Entrades

Jordi Llavina: El silenci de la cendra

Fa unes setmanes el poeta i amic Jordi Llavina va tenir la bondat de presentar el meu darrer llibre, On la sang, a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i avui, a més, ha publicat la crítica que n’ha fet al diari El Mundo, concretament al suplement Tendències. Des d’aquí li agraeixo la defensa que fa de la meva obra i aprofito per transcriure el contingut íntegre de la seva magnífica ressenya. Això és el que diu:

EL SILENCI DE LA CENDRA 

On la sang, de Ricard Garcia. Pròleg de Joan Navarro. 19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt, 2016. Onada edicions. Benicarló, 2017. 80 pàgines. 13€.

Jordi Llavina 

Les del títol són les darreres paraules d’un llibre de poemes —el quart de Ricard Garcia— honest i mesurat, fet de versos que observen atentament, de manera similar, natura i naturalesa humana. No hi ha cap composició que busqui l’aplaudiment fervorós ni la sorpresa del lector, sinó que més aviat diria que en persegueix l’íntima conformitat: que, en la bellesa de la formulació, hi pugui reconèixer una lliçó tan fonda com perdurable. Fixem-nos en aquelles Roses d’hivern, que, a les tiges més altes, ja no són sinó “restes d’una esplendor vellutada”. Sabem que “a la resta del roser hi queden només / els calzes de les flors mortes, secs, / i algunes fulles”. La mirada descobreix, en el roser agostat, un germà. Però l’existència d’un home és plena de contrastos. En la fosca de l’edat, pot quedar, per a qui contempla la nit, “el consol que es dibuixa / en els deixants dels avions que desafien, / per damunt nostre, la tenebra”.

On la sang comença amb una suite de poemes amatoris, en què se celebra el desig i se’n fa memòria: “la mastego, tanta vida”. El Goethe encara romàntic, consumat el plaer amorós amb la seva amant, comptava, damunt l’esquena de la dona, hexàmetres d’un nou poema. La imatge podria aplicar-se al protagonista de molts d’aquests poemes: “Potser sí que la felicitat sigui això, / aquest reposar oblidats del món sobre un costat / i aquest fil de llum que encén el teu cos”. És la quiete dopo la tempesta leopardiana, la que embarga els cossos després del combat amorós, però també aquella en què el poeta imagina i crea després del brogit vital. Passat el desig, el record de la trobada amorosa és com una “cicatriu de llum als llavis”. El poema Sentor refereix l’acció de remenar la terra: “Vols servar intacte el record d’aquella sentor / en què es barregen el pes de la mort i la vida nova”. Aquests dos versos defineixen una part de la intenció de l’obra: la de fer compatibles en l’escriptura goig i pèrdua, extinció i renovament.

Ricard Garcia sap triar oportunament les seves imatges, algunes de les quals, ben pròximes al territori del símbol. Penso en aquells dos xiprers com dues navalles o en el peix que boqueja fora de l’aigua, i que fa de mirall a l’ésser… Aquestes i tantes altres que conviden a proclamar que “ens resistim, / atrapats en la bellesa d’uns llavis, a morir”.

[El Mundo, suplement Tendències, pàg. 3; 15 de juny de 2017.]

Laura Borràs parla de ‘On la sang’

Amb la Laura Borràs, directora de la ILC, ens vam conèixer en un curs sobre literatura clàssica de la URL a Igualada ja fa uns cursos i ara ens hi hem tornat a trobar perquè he tingut la sort que acceptés presentar el meu darrer llibre a la llibreria Aqualata d’Igualada.

Passat l’estiu tornarem a fer alguns actes per acostar On la sang als lectors. De moment, però, us transcric algunes de les coses que la Laura Borràs va dir dijous passat del llibre.

