Agost

Enllà, la franja estesa dels llits de sorra i els cossos, àvids de sol com imaginaris rèptils. Aquí, la pell blava i verda i grisa de l’aigua com una mar d’infinites escates. El vaivé del temps i les onades que graten sense descans la riba de pedra. L’aigua que s’hi enfila i l’escuma que s’escrostona, aire i llum que omplen momentàniament el no-res, el color de les mirades, l’horitzó dels dies que s’agosten. Dins teu, varades en els límits de qui ets, les barques.

D’Hortons 2021 / Poetes a la Bassa Gran

L’estiu passat i per raons sanitàries, el recital POETES A LA BASSA GRAN es va fer a recer d’El Pàmpol, la magnífica escultura al·lusiva a la vinya que Juanjo Novella va instal·lar a Sant Llorenç d’Hortons. Vam estar-hi bé, però enguany estem contents de poder tornar a la Font de la Bassa Gran, el lloc que dona nom als recitals.

Antigament, aquesta font havia fet de punt de trobada de les dones que hi anaven a fer la bugada (encara s’hi conserva el safareig públic) i, també, de qui hi anava a omplir els càntirs d’aigua fresca i a xerrar del que es coïa al poble. La font està situada justament al final del poble i és una mena de frontera entre el casc urbà i l’entorn natural. La tradició de la font com a lloc de trobada i de la paraula ha estat també important a l’hora d’escollir-la com a escenari ideal per fer-hi els recitals de poesia les nits d’estiu.

Aquests recitals van néixer de la voluntat de portar la poesia a indrets on no és habitual que hi arribi. Per això es va proposar de fer-ho a Sant Llorenç d’Hortons, un poble petit de l’Alt Penedès on mai no s’hi havien fet recitals d’aquest tipus, i vam tenir la sort que l’Ajuntament es fes seu de seguida aquest projecte que pretén alhora fer difusió de la poesia i posar en valor algun lloc emblemàtic del poble.

Pel que fa a la poesia, vam pensar en un projecte no estrictament local, sinó de caire molt més ampli i per això cada any hi portem 3 poetes d’arreu a recitar la seva obra. Érem conscients, quan ens hi vam posar, que aquest era un projecte arriscat en un poble com Sant Llorenç, però les tres edicions que ja se n’han fet han tingut una bona acollida i han sobrepassat les previsions que teníem. Això ens empeny a seguir endavant i a presentar-vos, aquest 2021, la quarta edició del POETES A LA BASSA GRAN amb tres veus i tres maneres de fer ben diverses. La Sílvia Amigó (Sant Cugat Sesgarrigues, Alt Penedès, 1965), en Joan Navarro (Oliva, La Safor, 1951) i la Veronika Paulics (São Paulo, Brasil, 1967) són qui enguany s’encarregaran de recitar una mostra de la seva obra poètica.

A més del recital, l’acte també inclou al final la possibilitat de prendre una copa de vi o cava de manera distesa, de poder conversar amb els poetes convidats i, també, de comprar els seus llibres. Tot plegat (la poesia, la font, les nits d’estiu, les converses disteses…) fa que sigui un acte amb un encant especial obert a tothom que hi vulgui participar.  Ens agradaria molt que us animéssiu a venir i a gaudir de la poesia de la Sílvia Amigó, el Joan Navarro i la Veronika Paulics. Si res no ens ho espatlla, tot això serà el divendres 9 de juliol a les 10 de la nit a la Font de la Bassa Gran (al final del carrer de la Bassa Gran) de Sant Llorenç d’Hortons. Podeu consultar el cartell aquí.

Manel Rodríguez Castelló parla de ‘La llum més alta’

Amb el títol Les empremtes d’haver estimat, el Manel Rodríguez Castelló ha publicat a La pedra i el marge, el seu magnífic blog, i al núm. 469 de la revista Saó una ressenya esplèndida sobre el meu darrer llibre, La llum més alta.  N’estic molt content de tot el que hi diu i ho vull compartir amb vosaltres. Aquí sota hi teniu la ressenya completa:

 

LES EMPREMTES D’HAVER ESTIMAT

Ricard Garcia, La llum més alta. XXXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi 2021. Edicions del Buc_Poesia , núm. 23 / Pruna Llibres, La Pobla de Farnals, març de 2021. Epíleg de Teresa Pascual.

