On tot comença

D’ençà que vaig començar a llegir l’obra poètica de la Teresa Pascual, i això va ser amb El temps en ordre, he après que la seva és una poesia que sense acovardir-se posa el focus damunt les ferides i que, sobretot, tendeix a la síntesi buscant sempre l’expressió justa i la paraula precisa que ens diguin, sense romanços, aquella veritat que ens vol transmetre. Dit això, també opino que no em sembla encertat dir que Vertical (LVI Premi de Poesia Ausiàs March) sigui un llibre difícil. El que potser sí que ens resulta difícil és enfrontar-nos a les veritats com ho fa la Teresa Pascual amb la seva poesia, una poesia que en dic de la veritat perquè molt sovint ens condueix fins al precipici de les preguntes fonamentals. Per això agraeixo la valentia d’uns versos on sempre hi són presents el temps i la necessitat d’ordenar-lo i entendre el seu transcurs. I això també hi és en aquest llibre, però si a València Nord la mirada es projectava endavant, cap a aquells que ens han de succeir, a Vertical la poeta se submergeix en qui l’ha precedit, aquesta mare i aquest pare que adquireixen corporeïtat en les paraules de la poeta quan anomena els mons on una i l’altre regnaven.

A parer meu, el llibre creix a l’entorn de dos eixos: un primer eix que es refereix als dies o el temps i la necessitat d’entendre’l i posar-hi ordre, i un altre que ens parla de la cerca de la llum entesa com a necessitat de coneixement. No és estrany, per tant, que en les citacions recorri a San Juan de la Cruz per recordar-nos que Para venir a lo que no sabes / has de ir por donde no sabes. Ni tampoc ho és que a poemes com ‘Ànima’ se’ns parli del que ens és desconegut, el misteri de viure i potser també el de morir, els dos costats de l’ànima. Però la cerca de l’inconegut no es fa de manera metafísica, deslligada del món que habitem, sinó que la poeta recorre a tot allò que ens estimula els sentits i que és senzill i alhora vital com el pa, com la llet. I recorre, també, als colors del món: els grocs, els vermells ferro, els boscos de pinedes, els colors de les vinyes, la terra…  El poema titulat ‘El caire de la pedra’ ho exemplifica prou bé, sobretot quan hi podem observar l’ascensió de la pedra, mineral i compacta, a les espurnes de plata, a l’àmbit de la llum. Pedra, arrel i terra seran olivera, argila i plata en un procés que parteix del món mineral per elevar-se i ascendir cap al món aeri i de la llum i, finalment, cloure’s. Tot es clou dins del cos / definit d’aquest mur, ens diu; de manera que després d’haver viscut la immensitat en la pàtina de grisos contra l’aire, l’experiència queda reclosa en els límits del propi cos.

‘Fils’, la primera part del llibre, es tanca amb una referència a l’enyor i dona pas a ‘Vidres’ primer i a ‘Tornaràs a la mar’ després, dues parts que associo amb la mare i el pare. A ‘Vidres’ es parla de l’herència, del goig de viure malgrat les dificultats i la pobresa i hi trobem la poeta que mira enrere i veu encara com la mare li fa senyals des del t(s)eu angle fosc. També es fa referència al que s’ha après per arribar més endavant a plantejar-se els límits del llenguatge, és a dir, d’allò que no es diu o que no es pot dir, d’allò que no sabem com anomenar tot i que sabem que hi és.

Un altre tema que en aquesta part no es defuig és el camí cap a l’enlloc –potser el més bàsic que ens caldria aprendre-, aquest saber morir que ens ensenya a viure i al qual la poeta fa referència en dir-nos que Comença un rumb secret per a les roses / que el riu s’emporta en contra de la terra.  Assumir-ho ens fa entendre que al cap i a la fi som només un punt en la línia de l’herència: hi havia els pares, ara hi som nosaltres i ens succeirà alguna cosa nova. Aprendre-ho, acceptar-nos com a matèria i saber quines són les coses essencials que ens fan ser el que som constitueix -per qui la vulgui, jo sí- una de les grans lliçons d’aquest llibre: Una llesca de pa sucat amb oli / pren el blat de l’espiga al sol de l’era, / porta a terra i afirma la matèria, / venta a l’aire el color de les olives. […] una llesca, / pa sucat, setrill, dia, mare, ullal. Aquesta llesca de pa que abans era blat i espiga, que era llum del sol a l’era i era terra, aquest aire ple del color de les olives què són, sinó llum que ens alimenta?

