Entrades

Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

Ramon Moix parla d’On la sang i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Presentacions d’On la sang

Ara que ja ha passat la febrada de Sant Jordi comencem les presentacions d’ON LA SANG. Ens estrenem aquest dissabte, 29 d’abril, a Sant Llorenç d’Hortons, però després d’aquesta en vindran una colla més. En deixo constància aquí per tal que si us ve de gust pugueu triar aquella que més a prop us caigui:

  • Sala d’actes de l’ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons / 29 d’abril, 19:30h / A càrrec de Ramon Moix, professor de Filosofia.
  • Centre Mario Monreal de Sagunt / 5 de maig, 19:00h / Presentació de les obres guanyadores als Premis Ciutat de Sagunt 2016.
  • Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida / 12 de maig, 19:30h / A càrrec del poeta Jordi Llavina.
  • Llibreria Fan Set de València / 19 de maig, 19:00h / A càrrec de Joan Navarro i Teresa Pascual, poetes.
  • Biblioteca de Martorell / 26 de maig, 19:00h / A càrrec de Rosa Mulà, professora de Literatura.
  • Llibreria La Memòria de Barcelona / 1 de juny, 19:00h / A càrrec de la poeta Maria Josep Escrivà.
  • Llibreria Aqualata d’Igualada / 8 de juny, 19:30h / A càrrec de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

I després de l’estiu continuarem amb més presentacions i també amb lectures i tertúlies. De moment ja n’hem parlat amb entitats i llibreries de Sant Sadurní d’Anoia, de Vilafranca del Penedès, de Vic i de Sabadell.

No cal dir que sigui on sigui, hi esteu convidats!

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Hi sóc

Hi sóc, sí, no he marxat. I ho dic així perquè un amic, estranyat que faci dies que no trec el nas per aquí m’ha preguntat on era o si havia plegat veles. Però no, no he plegat veles, el que passa és que hi ha moments que la feina vol silenci i n’hi ha d’altres que toca fer més soroll. I ara que torno al blog, aprofito per explicar-vos que estava preparant diverses coses que voldré compartir amb vosaltres.

D’entrada, demà divendres tornaré a ser a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida per parlar d’una novel·la gairebé mítica, Nada de Carmen Laforet. Aquests darrers dies l’he rellegit i m’he adonat que ha estat com un regal tornar-ho a fer perquè aquesta nova lectura m’ha permès gaudir de moltes coses que quan era jove se m’escapaven. Ja sé que no dic res que no se sàpiga si dic que es una gran novel·la, però ho dic i espero poder ajudar les lectores i els lectors del club de lectura a gaudir-ne tant com jo ho he fet.

I parlant de novel·les que m’han colpit, us he de dir que el proper dijous 2 de febrer seré al Casal Popular de Vilafranca per presentar La ràbia de Lolita Bosch. Ella també hi serà i li podrem preguntar el que calgui de la seva obra. Aquest acte em fa una especial il·lusió perquè d’ençà que vaig llegir La ràbiahe defensat  tant el seu valor literari com el social, fins al punt que juntament amb altres companys de feina, hem impulsat una experiència lectora amb nois i noies de 2n curs d’ESO que està sent molt enriquidora.

El 8 d’abril seré a Beniarjó pel lliurament del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March d’enguany, i això vol -com ja us deveu pensar- moltes hores de lectura silenciosa. Ja en parlarem més endavant.

El 28 d’abril, recuperaré La ràbia, però aquesta vegada serà amb la gent del club de lectura de la Biblioteca de Gelida. Pot resultar interessant contrastar què n’han tret els lectors adults amb el que n’han tret els nois i noies de l’institut.

I el 5 de maig a la tarda, seré a Sagunt a la presentació dels llibres guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt de 2016. Entre ells, és clar, hi haurà On la sang, el llibre amb el qual vaig obtenir el XIX Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. Per tant, ja podeu entendre que part del silenci d’aquestes darreres setmanes tenia a veure amb la preparació de l’edició del llibre que, ara ja ho puc dir, té dos padrins de luxe: en Joan Navarro que n’ha escrit el pròleg i en Pere Salinas que ha pintat la il·lustració de la portada.

I entremig hi haurà Sant Jordi i alguns actes i presentacions que encara s’estan gestant i que ja anunciaré oportunament. Ja ho veieu, callava però no havia marxat, en silenci però hi era. I ara que tocarà fer promoció del nou llibre, a més de fer servir l’agenda, tiraré de xarxes per tornar-me a fer sentir i convidar-vos a tot el que faci.

‘On la sang’, Premi Jaume Bru i Vidal de Poesia

Ahir al vespre, durant l’entrega dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt vaig rebre el XIX Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal per un nou llibre que es publicarà la propera primavera a la col·lecció de poesia d’Onada Edicions. L’he titulat On la sang i n’estic molt content perquè hi he treballat durant molt de temps i perquè el jurat, format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver, em mereix un gran respecte.

On la sang és un llibre on es parla dels fets i sentiments més extrems de la vida, aquells que ens alteren les rutines per fer-nos sentir que hi ha forces que de manera imparable ens arrosseguen a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure. S’hi evoquen aquelles coses que ens fan sentir que els desordres vitals no només ens ajuden a vèncer l’atonia dels minuts sinó que ens fan prendre consciència plena d’ésser vius. Per això, On la sang transita pels desordres naturals de la vida i hi trobareu poemes que van des de la força salvatge de l’erotisme a la por de qui se sent extraviat o, també, fins a la percepció de la mort com una realitat propera. Tot i així, goig i dolor no es presenten com a sentiments deslligats, sinó com a parts indissociables del nostre ésser, aquest tot on conflueix allò a què al·ludeixen els poemes del llibre: els moments de desordre o de lluita que han traçat cada una de les cicatrius que duem al cos i que són, alhora, la nostra història i el nostre present.

Quan d’aquí a uns mesos es publiqui, m’agradarà molt poder-lo compartir amb vosaltres. Finalment, i encara que ja ho vaig fer en privat vull felicitar també a Ismael Bereje i Carles Penya-roja que van guanyar respectivament els premis de teatre i de narrativa, així com agrair a Òscar Pérez Silvestre del Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt totes les atencions que va tenir amb nosaltres.