Vil·la Lola

La casa, protegida per l’enreixat del jardí, s’alçava a quatre vents a la part més alta del carrer. A diferència de les altres i a semblança dels xalets d’estiueig de començament del segle passat, mostrava presumida un frontó amb pintures i un coronament prudentment modernista. Sempre que hi passava pel davant se la mirava aquella casa tan diferent de la seva. Li agradava.

Va entrar-hi una única vegada quan van convidar-lo per l’aniversari d’una de les nenes. No recorda de quina, perquè posats a dir-ho tot, s’ha de dir també que gairebé no les coneixia aquelles nenes de Barcelona ni sabia qui ni perquè l’havien convidat. Els seus amics eren uns altres i d’una altra mena i no en feien de berenars d’aniversari amb xocolatada inclosa com aquell. El dia que feien anys repartien un caramel per cadascú a l’escola i tant contents.

Però inexplicablement, en Sebastià aquella tarda era allà, en aquell jardí on tot semblava més net i lluent que no pas a casa seva i no sabia què havia de fer, ni com s’havia de comportar ni què havia de dir. Tot i una certa fascinació pel que veia, se’l menjava la vergonya i si hagués pogut s’hauria posat a córrer i hauria fugit. Com a l’escola, només volia que el temps passés de pressa i algú digués que ja se’n podia anar.

Ni llavors ni ara, mai no ha entès quin paper hi feia ell en aquella tarda petit burgesa de senyores com de revista i nenes amb sabatetes de xarol i vestits de diumenge. En recorda, però, el so de les passes a la grava del jardí i, sobretot, les olors dolcíssimes i penetrants dels perfums que aquelles dones que a ell li semblaven tan mudades, s’havien posat a mode de toc final de la imatge que volien mostrar. I la veritat és que es mostraven dolces i jovials i desimboltes com si res els pogués passar ni res pogués malmetre el seu món. En aquell moment, petit com era, no ho va saber entendre, però en recorda l’aire esponjós i aeri d’un anunci de felicitat: els estampats florals dels vestits, la casa oberta a l’esplendor del jardí, les rialles dels adults i les corredisses de les nenes, el dringar de gots i plats, les tasses de xocolata desfeta, abundoses, i el somriure d’aquelles mares tan diferents de la seva i les dels seus amics…

Duia el cabell moll de colònia de nen, lavanda a raig, de manera que també ell contribuïa a afegir una nota més a totes les olors que es barrejaven i competien amb la que desprenia una immensa anglesina –més tard descobrí que se’n diu glicina- que carregada de raïms de flors violàcies colonitzava un llarg passadís al costat de l’edifici. Callat perquè una vergonya que ratllava el pànic el mantenia mut, avançava a poc a poc a través de la grava menuda del jardí amb un petit obsequi a les mans. Després de donar-lo a qui fos que l’hagués de donar i de mirar-s’ho tot, l’envaí una sensació d’incomoditat immensa i es va anar quedant sol i quiet amb una consciència claríssima que ell no formava part d’aquella escena, que n’era només una insignificant comparsa.

Però això no va ser pas el pitjor per en Sebastià. Va haver-hi tota una colla d’elements que es van confabular perquè la tarda, tot i que acabés sent dramàtica per ell, li donés durant uns minuts un cert protagonisme. L’estranyament que sentia barrejat amb la seva vergonya malaltissa, la borratxera d’olors i perfums i la xocolata que se li havia posat malament van fer que perdés el control del cos, els esfínters cedissin i s’ho fes tot a sobre… De manera que va haver de pagar molt car que la seva extrema timidesa li impedís dir a ningú que tenia l’estómac regirat i que li calia anar urgentment al vàter.

Arraconat en un extrem del jardí, ho va voler amagar tant com va poder, però cada cop es podia dissimular menys la pudor enmig de totes aquelles olors. Com un nus immens, les ganes de plorar se li havien posat al coll mentre esperava que ningú s’adonés del que ja era tan evident. No hi va poder fer res, de cop sentí aquella senyora que ell havia trobat tan bonica que, amb veu forta i clara, exclamava: “-Aquest nen s’ha fet caca!” Tot ell es va encongir i es va fer més i més petit sota el pes de les mirades i de la humiliació que sentí quan aquelles dones, mares diligents, el van despullar –pantalons i calces avall!- per rentar-lo. Faltava, però, encara l’últim episodi del drama: tornar a casa amb el paquetet de la roba bruta com si fos la prova del delicte i haver de donar una altra vegada explicacions a la mare.

