I després dels esclafits de l’estiu, com si s’hagués de deixar anar del calze una rosa es vincla sobre un fons negre una tarda inclement de novembre. La pell encara rosada i groga dels pètals és plena de taques i un perfum endolcit, com de vellut, es desprèn discretament de la corol·la mentre el fred ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s’acosta un altre hivern i ara el pare ja no hi és. Batega en silenci al cor del temps. Són llargues les nits i ja fosqueja.
Llegit a Tots els focs totes les pistoles:
La meva preferida és aquesta herba rossa i lleugera que mai va sola. Tan ben parada al marge del camí les puntes enceses pel sol i ballant al ritme dels cops de vent que sembla que van parir-la per ser just aquí justament ara que hi passo jo. Que existeix com si no tingués cap importància i, no obstant, la té tota.
Jordi Benavente dixit. Sí, hi diu això i hi diu moltes altres coses en aquesta delícia de llibre que ens revela qui és l’home que camina i es deixa endur pels camins, coneguts o no, de la muntanya. L’home que camina i coneix l’olor de la pluja quan encara no plou o de la pols que se t’arrapa a les botes, l’home que camina i captura a la retina tant de món com hi ha, sobretot aquelles coses tant i tant menudes que sovint no veiem i que sustenten la vida. Com aquesta herba de la vora del camí que no és res i ho és tot. Com cada passa que fem, que és només una però conté el camí sencer. Com l’energia que traspuen les paraules d’en Benavente: Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima, i serà veritat -va deixar escrit. Llegiu-lo!
D’ençà que l’any 1981 es va concedir per primera vegada el premi de poesia que duu el nom del Senyoriu d’Ausiàs March, aquest premi que es dona a Beniarjó s’ha convertit en una important referència de la poesia en català. Si més no, així ho indica aquesta llista de poetes que, encapçalada per Enric Sòria, no para de créixer.
L’any passat i degut a les mesures sanitàries per lluitar contra la Covid, no es va poder celebrar la 40a edició del premi tal com s’havia previst. Enguany, però, sí que es farà tot recuperant l’acte central de la celebració, és a dir, la inauguració de l’exposició amb què Pere Salinas ha il·lustrat un vers de cadascuna de les obres premiades.
L’exposició es titula Mudant color e lo estat natural i recorre la història del premi amb 42 magnífiques pintures que no deixaran ningú indiferent. Ni tampoc, és clar, als autors premiats als quals es probable que els passi com a mi que, contemplant la pintura que Salinas dedica al meu llibre, encara em pregunto com s’ho fa aquest alquimista dels pigments per convertir les meves paraules en imatge d’una manera tan precisa i bella. Estic meravellat després del que ja he vist i, per tant, i no m’ho penso perdre: un pintor extraordinari per un gran premi!
[La inauguració de l’exposició es farà l’11 de setembre a la Sala d’Exposicions Vicent Vidal Miñana de Beniarjo, tot just després de l’acte de lliurament del 41è Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.]
La capçada àmplia i estesa de la figuera
i un aire de terra encara molla i de sol,
la fetor de les figues caigudes, agredolça,
l’aspror dels pàmpols i la llet als braços.
I a tocar de la mà, se t’obre el paradís
mentre esberles una figa amb els dits
i, com un cor de sang encesa i d’agost,
ja et busca els llavis i la boca el desig.
Al cap de l’hort, sota la figuera de l’avi,
mastegues aquesta carn dolça que teixeix,
amb fils de sucre gairebé imperceptibles,
un altre estiu, la resurrecció als paladars.
[RG: La llum més alta, Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2021]
Aquest camp arranat que espera l’arada com qui espera la terra. Un aire polsegós i espès. Des de l’arrel a la llum, encara dretes, com claus d’or als ulls, el que en queda de les tiges. L’olor calenta de les bales de palla que comencen a fermentar sota el sol, a la vora del camí. El record de l’instant precís que la dalla escapçava l’espiga. El so esmolat del tall. I després de la sega, ara, als camps, el temps encallat i les cicatrius. Ara, després de la sega, rostolls. Així tu.