Tot en la poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) és transparent, lluminós com el títol d’aquest llibre que fa cinc en la producció poètica de l’autor. Precedit per Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017), aquest La llum més alta reprèn i eixampla els temes i les maneres que defineixen el conjunt de la seua obra: la mirada, d’una insistència serena, sobre el paisatge del camp (els horts i els boscos, les vinyes i els oliverars, els rius i muntanyes…), el pas dels dies i les estacions, el trànsit constant d’un món que es contempla en la seua plenitud i en els seus matisos més recòndits per afermar la consciència d’un mateix i anar escampant “les empremtes inesborrables d’haver estimat”, els poemes. Perquè és l’estima, en efecte, el fil que ho cus tot i d’on naixen tant la celebració de la vida dels poemes com el sentiment de pèrdua de to elegíac i la presència constant de la mort. Brilla tan alta la llum, al capdavall, perquè en coneixem les ombres, perquè hem escoltat el pas furtiu de la mort, que en el poemari troba feliçment el símbol d’una guineu escàpola i incerta, vista i no vista com un fantasma o com un somni en un revolt del camí, com una premonició, una presència a penes intuïda. Llegim en el poema que obri la tercera secció del llibre, la que dona títol al conjunt: “l’ombra esmolada de la guineu / que fuig”. I en l’últim poema, “Una ombra de foc”: “que s’extingirà a la vora d’un torrent / quan la guineu hagi fugit del tot”. Vida i mort, eros i tànatos d’infinites variacions, en l’equilibri de llums dels poemes de Ricard Garcia, aliens per complet a qualsevol estridència, subratllat o excés, estranys igualment a l’èmfasi de l’entusiasme vital i a la greu pesantor de la tragèdia.

La forma en què Ricard Garcia troba l’equilibri per expressar la seua vivència i visió del món que és i en què és (perquè els poemes sempre busquen aquest fusió primordial de l’home i la natura en el triple eix del temps: passat, present i futur) i en què la vida pren sentit i consciència, combina sàviament les formes del poema en prosa i en vers. El to reflexiu i dialogal que hi predomina es manifesta en les formes de la segona persona del singular, el tu com a desdoblament bàsic del jo poètic: “et diu”, “tu prou que ho saps”, “passes el pont”, “quan eres un nen”, “observes”, “tems la fredorada”. Només en alguna ocasió aquest tu s’obri al nosaltres amorós (“T’he tingut tant / que ara em sé orfe de nosaltres”, “Podem dir-nos-ho tot quan el món calla”) o al vosaltres familiar (“heu decidit tornar a fer el pessebre”) o també amorós en l’evocació d’un record compartit (“No era acollidor el vostre polígon”). Aquesta varietat de persones del verb té el seu equivalent en l’ús de les formes verbals del temps, segons que el poema evoque episodis del passat, descriga fets presents simultanis (en l’àmbit del poema) a l’acció de la mirada o s’avance a esdeveniments futurs des de l’experiència i la consciència del trànsit cap a la mort.

