Juny

Ara que te’l mires amb una certa distància, juny se t’apareix com una d’aquelles velles calaixeres de casa de l’àvia, de fusta sòlida i pesada, amb una gruixuda pàtina de vernís fosc, el sobre de marbre i cinc calaixos fondos, rebels i farcits de memòria. Aquests darrers dies, quan has volgut desar amb més o menys encert les vivències de tot un curs, has vist com aquestes s’anaven assolant entre objectes que ja no saps perquè els vas guardar i entre els records i els oblits de tot un any de manera ben capriciosa. Unes han quedat al calaix de dalt, damunt de tot, i cada vegada que l’obres t’hi ensopegues; n’hi ha d’altres que han quedat enganxades a la junta de fusta en una cantonada interior i no se’n tornarà a saber fins que passin els anys i algú vulgui buidar la calaixera. I també n’hi ha alguna que s’ha mogut quan tancaves amb força el calaix i ara el trava de tal manera que ja no es podrà tornar a obrir sense desmuntar-lo. Quan mires d’endreçar una mica, t’adones que els fets que t’omplen la vida segueixen sovint un ordre ben estrany.

[RG: De screta vida, Ed. 3i4, 2008]

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran

No sabíem si sí o si no, però finalment hem d’anunciar que aquest juliol es farà el recital D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran. Com a conseqüència de tot el que estem vivint els darrers mesos, aquesta tercera edició serà peculiar ja que hem hagut de buscar un nou emplaçament. Les dimensions de la font de la Bassa Gran no ens permeten mantenir les mesures de distanciament que es recomanen des del Departament de Salut, però per sort hem trobat un altre indret que també ens permetrà gaudir de la nit i de la poesia a l’aire lliure. És per això que enguany el recital canvia d’escenari i es farà al lloc que al·ludint a l’escultura de 8 metres d’acer que l’escultor Juanjo Novella hi va fer, es coneix popularment com El Pàmpol.

El recital es farà el divendres 24 de juliol a les 10 de la nit i els poetes que enguany ens oferiran la seva obra són en Josep Checa, l’Anna Gas i la Marta Pérez i Sierra. Com sempre, al final del recital podreu parlar amb ells i comentar tot allò que cregueu convenient tot fent una copa de vi o de cava. I podreu, també, aprofitar per adquirir algun dels seus llibres i que us els signin.

A tothom que ja hi ha vingut els anys anteriors (1 i 2) no cal que us fem massa propaganda perquè ja sabeu que és un acte que ens permet acostar-nos a la poesia d’una manera molt agradable. Als qui encara mai no heu assistit al Poetes a la Bassa Gran, tant si sou de Sant Llorenç com si sou de fora, us animem a venir perquè els poetes que hi hem convidat paguen molt la pena, perquè passareu un vespre de juliol que recordareu i perquè, tot i que sigui temps de Covid, no ens prenguin la poesia.

Maig

Ara, quan ja pensaves que tot ho tenies ben apamat, t’atrapen, des de les plantes nues dels peus, tantes vides soterrades que desconeixies, salvatges i desmesurades… Res no és com et semblava i el maig, com un cavall que es vol desbocar, et fita els ulls i rebufa i percudeix la terra amb les ungles del davant. La por et pinça l’estèrnum mentre, arreu, han florit les ginesteres.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]

Poemes des del confinament, 34: Instant

33 poemes i una petita propina, aquest INSTANT i les roses del pati de casa que us deixo avui,  hauran estat la manera de fer-nos companyia des del Dia Mundial de la Poesia fins avui, diada de Sant Jordi.

Que ningú hi busqui cap criteri en la tria de poemes, entre uns quants dels meus també n’hi ha d’altres poetes tot depenent, només, del meu ànim d’aquell dia. N’hi haurà més? Potser sí, però no cada dia com fins ara; si una cosa no vull és que la poesia se’m converteixi en una obligació. Faré més vídeo-poemes, segur, però només quan ensopegui amb uns versos que m’ho demanin i senti, com tots aquests dies, la necessitat imperiosa de compartir-los amb vosaltres.

 Aquests 34 poemes des del confinament m’han servit per acostar-me a vosaltres i per a sentir-vos també molt a prop perquè, com diu el poema d’avui, allò que al cap d’avall compta és trobar una mà que ens aculli les ferides i la companyia que ens fem. Ah, i sobretot llegiu poesia i estimeu. Bon Sant Jordi!

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]

Poemes des del confinament, 32: Qui és aquesta que ve…

Avui, un petit atreviment per part meva. Es tracta d’un poema de Guido Cavalcanti (1260 aprox.-1300) que he intentat llegir en versió original primer i després n’he fet una traducció lliure al català. Podeu anar al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text original:

Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn canoscenza.

[Carlos Alvar: EL DOLCE STIL NOVO. 47 SONETOS Y 3 CANCIONES, Visor, 1984]

Poemes des del confinament, 31: L’aigua podrida…

El poema des del confinament que en fa 31 és d’en Perejaume, pertany al seu llibre PAGÈSIQUES publicat per Edicions 62 i comença dient: “L’aigua podrida de guardar les flors…” Podeu accdedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

L’aigua podrida de guardar
les flors, les esteses de mar,
els marges socarrats.
L’aigua pudenta dels gerros,
els llorers que espeteguen
en encendre’s, les fresques
aigualeres on canten els passarells.
I totes les valls en gerros
i les muntanyes en gerros,
posades en aigua en grans gerros
d’aigua que no pot arrelar,
que no vol arrelar,
que es podreix si arrela.

[Perejaume: PAGÈSIQUES, Ed. 62, 2011]

Poemes des del confinament, 30: Sentor

I avui que arribem als 30 poemes des del confinament, us en deixo un de meu. Es titula ‘Sentor’ i és del llibre ON LA SANG. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç; a sota, el text:

Com si volguessis omplir-te de la sentor que desprèn
quan n’has remenat les entranyes, escarbaves la terra.
Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges,
l’escalfor humida de la combustió lenta de les fulles
i la dels petits invertebrats que hi van quedar atrapats.
I ara, mentre t’espolses la roba, desades ja les eines,
no sabries dir per què enfonses les mans a la terra
com quan toques enfebrat la dona que estimes
i te n’emportes no només l’aire que respira,
també l’olor i el gust vivíssims de les seves carns.
Ni ho saps explicar ni potser calgui. Al capdavall,
tu només vols servar intacte el record d’aquella sentor
en què es barregen el pes de la mort i la vida nova,
i també aquesta olor de terra que et fan encara les mans.

[RG: ON LA SANG, Onada Edic., 2017]

Poemes des del confinament, 29: No hi ha llum…

El 29è poema des del confinament és del poeta Marc Granell. Pertany a VERSOS PER A ANNA que s’inclou en la POESIA COMPLETA (1976-2016) editada el 2017 per la Institució Alfons el Magnànim. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A continuació, el text:

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t’acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
desbades desxifrar tanta tenebra.

No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
de puresa la pell a en l’abraçada
quan arribes i els cossos s’entrellacen
en l’oblit del desert i de les ombres.

No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
cada instant que amb tu estic, cada presència
tan clara com les sendes que transite
en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

[Marc Granell: POESIA COMPLETA (1976-2016), Institució Alfons el Magnànim, 2017]