens acostuma internet, obtenint respostes immediates sense que hi hagi un esforç intel·lectual previ, no fa alhora que no hi hagi un procés de reflexió sobre allò que cercàvem? Al meu entendre, les respostes són clares.

La pressa amb què fem servir les noves eines de la informació ens aboca a un utilitarisme que ens dificulta la reflexió pel simple fet que hem caigut en la trampa de creure que la velocitat és un bé. Pel que fa a això, a la pressa i a l’utilitarisme, em permeto recomanar-vos la lectura dels filòsofs Josep Maria Esquirol (1 i 2) i Nuccio Ordine.

D’altra banda, i contràriament a una de les modes que plana per les aules d’ençà que la tecnologia hi ha entrat, em sembla que la memòria –i com a tal entenc l’adquisició de coneixement- és irrenunciable. Una persona que no fixi els coneixements, és a dir, que no aprengui (fins i tot en el sentit estrictament etimològic del terme) allò que cal saber i que hagi de recórrer a la xarxa cada cop que necessita informació, es veurà reduïda a un simplisme que es traduirà en absència de sentit crític, i allò que digui internet -o qui sigui que ho hagi penjat a les xarxes- ja li estarà bé. Com si d’alguna forma internet hagués substituit la paraula de Déu, no es farà preguntes. De l’anterior se’n deriva un dels efectes de tot plegat i qualsevol que tingui una certa trajectòria en el món de l’ensenyament l’ha pogut observar. El cas és que s’ha produït una disminució important de l’esforç a l’hora de cercar informació i que, també, ha crescut la despreocupació sobre la veracitat de la informació obtinguda.

Un altre efecte, és que massa sovint la nostra mirada està més pendent de les pantalles que de la realitat circumdant i això pot generar –ja se n’ha descrit algun cas- confusions entre la realitat virtual i la realitat física en persones poc formades. Aquest migdia ho pensava mentre veia a les notícies els disbarats que algunes persones fan darrera el Pokemon GO i em preguntava, de passada, fins on arriba el joc i on comença la manipulació de la gent. I em pregunto, també, per acabar, a qui és que convenen tots aquests canvis que ens fan creure que estem al centre del món perquè tot ve a nosaltres sense que ho anem a buscar? Fins a quin punt som conscients que una bona part del món que trobem a internet és fals o inconsistent? Qui se’n beneficia de la fascinació que ens produeix el món virtual que algú està construint per nosaltres sense que hi intervinguem de forma crítica?

Com sempre, el que importa no és l’eina, és l’ús que en fem i que aquesta s’adeqüi als objectius que ens haguem fixat sense perdre de vista la realitat en la qual vivim. No crec que les haguem de rebutjar pas les noves tecnologies, però si que hem de ser perfectament conscients de les seves virtuts i de les seves pegues i, sobretot, dels canvis que generen en les nostres maneres de fer i de pensar. Potser hauríem de tornar a llegir Fahrenheit 451 amb atenció i saber l’abast del que tenim a les mans. Potser llavors, només potser, aconseguiríem que no ens enredin els mercaders de la modernitat per la modernitat i no actuar com a mesells dirigits per les tècniques de control cibernètic.

Reivindicació de la paraula

M’agraden força les eines informàtiques, però fa temps que observo amb un cert escepticisme la desmesura amb què creix la importància que donem al munt d’instruments i aplicacions electròniques que colonitzen les nostres vides. Sembla que sense elles ja res no sigui possible i sentim una mena d’estranya orfandat quan no disposem de wi-fi o no tenim el mòbil a mà.

A banda de moltíssims avantatges en molts àmbits de la ciència, del coneixement i de les comunicacions, la innovació tecnològica comporta també alguns perills. I no em refereixo als més evidents com haver convertit les xarxes socials en el nou paper couché, sinó a d’altres que estan calant més fondo en l’estructura mental dels usuaris d’aquestes eines, també en la dels nostres estudiants.

A les aules s’han incorporat les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s’han convertit sovint en una eina fonamental pel professorat a l’hora de fer-hi classe. L’ús de presentacions amb imatges fixes i amb vídeos per acompanyar les explicacions del professorat ha crescut els darrers cursos d’una forma molt important i aquest èxit -potser no en som prou conscients- té molt a veure amb el fet d’haver substituït el pes de la paraula pel de la imatge. Això ha comportat que inconscientment molts alumnes hagin adoptat el paper d’espectadors a l’hora que han abandonat el d’imaginadors. En aquest trànsit es produeixen algunes pèrdues, fins i tot alguna que em sembla força greu. A l’adoptar el paper de simple espectador, l’alumne adopta una actitud passiva i comença a reclamar entreteniment fàcil, ja no ha d’imaginar en el sentit més literal del mot: crear imatges i crear-se alhora un univers mental propi.

Per contra, la lectura, tant si és literària com d’un altre tipus, no només obliga el lector a imaginar allò que està llegint, sinó que l’obliga a un esforç de reflexió i de comprensió d’uns signes que l’escriptor va utilitzar per dur allò que possiblement era concret al terreny de l’abstracció. I després, tot llegint, el lector fa el procés invers, recollir els símbols abstractes –les paraules, les idees- i acomodar-los a la seva vida, de manera que la concreció que d’un text en farà cada lector serà una nova creació, una nova vivència i, en definitiva, un nou posicionament crític davant d’allò que li ha estat transmès.

Dubto que passi el mateix quan donem als nostres alumnes productes tancats i acabats on la imatge sovint desplaça la paraula i em pregunto, a més, si realment els estem ajudant a desenvolupar una visió crítica de la realitat quan els donem solucions en lloc de reptar-los a enfrontar-se a les pròpies dificultats o mancances. Sé que el que dic és antipàtic, però fer fàcil el que no ho és ens porta més d’una vegada a equivocar-nos.

D’altra banda, internet i moltes eines informàtiques propicien una visió cada vegada més fragmentària del món. No és estrany, doncs, sentir moltes veus queixar-se que els alumnes, fins i tot universitaris, tenen un discurs cada vegada més pobre i desencaixat. Llegir ordenadament seguint el discurs que ens proposa un autor i construir poc a poc la història en el cas d’una novel·la o el coneixement en el cas d’un text científic, és un exercici que a la majoria d’estudiants no agrada. Els navegadors els han acostumat a saltar d’una pàgina a una altra constantment darrera d’estímuls que sovint no tenen res a veure amb allò que llegien, els permeten moure’s a gran velocitat i abandonar allò que d’entrada no resulta prou atractiu, però mentre ho fan es va perdent aquella habilitat que van començar a adquirir de nens quan els pares els hi llegien un conte cada nit. Llavors, sense que se n’adonessin, quan algú pronunciava les paraules màgiques i deia Hi havia una vegada… es posava en marxa un doble mecanisme d’imaginació i d’estructuració del discurs. Perdre aquests mecanismes pot resultar nefast perquè són, a parer meu, imprescindibles a l’hora d’entendre i explicar-nos el món on vivim. Sospito, però, que hi ha algú a qui interessa que els perdem i penso fermament que els docents no n’hauríem de ser còmplices.

No m’oposo a l’ús de qualsevol nova eina que m’ajudi a acostar el coneixement als alumnes i fer-ne un ús proporcionat m’ha estat molt útil. Però si que em preocupa veure com últimament triomfa un cert papanatisme que dóna per bo tot allò que tingui a veure amb les TIC sense que ens preguntem ni el com ni el perquè. Cal que davant de qualsevol novetat ens fem moltes preguntes, que no confonguem l’instrument amb la finalitat per a la qual ha estat creat i que no rebutgem el que és vell només perquè ho és. Per això reivindico, encara, la paraula i el seu poder i la seva força a les aules. Pel que he exposat fins ara i perquè no és una simple eina d’informació i comunicació, perquè no ens esclavitza com ho fan les constants novetats informàtiques, perquè ens permet crear discurs i és l’eina fonamental del pensament, perquè sovint som el que diem i ens fa lliures, i perquè, molt probablement, no hi hagi per a un estudiant res més engrescador que la paraula apassionada de qui explica les vivències que li ha proporcionat allò que ha estat capaç de descobrir i aprendre durant la seva pràctica professional.

Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.

Futur i dignitat (Contra Pablo Iglesias)

Tinc present que potser només sigui una anècdota i que no es pot generalitzar, però pel que fa a casa meva n’és molt d’important i al meu pare li va servir per entendre que havia arribat a bon port. Ell, el pare, és originari de l’Alt Millars, una comarca de la zona muntanyosa de Castelló a tocar de Terol. En va marxar, però, ben aviat, la duresa de la postguerra i la pobresa d’una agricultura gairebé de subsistència el van convèncer que si volia millorar aquell no era un bon lloc. De manera que del poc que tenia en va fer un farcell i marxà a fer la verema per mirar de guanyar-se alguns calerons. El destí, o qui sigui que el regeix, va fer que anés a parar a Sant Llorenç d’Hortons i que, jove i treballador com era, no li costés anar trobant feina fins anar a parar primer a Can Castany i poc després a Can Prats.

D’aquestes cases que sense tenir-ne cap referència li van donar feina en conserva no només molts i bons records, sinó també una gran estimació. I quan ens en parla, ens explica dues coses. Una, que el seu passaport era ésser treballador i voler fer bé les coses i que això li obrí sempre les portes a Catalunya. I l’altra, que el feu adonar que ja no era allà d’on venia i que d’entrada el sorprengué, és que quan entrà de mosso a Can Prats, a l’hora dels àpats en lloc de dinar a banda com més d’un cop li havia passat, el feien seure a taula amb els amos de la casa i al plat li posaven exactament el mateix, ni més ni menys, que a l’hereu del mas.

