‘El dia que va néixer Orlando’ a l’Espai Vilaweb

D’entrada pensava que no sabria dir que és el que m’uneix a la Maria Victòria Secall, però de seguida he vist que m’equivocava, que sí que ho sé. Cara a cara ens vam conèixer durant el cap de setmana que vam passar a Búger tota una colla de bloguers convidats per ella i la Roser Giner. Però la cosa ja venia de lluny, gairebé del 2004, l’any que sense saber massa que estava fent ni on em portaria vaig obrir el meu primer blog, titulat Els contorns del xiprer, a Vilaweb. Allà vaig començar a penjar-hi alguns posts molt breus, també alguns poemes i versos esparsos que llegits ara m’adono que tenien un cert aire d’amargor i de dolor.

Dues lectores que signaven ars virtualis Victòria van començar aviat a deixar-hi comentaris que em van fer bona companyia i des de llavors que les vaig anar seguint a internet. Estirant del fil, aquell Victòria em va conduir fins a El pèndol de petites oscil·lacions, el blog que signava na Maria Victòria Secall. Era ella, doncs, qui comentava tot sovint els meus textos de manera discretíssima però fent un ús precís i exacte de les paraules. Aviat me’n vaig adonar que aquells eren els comentaris d’algú que coneix el poder balsàmic de les paraules, algú que sap que la paraula cura. Per tant, aquelles paraules tan ben dites van ser les que van anar teixint la nostra amistat.

Des de molt aviat vam anar llegint-nos i descobrint-nos ella i jo la poesia que escrivíem i compartint-la de vegades a la xarxa i altres vegades en forma de llibre, com quan va publicar el seu Gramòfon de runes, un llibre que ja ho vaig dir m’era aliment i em donava força.  Ara n’acaba de publicar un altre, El dia que va néixer Orlando, i també en parlarem. D’entrada ho farem el dimarts que ve a l’Espai Vilaweb en un acte que presentarà Vicent Partal. A continuació, en Carles Rebassa, na Roser Giner i l’autora, Maria Victòria Secall, parlaran del llibre. Finalment, el Joan Alcaraz, el Francesc Cabiró, la Montserrat Espallargas, la Roser Giner i jo mateix recitarem alguns dels poemes del llibre.

Si coneixeu la poesia de na Maria Victòria Secall, ja sabeu que paga la pena anar-la a escoltar. Però si encara no la coneixeu, aquesta és una bona oportunitat per entrar-hi de cap i deixar-se seduir pels seus versos. A l’Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43, Barcelona) el dimarts 30 d’octubre a les 7 de la tarda, aquí hi teniu el cartell amb tot el que us cal saber. Us hi esperem!

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.