La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.