londres1 191

Cuirasses

És una sensació com aquella altra que a mitjanit dels diumenges el feia encongir momentàniament quan, abans de travessar el cos de guàrdia, deixava fora la roba de paisà com si hi deixés el seu jo per preservar-lo de l’obediència deguda, del ‘valor: se le supone’, de la submissió i de l’amor indiscutibles a una pàtria i una bandera. Mentre en mig de la nit entrava a la caserna, repassava mentalment els efectes personals que havia deixat fora d’un món que es regia pel més gran dels absurds. Li semblava que d’aquesta manera una part d’ell quedava ancorada enllà dels murs d’aquella institució  obsoleta i rònega que disposava de la seva vida.

Allà va haver d’aprendre a protegir-se de tothom que deia defensar-lo, perquè aquell exèrcit, com ara aquest altre món petit que el reté, no era altra cosa que una mena d’església amb els seus mites i els seus símbols, amb el seu cap infal·lible i els seus braços executors. Mentre hi era es preguntava què hauria passat si el seu braç no hagués aguantat el pes del fusell i l’hagués deixat caure, si s’hagués negat a prémer el gallet quan li ho manaven, si hagués negat la salutació marcial; però no va ser prou valent i no ho va fer, es comportà com si ell només fos una representació d’aquell altre jo que quedava en repòs fora de la caserna fins que arribés el proper divendres a la tarda i se’n pogués escapar durant unes hores.

En fa molts anys d’això, però fins fa poc que cada matí quan sentia grinyolar el rovell acumulat a les frontisses de la porta, l’envaïa la sensació que deixava el món per submergir-se en una mena de realitat paral·lela que no acabava d’entendre. Sense adonar-se’n, anà desenvolupant un exoesquelet que el protegís de la incertesa i de l’absurd, però aviat descobrí que aquella cuirassa que portava era una presó feta a mida, una presó que li lligava la voluntat i l’obligava a viure –com el personatge de Kafka- a mercè d’algú altre.

Aquesta vegada, però, sí que deixà el fusell i abandonà la causa, de sobte es negà a saludar marcialment i a reconèixer cap autoritat i, tot i que sabia que se’l titllaria de traïdor i deslleial, feu públic allò que havia trobat tan dins seu: ni pàtria ni bandera, no en tenia! Quin pes es va treure de sobre quan obeint exclusivament a allò que li deien alhora el cap i les tripes, es declarà lliure de decidir i de dir. De seguida va notar que començava a escrostonar-se la carcassa que l’empresonava. Encara no se n’ha desfet del tot, però es torna a moure amb una agilitat que no sentia des que era molt jove. I si bé  encara sent els grinyols de les frontisses, ja no s’encongeix, travessa la porta amb el cap alt perquè diguin el que diguin sap que no n’arrossega cap de culpa. I somriu, sobretot somriu molt.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>