Poemes des del confinament, 34: Instant

33 poemes i una petita propina, aquest INSTANT i les roses del pati de casa que us deixo avui,  hauran estat la manera de fer-nos companyia des del Dia Mundial de la Poesia fins avui, diada de Sant Jordi.

Que ningú hi busqui cap criteri en la tria de poemes, entre uns quants dels meus també n’hi ha d’altres poetes tot depenent, només, del meu ànim d’aquell dia. N’hi haurà més? Potser sí, però no cada dia com fins ara; si una cosa no vull és que la poesia se’m converteixi en una obligació. Faré més vídeo-poemes, segur, però només quan ensopegui amb uns versos que m’ho demanin i senti, com tots aquests dies, la necessitat imperiosa de compartir-los amb vosaltres.

 Aquests 34 poemes des del confinament m’han servit per acostar-me a vosaltres i per a sentir-vos també molt a prop perquè, com diu el poema d’avui, allò que al cap d’avall compta és trobar una mà que ens aculli les ferides i la companyia que ens fem. Ah, i sobretot llegiu poesia i estimeu. Bon Sant Jordi!

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]

Poemes des del confinament, 32: Qui és aquesta que ve…

Avui, un petit atreviment per part meva. Es tracta d’un poema de Guido Cavalcanti (1260 aprox.-1300) que he intentat llegir en versió original primer i després n’he fet una traducció lliure al català. Podeu anar al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text original:

Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn canoscenza.

[Carlos Alvar: EL DOLCE STIL NOVO. 47 SONETOS Y 3 CANCIONES, Visor, 1984]

Poemes des del confinament, 31: L’aigua podrida…

El poema des del confinament que en fa 31 és d’en Perejaume, pertany al seu llibre PAGÈSIQUES publicat per Edicions 62 i comença dient: “L’aigua podrida de guardar les flors…” Podeu accdedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

L’aigua podrida de guardar
les flors, les esteses de mar,
els marges socarrats.
L’aigua pudenta dels gerros,
els llorers que espeteguen
en encendre’s, les fresques
aigualeres on canten els passarells.
I totes les valls en gerros
i les muntanyes en gerros,
posades en aigua en grans gerros
d’aigua que no pot arrelar,
que no vol arrelar,
que es podreix si arrela.

[Perejaume: PAGÈSIQUES, Ed. 62, 2011]

Poemes des del confinament, 30: Sentor

I avui que arribem als 30 poemes des del confinament, us en deixo un de meu. Es titula ‘Sentor’ i és del llibre ON LA SANG. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç; a sota, el text:

Com si volguessis omplir-te de la sentor que desprèn
quan n’has remenat les entranyes, escarbaves la terra.
Te n’acostaves grapats a la cara per respirar-la amb força,
i hi senties, barrejades, la saó de tot un hivern de pluges,
l’escalfor humida de la combustió lenta de les fulles
i la dels petits invertebrats que hi van quedar atrapats.
I ara, mentre t’espolses la roba, desades ja les eines,
no sabries dir per què enfonses les mans a la terra
com quan toques enfebrat la dona que estimes
i te n’emportes no només l’aire que respira,
també l’olor i el gust vivíssims de les seves carns.
Ni ho saps explicar ni potser calgui. Al capdavall,
tu només vols servar intacte el record d’aquella sentor
en què es barregen el pes de la mort i la vida nova,
i també aquesta olor de terra que et fan encara les mans.

[RG: ON LA SANG, Onada Edic., 2017]

Poemes des del confinament, 29: No hi ha llum…

El 29è poema des del confinament és del poeta Marc Granell. Pertany a VERSOS PER A ANNA que s’inclou en la POESIA COMPLETA (1976-2016) editada el 2017 per la Institució Alfons el Magnànim. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A continuació, el text:

No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t’acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
desbades desxifrar tanta tenebra.

No hi ha mar com la mar amb què m’inundes
de puresa la pell a en l’abraçada
quan arribes i els cossos s’entrellacen
en l’oblit del desert i de les ombres.

No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes
cada instant que amb tu estic, cada presència
tan clara com les sendes que transite
en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

[Marc Granell: POESIA COMPLETA (1976-2016), Institució Alfons el Magnànim, 2017]

Poemes des del confinament, 27: Si hay dolor…

Amb William Faulkner arribem al 27è poema des del confinament. El poema comença dient ‘If there be grief…’, però pel vídeo he fet servir la traducció al castellà d’en Javier Marías que comença amb el vers ‘Si hay dolor, que sea sólo lluvia…’ Des d’aquest enllaç es pot accedir al vídeo; a sota, el text original:

If there be grief, then let it be but rain,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

 
But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breath.

[William Faulner / Javier Marías: SI YO AMANECIERA OTRA VEZ, Alfaguara, 1997]

 

Poemes des del confinament, 26: Seda

Amb aquest d’en Josep Porcar arribem al 26è poema des del confinament, es titula Seda i pertany al seu llibre ANYS LLUM. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

A la cotxera de l’avi,
com la llosa d’un albat,
l’antiga capsa de sabates
amb fulles mortes de morera
porta escrites, nebuloses,
les inicials del meu nom.
Sepulcre buit de cucs de seda,
penetra encara, pels forats,
la sentor inconfusible dels vells
fertilitzants, el llambreig
de la corbella, l’eclipsi
dels barrots de conilleres desnonades.
En anys no s’ha despenjar l’aixada,
tampoc la seua ombra.

Als cims de l’heretat, abandonat
com un gos al pòrtic de la cova,
l’espectre arcà d’unes branques
burxa encara poms d’olives
com estrelles que serpegen, ensopides,
al taüt immens de nits tancades.
A la cotxera, com maragdes,
dos pinyols incandescents
escopits fa vint tardors, impertèrrits
s’assolellen, pengívols, en l’alta
teranyina d’un branquilló.

L’heretat, la cova, la cotxera,
la capseta on tot s’acora.
Per les altes voltes de la fosca,
cent anys llum de mi filant-se.
Pertany ja tota la seda
a la gràcil destresa de les aranyes.

[Josep Porcar: ANYS LLUM, Onada Edic., 2019]

Poemes des del confinament, 25: Ombres

Avui un poema per aquests dies que -com diu la seva autora-  els àngels estan acollint a més àngels. Es titula Ombres i forma part del llibre DONES D’HEURA de la poeta Marta Pérez i Sierra. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota, el text:

Ara sí!
No sé com ho hem aconseguit,
però el temps se’ns ha ofert.
Tornem a tenir vint anys
i marxem cap a Tamariu.
A peu, aquest cop a peu,
lentament, ja ho sabem,
hi ha la cala breu i els petons
que deixàrem dins les petxines,
les onades menudes
que encara guarden les petjades.
I el vent, el vent que et despentinava
el riure i les piguetes de les espatlles.
Ombres.
Som just a la vora del camí.
Un xiprer guarda els cants d’encens
amb què ens acomiadaren.
I les flors, el condol que ens oferiren.
Tu i jo, desposseïts d’urgències,
àngels al sojorn d’altres àngels.
Un mormol de Dylan entre les herbes.
Blau silenci a les butxaques.
Ho veus? Tot torna a ser a lloc.

[Marta Pérez i Sierra: DONES D’HEURA, Pagès Edit., 2011]