Les llums ataronjades d’aquest capvespre. El blau net del cel. La grisor mig amagada de la tempesta. Tots aquests colors que ara veus, només tu, i que t’han dut el record dels teus morts embolcallant la soledat d’aquest ésser sense ells que ara ets. I el breu consol, enmig de tanta enyorança, d’uns núvols fugissers que passen com passen els rius, sense repòs ni treva, cap a la tenebra de les hores buides, cap als silencis, cap a ésser sense.
De la tríada de poetes que enguany recitaran a la Font de la Bassa Gran, la Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és qui conec de fa més temps, tant com a lector com personalment. Ja n’havia llegit novel·la i poesia, la seva obra és extensa, però em va guanyar del tot amb la seva generositat el 2011. A mi m’acabaven de donar un premi i abans no és publiqués el llibre, ella va tenir la bondat de dedicar-me un grapat d’hores de l’estiu per ajudar-me a polir-lo. En vaig aprendre molt dels seus suggeriments i el llibre va acabar sent millor que no era. Que una poeta reconeguda com ella decidís ajudar algú com jo, diu molt de la seva talla com a persona i sempre me’n sentiré agraït.
De formació musical, sempre ha estat interessada a dur la poesia més enllà del paper i recitar-la en públic, potser perquè de ben petita ja sentia com recitava la seva mare. Això i la seva volguda condició de sitgetana és el que probablement ha fet que des del 2007 dirigeixi amb el Joan Duran la Festa de la Poesia de Sitges, potser l’homenatge més sorprenent i fascinant que es faci actualment als poetes.
Més enllà dels importants premis que ha rebut, jo en vull destacar la seva capacitat d’arribar a tothom amb la valentia amb què s’enfronta a les veritats de la vida i de la mort. Sense embolcalls enganyosos ens convida a la reflexió i a pensar com convivim amb la pròpia realitat, per tant no és estrany que Els vells, aquella nosa hagi tingut la repercussió i l’èxit de lectors de tota mena que ha tingut. Ara, amb Mudança endins, ens torna a parlar de la veritat definitiva sense subterfugis ni falses afectacions. Menuda i lluitadora com és, el divendres 22 de juliol la podrem escoltar al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i Ferrer i el Jordi Benavente. De ben segur que ens farà rumiar dient-nos coses com les d’aquest poema:
Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.
[Cèlia Sànchez-Mústich: Mudança endins, 2022]
La primera vegada que vaig tenir el Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) davant per davant, va ser d’una manera un pèl peculiar o estranya, no sé com dir-ho ni si ell se’n recorda. Era el juliol del 2011 i mentre la Maria i jo passejàvem per fer temps abans del recital de la 5a Festa de la Poesia de Sitges vam aturar-nos a saludar l’Ester Xargay i el Carles Hac Mor, de cop i volta algú va cridar: “vinga, vinga que tancaran i us quedareu fora!” El Carles, tot eixerit ens diu: “va, no us encanteu!” I sense saber on anàvem, de cop i volta ens vam trobar al sopar dels poetes a les terrasses del Palau Maricel. Allà no hi havíem de ser, però havien tancat i ja no se’n podia sortir… I allà hi havia el Joan, pendent de tothom i de què tot estigués bé, que em mirava imagino que preguntant-se qui era jo i com m’havia colat allà. Finalment vaig explicar l’embolic a la Cèlia Sànchez-Mústich que espero li ho expliqués també a ell, però quina vergonya que vam passar!
Després d’aquesta anècdota, al Joan l’he vist regularment cada any a la Festa de la Poesia, sempre més hi hem tornat, de la qual n’és director juntament amb la Cèlia. Però a banda de trobar-nos, el que compta és que vaig començar a llegir la seva obra. Ha publicat teatre, narrativa i poesia, i és en aquest darrer gènere on fins ara ha estat més prolífic. El seu darrer llibre és Nua cendra, premiat amb el Vicent Andrés Estellés del premis Octubre 2019, però abans d’aquest n’havia publicat 9 més. Ja es veu, doncs, que és un home que no para: a més de poeta i narrador, és gestor cultural, se’l veu a molts dels tinglados de cultura popular i teatre que es munten a la seva ciutat i, per acabar-ho d’adobar, ho compagina amb la seva feina com a docent a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge.
Això darrer em crida especialment l’atenció perquè el Juan Duran és l’exemple vivent que la dicotomia entre ciències i lletres és del tot falsa. I queda ben demostrat perquè tot i ser doctor en bioquímica ens aporta, també, una sòlida producció poètica de la qual en recitarà una bona mostra el divendres 22 de juliol al Poetes a la Bassa Gran juntament amb la Cèlia Sànchez-Mústich i el Jordi Benavente. De moment, aquí va un dels seus poemes:
Torna’m a la bellesa inconcreta
d’aquest poema enderrocat.
Tosc predador t’hi cerco
amb ulls de l’ocell primer.
I et sobrevolo el rastre
dels sentits desmembrats,
implosió encarnada de les certeses,
els sàtirs esquelets de la derrota.
Ja tot paraula a les urpes,
obre’m porxada i ràfecs,
un niu, el buit inevitable:
podrem conjugar l’absolut
just l’endemà de la cendra.
[Joan Duran i Ferrer: Nua cendra, 2020]
Sobre la bicicleta o a peu, se’l reconeix sobretot quan enfila decidit el camí de la muntanya, la seva pròpia muntanya màgica. N’explora tots els camins i ha après a mirar des de dalt aquest territori de frontera, com la poesia, que és el seu Kentucky mític. Més que conèixer-nos ens reconeixíem fins que un llibre seu i un de meu van decidir entrar a casa de l’altre. Llavors sí, llavors ens vam conèixer llegint allò que un i l’altre havíem escrit. Tant és així que el seu Tots els focs totes les pistoles em va desvetllar qui és realment aquest home alt i un punt escardalenc amb qui ens havíem creuat alguna vegada sense dir-nos gaire cosa.
Us parlo, sí, del Jordi Benavente (Martorell, 1980), periodista cultural present a El Punt Avui, Público, Ara, Núvol, La Llança i Catorze. Ha publicat la novel·la Martorell negre i el recull La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell i, no fa gaire, Tots els focs totes les pistoles, un llibre que tot i que és inclassificable jo el tinc sense cap mena de dubte a la lleixa de la poesia.
A banda d’escriure i llegir tot fent una cervesa al porxo, diu que ell faria de guardaboscos abans no sigui massa tard i tot siguin carreteres. De moment, però, tenim l’oportunitat de poder-lo escoltar divendres que ve, 22 de juliol, al Poetes a la Bassa Gran juntament amb el Joan Duran i la Cèlia Sànchez-Mústich. Aquí us deixo de mostra un dels seus poemes en prosa:
Va deixar escrit: Enfilaré decidit el camí boscà, fins que ja no us senti. Fins que ja no em senti. Va deixar escrit: És la llum i no el vent qui empeny el núvol. Va deixar escrit: Tot el verd que veus és aquí per salvar-nos, no així tota la resta.
Va deixar escrit: Vagar salvatges pel bosc,
com quan érem petits
i tot eren mapes del tresor
i no hi havia rellotges.
[Jordi Benavente: Tots els focs totes les pistoles, 2021]
(Nota: l’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és en Ferran Forné.)
Fa poc més de 5 anys que vam fer l’aposta i, passa a passa, enguany ja arribem a la 5a edició de Poetes a la Bassa Gran. Ens deien, i nosaltres també ho sabíem, que proposar una activitat de poesia en un poble petit i en un lloc on mai se n’havia fet podia ser un fracàs, però agosarats com som ens hi vam llançar.
