cireres_de_pastor

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

6 comentaris
  1. Marga
    Marga says:

    I encara que a tots ens pesa l’absència dels nostres morts, el Nadal té un no sé què, que fa que la balança se’m decanti del cantó de la rialla sense complexes, fins i tot una mica embogida dels nens picant al Tió. I de la iaia andalusa, que encara no acaba d’entendre per què fa tanta gràcia picar un tronc quan hi ha Los Reyes. I de l’estretor de la taula quan queda comprovat que els metres a casa són els que són i per molt que vulgui la taula no dóna més
    És llavors quan sento que cal assaborir aquests moments, de viure’ls i gravar-me’ls ben endins. Per quan arribi el Nadal on la balança es decanti cap a l’altra banda.
    Bon Nadal a tots!

    Respon
  2. Marta
    Marta says:

    Un text preciós, delicat i ple de sentiments que comparteixo. La vida és això, l’ocell que picoteja les cireretes de pastor. I malgrat les por i el desencís, hi ha sempre un pit roig en el nostre pati interior.
    Bones Festes, Ricard!

    Respon
    • Ricard Garcia
      Ricard Garcia says:

      Sovint són éssers petits com aquest pit-roig o els seus gestos senzills i quotidians els que ens donen la mesura de les coses que realment són importants. Gràcies pel teu comentari i bon any, Marta!

      Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>