A ‘Tornaràs a la mar’ hi descobrim el món mariner: el moll, els hams i el plom, les olors del port, els bots del peix sobre la fusta…, i hi trobem un altre eix. Si abans era una tija la que unia la terra a l’aire, ara l’eix és a la verticalitat del rellotge que s’alça al port, aquest rellotge real i alhora símbol, sobretot perquè genera preguntes com A qui van destinades les hores? Aquestes preguntes i que t’obligui a cercar respostes són el que fa que, a vegades, la poesia de la Teresa Pascual no ens resulti còmoda, però és prou clar que poesia i filosofia, fer-se preguntes i cercar respostes, són dues vessants intrínseques de la seva manera d’escriure. I tant és així, que aquesta part de Vertical és farcida de preguntes: sobre el temps, sobre l’absència, sobre la llunyania de la terra on som, sobre què som quan no som terra? Què és això que es lliura a l’aire quan queda lluny la terra? O què passa quan Cap dels rumbs ens indica / els cercles del retorn… A diferència de ‘Vidres’, on la matèria hi té més pes, aquesta altra part es caracteritza més per la fluïdesa del que s’hi tracta: el mar i el temps, sí, però també els enigmes d’allò que tot i que encara no ho coneguem, serà: un misteri en el ventre / assegura l’enigma.

El llibre es tanca amb un ‘Epíleg’ que ho conjuga tot, també l’herència que duem ben endins i que en bona part ens modela. Per això hi trobem des de la quotidianitat (Reals eren la llet, la son, les brases, / el pa, el moll de carbó, les injustícies; / les veritats es paraven a taula, / tenien nom i podien ser dites.) fins a la il·lusió d’abastar l’infinit en el traçat perfecte de les corbes.

Aquest és un llibre d’una riquesa i una bellesa extraordinàries per diverses raons, però sobretot perquè a cada relectura s’hi descobreixen matisos que enriqueixen el lector i perquè cada poema ha estat cisellat com qui n’extreu les noses fins a trobar l’única manera possible de dir precisament i exacte allò que la poeta volia dir. Vertical és, doncs, la torre del rellotge del Moll del Grau de Gandia, sí, però sobretot és el punt originari des d’on les hores i la vida s’ordenen i alhora es projecten endavant. És on tot comença i és, també, el temps, aquesta línia invisible com un fil de present amb la qual Teresa Pascual teixeix el trajecte que uneix herència i futur.

[Teresa Pascual: Vertical, Ed. 62, col. Poesia, 171, Barcelona, 2018. ISBN: 978-84-297-7744-4]

Amb la Teresa Pascual

Ben aviat, concretament els dies 14 i 15 de novembre, tindré la sort de poder compartir dos actes amb la poeta Teresa Pascual. Estic molt content de poder-ho fer i, per això mateix, us convido a participar-hi.

D’entrada, el dijous 14 de novembre a les 7 de la tarda serem a la Biblioteca de Martorell per fer-hi la presentació de Vertical, el llibre amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Jo presentaré el llibre i explicaré la lectura que n’he fet i la Teresa Pascual en llegirà alguns poemes a més de respondre a totes les coses que li vulguem preguntar.

L’endemà, el divendres 15 de novembre a les 7 de la tarda, anirem a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i allà hi farem un recital de poesia durant el qual, com ja hem fet altres vegades, llegirem obra seva i meva de manera intercalada.

