columnes puig i cadafalch amb bastides

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>