Enllà, la franja estesa dels llits de sorra i els cossos, àvids de sol com imaginaris rèptils. Aquí, la pell blava i verda i grisa de l’aigua com una mar d’infinites escates. El vaivé del temps i les onades que graten sense descans la riba de pedra. L’aigua que s’hi enfila i l’escuma que s’escrostona, aire i llum que omplen momentàniament el no-res, el color de les mirades, l’horitzó dels dies que s’agosten. Dins teu, varades en els límits de qui ets, les barques.
L’estiu passat i per raons sanitàries, el recital POETES A LA BASSA GRAN es va fer a recer d’El Pàmpol, la magnífica escultura al·lusiva a la vinya que Juanjo Novella va instal·lar a Sant Llorenç d’Hortons. Vam estar-hi bé, però enguany estem contents de poder tornar a la Font de la Bassa Gran, el lloc que dona nom als recitals.
Antigament, aquesta font havia fet de punt de trobada de les dones que hi anaven a fer la bugada (encara s’hi conserva el safareig públic) i, també, de qui hi anava a omplir els càntirs d’aigua fresca i a xerrar del que es coïa al poble. La font està situada justament al final del poble i és una mena de frontera entre el casc urbà i l’entorn natural. La tradició de la font com a lloc de trobada i de la paraula ha estat també important a l’hora d’escollir-la com a escenari ideal per fer-hi els recitals de poesia les nits d’estiu.
Aquests recitals van néixer de la voluntat de portar la poesia a indrets on no és habitual que hi arribi. Per això es va proposar de fer-ho a Sant Llorenç d’Hortons, un poble petit de l’Alt Penedès on mai no s’hi havien fet recitals d’aquest tipus, i vam tenir la sort que l’Ajuntament es fes seu de seguida aquest projecte que pretén alhora fer difusió de la poesia i posar en valor algun lloc emblemàtic del poble.
Pel que fa a la poesia, vam pensar en un projecte no estrictament local, sinó de caire molt més ampli i per això cada any hi portem 3 poetes d’arreu a recitar la seva obra. Érem conscients, quan ens hi vam posar, que aquest era un projecte arriscat en un poble com Sant Llorenç, però les tres edicions que ja se n’han fet han tingut una bona acollida i han sobrepassat les previsions que teníem. Això ens empeny a seguir endavant i a presentar-vos, aquest 2021, la quarta edició del POETES A LA BASSA GRAN amb tres veus i tres maneres de fer ben diverses. La Sílvia Amigó (Sant Cugat Sesgarrigues, Alt Penedès, 1965), en Joan Navarro (Oliva, La Safor, 1951) i la Veronika Paulics (São Paulo, Brasil, 1967) són qui enguany s’encarregaran de recitar una mostra de la seva obra poètica.
A més del recital, l’acte també inclou al final la possibilitat de prendre una copa de vi o cava de manera distesa, de poder conversar amb els poetes convidats i, també, de comprar els seus llibres. Tot plegat (la poesia, la font, les nits d’estiu, les converses disteses…) fa que sigui un acte amb un encant especial obert a tothom que hi vulgui participar. Ens agradaria molt que us animéssiu a venir i a gaudir de la poesia de la Sílvia Amigó, el Joan Navarro i la Veronika Paulics. Si res no ens ho espatlla, tot això serà el divendres 9 de juliol a les 10 de la nit a la Font de la Bassa Gran (al final del carrer de la Bassa Gran) de Sant Llorenç d’Hortons. Podeu consultar el cartell aquí.
