Poemes des del confinament, 14: Trànsit

Trànsit, del llibre VINCES de Vicent Alonso, és el que en fa catorze dels poemes des del confinament. Podeu accedir al vídeo des d’aquest enllaç. A sota el text:

No és meu el temps si no el puc reduir
a les seues manifestacions
més elementals.
                             No el buit o el silenci
sinó la superfície minúscula
que em permet el trànsit, el gram de vida,
la raó que m’il·lumina el present
sense pretensions de capgirar
el sentit de les busques. I què podria dir
del jo mateix? Quina mena d’orgull
li ha impedit de lliurar-se a la seducció
d’uns altres ulls?
                             Em tempten enigmes tan sòlids
que ja són requisits de la meua existència,
paraules que regiren les meues servituds,
el passeig obstinat per la vora d’un riu
que no existeix, els ponts que he de creuar
per saber-me d’un altre món, des d’on
observar i observar-me. No hi ha, tanmateix,
un assumpte central i de seguida els versos.
Tot és com després de la tempesta: la llum
esbarriada dels tolls, l’atzar, el foc,
el ball de les merles.
                                   No és meu el temps
dels pensadors sinó el del riu que no existeix,
la columna vertebral dels meus dies.

[Vicent Alonso: VINCES, Ed. Cafè Central, Vic, 2016]

 

Poemes des del confinament, 13: Supernova II

El tretzè dels poemes des del confinament es titula Supernova II, pertany al llibre A PÉ / A PEU de la poeta Veronika Paulics i en Joan Navarro l’ha traduït del portuguès. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo i a sota us deixo el text original:

 anos-luz não é uma medida de tempo. o
tempo pode ser uma medida de distância.
de tarde, a manhã poderá parecer distante.
nem por isso menos triste. dizem que
hoje é a segunda-feira mais triste do ano.
como dizem que são tristes as histórias
de amor que se acabam enquanto o amor
permanece. nenhuma medida pode mudar
isso. a tristeza. a segunda-feira. a distância.
o tempo. que tudo permaneça. que tudo se
repita. que o amor mergulhe anos-luz numa
tristeza de segunda, até emergir escuridão.
os olhos de van gogh eram capazes de ver
azuis onde a gente nem: azul de prússia
cobalto ultramarino. e de ver estrelas. a
milhares de anos-luz.

[Veronika Paulics: A PÉ / A PEU. Trad. de Joan Navarro, Ed. Pruna Llibres, València, 2018]

Poemes des del confinament, 12: Per a d’altres

El dotzè poema des del confinament es titula Per a d’altres del llibre UN MES I ALTRES POEMES de la poeta Berta Piñán. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo amb la versió traduïda de l’asturià per en Jaume Subirana. A sota el poema en versió original:

PA OTROS

Pa otros l’aventura, los viaxes, l’anchor
del océanu, Roma ardiendo y las pirámides,
les selves inomables, la lluz de los desiertos,
los templos y el rostru de la diosa. Pa ellos
rascacielos y ciudaes, palacios del suañu
contra’l tiempu, la sorrisa de Buda, les torres
de Babel, los acueductos, la industria incesante
del home y los sos afanes.

A min dexáime la solombra difusa del carbayu,
la lluz dalgunos díes de seronda, la música callada
de la nieve, el so cayer incesante na memoria,
dexáime les zreces na boca cuando nena, la voz
de los amigos, la voz del ríu y esta casa, dalgunos llibros,
pocos, la mio mano dibuxando, a modo, la curvatura
perfecta del to llombu.

[Berta Piñán: UN MES I ALTRES POEMES, Ed. Denes, València, 2007]