Després d’emmarcar el seu discurs amb un vers que parla de “cavalcar aquesta força que ens empeny a ser l’un en l’altre…”, es va referir a On la sang com un llibre ple d’imatges potents que se’t graven (o com ell escriu: se t’imprimeixen a la geniva) a la retina del cor, amb poemes de desig i de consumició d’un amor que ‘vessa de les mans’ dels amants i els fa saber qui són, en l’aire que habiten; el poemari del Ricard que ha publicat Onada Edicions com a Premi Ciutat de Sagunt 2016 i que avui he presentat a la llibreria Aqualata m’ha semblat un llibre-museu d’imatges-quadre que mirem de segrestar moments d’un present que fuig; un llibre-mirall perquè de vegades fa les funcions d’oracle i ens ajuda a llegir-nos en els versos, a comprendre i a comprendre’ns en l’ambivalència vida-mort. Però també llibre sobre el temps cronològic i vital i sobre el temps meteorològic. Un llibre que en la primera lectura em va semblar que contenia molta pluja, molta boira, molta neu i molt de fred. I això em semblava contradictori amb el títol On la sang que és on hi ha la vida, però que del poema d’on està extret, ens remet a la sang que es perd i que, per tant, brolla, ens fuig i en dessagnar-nos, ens mata. Llibre d’aprendre opòsits que en realitat són complementaris; s’obre amb un poema en prosa que és clau de volta i desllorigador: la doble veritat que ens inquieta. Perseu i la Medusa, que s’assemblen en la seva condició de botxí i víctima. Monstres, tots dos. La natura i la cultura: la vida i la literatura.

[…] he estat tres quarts d’hora parlant de bona poesia, gaudint compartint la meva lectura sobre el llibre i amb la felicitat de saber que al Ricard li ha agradat la reflexió i que molts assistents s’han acostat per dir-me que la poesia els fa basarda o respecte, o por, o mandra i que els havia agradat tant que es llegirien el llibre que havien comprat! […] Hi tornaré el dia 30 amb el llibre dels tuits, però avui hem fet un pas més en el foment de la lectura, del prestigi dels autors, del goig de llegir! […] Ara que ja sé que ‘Res no és, tot passa’ i que acumulem “cicatrius de llum”; demà miraré de portar-ne una mica a la presó de Quatre Camins…

Finalment, la Laura Borràs tancà la seva intervenció citant el magnífic pròleg que en Joan Navarro va escriure pel llibre: “I la tristesa que se t’aferra mentre traspasses la gelor de les nits…”

Tot un luxe poder comptar amb algú com ella que compartís la seva lectura amb el públic d’Igualada. Moltíssimes gràcies, Laura, per les teves paraules, la teva feina i la passió amb què defenses la literatura!

Rosa Mulà parla de ‘On la sang’

La Rosa Mulà, amb qui ens lliga una bona amistat des dels temps de la universitat, va parlar el passat divendres 26 de maig a la Biblioteca de Martorell de On la sang, el meu darrer llibre. Ho va fer des de les seves sensacions com a lectora i això és el que va dir:

La poesia m’emociona. La vida és poesia. Tot el que ens envolta és poesia. I avui més que mai la poesia m’emociona en presentar-los el darrer llibre d’en Ricard Garcia, titulat On la sang,  19è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt (2016). És per mi, doncs, un extraordinari plaer ser avui amb tots vostès, d’una banda per l’amistat personal que m’uneix al poeta i d’altra per com m’omple llegir els seus versos, carregats d’una força excepcional que et trasllada al més enllà. A una vida on tot té sentit.

Primer de tot, dir-los que el que escoltaran avui són simplement percepcions personals i sentiments que he experimentat a partir de la lectura d’aquests versos.

Comences el llibre i, de sobte, et trobes immers en un món on la vida i la mort lluiten aferrissadament, a través d’una meravellosa prosa poètica on el poeta ens narra com Perseu esdevé victoriós amb el cap de la Medusa a la mà. No saps quins seran els següents versos, però estàs assistint a la presentació del que més endavant ens parlarà el llibre: la vida i la mort.

Llegir On la sang és caminar per la vida, és sentir-te viu, és sentir que la vida és una força interior que t’absorbeix, que t’envaeix completament. T’adones que sovint no pares atenció a les petites coses que inconscientment van donant forma a la teva existència.

A On la sang s’expressa una força vital tan gran que et fa ser protagonista. Protagonista d’uns sentiments on els sentits tenen un paper cabdal: la mirada, les mans, les olors… barrejades amb elements com la pluja, l’aire, la terra… et fan sentir que ets viu.

El poeta experimenta els plaers de la vida a través de l’exaltació màxima dels sentits i ens fa: Inspirar, Respirar, Mossegar, Mastegar, Tocar, Escarbar… però el que més ens fa és estimar. Estimar la vida. Trobar-li sentit.