Amb el títol Les empremtes d’haver estimat, el Manel Rodríguez Castelló ha publicat a La pedra i el marge, el seu magnífic blog, i al núm. 469 de la revista Saó una ressenya esplèndida sobre el meu darrer llibre, La llum més alta. N’estic molt content de tot el que hi diu i ho vull compartir amb vosaltres. Aquí sota hi teniu la ressenya completa:
LES EMPREMTES D’HAVER ESTIMAT
Ricard Garcia, La llum més alta. XXXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi 2021. Edicions del Buc_Poesia , núm. 23 / Pruna Llibres, La Pobla de Farnals, març de 2021. Epíleg de Teresa Pascual.
Tot en la poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) és transparent, lluminós com el títol d’aquest llibre que fa cinc en la producció poètica de l’autor. Precedit per Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017), aquest La llum més alta reprèn i eixampla els temes i les maneres que defineixen el conjunt de la seua obra: la mirada, d’una insistència serena, sobre el paisatge del camp (els horts i els boscos, les vinyes i els oliverars, els rius i muntanyes…), el pas dels dies i les estacions, el trànsit constant d’un món que es contempla en la seua plenitud i en els seus matisos més recòndits per afermar la consciència d’un mateix i anar escampant “les empremtes inesborrables d’haver estimat”, els poemes. Perquè és l’estima, en efecte, el fil que ho cus tot i d’on naixen tant la celebració de la vida dels poemes com el sentiment de pèrdua de to elegíac i la presència constant de la mort. Brilla tan alta la llum, al capdavall, perquè en coneixem les ombres, perquè hem escoltat el pas furtiu de la mort, que en el poemari troba feliçment el símbol d’una guineu escàpola i incerta, vista i no vista com un fantasma o com un somni en un revolt del camí, com una premonició, una presència a penes intuïda. Llegim en el poema que obri la tercera secció del llibre, la que dona títol al conjunt: “l’ombra esmolada de la guineu / que fuig”. I en l’últim poema, “Una ombra de foc”: “que s’extingirà a la vora d’un torrent / quan la guineu hagi fugit del tot”. Vida i mort, eros i tànatos d’infinites variacions, en l’equilibri de llums dels poemes de Ricard Garcia, aliens per complet a qualsevol estridència, subratllat o excés, estranys igualment a l’èmfasi de l’entusiasme vital i a la greu pesantor de la tragèdia.
La forma en què Ricard Garcia troba l’equilibri per expressar la seua vivència i visió del món que és i en què és (perquè els poemes sempre busquen aquest fusió primordial de l’home i la natura en el triple eix del temps: passat, present i futur) i en què la vida pren sentit i consciència, combina sàviament les formes del poema en prosa i en vers. El to reflexiu i dialogal que hi predomina es manifesta en les formes de la segona persona del singular, el tu com a desdoblament bàsic del jo poètic: “et diu”, “tu prou que ho saps”, “passes el pont”, “quan eres un nen”, “observes”, “tems la fredorada”. Només en alguna ocasió aquest tu s’obri al nosaltres amorós (“T’he tingut tant / que ara em sé orfe de nosaltres”, “Podem dir-nos-ho tot quan el món calla”) o al vosaltres familiar (“heu decidit tornar a fer el pessebre”) o també amorós en l’evocació d’un record compartit (“No era acollidor el vostre polígon”). Aquesta varietat de persones del verb té el seu equivalent en l’ús de les formes verbals del temps, segons que el poema evoque episodis del passat, descriga fets presents simultanis (en l’àmbit del poema) a l’acció de la mirada o s’avance a esdeveniments futurs des de l’experiència i la consciència del trànsit cap a la mort.
