Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…