Tota la primera part, titulada, “Res no és, tot passa”, amb 13 poemes en total, la dedica a mirar la vida, a gaudir de petits i grans esdeveniments, a contemplar el que l’envolta i trobar-li el sentit just per transmetre’ns que la vida és i punt, com diu ell mateix: “No cal res més”: viure. I diu…

“Inspires amb força mentre escoltes
la pluja. No et cal res més”

En una segona part: que anomena “Res no em lliga” . Després d’una tarda de pluja i boira, la mort es passeja silenciosa i passa. Passa per no quedar-s’hi, però tens la sensació que la respires, que la toques, que ets tan a prop, que la sents lligada a la vida.

“S’adorm la tarda,
ja res no em lliga i miro
la mort com passa”

I arribem a la tercera part, el poeta l’ha titulada “Sense treva”, i al llarg de 16 magnífiques composicions contempla el pas del temps. Comencem a sentir el dolor dels records perduts. Escull aquí l’ús de paraules marineres que ens ajuden a entendre el seu sentiment. D’aquesta manera, compara el temps a la llinya, aquest fil de pescar tan rígid i difícil de trencar que recorda els fets que a vegades s’enquisten en el temps i són difícils d’oblidar.

A vegades el temps passa molt lent quan els records ens envaeixen i, aleshores, és quan el poeta empra aquell verb tan vital i que ens fa sentir tan vius: respirar:

…també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles
[…]
I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre…

Respirar, inspirar, aire, terra, aigua. En definitiva, en Ricard Garcia col·loca la càmera, el focus, al fet de la vida i analitza la realitat quotidiana amb una elegància tal que et fa sentir protagonista dels fets que ens narra.

El pas del temps és el pas de la vida, i, segons el poeta “la vida és aquest caos en què sobrevius”. La vida és “un cúmul de desordres naturals”.

És, per tant, en aquesta darrera part del llibre on el llenguatge que utilitza és des d’una mirada trista, cansada. Ens parla d’una última tarda, d’un dia que s’acaba, d’un cel negre… El dolor esdevé ara un personatge de la vida quotidiana dins aquest caos en què vivim.

Com els ho diria… La lectura d’aquest llibre m’ha transmès tanta força de vida que he viscut cada poema com si hagués estat escrit per mi mateixa.

M’ha fet contemplar la vida d’una manera diferent, m’ha fet reflexionar sobre les petites coses del dia a dia, sobre els petits moments, els petits detalls, sobre els problemes, que tot sovint exagerem i, al cap i a la fi, no són més que gotes de pluja enmig de la immensitat de l’oceà. La vida és perquè és, i, com diu el nostre poeta: “No cal res més”.

Convençuda que la poesia és la millor medicina que hom pot receptar, els recepto la lectura del llibre On la sang; de ben segur que en acabar-lo se sentiran plens d’energia vital.

Una vegada més, Rosa, moltes gràcies!

Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

Marta Pérez Sierra comenta ‘On la sang’

Amb la poeta Marta Pérez Sierra, que tot sovint em segueix allà on vaig a recitar els meus poemes, hem teixit complicitats literàries que de tant en tant em donen alegries com la d’avui quan he descobert que havia comentat On la sang a la revista digital Llavor cultural. És un plaer trobar lectores com ella que gaudeixen amb el que escric i en parlen. A sota transcric el que ha dit:

La poeta Marta Pérez i Sierra llegeix el poemari de Ricard Garcia, ‘On la sang’ (Onada Edicions, 2017), llibre que va rebre el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sangunt 2016, amb un pròleg de Joan Navarro i imatge de coberta de Pere Salinas.

“La lectura d’aquest llibre em recorda la veu de Ricard recitant alguns d’aquests poemes quan eren encara inèdits. Sento la seva veu pausada i rítmica que encara m’emociona, tot i no haver paït en aquell moment el contingut del que escoltava: un instant que es multiplica i és únic, com diu Navarro.

Al poeta se li revela la bellesa de la vida i la mort en tastar-les, no només amb la boca, sinó també amb les mans, amb els narius, amb el cos sencer. Tinc un amic que quan perd el nord, s’endinsa en el bosc, fa un forat al terra i hi enfonsa el rostre, per retrobar l’essència, com el poeta:

Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges.

Poemes en què el sexe, el pas del temps, l’amor, l’enyor, el dol, es prenen entre les mans i es tasten, s’oloren, es masteguen: I mastego, també, la llum amb què mires. Perquè el poeta du tota l’olor del món a la pell i el gruix de les ànimes i la sang. I ens fa tastar als lectors, vers a vers, la sal de viure. Ens fa sentir que aquest llibre és casa nostra, com el cos estimat del seu poema: Casa nostra és / respirar tanta vida / i no haver de dir res.