Amb un total de 47 composicions, La llum més alta s’estructura en tres parts, cada una de les quals pren el nom d’un dels seus poemes, Intrús, T’he tingut tant i La llum més alta, amb 17, 11 i 17 peces respectivament, més un poema inicial i un Epíleg. La recerca de l’equilibri i l’harmonia s’estén a l’articulació simètrica del conjunt i també a la manera com se succeeixen i encaixen les diverses peces, que solen lligar els fils de la reflexió poètica. Així, per exemple, el poema “Mans”, que evoca les del pare, enllaça amb “Un feix de branques”, que parla d’una visita discreta del pare per podar una oliversa i deixar una garrafa d’oli al seu fill. O com es passa de “Les fulles de l’arboç”, amb el pessebre nadalenc i la perspectiva de la reunió familiar plena d’absències, a “Una dona parirà sola” (que, pel contrast que suposa entre el recer de la llar i la cruel intempèrie dels desposseïts, m’ha recordat el papassetià “Nadal” de L’irradiador del port i les gavines). Perquè en la mirada al món més proper el poeta no pot deixar de veure les tragèdies que s’esdevenen en el territori inhòspit de la injustícia social (“Bressol buit”, “L’aspror de la sorra”), en els ofegats dels moviments migratoris, en els presoners anònims abandonats per “una Europa de gel que calla”. Els versos finals de “Cireres” són especialment eloqüents pel que tenen de resum de l’ideari vital del poeta. La poesia ha d’anomenar totes les formes del mal, incloses les que nien en les profunditats de cadascú. Si no la felicitat, la plenitud que suposa l’acceptació de les ferides del temps i les derrotes i que permet accedir al plaer de les coses senzilles que la natura posa al nostre abast: “Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure / una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors, / la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres”. La llum, sempre la llum, una llum que al capdavall és a dins de cada u perquè és una actitud i una mirada més que no pas un simple fenomen físic, una manera d’ésser en el món que ens dona accés, a ulls clucs, al silenci de les coses. La llum més alta és allà on la posen els grans poetes per il·luminar la vida amb la saviesa que procuren les paraules, les que de veritat compten i perduren.
[Publicat a Saó núm. 469, maig de 2021.]
Avui ha mort el pare. Va patir les penúries de la guerra i la postguerra, però com si sabés que el treball seria la seva manera de vèncer l’orfandat i la pobresa, mai no es va rendir i se’n va sortir. N’estava orgullós, d’això i d’haver-nos donat una vida millor que la seva, i sobretot ho estava dels seus fills i del seu net. Estimava profundament la terra i ens estimava a nosaltres sense límits ni condicions. Avui, més que mai, sé que som ell mentre recordo la seva mirada i les seves mans, unes mans que expliquen perfectament qui era i com ens estimava. Per això aquest poema que li vaig escriure no fa gaire:
Mans
I les mans fortes i rabassudes
dels homes que doblegaven el ferro,
que frenaven l’embat de les mules,
que menaven els cavalls…
Mans rugoses, mans nerviüdes
que obrien rases i aixecaven parets.
Mans grosses, mans vigoroses
fetes a les asprors de la terra.
Mans fortes com un castell,
mans refugi. Les mans del pare.
[R.G.: La llum més alta, Ed. del Buc/Pruna Llibres, 2021]
Després que el passat 28 de març es fes l’acte de presentació dels 27 Premis Joan Valls i Jordà per l’ús i promoció del català i del 38 Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi a La llum més alta, ara toca portar el llibre als lectors. Per això hem preparat tota una colla de presentacions que es detallen a continuació per tal que si us ve de gust, pugueu triar aquella que us quedi més a prop:
A l’hora d’organitzar totes aquestes presentacions, ens hi han ajudat la Biblioteca de Martorell i la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons, l’Ateneu Igualadí i les llibreries Alfambra, La Llibreteria, Aqualata, Estanc Tardà, Documenta i Fan Set. I també, és clar, Edicions del Buc i Pruna Llibres. A tothom que hi col·labora i als presentadors, gràcies!
Finalment, queda dir que pot ser que encara es faci alguna presentació més, però ja n’informaríem a temps. En tot cas, sigui on sigui, ens agradaria molt que ens poguéssiu acompanyar, tothom hi és convidat!