dw5jb3jpbnrlbec_175507_2700_1

Automatismes

Acabo d’encetar la lectura d’Un cor intel·ligent d’Alain Finkielkraut. No sé encara com anirà, però d’entrada ja he hagut d’agafar el llapis per marcar alguns paràgrafs i rellegir-los. Us en deixo dues mostres:

La primera és als Prolegòmens del llibre i diu així: Però vet aquí que Déu calla. Pot ser que ens miri, però no respon pas, no surt de la seva reserva, no intervé en els nostres afers. Per més que ens costi de creure, per més que ens empesquem el que sigui per omplir-li l’agenda i convènce’ns del seu activisme, Ell ens abandona a nosaltres mateixos. No és ni directament a Ell ni tampoc a la Història, aquest avatar modern de la teodicea, que podem adreçar la nostra súplica amb alguna esperança de ser escoltats: és a la literatura. Aquesta mediació no és cap garantia; sense ella, tantmateix, la gràcia d’un cor intel·ligent ens seria negada per sempre.

L’altra és al primer paràgraf del capítol sobre La broma de Milan Kundera: L’obra d’art, deia en substància Alain, no és reductible a la categoria del que és útil. Per jutjar-ne el valor, el que cal preguntar-se no és pas per a què serveix, sinó de quin automatisme del pensament ens deslliura.

Des de la lectura de La derrota del pensamiento, i això era l’any 1989, que retorno de tant en tant a en Finkielkraut, perquè més enllà dels acords o els desacords els seus escrits tenen la virtud de sacsejar el pensament per deslliurar-lo de les rutines i els automatismes. No sé que passarà aquesta vegada, però té bona pinta, oi?

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>