M’emociona la intensitat de la poesia de Ricard Garcia que sap expressar-se des de la discreció, amb tota la potència de qui se sap fort per gaudir i per patir, i amb tota la humilitat de qui se sap només una engruna d’aquest Univers. La lectura em transmet pau, mai no llisca cap a l’eixelebrament per no perdre ni un segon d’aquesta vida breu, mai. Com paladejar un bon vi, amb cura i temps, i trobar-li tots els sabors imperceptibles dins el vermell, potser un vi que nosaltres mateixos hem criat. Profundament les respires / i tranquil. Així llegim On la sang: des de l’estómac, amb la mort que passa, que és sang, com la vida. Poemes on retrobes aquell mar que et pot engolir i que també et vivifica. Aquest desordre que és el dia a dia, que se’t fica a la pell i et somou i et precipita. Aquesta terra que et xucla per dur-te fins a les seves arrels i donar-t’ho tot, la sang. Com les roses del poeta que es resisteixen a morir. El poeta calla i escolta, jo llegeixo i la pell se’m torna delicada com quan era una nena i encara no sabia que un dia se m’omplirien de taques les mans, com les de l’avi de Ricard, i així sabria que un dia jo també seria rosa seca en un jardí boirós que anomenem mort. Mentrestant, busco l’abric de les paraules per somiar la il·lusió ingràvida del vol.

Gràcies, Ricard Garcia, per la delicada manera de fer-me sentir viva fins que entri al ventre buit de la balena.”

Marta Pérez Sierra a Llavor cultural, 14 de maig de 2017 [http://llavorcultural.cat/on-la-sang/]

Ramon Moix parla de ‘On la sang’ i diu…

A la presentació que vam fer d’ON LA SANG el dissabte 29 d’abril a Sant Llorenç d’Hortons, el Ramon Moix, amic des de sempre, va parlar del llibre. Com veureu n’hi ha per estar-ne content. Això és el que va dir:

“Em sento molt honorat de fer aquesta presentació. Com podeu veure l’obra d’en Ricard ha esta profusament premiada, però lligat a ell per una amistat personal i sincera, i per una admiració literària i també sincera vers la seva obra, el que compta és la qualitat de la seva poesia, el plaer que representa llegir-la.

El llibre que avui presentem, On la sang, està estructurat en quatres parts o capítols: «Res no és tot, passa», «Res no em lliga», «Sense treva» i «El silenci de la cendra». Tot això, encapçalat per una magnífica prosa poètica: «Perseu i la Medusa»… l’heroi i la bèstia, el bé i el mal, però tanmateix descobrim “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima” que queda com un enigma flotant que tal vegada es desvetlli en algun passatge de la seva obra.

Una de les constants de l’obra d’en Ricard és aquesta referència als sentits, olors, (com la de la sang, la del cos), sabors, colors o formes. Ho fa, com ja és habitual, de manera magistral. Cada vegada més —sóc un vell lector d’en Ricard— penso que darrera d’aquest poeta s’hi amaga un pintor: “Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum que degoten les fulles dels plàtans als carrers de casa els primers dies de l’hivern”.  Si el poeta fos un pintor glossaria la seva capacitat —com podeu veure— de captar la llum d’una manera molt especial i elegant. I, és evident, com que no utilitza pinzells sinó paraules, les seves imatges copsen, amb extraordinària subtilesa, el temps. Escolteu aquesta natura morta: “mal escampades sobre la taula s’assequen i es torcen les peles de la poma que envelleix revestida d’or brut al plat”. O quan construeix aquesta subtil metàfora: “El passat, molt trencadís, ja és finíssim com un vidre de gel al desembre”

A la primera part d’On la sang, hi apareix alguna cosa nova, escassa en l’obra anterior: l’altra persona… “No sé qui va ser dels dos que ho va dir” Hi estableix un cara a cara, potser hauria de dir un cos a cos, que es desplega en diversos poemes amb tota la sensualitat —en els dos sentits del terme, com a experiència dels sentits i com a erotisme—. Hi intervenen tots els sentits: “aquest gust a tu que duc imprès a les genives”, o diu: “la resta del teu cos se’m dóna, però, com una ofrena a la mirada”, i també: “com dues feres, tastem la sal de viure, en la sal que no només exhalen els cossos teu i meu, sinó també les paraules”.

Sí: les paraules! “T’acostes les mans a la cara i et vénen de sobte les olors que duus a la pell, les del teu cos en tu. La força dels braços, l’alè de les paraules dites ben a prop”

Olors, sabors, formes, però fixem-nos-hi bé: paraules. El protagonista de la poesia d’en Ricard són les paraules. Les paraules són com els racons d’un paisatge on hi descobreixes quelcom de nou, i aquesta literatura com una passejada plàcida ha de ser revisitada per poder deturar-te i sorprendre’t cada cop que la rellegeixes, perquè se’t reveli un domini exquisit de la paraula.

Les imatges sensorials són d’una potència extraordinària. Tant pot ser la sentor d’una terra femada (“escarbaves la terra. Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força”) on s’hi barreja la mort i la vida, o bé aquesta forma tan física de dir: “Amb voluptat mastego la vida que em dones, amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima, cada nafra dels anys”. Terra molla olorada, vida mastegada….

On la sang conté, com he dit, una bellíssima reflexió sobre el pas del temps observat des de l’altura d’aquest pujol que representa l’edat o com diu el poeta: “lluny de les hores de la infància… lluny de les febres adolescents, ….i d’una absurda necessitat de transcendència als quaranta.”

Estem davant una poesia de la saviesa. El poeta s’atura, condensa una amalgama de sentiments, de vivències i la petjada que deixen, i ho expressa poèticament. No és la primera vegada que ho penso, ni que ho sostinc: la poesia és una excel·lent instrument de reflexió filosòfica que, ben al contrari del que li passa al filòsof i , molt especialment en aquest cas, ho fa amb una tremenda claredat i concisió, sense cap circumloqui ni cap efectisme. Aquesta netedat poètica beu de les fonts del vitalisme (“la vida, estranyament metàl·lica, se’t revela i retruny com un cavall que renilla al galop entre les fogueres, sense sella”) i, tanmateix, se submergeix en un existencialisme esforçat davant la finitud humana: “Maldaven les roses d’hivern per atrapar algun raig d’aquest sol tebi de gener”.

Heràclit emergeix en “res no és, tot passa”.  Aquesta versió de l’aforisme axial del filòsof d’Efes —res no és, tot canvia— apareix al llibre anomenant un capítol del llibre i un dels seus poemes, el qual (aprofito per donar-li les gràcies) en Ricard m’ha dedicat d’una forma explícita en el seu llibre. Si parlàvem de saviesa, heus-ne aquí una lliçó: “T’adones que de tot el que has après, l’únic que de debò et calia saber és que res no és, tot passa.”

Davant la vida, descrita com “aquest estrany cúmul de desordres naturals”, s’hi erigeix, amb un regust agredolç, la presència inquietant i lenitiva de la mort: “en silenci esprem la visita redemptora de la mort” . El llibre clou així: “I després, el silenci als braços, només el silenci de la cendra”.

Tanmateix, no crec que sigui un llibre crepuscular. Això, sí, és un llibre de contrastos: D’una banda hi ha l’intent de fer balanç. Inventari, en diu el poeta. “T’has quedat travat”, “I se t’ha fet de nit sense ni tan sols començar-lo, aquest inventari que tens per fer de fa tant”. També s’hi s’entrelluca un temps per al consol, on la (insuportable?) lleugeresa de l’ésser, encunyada per Kundera, n’és condició suficient. “Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser”. I, molt especialment, hi ha el descobriment fonamental que la felicitat té una causa humil: “potser si que la felicitat sigui això, aquest reposar oblidats del món sobre un costat i aquest fil de llum que encén el teu cos.”

No, no és una poesia crepuscular. És una poesia lluminosa. El llibre és ple de llum: “la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls”. Quan vaig llegir aquests versos, dedicats a l’arbre per excel·lència present en la poètica d’en Ricard, “Entre les ànimes, com navalles en l’ombra, dos xiprers s’alcen”, em va venir al cap aquesta cita del nonagenari pensador George Steiner, en què defensa com una certa manera de mirar genera determinades metamorfosi: “Lo mismo sucede con los cipreses de Van Gogh. No hay ni un solo ciprés que no sea un antorcha[1]

La llum i la tenebra, la vida i la mort, jo i i l’altre… ¿Recordeu “com les dues cares d’una veritat que t’inquieta: les semblances de Perseu i la seva víctima”, l’enigma que he esmentat quan m’he referit a «Perseu i la Medusa»?