Hi ha coses que passat el temps gairebé s’esborren a la memòria o, si més no, s’acaben convertint en un record més o menys tèrbol, però n’hi ha d’altres que s’hi enquisten com un dolor crònic entre les vivències del seu portador. Doncs bé, tot i que n’han passat molts d’anys, en Sebastià encara sent l’escalfor a les galtes cada vegada que ha de passar pel davant d’aquella casa. Mai més no ha gosat mirar dins del jardí on una tarda van convidar-lo a una festa d’aniversari i va passar una vergonya tan gran que encara no se l’ha tret de sobre. S’aparta de la casa i passa ben de pressa el tram de carrer que ocupa la Vil·la Lola. Sap que són imaginacions seves, però cada vegada que hi passa sent l’eco d’aquelles senyores com de revista que riuen mentre s’expliquen, una vegada i una altra, la divertida anècdota d’aquell nen que es va fer caca a la festa de la nena: “-I és que també n’havíem convidat alguns del poble, ves… però ja se sap, aquests nens no se saben comportar en aquests actes. Les nostres, en canvi…”

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

N’aprendràs com els gossos…

Els esforços per oblidar-se’n havien convertit aquells episodis en un record tan confús com un malson llunyà. Els gustos i les olors, però, són capaços de revifar vivències que sovint les imatges o les paraules no podrien recuperar de les obagues de la memòria. I sovint, com li va passar a en Sebastià, ens atrapen quan estem desprevinguts, sense avisar. No se’n recorda que era el que s’anava a posar a la boca, li havien dit que era una exquisidesa del tot exòtica, però quan s’ho acostà a la cara, van saltar totes les alarmes, aquella olor… Aquella barreja d’olor acre i de dolçor podrida ell ja la coneixia, ja la sabia, i com un llampec li van venir tot d’imatges de quan era petit. Com un acte reflex, va llençar aquella menja i amb el fastig i la tristor instal·lats al rostre va fugir d’allà, tot sol, allò no ho podia pas explicar perquè la vergonya l’hauria devastat. Aquella olor li retornà el gust de les seves femtes, perquè encara que costi de creure ell en sabia el gust. I li revingueren, també, els crits desesperats de la mare mentre li fregava les restes brutes d’excrements a la cara: N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te!

Han passat molts anys de tot allò, però encara que diguin que el temps tot ho cura, aquest no és el seu cas. En Sebastià mai no ha pogut esborrar del tot els rastres d’acritud que li van deixar al paladar els càstigs que rebia en no saber-se controlar els esfínters. Quan ja no tocava i tot i la por que la mare el renyaria, encara s’ho feia a sobre. A vegades era com si la mateixa por li fes perdre el control. El cas és que igual que no és capaç d’explicar-se perquè se li escapava la caca, tampoc no sap dir com va deixar de passar. No sembla, però, que hi tinguessin molt a veure els càstigs que rebia.

Procurava amagar-se’n tant com podia, però podia poc, perquè el seu delicte –si així se’n podia dir- deixava rastre. Més d’una vegada, abans d’entrar a casa s’havia tret d’amagat les calces –sí, unes horroroses calces vermelles o blaves de fibra- i les havia esbaldit al safareig per esborrar el senyal del que li havia passat. Què en faria, però, després? Molles com eren, com les podria amagar? Com explicaria que no les duia posades? Sempre l’enxampaven i mai no s’estalviava les rondinades cada vegada més enceses.

