Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Silencis

Potser és una obvietat i ja ho ha dit molta altra gent abans que jo, però avui ho puc dir amb un cert coneixement de causa. I és que quan venen mal dades sents com al teu voltant es va generant un fred fet de silencis que sembla que t’acusi. Bé, no tant el silenci com aquells que callen i no diuen o no pregunten o obvien el teu patiment. Qui calla atorga, és a dir, qui calla davant d’una acusació la dona per bona. I encara diré més, si callar és una manera de participar de l’acusació, sobretot quan no donem escalf a qui la pateix el que fem és condemnar-lo a l’ostracisme. Callem com si la seva manera de ser al món o les seves opinions ens fossin molestes, i no dient sembla que esborrem la realitat.

Afortunadament, hi ha també dones i homes nobles que més enllà d’idees i creences se t’acosten i t’ofereixen la seva companyia i la seva solidaritat. Persones a qui no els costa gens agafar el telèfon i preguntar-te o acostar-se’t i amb un gest ben simple transmetre’t el seu suport perquè saben que per damunt de qualsevol altra cosa hi ha l’estimació entre les persones. Hi ha persones que saben que un acte tan simple com el de trencar el silenci és un acte de bondat. I per això ho practiquen.

Mentre passava una època difícil, ara ja fa uns anys, vaig aprendre diverses coses, però potser la més important és que no soc o no som ningú per jutjar allò que pensen o senten els altres. Ara, però, que tothom s’atorga el dret de jutjar tothom i situa les seves idees, moralment bones, per damunt de les dels altres, moralment dolentes, és un bon moment per adonar-se de qui se t’acosta i de qui se t’aparta i de comprovar que hi ha molt bona gent que t’anima i et conforta sense prejudicis i que n’hi ha, també, molta d’altra que et defuig potser poruga d’encomanar-se del teu mal o poruga, potser, de perdre les seves prebendes.

Convertir la diferència en silenci diu molt poc de qui ho fa. O diu massa, perquè ens diu que no s’és capaç de ser empàtic (paraula de moda) o que estimar qui és o pensa diferent és un esforç que no s’està disposat a fer. Llavors esgrimeixen el silenci sense tenir present, però, que també poden prendre mal. Perquè el silenci és una arma molt perillosa, com ho son totes les armes de doble tall.

PS: Pena, molta, per qui construeix murs de silenci perquè no és capaç de superar els prejudicis. I gràcies, immenses, per tothom qui aquests dies se’ns acosta sense necessitat de posar-hi condicions. Enllà dels murs, la llum.