Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

Encara la barbàrie, Federico…

Han passat 82 anys del teu assassinat, Federico, i encara ara la barbàrie corre pels nostres carrers. Com llavors, encara ara el cinisme d’una colla de malànimes s’aprofita de la brutalitat  i la simplicitat d’individus moguts amb proclames primàries perquè es comportin com a fanàtics guardians d’una pàtria construïda sobre els fonaments de l’odi a la diferència i a l’heterodòxia.

Com llavors, també avui, a aquells que se senten els amos del tros, ja sigui per designis  hereditaris o perquè han assaltat el poder per la força, allò que realment els interessa és seguir-se omplint les butxaques i mantenir el seu estatus, tant li fa com, i per això comercien amb el que es pagui millor: petroli, coltan, cocaïna, diamants, dones i nens, armes… I al voltant del poder, tu ho saps millor que ningú, s’hi arreceren també tot de sangoneres tan àvides d’enriquir-se que estan disposades a fer la feina bruta per tal que no es malmeti la blancor de les mans dels seus prínceps.

Com llavors, encara avui grups de bàrbars i feixistes treuen el cap descarats pels nostres carrers per fer-nos callar i els qui els manen no només els inciten a actuar amb violència, sinó que els emparen perquè no els convenen les veus crítiques ni la dissidència. Per tantes coses, també per això, Federico, et sentim tan a prop i seguim llegint la bellesa i la llibertat en la teva obra. I et recordem i seguim denunciant la indignitat del teu assassinat.

Festa de la Poesia a Sitges: avui en fa un mes i encara…

Quan vam trobar-nos, avui fa tot just un mes, al Portal de Santa Madrona no ens imaginàvem pas la magnitud de tot el que havíem de viure concentrat en tres dies a Sitges. Puntuals ens vam anar trobant el Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, el Quico Pi de la Serra, la Isabel Ortega i jo. La Maria Cabrera no va poder venir, però sí que ho va fer la Laura López Granell que s’encarregaria de llegir els seus poemes.

Ens recollí la Cèlia Sànchez-Mústich i vam enfilar la carretera camí de Sitges, allà ens esperava el Joan Duran i Ferrer. Bé, no només el Joan, perquè a la plaça d’Eduard Maristany s’hi aplegava una munió de gent que ja ens va sorprendre: representants municipals, nens amb cartells de benvinguda, homes i dones vestits d’època (enguany en feia cent de la mítica Festa de la Poesia de 1918), i una banda de música que ens acompanyà per tot el recorregut que vam fer.  I allà ja ens vam adonar que el que començàvem a viure depassava el que ens podíem haver imaginat: ens aturaven perquè des d’alguns balcons se’ns donava la benvinguda a Sitges o se’ns recitaven poemes i se’ns llançaven clavells. L’emoció, però, es va disparar quan en arribar a una cantonada ens vam trobar amb una placa que donava el nom de la Isabel Ortega a un carrer. Ella, en companyia de l’alcalde i d’una colla de pubilles i hereus vestits per a l’ocasió, va tallar la cinta i el va inaugurar. I després d’ella tots i cada un dels poetes convidats vam tenir el nostre carrer. Aquest ja em va semblar un detall que donava la mida del respecte i l’estimació de Sitges per la poesia i els poetes, però n’hi hauria més i més. Acabàvem d’entrar en una espiral d’emocions que no s’aturaria ni un moment.

A final de la rebuda vam arribar a l’Ajuntament, on la Vinyet Panyella ens va entregar el llibre de la Festa. I encara l’actuació d’un cor i una copa de cava… I havent sopat, tornem-hi! Al Racó de la Calma, ens van oferir l’actuació de Blooming Duo i les poetes Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno ens van dedicar els seus poemes. I arribà el dissabte: va haver qui se’n va anar a navegar una estona o a nedar o a fer-se un massatge. En Josep-Ramon i jo havíem triat poder visitar el Museu del Cau Ferrat i ho vam fer en companyia de la Vinyet Panyella que ens va explicar meravellosament tots i cadascun dels elements del Museu, també la magnífica exposició de l’escultor Gustau Violet que ara hi ha.

De pressa sortim cap a la Biblioteca Santiago Rusiñol, sort que és a prop del Museu!, perquè ens hi esperen per inaugurar la mostra de Llibres d’Artista basats en el Versfusió, un poema composat per la Cèlia i el Joan a partir de títols dels set poetes convidats a la Festa de la Poesia. Vam poder veure els magnífics llibres que diferents artistes sitgetans havien fet a partir dels versos, uns llibres on la poesia es fusiona amb les arts visuals emprant diverses tècniques pictòriques. Realment, es tracta d’obres d’art impressionants que més d’un col·leccionista cobejaria.