I això, que pot semblar una anècdota i prou, per a ell va ser il·luminador: havia arribat allà on volia ser. És veritat que havia de treballar fort, però no hi havia “señoritos” i tothom s’arremangava i treballava fort des de bon matí fins al vespre. Aquí -va veure i ens diu- si ets un home com cal ningú no et menysté, ningú no et demana si ets Puig o López, aquí si lluites et pots construir una vida digna, allà les coses no eren així… I ben aviat també va fer venir la seva mare i els germans.

Tot plegat ve a tomb de les declaracions, irades i carregades de demagògia, de Pablo Iglesias cridant als fills de l’emigració perquè ensenyin les dents. Una vegada més, el líder de Podemos ha fet una demostració absoluta del seu desconeixement de la societat catalana. I en certa manera s’entén que no ho sàpiga veure, el caràcter megalòman i egocèntric que desprenen les seves intervencions públiques li impedeix allunyar-se uns metres del seu propi melic i fer el primer que hauria de saber fer qualsevol polític: mirar i escoltar en silenci el món. Les solucions vindran després, primer cal observar i fer un diagnòstic acurat i cert de la realitat. Però no és el cas, vivim un moment que sembla que els mitjans de comunicació (TV, Internet, ràdio, etc.) ja no serveixin per mostrar-nos la vida sinó per construir imatges i projectar-les per confondre i dirigir el vot de la gent amb quatre proclames més pròpies d’un cabdill que d’algú que s’ha esforçat a conèixer els seus iguals.

En tot cas, Catalunya no és això que es pensa o ens vol fer creure en Pablo Iglesias. Si fos veritat el que diu, mai un senyor natural d’Iznájar (Còrdova) com José Montilla no hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya. O més a prop, a casa meva, els avis i els pares no haurien pogut passar de la misèria a viure amb una dignitat envejable sense que importés l’origen. Probablement, el fet que Catalunya hagi estat des de sempre un lloc de barreja de cultures i de persones on la gent hi ha vingut i hi ve a treballar i no sigui un país acostumat a què Déu proveirà -i qui diu Déu diu el “señorito” o l’estat o Europa- ha fet que la gent, vinguin d’on vinguin, s’imbueixin d’un caràcter on el que compta no és el llinatge ni la classe ni les glòries caduques i casposes del passat. Catalunya és un país, els pares i els avis (tots immigrants) ens ho deixaren ben clar, on més enllà dels teus orígens o del teu nom el que compta és allò que fas.

El desconeixement no ha de ser excusa per cap polític (i si no és desconeixement és mala fe), però Pablo Iglesias i els seus acòlits no en saben gran cosa de la societat catalana, una societat que no és feta de bons i dolents com pretenen i que és tan plena de matisos que permet, i ningú no s’escandalitza, una abraçada entre els líders de dues formacions enfrontades com les CUP i CDC. Catalunya no és en guerra, però pel seu llenguatge bel·licós sembla que a Pablo Iglesias el beneficiaria.

Demà, immigrants de primera generació i fills i nets d’immigrants com som, serem a manifestar-nos a la Via Lliure a la Meridiana i el 27 de setembre els vots de casa es repartiran entre les CUP i Junts pel Sí. Ja sé que en Pablo Iglesias no ho entendrà, però la raó és ben senzilla: a més de feina i tantes altres coses, aquest país ens ha donat futur i dignitat.

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

Lampedusa, Melilla, Europa…

No mirem, tombem la cara per no haver de veure la pobresa perquè la pobresa és lletja. Nosaltres, tan atractius i cultes, tan glamourosos com som, tan europeus, mirem a una altra banda per no haver de veure els cossos vinclats i els ulls enfonsats dels africans que es precipiten desesperats al mar a qualsevol preu, amb l’esperança només d’arribar a les nostres costes i escapar del mal. Com els nens, ens tapem els ulls per enganyar la veritat i desviem la mirada per no enfrontar-nos als ulls esporuguits de les dones i els homes que arriben extenuats a Lampedusa o proven de saltar els filats de Melilla. I mentrestant votem, demòcrates europeus!, polítics sense ànima ni escrúpols que ens facin la feina bruta, que disfressin de llei les mil excuses amb què volem preservar el nostre estat del benestar, que neguin l’asil als fugitius de l’infern.

I entre una riba i l’altra, mentre preservem la nostra civilitzada Europa, la mar ja no és cap vincle entre pobles ni cap paradís de platges. La Mediterrània és ara una immensa fosa comuna que engoleix en l’oblit del no res els africans carregats de desesperança que fugen de la guerra i de la misèria, dels dolors inherents a la pobresa. Si no donem la mà a aquests africans que duen el fred de la mort als ossos, la Mediterrània no serà altra cosa que l’espai d’un nou genocidi. I tot i que ho sabem, des de les nostres platges mirem cap a una altra banda perquè mirar els ulls atemorits dels africans que han vist la mort ens obliga a enfrontar-nos a la nostra pròpia fragilitat i, sobretot, ens fa conscients de la por de ser ells.

[Nota: La fotografia que il·lustra aquest post és del blog d’Omer Freixa ]