Albert

El fil esmoladíssim de mil ganivets ha llescat el temps i ja tot és abans i després. Se’ns ha mort el present, llum de maig i granit, mentre la tarda entrava violentament en l’infinit. Ens queda, només, la quietud dels rellotges, el silenci del món i de les criatures del món, aquesta orfenesa impensada, l’enyor de tanta vida com havíem de viure… I el pes tan difícil de la mort aquesta primavera que sense tu s’ha tornat tan cruel, tan freda, tan estranya.