I vermut i xaranga i fotografies i cap al Retiro que hem de dinar. I allà ens hi trobem tot de taules parades per dinar, personalitzades amb detalls significatius per a cada poeta. A la meva no hi podien faltar les vinyes! Comparteixo taula amb la Rosa Tubau, regidora de Cultura, amb l’Antoni Sella de l’Eco de Sitges que enfilat a la cadira va dedicar-me un brindis enginyós i divertit, amb la Maria Antònia Plana, amb la Núria Amigó i el seu marit i amb més persones molt amables amb les quals m’he de disculpar perquè sóc incapaç de recordar tants noms. Entre plat i plat hi va haver brindis i cants i bromes i actuacions i alegria desbordada:“Liviamo, liviamo ne’lieti calici…”

A la tarda, al Saló d’Or del Palau de Maricel, sorpresa majúscula. Ens hi esperaven els magnífics actors, ballarins, cantants i músics de La Tija per mostrar-nos com ens havien capturat l’ànima. I ben bé que ens les van capturar com va quedar demostrat en la fantasia que van representar a partir d’elements tant simbòlics com vitals de cadascú de nosaltres. Va ser absolutament impressionant. Però per si encara no ens tenien prou estovats, encara n’hi va haver més: després de la representació, els nens de l’Escola Pia i els de l’Escola Esteve Barrachina van fer un regal molt especial a cada poeta. A mi, concretament, em van regalar les creacions plàstiques que havien fet a partir de dos poemes meus: Ha plogut… i Naufragi. De la mateixa manera que em sembla molt especial la feina dels autors dels Llibres d’Artista, m’ho sembla la feina i la sensibilitat d’aquests nens i nenes i les seves o els seus mestres.

Fins llavors no havíem fet res més que deixar-nos estimar pels sitgetans, però al vespre va tocar treballar una mica. Després de sopar i compartir neguits i desitjos amb la Odile Arqué, arribàvem al recital de cloenda. Abans de recitar érem presentats per gent del públic, tot just llavors vaig entendre la sorpresa de trobar-me aquella nit en Jordi Solà Coll als Jardins del Retiro (gràcies Jordi!), i més amigues i amics que hi van fer cap sense que jo ho sabés. Vam recitar els nostres poemes, però entre poeta i poeta en Mazoni ens va dedicar una de les nostres cançons preferides a cada un dels poetes. A mi em va tocar llegir l’últim i la cançó triada hi esqueia del tot per tancar i deixar anar tantes emocions contingudes: I will survive.

El matí de diumenge encara quedava recórrer els aparadors poètics que diversos artistes ens havien dedicat. La Cristina López Igea es va cuidar de fer el meu a partir del poema Cicatriu de llum: un camp de roselles sota un estol de petons voladors a la Merceria Requena. Com em va agradar la interpretació plàstica que va fer la Cristina del poema! Bé, és que hi penso i no hi ha res que no em vagi agradar.

Finalment ens vam acomiadar tot fent el vermut a ca la Rosa Andreu. Una cervesa ben fresqueta i fotografies i petons i abraçades i preguntar-nos com ho faríem per tornar a tocar de peus a terra. Perquè el Joan i la Cèlia i tots els seus còmplices sitgetans, que en són molts, van aconseguir que visquéssim durant tres dies enfilats dalt d’un núvol, que ens sentíssim estimats i que la poesia fos el centre de l’univers. Allà vaig entendre perquè els amics valencians, el Joan, la Teresa i la Maria Josep, van exclamar: Ves-hi, sobretot, ves-hi!  Ells, que ja hi havien estat, sabien prou bé que la Festa de la Poesia és un bany de felicitat. I tant és així, que ara que ja ha passat un mes i em torno a mirar les fotografies (gràcies Carles Arola!) del que m’adono una vegada i una altra és de la meva cara de felicitat. Si abans d’anar-hi m’ho haguessin explicat, m’hauria semblat una exageració. I no ho és, perquè puc dir que em vau fer feliç i que cada cop que hi penso les emocions que recupero se’m tornen un immens somriure. Avui en fa un mes i encara no he tornat del tot de Sitges, com si una part de mi s’hi hagués quedat per sempre…

Josep, Samantha, Josep-Ramon, Isabel, Quico i Laura, una abraçada! També per tu, SuperFlorenci! Petons, Joan! Petons, Cèlia! I llarga vida a la Festa de la Poesia a Sitges!