El fil esmoladíssim de mil ganivets ha llescat el temps i ja tot és abans i després. Se’ns ha mort el present, llum de maig i granit, mentre la tarda entrava violentament en l’infinit. Ens queda, només, la quietud dels rellotges, el silenci del món i de les criatures del món, aquesta orfenesa impensada, l’enyor de tanta vida com havíem de viure… I el pes tan difícil de la mort aquesta primavera que sense tu s’ha tornat tan cruel, tan freda, tan estranya.
Per la Núria Puig i Rosés, in memoriam, sempre:
La torrentada de viure i després aigua i sal i sorra als peus. Un sol que capcineja i la marinada que ens bressola. Les platges on hem avarat i tots els camins a cada petjada. Aquestes mans valentes i nerviüdes i els ulls que ens empenyen, plens de riure, a ser. L’abric de tantes abraçades com duem a la pell, inesborrables, i tota tu que t’enfiles, ara, a la barana més alta i desafies els estrips del temps, tu, que des de la teva talaia ens assenyales la incandescència dels dies sobre un maricel de blaus infinits, allà on confluïm calladament per dir-nos com ens hem estimat i com ens estimarem, allà on ara és sempre, allà on la llum primera.
Les fogueres del matí, ensopides i indecises. Les fumeroles a la vora del camí. Les canyes que s’ajeuen sobre l’aigua. Les despulles dels salzes i el riu com un vidre bast. Les pedres tan mal amuntegades com els dies. La carena de la muntanya que marca els límits de l’aquí. El pes del cel. Els colors massa esmolats de tant de fred com fa. Aquest fred com de granit que ens llasta. Aquest fred que com s’estripa una camisa molt portada, avui ens estripa l’ànima.
Les ombres del pi que vas talar l’any passat. Les branques que es retorcen i crepiten. Llenya que s’encén i crema com es cremen els estius. El ball victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó i la cendra que se’n desprèn i encoixina l’hivern. L’impuls de llençar-se al foc sabent que mai res no comença del no-res. Aquest tió que crema i escalfa les mans de qui heretarà la terra. I el caliu, aquest caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre gràvid del foc.
Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.
Cap a ponent, les fileres ben arrenglerades dels presseguers. Entre els branquillons que pentinen el buit, encara l’eco de les veus i l’enyor, sucre i estiu, de la fruita a les mans i als llavis i al paladar. El fred blau dels matins a la cara i un llit d’herba encara humida. Les despulles dels arbres que cauen com cauen els colors. Una llum com de pell de préssec travessada d’ombres. La terra que tot ho acull. I aquest matí, com un àngel fimbradís que passa.
I després dels esclafits de l’estiu, com si s’hagués de deixar anar del calze una rosa es vincla sobre un fons negre una tarda inclement de novembre. La pell encara rosada i groga dels pètals és plena de taques i un perfum endolcit, com de vellut, es desprèn discretament de la corol·la mentre el fred ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s’acosta un altre hivern i ara el pare ja no hi és. Batega en silenci al cor del temps. Són llargues les nits i ja fosqueja.
Llegit a Tots els focs totes les pistoles:
La meva preferida és aquesta herba rossa i lleugera que mai va sola. Tan ben parada al marge del camí les puntes enceses pel sol i ballant al ritme dels cops de vent que sembla que van parir-la per ser just aquí justament ara que hi passo jo. Que existeix com si no tingués cap importància i, no obstant, la té tota.
Jordi Benavente dixit. Sí, hi diu això i hi diu moltes altres coses en aquesta delícia de llibre que ens revela qui és l’home que camina i es deixa endur pels camins, coneguts o no, de la muntanya. L’home que camina i coneix l’olor de la pluja quan encara no plou o de la pols que se t’arrapa a les botes, l’home que camina i captura a la retina tant de món com hi ha, sobretot aquelles coses tant i tant menudes que sovint no veiem i que sustenten la vida. Com aquesta herba de la vora del camí que no és res i ho és tot. Com cada passa que fem, que és només una però conté el camí sencer. Com l’energia que traspuen les paraules d’en Benavente: Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima, i serà veritat -va deixar escrit. Llegiu-lo!
D’ençà que l’any 1981 es va concedir per primera vegada el premi de poesia que duu el nom del Senyoriu d’Ausiàs March, aquest premi que es dona a Beniarjó s’ha convertit en una important referència de la poesia en català. Si més no, així ho indica aquesta llista de poetes que, encapçalada per Enric Sòria, no para de créixer.
L’any passat i degut a les mesures sanitàries per lluitar contra la Covid, no es va poder celebrar la 40a edició del premi tal com s’havia previst. Enguany, però, sí que es farà tot recuperant l’acte central de la celebració, és a dir, la inauguració de l’exposició amb què Pere Salinas ha il·lustrat un vers de cadascuna de les obres premiades.
L’exposició es titula Mudant color e lo estat natural i recorre la història del premi amb 42 magnífiques pintures que no deixaran ningú indiferent. Ni tampoc, és clar, als autors premiats als quals es probable que els passi com a mi que, contemplant la pintura que Salinas dedica al meu llibre, encara em pregunto com s’ho fa aquest alquimista dels pigments per convertir les meves paraules en imatge d’una manera tan precisa i bella. Estic meravellat després del que ja he vist i, per tant, i no m’ho penso perdre: un pintor extraordinari per un gran premi!
[La inauguració de l’exposició es farà l’11 de setembre a la Sala d’Exposicions Vicent Vidal Miñana de Beniarjo, tot just després de l’acte de lliurament del 41è Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.]
La capçada àmplia i estesa de la figuera
i un aire de terra encara molla i de sol,
la fetor de les figues caigudes, agredolça,
l’aspror dels pàmpols i la llet als braços.
I a tocar de la mà, se t’obre el paradís
mentre esberles una figa amb els dits
i, com un cor de sang encesa i d’agost,
ja et busca els llavis i la boca el desig.
Al cap de l’hort, sota la figuera de l’avi,
mastegues aquesta carn dolça que teixeix,
amb fils de sucre gairebé imperceptibles,
un altre estiu, la resurrecció als paladars.
[RG: La llum més alta, Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2021]