Tant un acte com l’altre em fan molta il·lusió, primer perquè la Teresa Pascual ha estat una de les persones que més m’ha animat i empès a escriure poesia i a publicar-la, però també perquè tractant-se d’una de les poetes actuals més importants, tindrem l’oportunitat de poder escoltar i sentir la seva poesia dita per ella mateixa. Si sou a prop i podeu venir, no us ho perdeu. Us hi esperem!

L’abolició del pensar

Llegit a  Pensar y no caer:

Alexandre Kojève lo presagió en pleno siglo XX. Observó la deriva de un ser humano que no ha sobrevivido a la Historia, un animal posthistórico que sólo será posible en la técnica, ajeno ya al error y al sentido del error; habrá olvidado qué es la negación, desconocerá el conflicto. En palabras suyas, construirá los edificios como hacen los pájaros sus nidos y las arañas sus telas, de igual modo que hará música como las cigarras y las ranas. No necesitará que nada le depare felicidad; el anhelo de placidez se convertirá en un relato del pasado, lo serán también el arte, la filosofía. No tendrá qué indagar. No lo precisará. Agamben lo señala: Kojève está seguro de que nos hallamos a las puertas del final, persuadido de que la época, ya epigónica, hegeliano-marxista ha dado paso al esplendor técnico y a la eclosión de la producción y el consumo, y, por lo tanto, a la abolición del pensar. Sobre este sedimento se han afianzado los fundamentos del siglo XX.

El proceso que ha acelerado este crepúsculo ha sido incentivado, sobre totdo, <<por las dos guerras mundiales, el nazismo y la sovietización de Rusia>>. Kojève sentenció que era precisamente el American way of life el que encarnaba <<el género de vida propio del período post-histórico>>. La idea de superación y victoria, la individualidad sentida como coronación, el fácil ímpetu del dinero y el concienzudo adoctrinamiento impartido por la publicidad, entre otras cosas, determinaron hace años un nuevo mundo, una realidad terrena que ha dado por sobreentendido el sometimiento humano a costa de lo que fuere. Acostumbrarse a malvivir en grandes núcleos de población, suponer que la naturaleza cumple el cometido de un vertedero al que van a parar los restos del exceso, entender la realidad como confort, dar la bienvenida a un mundo que se deteriora a la velocidad de los utensilios que utilizamos, soñar la seguridad, lo programado, la abundancia y la aspiración a almacenarla pertenecen a este hombre posthistórico cuyo inicio anuncia el retorno a lo animal. No por otra cosa ha puesto todas sus fuerzas en idear una felicidad artificial y hacer de ésta una industria pesada.

Y sin embargo, la verdadera memoria del ser humano, tal como ha pervivido, se quiera o no, está en la vigilia, en la dureza de la supervivencia, en la búsqueda sin tasa, en su condición de Sísifo y Atlante a un mismo tiempo […]”

Ramón Andrés dixit.

(La imatge, obra de Xue Jiye at The Ministre of Art, és un fragment de la portada del llibre de Ramón Andrés: Pensar y no caer, Ed. Acantilado, Barcelona, 2016. ISBN:978-84-16748-13-6)

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Sònia Moll Gamboa

Ara mateix no sabria dir quan vaig conèixer la Sònia Moll Gamboa (Barcelona,1974), però sí que recordo que el seu blog,  La vida té vida pròpia, es va convertir per a mi en un dels blogs de lectura imprescindible d’ençà que el vaig descobrir. Des de llavors que li he seguit la pista i fins i tot hem tingut l’oportunitat de recitar plegats en un parell d’ocasions.

La Sònia ha fet feina de correctora i editora en diverses editorials i a l’Optimot, també ha treballat de professora de català per adults i imparteix tallers d’escriptura creativa. Però a més de tot això és escriptora i poeta. A banda del seu blog, col·labora regularment a La Directa. Una recopilació de les columnes que hi ha publicat es pot llegir al seu llibre Beneïda sigui la serp (2018).

Com a poeta ha publicat Non si male nunc (2008) que va obtenir el Premi de Poesia de Sant Celoni, el recull de proses poètiques Creixen malgrat tot les tulipes (2013) que va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa i el 2014 va publicar I Déu en algun lloc.