La mare, amb aquelles calces molles a les mans demanant-li explicacions a crits. Ell sanglotant la volia convèncer que no ho volia fer, que no, que no, que havia estat sense voler… I un dia i un altre patint la ignomínia d’haver de dur aquelles calcetes de nena que s’escolaven cuixes avall per sota d’uns pantalons curtíssims que no li estalviaven, tot i estirar-se els camals tota l’estona, les burles constants dels altres nens. I sense voler-ho, una altra vegada… No, no ho volia, però algun mecanisme que no podia controlar el duia a embrutar-se una vegada i una altra amb les seves pròpies femtes. I llavors les calces brutes refregades a la cara i la sensació immensa de pecat i de culpa, tant que se sentia del tot desemparat davant la humiliació d’un altre càstig. En mig de tot aquell desgavell, només sabia que no volia tornar a casa, que se’n volia anar, no sabia on ni com, però se’n volia anar i no tornar a sentir mai més aquell amenaçador N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te! que encara ara, quan se’n recorda, li fa venir una petita tremolor que no pot controlar.

Sebastià

– Sebastià, Madre?
– Sí, mossèn, Sebastià. Com ell –digué assenyalant amb la mirada el pare de la criatura que assentia des d’un segon pla, sota la penombra del baptisteri i l’autoritat d’aquella monja.
– Sebastià i què més?
– Sebastià i res més, mossèn. No tenim temps per perdre, afanyi’s si us plau!

Així, gairebé d’amagat a la capella adossada a l’hospital on l’havien dut, fou com el batejaren Sebastià, com el pare i amb un únic nom. Als sis anys i anant a doctrina se sorprengué quan descobrí que els altres nens en tenien tres de noms. Ell no, ell en tenia només un, el del pare i decidit a corre-cuita per una monja que amb tota la determinació del món el feu batejar abans no fos massa tard, calia llevar-li el pecat original i tornar-li la innocència, no fos cas que…

Els altres nens es deien Joan o Pere o Jaume i n’eren molts que celebraven plegats les revetlles quan arribava l’estiu. El seu cas era diferent i el feia sentir estrany, tret del seu pare ningú més no es deia Sebastià i el seu sant passava desapercebut enmig de l’hivern. Cap altre nen no es deia com ell, però tampoc no trobava amb qui compartir la quietud contemplativa amb què sovint s’entretenia. Ves a jugar a pilota! -li insistien un cop i un altre. Però ni en sabia ni li agradava i això feia que no se sentís com els altres. Mentre tothom donava per fet que els nens no han de parar mai quiets i han de ser ferrenys, ell preferia amagar-se en alguna talaia i dedicar-se a mirar passar les coses.

S’esforçà molt a dissimular i fer veure que podia fer les mateixes beneiteries que qualsevol altre nen. Més endavant, però, quan començà a adornar-se que al poble el nom li era un element distintiu, va entendre que eren les diferències que l’ajudarien a fugir del que l’ofegava i començà a sentir-se’n orgullós del fet que, tret del pare, no n’hi hagués cap altre de Sebastià. Aquest canvi es produí sense que en fos del tot conscient, però probablement hi tingué molt a veure la imatge de Sant Sebastià que hi havia en una de les capelles laterals de l’església. Quan feia d’escolà se la mirava sovint intentant esbrinar què era el que tant l’atreia. En mig de tots aquells sants barbuts, homes provectes de mirada severa i llargues túniques, el seu sant s’exposava al món gairebé nu, jove i imberbe, amb la mirada extraviada, un posat difícil i totes aquelles fletxes, és clar, que sense arribar-lo a occir li ferien el cos. I se n’adonà, a la fi va trobar una resposta: era la diferència que el feia fort aquell sant.

Es mirava la figura de Sant Sebastià i íntimament pensava que potser ell també ho era de diferent i que com aquell jove màrtir, també hi havia secretes ferides que el marcaven. Però encara no era prou valent per a mostrar-les, no ho va ser fins que va descobrir que moltes, tot i que hi convivia amb tanta fermesa i dignitat com podia, també les patia el seu pare. Va ser després d’això que de retruc s’adonà que aquella monja que l’havia fet batejar no havia improvisat, que si havia decidit que es digués Sebastià va ser perquè amb una clarividència lloable es va adonar que l’un i l’altre compartien, molt fondes, les mateixes nafres.

Ara, tot i ser una mica descregut, quan viatja per aquest mons de déu no se n’està d’entrar a les esglésies i buscar a Sant Sebastià. Quan se’l troba, i amb el somriure discretíssim de qui se sent acompanyat passi el que passi, respon a la mirada del sant amb un imperceptible: Jo també, Sebastià, jo també. Cuida’t del mal!

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.