Vam entendre que si volíem tenir ni que fos una mica d’èxit, no podíem tenir por i havíem d’oferir un recital de tanta qualitat com poguéssim i, també, que calia fer-ho en algun lloc prou emblemàtic i acollidor per tal que la gent s’hi sentís bé. Aquest lloc és la Font de la Bassa Gran, un espai fronterer com la poesia i del qual n’hem redescobert la màgia.
Amb les premisses de recuperar la Bassa Gran per a la paraula, de portar la poesia a Sant Llorenç d’Hortons i de fer-ho amb la màxima dignitat possible, vam proposar a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de fer aquests recitals d’estiu. S’hi van entusiasmar tant que des de llavors procuren que cada any sigui una mica millor.
Tal com havia de ser, tota la sèrie de recitals la va inaugurar una poeta popular de Sant Llorenç, la Montserrat Esteve. Després d’ella hi han passat poetes com en Jordi Llavina, Núria Domènech, Esteve Miralles, Sònia Moll, Teresa Pascual, Marta Pérez i Sierra, Anna Gas, Josep Checa, Sílvia Amigó, Joan Navarro i Veronika Paulics. A la llista de convidats aquest any hi afegirem en Jordi Benavente, el Joan Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. La llista, ja ho veieu, comença a fer patxoca, sobretot pensant que el 2018 no sabíem si ens estavellaríem o, per contra, ens animaríem a seguir endavant.
Aquest 2022 complim 5 anys de Poetes a la Bassa Gran. Objectivament no és gaire, però entenent que partíem del no res en un petit poble situat a l’extrem NE de l’Alt Penedès i que cada any ha estat un èxit de participació, ja us dic que nosaltres n’estem molt contents i us convidem a tornar a Sant Llorenç o, si és el cas, a descobrir-nos. Els poetes i nosaltres us esperem a la Font de la Bassa Gran (localització) el 22 de juliol a les 10 de la nit. Ep, i després del recital us convidem a fer una copeta a la fresca!
El fil esmoladíssim de mil ganivets ha llescat el temps i ja tot és abans i després. Se’ns ha mort el present, llum de maig i granit, mentre la tarda entrava violentament en l’infinit. Ens queda, només, la quietud dels rellotges, el silenci del món i de les criatures del món, aquesta orfenesa impensada, l’enyor de tanta vida com havíem de viure… I el pes tan difícil de la mort aquesta primavera que sense tu s’ha tornat tan cruel, tan freda, tan estranya.
Per la Núria Puig i Rosés, in memoriam, sempre:
La torrentada de viure i després aigua i sal i sorra als peus. Un sol que capcineja i la marinada que ens bressola. Les platges on hem avarat i tots els camins a cada petjada. Aquestes mans valentes i nerviüdes i els ulls que ens empenyen, plens de riure, a ser. L’abric de tantes abraçades com duem a la pell, inesborrables, i tota tu que t’enfiles, ara, a la barana més alta i desafies els estrips del temps, tu, que des de la teva talaia ens assenyales la incandescència dels dies sobre un maricel de blaus infinits, allà on confluïm calladament per dir-nos com ens hem estimat i com ens estimarem, allà on ara és sempre, allà on la llum primera.
Les fogueres del matí, ensopides i indecises. Les fumeroles a la vora del camí. Les canyes que s’ajeuen sobre l’aigua. Les despulles dels salzes i el riu com un vidre bast. Les pedres tan mal amuntegades com els dies. La carena de la muntanya que marca els límits de l’aquí. El pes del cel. Els colors massa esmolats de tant de fred com fa. Aquest fred com de granit que ens llasta. Aquest fred que com s’estripa una camisa molt portada, avui ens estripa l’ànima.
Les ombres del pi que vas talar l’any passat. Les branques que es retorcen i crepiten. Llenya que s’encén i crema com es cremen els estius. El ball victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó i la cendra que se’n desprèn i encoixina l’hivern. L’impuls de llençar-se al foc sabent que mai res no comença del no-res. Aquest tió que crema i escalfa les mans de qui heretarà la terra. I el caliu, aquest caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre gràvid del foc.
Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.