Ben aviat, el divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà amb nosaltres i amb l’Esteve Miralles i la Teresa Pascual al POETES A LA BASSA GRAN 2019 per oferir-nos la seva poesia. Si ja la coneixeu, prou que ho sabeu que paga la pena anar a la Bassa Gran; i si encara no l’heu llegit o sentit mai, estigueu segurs que us agradarà. Per anar fent caliu, us deixo una de les seves magnífiques proses poètiques:

poeta llac

Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m’és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se’m encara a estones, de cop i volta, amb l’enyor etern d’un llindar a la cuina des d’on m’escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me’n separen.

 Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l’amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

[Sònia Moll Gamboa: poeta llac a La vida té vida pròpia, 19maig2018]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Esteve Miralles

Amb l’Esteve Miralles (1964), ell de Masquefa i jo de Sant Llorenç ens vam conèixer a l’institut i tot i que després no hem coincidit, sí que hem anat tenint notícia l’un de l’altre. L’Esteve dedica la seva vida professional a la docència a més de fer moltes altres coses. També ha fet de traductor i és escriptor.

Amb el dietari Retrobar l’ànima va obtenir el Premi Marian Vayreda de narrativa el 2012. Abans, però, havia publicat la novel·la Núvols com amb què havia guanyat el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana de Narrativa. En l’àmbit de la poesia, ha publicat Llum (edició en línia, 2014) i Com si tinguessis temps (Núvol, 2014). Aquest darrer títol el podeu obtenir i llegir si cliqueu aquí.

Ara, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà al POETES A LA BASSA GRAN amb la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual. Estic content que ens poguem retrobar  i que pugui venir a Sant Llorenç on tindrem, tots plegats, la sort de poder escoltar la seva poesia recitada per ell mateix. Mentrestant i per anar fent boca, us deixo un poema de mostra:

T’he vist mirar la plana dels horòscops,

buscar paraules que se’t revelin, fas

com si tinguessis temps de creuar ponts,

de prendre el sol en illes de l’Adriàtic,

platges de roca i pins.

 

T’he vist mirar els xiprers del cementiri;

t’he vist el cap alçat, fent com si sí,

com si sabessis com mirar xiprers.

Tens un moquet aigualit que se’t perd.

T’he vist com te’l miraves, el paleta

que tancava la làpida amb ciment

He vist les roses, i el manat d’espígol.

He vist com te’l miraves. I un mar blau.

 

[Esteve Miralles: Com si tinguessis temps, 2014]

D’hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran

L’any passat, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons va acollir i impulsar la iniciativa d’engegar una sèrie de recitals de poesia a la fresca les nits d’estiu i com a conseqüència d’això vam fer una primera edició en la qual hi van participar, com es pot veure a la fotografia, la Núria Domènech, la Montserrat Esteve i el Jordi Llavina.

Animats per l’èxit del recital de l’estiu passat, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit en farem la segona edició, l’hem anomenat D’Hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran i hi participaran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual, tres poetes d’orígens i sensibilitats diverses que ens recitaran una mostra de la seva obra poètica.

Per tant, us convidem a venir a la font de la Bassa Gran, un espai emblemàtic de Sant Llorenç que des de començaments del segle XX ha estat lloc de trobada i que ara recuperem, també, per a la poesia. Com l’any passat, escoltarem els poetes a la fresca i podrem, després, intercanviar-hi impressions i compartir una copa de vi o cava.

Des del primer moment, tirar endavant el Poetes a la Bassa Gran ha estat un repte per a nosaltres i ens agradaria que es consolidés, i és per això que encara que aquest sigui un cicle humil en les formes i el cost, és ambiciós pel que fa a la qualitat dels poetes que hi convidem. Tot i que el nostre sigui un petit poble situat en un dels extrems del Penedès, es mereix que ens esforcem a portar-hi la millor poesia i a oferir-vos-la amb la major dignitat possible.

