Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

6 comentaris
  1. Marga
    Marga says:

    I encara que a tots ens pesa l’absència dels nostres morts, el Nadal té un no sé què, que fa que la balança se’m decanti del cantó de la rialla sense complexes, fins i tot una mica embogida dels nens picant al Tió. I de la iaia andalusa, que encara no acaba d’entendre per què fa tanta gràcia picar un tronc quan hi ha Los Reyes. I de l’estretor de la taula quan queda comprovat que els metres a casa són els que són i per molt que vulgui la taula no dóna més
    És llavors quan sento que cal assaborir aquests moments, de viure’ls i gravar-me’ls ben endins. Per quan arribi el Nadal on la balança es decanti cap a l’altra banda.
    Bon Nadal a tots!

    Respon
  2. Marta
    Marta says:

    Un text preciós, delicat i ple de sentiments que comparteixo. La vida és això, l’ocell que picoteja les cireretes de pastor. I malgrat les por i el desencís, hi ha sempre un pit roig en el nostre pati interior.
    Bones Festes, Ricard!

    Respon
    • Ricard Garcia
      Ricard Garcia says:

      Sovint són éssers petits com aquest pit-roig o els seus gestos senzills i quotidians els que ens donen la mesura de les coses que realment són importants. Gràcies pel teu comentari i bon any, Marta!

      Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *