Carnassa

Acabo de rebre, no fa gaire estona, una trucada sorprenent: “Buenas tardes, le llamo de Tele5…” Ja hi som, una altra pesada que em vol fer una enquesta –he pensat. Però no, no era una enquesta. La noia que trucava va i m’engalta: “Hemos sabido que un joven ha apuñalado a sus padres en la calle Montserrá de Martorel…” Refot!, si això és el carrer de casa, què diu aquesta dona? Però ella ha seguit: “…y le llamamos para que nos cuente que ha ocurrido…” Me l’he tret de sobre de seguida i he penjat com qui espanta una mosca vironera abans no pongui els ous.

Ara, però, que hi penso, em venen tot de consideracions al cap sobre com es fa periodisme a les espanyes i, sobretot, en algunes televisions: Qui em trucava ha tirat de guia telefònica i ha trucat a un número –o a diversos, és clar- del carrer Montserrá de Martorel sense cap possibilitat ni interès de contrastar el que jo li pogués explicar. La noia que m’ha trucat no em coneix, ni sap qui sóc ni quina veracitat pot tenir el que jo li digui, però tot i així em demanava que li expliqués la pel·lícula dels fets.

A banda d’això, també dubto que pugui tenir gaire interès la notícia d’aquest episodi de violència més enllà dels afectats i de les necessàries mesures de seguretat al barri o a la població on ha passat. Però a hores d’ara ja sabem com agrada la pornografia informativa i com Tele5 n’ha fet un gran negoci després de convèncer milions de pobres ànimes del seu dret a saber què passa als budells dels seus veïns mentre els propis bramen delerosos de més sang.

La noia que m’ha trucat tenia pressa, es notava. De ben segur que ella també sentia bramar la fera darrera seu, i abans no fugís a un altre circ li havia de donar carnassa. Tant li era la qualitat de la notícia, el que importa és que el monstre s’afarti i el públic no tregui els ulls de la pantalla.

[4 d’abril de 2011. Fotografia de Cal Pepet del Xica]