Escolteu aquests versos del poema “Borrasca”: “I t’has espantat, una vegada més t’has espantat pensant que en tu hi viu algú altre amb una força que no pots aturar si no és apartant l’ànima del cos. Es per això que ara esperes, descavalcat del món, que es fongui el dolor i passi la borrasca”

I, per esperar i descavalcar-nos una estona del món, què millor que el consol de les paraules i llegir, i sobretot rellegir, els versos d’en Ricard: “Encara no ha glaçat i tot allò que compta és a lloc”.

 Felicitats pel llibre, Ricard! Moltes gràcies.”

[1] Steiner, George. «Un largo Sábado». Siruela. 2016. Pàg. 91.

Presentacions de ‘On la sang’

Ara que ja ha passat la febrada de Sant Jordi comencem les presentacions d’ON LA SANG. Ens estrenem aquest dissabte, 29 d’abril, a Sant Llorenç d’Hortons, però després d’aquesta en vindran una colla més. En deixo constància aquí per tal que si us ve de gust pugueu triar aquella que més a prop us caigui:

  • Sala d’actes de l’ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons / 29 d’abril, 19:30h / A càrrec de Ramon Moix, professor de Filosofia.
  • Centre Mario Monreal de Sagunt / 5 de maig, 19:00h / Presentació de les obres guanyadores als Premis Ciutat de Sagunt 2016.
  • Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida / 12 de maig, 19:30h / A càrrec del poeta Jordi Llavina.
  • Llibreria Fan Set de València / 19 de maig, 19:00h / A càrrec de Joan Navarro i Teresa Pascual, poetes.
  • Biblioteca de Martorell / 26 de maig, 19:00h / A càrrec de Rosa Mulà, professora de Literatura.
  • Llibreria La Memòria de Barcelona / 1 de juny, 19:00h / A càrrec de la poeta Maria Josep Escrivà.
  • Llibreria Aqualata d’Igualada / 8 de juny, 19:30h / A càrrec de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

I després de l’estiu continuarem amb més presentacions i també amb lectures i tertúlies. De moment ja n’hem parlat amb entitats i llibreries de Sant Sadurní d’Anoia, de Vilafranca del Penedès, de Vic i de Sabadell.

No cal dir que sigui on sigui, hi esteu convidats!

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

Poesia i saviesa: ‘VINCES’ de Vicent Alonso

Tot just acabar de llegir Vinces de Vicent Alonso, pensava amb una mica d’enveja: “qui tingués la saviesa d’aquest home!” Perquè la poesia d’aquest llibre és una poesia plena a vessar de la saviesa d’algú que no només té un domini extraordinari del llenguatge, sinó la d’algú que sap -i així ho fa- que una de les principals funcions de la poesia és obligar-nos a enfrontar-nos a les preguntes essencials.

Pel que fa al llenguatge, m’ha agradat especialment la capacitat d’Alonso de conduir-nos pel seu món sense necessitat de fer servir un discurs en excés retòric, ans al contrari, el seu és un discurs marcat per la senzillesa de les paraules precises i netes, gens afectat, amb el qual a poc a poc va dibuixant el seu univers personal, un univers fet -a parer meu- de sons, de colors i dels mil matisos de la llum que és capaç de fer-nos veure. I quan ho fa, la seva mestria és tanta que no només aconsegueix que veiem la mateixa llum que ell ha vist, també ens fa veure què conté la llum vista pel poeta: un fil de llum davalla a poc a poc en cerca / de l’existència. O és capaç, fins i tot, de fer-nos sentir el so del món quan s’engendrà el poema. A Sorolls, el poema al qual pertany el vers anterior, hi barreja sons i mirada per dir-nos: I ni el llagut que arriba a port ni els ulls / que el contemplen susciten més soroll / que la música de l’aigua, el cruixit / dels rems, un pensament que es balandreja. És sublim com sobreposa una sensació damunt una altra i com enfronta la música de l’aigua al cruixit dels rems -llegint-lo ho puc veure i sentir- per esvair-se tot finalment en la sensació de levitat d’un pensament que es gronxa com un balandre.