I com ja vam dir el juliol de l’any passat, tornem a repetir que estem convençuts que escoltar els poetes dient els seus propis versos és una magnífica experiència. És per això que us convoquem al recital de poesia que faran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual en un lloc ben especial. Imagineu-vos-ho: l’estiu, l’aire de la nit que ja s’endú la calor, el raig de l’aigua, una copa amb els amics i la poesia que emergeix en mig de tot… Us hi esperem!

‘Celobert’ de Rosa Font Massot

Dissabte passat es va fer públic que la poeta gironina Rosa Font Massot ha estat  la guanyadora del XXXIXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel seu llibre Celobert. L’acte de proclamació es va fer dissabte passat a Beniarjó i a mi em va tocar, a petició de la Rosa, parlar del seu llibre. Ho vaig fer de gust i us recomano ben convençut que el llegiu. Aquí us deixo un extracte de la meva intervenció:

Algunes vegades tens la sort que t’enamores del que llegeixes. No saps ben bé perquè et passa, però t’adones que el llibre que tens a les mans no et deixa indiferent, que conté alguna cosa que et crida l’atenció poderosament i et sedueix. D’entrada no sabia a què atribuir-ho, potser -pensava- a què tot i que els versos es referien a una aparent quotidianitat, em transportaven a les coses essencials: la paraula, l’ésser i el lloc, el fet d’estimar, el temps… 

L’estructuració del llibre en quatre parts (Celobert, Formes buidades, Ningú i Només això) no només respon -al meu entendre- a les preguntes que la poeta es fa sobre el que és essencial, sinó que també ens diu aquelles coses que n’ha après. Sap molt bé que vol dir-nos i de què vol parlar-nos i és per això que afirma: “escric el que sé de la vida, el que aprenc de la mort.” I a més ha trobat una manera de dir que és plena de bellesa. Una bellesa, però, que no embafa i es caracteritza per la capacitat d’explicar amb una senzillesa exemplar allò que és complex. Tant és així que la poeta ens deixa “les preguntes […] esteses amb la roba que regalima al buit del celobert.” I d’aquesta manera, unint un element tan quotidià com la bugada i un altre de més transcendent com les preguntes encara sense respondre, ens situa en un espai que no hi hauríem parat atenció, el celobert, i que pot ser, en canvi, el lloc on el més íntim s’uneix a la quotidianitat: un espai de transició que no és dins ni tampoc fora, una mena de frontera on com el pagès que al poema Circ arrenca tresors de la terra, la Rosa Font hi obté instants de poesia gairebé màgics.

I dic màgics perquè els poemes de Celobert són plens d’aquelles coses que tot i que sovint ens són imperceptibles, omplen de significat els moments en què gosem aturar-nos : “una fulla que aterra […] el so reclòs en l’úter de la nit… // les roses per regar […] el perfum dels lilàs escampat pel jardí… // els peus que arrelen en el llot… // l’aigua // les fulles dels àlbers contra el vent…”  I també “la paraula, el riu de les paraules” que d’alguna manera ens permet fer florir el món i ens permet descriure’l. Potser per això se’ns parla de la “set de les paraules”, unes paraules que gairebé tenen cos en la poesia de la Rosa Font, paraules que s’emmarquen en l’aire i el silenci i que ens permeten acostar-nos a la immensitat d’un instant que tot i que fuig ràpidament, mentre passa és etern. Això es fa molt evident en aquest poema:

CABIROL

 La llum, només un vel i una boira de grocs,
s’allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d’un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so

                                             al llarg silenci.
L’alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.

Ens aquests versos es veu clarament com la poesia de la Rosa Font és plena d’imatges evocadores de vida i es veu, també, com amb paraules precises evoca els sons, les plantes, l’aire -sense que calgui dir-ho, només suggerir-ho-, és a dir, tot allò que succeeix i forma part de l’instant en què el cabirol, com un clímax, salta i la vida és un esclat. I després del so, ens fa sentir al silenci que ho emmarca tot, que emmarca la vida i ens deixa els “ulls encesos del capvespre.” És amb la paraula que la Rosa Font ens fa reviure la màgia d’aquest moment, i és per això que cal “salvar el foc de la paraula.”

