Entrades

Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

Una mica d’autobombo

Després de valorar molt bé l’experiència del curs passat, aquest curs també participaré a les sessions dels clubs de lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. He pogut participar en la tria de novel·les i ja us puc dir que comentaré La noia del ball de Jordi Coca, Mirall trencat de Mercè Rodoreda, Dissabte d’Ian McEwan i Los enamoramientos de Javier Marías.

En segon lloc, i també aixoplugats per la biblioteca de Gelida, us puc dir que el proper 20 de novembre i amb el Jordi Sàbat tornarem a fer el recital Desordres naturals que vam estrenar a l’estiu a Sant Pere de Riudebitlles. Aquesta vegada serà a Gelida; de l’hora i el lloc ja us n’informarem més endavant.

També us volia anunciar que ja ha sortit a Mèxic l’exemplar de la revista El canto del ahuehuete que recull poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i meus, tot plegat compilat i magníficament coordinat per Joan Navarro.

I finalment, si cliqueu aquí hi trobareu l’enllaç de l’entrevista que em van fer pel programa Martorelletres que dirigeix en Josep Díaz Galera i que es va emetre el passat 30 de setembre a Ràdio Martorell. La meva intervenció la trobareu entre els minuts 3 i 32 del programa.

Ja heu vist que avui la cosa només anava d’explicar-vos tres o quatre coses i de passada fer una mica de publicitat. Espero, doncs, que no em tingueu en compte ni l’autobombo ni  la fotografia que il·lustra aquest apunt, és de la placa que hi ha a l’entrada de Garcia (Ribera d’Ebre) i no me’n vaig estar de fer-la. Apa, que passeu una bona tardor!

O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]

Presentem ‘O: Llibre d’hores’ a Granollers

Aquest dijous 27 de novembre, a la llibreria La Gralla de Granollers, m’encarregaré de la presentació d’O: LLIBRE D’HORES, el darrer llibre nascut de la col·laboració entre el poeta Joan Navarro i el pintor Pere Salinas que també assistiran a l’acte i amb els quals podrem parlar de la seva darrera obra conjunta. Cal no oblidar que aquest llibre enllaça directament amb Atles i Grafies·Incisions, els dos llibres anteriors en els quals ja havíem pogut gaudir d’aquesta peculiar forma de creació en la qual la pintura genera el poema i a l’inrevés. Si sou a prop de Granollers acosteu-vos a La Gralla, de ben segur que no en sortireu indiferents després de mirar i escoltar aquest llibre fet alhora de llums i paraules que s’encarnen les unes en les altres per ser una mateixa cosa.

De moment, per anar fent boca us deixo el poema 56 que es correspon amb la il·lustració que encapçala aquest apunt i la targeta d’invitació a la presentació:

                                                                    En el curs del temps, amb les mans, vetllar
                                                                    el son de la memòria, aquella casa còncava,
                                                                    el moviment de les hores quietes, l’eco dels
                                                                    batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,
                                                                    la veu meravellada. Amb les mans untades
                                                                    de fang, construir la llengua pròpia: Tornar
                                                                    a l’alè després de no ser ningú.

O. Llibre d'hores Granollers

Pere Salinas + Joan Navarro

Tinc a les mans la darrera joia sortida dels tallers d’en Pere Salinas i Joan Navarro, un nou llibre que han titulat O: LLIBRE D’HORES en el qual fusionen la pintura d’un i la poesia de l’altre. Encara no en puc parlar perquè encara l’estic paint, però prometo fer-ho aviat perquè a mida que me’l torno a mirar i a rellegir, creix més en mi la sensació que el que tinc als dits és una obra molt i molt important.

Les presentacions del llibre es faran durant el més de novembre  i aniran a càrrec de Jaume Pérez Montaner (5 de novembre a Ca Revolta de València), d’Octavi Monsonís (7 de novembre a la Biblioteca l’Envic d’Oliva), de Vicenç Altaió (12 de novembre a la llibreria Calders de Barcelona) i a càrrec meu (27 de novembre a la llibreria La Gralla de Granollers).

Mentre no arriba el dia i abans que en parli més extensament, us en deixo una mostra en dues parts: una, la fotografia que il·lustra aquest apunt; i dues, la transcripció del text que hi apareix. Mireu-vos-ho i llegiu-lo amb atenció, segur que també teniu la percepció de trobar-vos davant d’una gran obra. El text de la foto diu:

39

Com anomenar les superfícies del poema? Les

textures rugoses dels mots? La fosca resina que

secreta? El dir que s’extravia entre les línies?

Els plecs dels signes? Com acostar-se al vol

d’aquesta matèria sense cos, quant els raïms

maduren pausats enganxats a la tanca d’agost?

[Pere Salinas/Joan Navarro: O: Llibre d’hores, Edicions 96, 2014]

Premi Senyoriu d’Ausiàs March

El passat dissabte 28 d’abril a Beniarjó, un jurat composat per Teresa Pascual, Joan Navarro, Enric Ferrer i Solivares, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig em va concedir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March per un llibre de poemes que es titula Geografies de secreta vida i que es publicarà, d’aquí a un any, dins la col·lecció Poesia 3i4, de l’editorial Tres i Quatre de València.

Durant l’acte es va fer, també, la presentació del llibre Claustre d’Isabel Garcia i Canet, guanyadora de l’anterior edició del premi i hi va haver un concert del Grup de Cambra Llevant.

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.