Vist això, la de Vinces és clarament la poesia dels sentits d’algú que s’ha deixat amarar pels sons del món, per les seves músiques (el ball de les merles) i els seus colors (retornar als aurons / perquè taquen el verd de la carena), per les seves llums reconvertides en sensacions físiques com quan diu: la llum / esbarriada als tolls. Aquest interès per explicar-nos la llum i el color hi és en tot el llibre, però també d’una manera molt clara en els poemes dedicats al pintor Pinazo, on s’inclou un vers que per a mi és la declaració d’estètica més clara d’aquest llibre: la bellesa és l’ull que mira. I això és així en el cas del pintor, però també en el del poeta. Llegint aquest llibre he tingut la sensació que Vicent Alonso ha vist els seus poemes abans d’escriure’ls.

Entenc que si Vicent Alonso recorre constantment als sentits, és perquè només aquests ens poden explicar el món en el qual està immers, un món riquíssim de sensacions i alhora ple de preguntes. Perquè a banda del que he dit fins ara, la poesia de Vinces és una poesia que interroga el lector, una poesia que ens pregunta On s’amaguen els camins perduts? o qui sóc per jutjar la mesura de totes les coses? I així, enfrontant-nos a les preguntes ens situa davant els miralls de la vida (el jo a l’espill de l’aigua), ens convida a travessar congostos i a conèixer l’alteritat: els camins que porten / a l’altra llum diu en un poema, i en el següent fa referència a l’altra cara de l’ànima. Fins i tot m’atreviria a dir que en aquesta recerca que fa el poeta de l’altre costat de l’ésser hi ha alguna reminiscència d’una mística laica, sobretot en versos com Al bosc ja dormen / els tords, l’hora en què l’anima s’encén del poema Besllum o, també, quan parla a Dovelles d’obtenir / el gaudi de l’ocult, l’escala fins als núvols.

La voluntat de saber i la bellesa de la llum recorren tot el llibre, però també hi és el món mineral, les pedres que diu necessitar el poeta quan somia, els mollons, les dovelles i, és clar, les vinces d’aquells marges vells, les vetes de mineral que testimonien que fou abans de ser nosaltres. És a dir, un món de pedra on agafar-nos, ni que sigui un instant, davant el desassossec que ens produeixen les veritats contingudes en la poesia d’Alonso; veritats com que no puc / retenir la vida, / (l’instant no basta, / tampoc l’etern) / se me’n va delerosa / de retrobar el lloc d’on procedeix o, també, veritats com que No són eternes les pedres.

A banda de veritats com la de la finitud, a Vinces Vicent Alonso ens mostra a través de la paraula la bellesa del món i ens ensenya a transcendir-lo per saber el vell misteri de la poesia / l’impuls que ens arrossega fins al cor de les coses. Però no es queda aquí, sinó que savi com és ens recorda les bondats de la humilitat / que et lliga a la cadena eterna / de la creació. La suma de totes aquestes coses constitueix una magnífica lliçó de vida. Som éssers en trànsit i hem de triar com consumim, sense malbaratar-lo, el gram de vida, / la raó que m’il·lumina el present.

Després de tot el que he dit, us convido de totes totes a llegir Vinces de Vicent Alonso. No sempre passa, però aquesta vegada sí, aquesta vegada tinc la certesa d’haver sortit del llibre més ric que no pas hi vaig entrar.

Jordi Llavina i Ricard Garcia al ‘Contrapunt poètic’

El proper dijous es farà la cloenda de la tercera edició del cicle Contrapunt poètic que, sota la direcció de la poeta Marta Pérez Sierra, organitza anualment l’Aula de Música i Teatre Musical de Sant Feliu de Llobregat. Les sessions del cicle, que es fan a la seu de l’Aula i compten amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, es caracteritzen pel fet de posar en contacte la poesia amb altres arts.

Seguint aquesta tònica, a la sessió de dijous que ve els poetes Jordi Llavina i Ricard Garcia llegiran una mostra de la seva obra, mentre que la ballarina Montse Iranzo farà un exercici de fusió entre poesia i dansa a partir de textos dels poetes convidats. Laura Borràs, directora de la ILC, també participarà en aquest espectacle que es farà, conduït per Marta Pérez Sierra, a les 7 de la tarda del dijous 1 de desembre a l’Auditori de l’Aula de Música (C. Laureà Miró, 41 de Sant Feliu de Llobregat).