Però la poesia de Celobert no és només una poesia que ens crida l’atenció sobre el més diminut i imperceptible, és també una poesia profundament arrelada al lloc: l’ésser se’ns manifesta també perquè hi som en el lloc i la poeta ens convida a recórrer la seva ciutat, una Girona  feta de sons i de colors, de captards i aigua i alzines i pollancres, de glicines i d’hortènsies, de carreus i ombres i patis i eixides, de riu i ponts… Una ciutat on “la llum musculada de l’aire” (aquesta imatge és impressionant!) s’escola pels carrers i on encara hi arriben “les veus del galliner i l’olor de fang.” Tot i així, la ciutat no està poblada només de records amables, també la recorren les ombres i els àngels ferits que hi transiten en solitud amb només un gos fidel que ens mira i ens interpel·la i espera, i la ciutat també és la fàbrica i la capsa buida que ens estotja, la ciutat són els sons del carrer i de les cases i les veus i “la Paula i la Mariam i en Raschid i el Jofre.”

I més enllà de la ciutat, l’arrel també és a les vores del Fluvià i als murs de Sant Pere de Roda, a les vinyes de Garriguella, a l’hort dels pares, a les volves de pols que quan érem nens convertíem en àngels, al peixet de plata que ha saltat d’unes velles cartes desades al rebost… Sí, les arrels són a la memòria de la infància i a les cases on s’ha viscut, però també en el present i per això la poeta no ens estalvia -també per això ha de servir la paraula- fer-nos present el dolor, ja sigui a la Rambla de Barcelona l’agost de 2017 o sota les seus sense escrúpols del Commerzbank i del BCE.

I entre tot això, hi trobem també la necessitat de cercar déu, un déu gens majestàtic i fet de minúscules, un déu de mida humana i humil: “Pot ser que sigui déu / la bellesa de l’herba i de la boira, / la nit eterna de la pedra, / la vida que s’apaga en l’arbre sense arrels? / Herba glaçada, boira, pedra, arbre, / déus, on sou?” Déu és potser “el vespre que s’allargassa” o la llum que ens gronxa, la terra i els àlbers que ens parlen “en mig del silenci del bosc…” I també ho és assolir la calma i la saviesa que ens donaria entendre com ho entén la Rosa Font que som “només una bombolla buida / que cavalca amb el vent / i esclata i es desfà”, que som “el vaivé lent de l’arbre” i que “el temps només és temps.” Abans, però, potser haurem tingut l’encert i la felicitat de viure el paradís “mentre encetem una fruita, / tu i jo”, de tastar-la, “i després de mirar-nos”, engolir-nos “tu i jo”.

No us l’estalvieu aquest llibre, llegiu-lo i deixeu-vos captivar per la bellesa dels versos de la Rosa Font, potser us passi com a mi que quan el vaig encetar per primer cop em van seduir i no en sabia el perquè. Ara que sí que ho sé, us el recomano amb ganes: té la grandesa de les coses senzilles, de les coses que de importen. I sense fer escarafalls i defugint les vanitats mundanes  ens acosta amb delicadesa a la vida essencial: els llocs on som, la terra i l’aigua, les veus, les olors, els colors i la llum, l’aire que ens conté i les paraules que ens permeten -com diu en el següent poema- anar més enllà:

ENLLÀ

No hi ha respir per a aquesta ànima ferida.
Gotims de sol al vidre opac
i un filet de llum a la falda
m’amanyaguen el cor
i em diuen que respiri,
que cridi tots els noms dels éssers que he estimat,
que m’estiri damunt del terra fred
i abraci el cel d’enllà del sostre.
No sé si respirar.
Al cos m’hi neixen ales.

Llegia Celobert i era com si també m’hi nasquessin aquestes ales… L’enhorabona, Rosa, pel premi i per aquest gran llibre!

[Rosa Font Massot: Celobert, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, núm. 181. ISBN: 978-84-17469-15-3]