Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]