Amb un total de 47 composicions, La llum més alta s’estructura en tres parts, cada una de les quals pren el nom d’un dels seus poemes, Intrús, T’he tingut tant i La llum més alta, amb 17, 11 i 17 peces respectivament, més un poema inicial i un Epíleg. La recerca de l’equilibri i l’harmonia s’estén a l’articulació simètrica del conjunt i també a la manera com se succeeixen i encaixen les diverses peces, que solen lligar els fils de la reflexió poètica. Així, per exemple, el poema “Mans”, que evoca les del pare, enllaça amb “Un feix de branques”, que parla d’una visita discreta del pare per podar una oliversa i deixar una garrafa d’oli al seu fill. O com es passa de “Les fulles de l’arboç”, amb el pessebre nadalenc i la perspectiva de la reunió familiar plena d’absències, a “Una dona parirà sola” (que, pel contrast que suposa entre el recer de la llar i la cruel intempèrie dels desposseïts, m’ha recordat el papassetià “Nadal” de L’irradiador del port i les gavines). Perquè en la mirada al món més proper el poeta no pot deixar de veure les tragèdies que s’esdevenen en el territori inhòspit de la injustícia social (“Bressol buit”, “L’aspror de la sorra”), en els ofegats dels moviments migratoris, en els presoners anònims abandonats per “una Europa de gel que calla”. Els versos finals de “Cireres” són especialment eloqüents pel que tenen de resum de l’ideari vital del poeta. La poesia ha d’anomenar totes les formes del mal, incloses les que nien en les profunditats de cadascú. Si no la felicitat, la plenitud que suposa l’acceptació de les ferides del temps i les derrotes i que permet accedir al plaer de les coses senzilles que la natura posa al nostre abast: “Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure / una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors, / la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres”. La llum, sempre la llum, una llum que al capdavall és a dins de cada u perquè és una actitud i una mirada més que no pas un simple fenomen físic, una manera d’ésser en el món que ens dona accés, a ulls clucs, al silenci de les coses. La llum més alta és allà on la posen els grans poetes per il·luminar la vida amb la saviesa que procuren les paraules, les que de veritat compten i perduren.

[Publicat a Saó núm. 469, maig de 2021.]

Les mans del pare

Avui ha mort el pare. Va patir les penúries de la guerra i la postguerra, però com si sabés que el treball seria la seva manera de vèncer l’orfandat i la pobresa, mai no es va rendir i se’n va sortir. N’estava orgullós, d’això i d’haver-nos donat una vida millor que la seva, i sobretot ho estava dels seus fills i del seu net. Estimava profundament la terra i ens estimava a nosaltres sense límits ni condicions. Avui, més que mai, sé que som ell mentre recordo la seva mirada i les seves mans, unes mans que expliquen perfectament qui era i com ens estimava. Per això aquest poema que li vaig escriure no fa gaire:

Mans

I les mans fortes i rabassudes
dels homes que doblegaven el ferro,
que frenaven l’embat de les mules,
que menaven els cavalls…
Mans rugoses, mans nerviüdes
que obrien rases i aixecaven parets.
Mans grosses, mans vigoroses
fetes a les asprors de la terra.
Mans fortes com un castell,
mans refugi. Les mans del pare.

[R.G.: La llum més alta, Ed. del Buc/Pruna Llibres, 2021]

Presentacions de ‘La llum més alta’

Després que el passat 28 de març es fes l’acte de presentació dels 27 Premis Joan Valls i Jordà per l’ús i promoció del català i del 38 Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi a La llum més alta, ara toca portar el llibre als lectors. Per això hem preparat tota una colla de presentacions que es detallen a continuació per tal que si us ve de gust, pugueu triar aquella que us quedi més a prop:

  • 22 d’abril, 18:30h / Terrassa de la Biblioteca de Martorell (Av. Mancomunitats Comarcals, 13) / A càrrec de la poeta Marta Pérez i Sierra. / Més informació aquí. / Aforament limitat, reserva de places aquí.
  • 23 d’abril, 19:00h / Carrer Major de Sant Llorenç d’Hortons (núms. 29-35, davant de Cal Jove) / A càrrec de Ramon Moix, professor de filosofia. / Més informació aquí.
  • 30 d’abril, 19:00h / Sala d’actes del Centre Cultural de Gelida (carrer Major, 51) / A càrrec de Pau Sanchis, editor, i de Montse Julià, bibliotecària. / Més informació aquí.
  • 14 de maig, 19:00h / Jardí prohibit de l’Ateneu d’Igualada (carrer de Sant Pau, 9) / A càrrec de la poeta Teresa Pascual. / Més informació aquí.
  • 15 de maig, 12:00h / Llibreria Documenta de Barcelona (carrer de Pau Claris, 144) / A càrrec de la poeta Teresa Pascual./ Més informació aquí.
  • 23 de maig, 17:30h / Presència a la Fira Literal de Barcelona.
  • 10 de setembre, 19:00h / Llibreria Fan Set de València (carrer de Sant Ferran, 12) / A càrrec del poeta Manel Rodríguez-Castelló.

A l’hora d’organitzar totes aquestes presentacions, ens hi han ajudat la Biblioteca de Martorell i la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons, l’Ateneu Igualadí i les llibreries Alfambra, La Llibreteria, Aqualata, Estanc Tardà, Documenta i Fan Set. I també, és clar, Edicions del Buc i Pruna Llibres. A tothom que hi col·labora i als presentadors, gràcies!

Finalment, queda dir que pot ser que encara es faci alguna presentació més, però ja n’informaríem a temps. En tot cas, sigui on sigui, ens agradaria molt que ens poguéssiu acompanyar, tothom hi és convidat!

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Cireres

Després de la feina impecable dels editors, La llum més alta ja corre pel món en forma de llibre. Alguns us n’heu interessat i ja és en algunes llibreries. Tot i així, mentre no us arriba, aquí hi teniu en format de vídeo un dels poemes que en formen part. Es titula Cireres i diu així:

[RG: La llum més alta, Edic. del Buc + Pruna Llibres, 2021]

Nota: la il·lustració de l’encapçalament és un detall del bodegó Natura morta amb cireres, prunes, formatge i gerra de Luis Eugenio Meléndez (1716-1780).

‘La llum més alta’, Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi

Dimarts passat, 2 de febrer, es va fer públic que he estat guardonat amb el 38è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi que convoca l’Associació Cultural Amics i Amigues de Joan Valls i Jordà pel meu llibre La llum més alta. Estic molt content pel fet que el meu llibre fos triat entre tots els que optaven al premi i vull donar les gràcies a tots els membres del jurat, format per Imma López Pavia, Marta Pérez i Sierra, Francesc Pou, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló, ànima del premi. La seva tria no només suposa un nou impuls per a mi, sinó que també significa el reconeixement a la feina pacient d’anar cisellant paraules per aconseguir dir amb la major exactitud possible allò que volia dir.

Del llibre, el jurat n’ha destacat “la sobrietat i precisió d’uns poemes que despleguen un gran ventall temàtic des d’una mirada que, alhora que reconeix sense escarafalls el costat més fosc i amarg de la condició humana, enfonsa les seues arrels en una passió vital indeleble, en les constants de l’amor, en l’equilibri de la vida en harmonia amb la natura o en la força de la solidaritat amb els més desposseïts. Llibre d’una gran maduresa creativa, La llum més alta és també un cant als orígens i a l’experiència amorosa, un exercici de memòria que fa balanç del passat i una contemplació assossegada del món condensada en la veritat dels poemes amb què el poeta es rescabala de les seues ferides i obre solcs d’esperança en el cor del lector.”  Ja us podeu imaginar com me’n sento de satisfet després de llegir aquestes valoració que he volgut compartir amb vosaltres.

Aquest nou llibre, el cinquè de la meva obra poètica, serà coeditat per Edicions del Buc i Pruna Llibres. El proper mes de març ja us el podrem oferir i encara que la situació sanitària derivada de la Covid no ens ho posi fàcil, ens les empescarem d’una manera o altra per fer-ne la presentació. Podeu estar segurs que us ho farem saber per a poder compartir amb tots vosaltres, una altra vegada, el goig, la màgia i la força de la poesia.

Bassa

Les restes del canyissar. Atrapats al llot del fons, tots els dies de l’estiu. La descomposició pausada del temps. Les fulles com un record antic que encara sura. Els troncs i les branques despullades dels salzes cap per avall, vençuts. La làmina de l’aigua com un vidre agrumollat i bast. La llum freda que s’hi reflecteix. Els pous de la consciència i aquest mirall negre. Els camins del més enllà. La fetor aspriva i gruixuda que desprèn la bassa.