Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Cireres

Després de la feina impecable dels editors, La llum més alta ja corre pel món en forma de llibre. Alguns us n’heu interessat i ja és en algunes llibreries. Tot i així, mentre no us arriba, aquí hi teniu en format de vídeo un dels poemes que en formen part. Es titula Cireres i diu així:

[RG: La llum més alta, Edic. del Buc + Pruna Llibres, 2021]

Nota: la il·lustració de l’encapçalament és un detall del bodegó Natura morta amb cireres, prunes, formatge i gerra de Luis Eugenio Meléndez (1716-1780).

‘La llum més alta’, Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi

Dimarts passat, 2 de febrer, es va fer públic que he estat guardonat amb el 38è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi que convoca l’Associació Cultural Amics i Amigues de Joan Valls i Jordà pel meu llibre La llum més alta. Estic molt content pel fet que el meu llibre fos triat entre tots els que optaven al premi i vull donar les gràcies a tots els membres del jurat, format per Imma López Pavia, Marta Pérez i Sierra, Francesc Pou, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló, ànima del premi. La seva tria no només suposa un nou impuls per a mi, sinó que també significa el reconeixement a la feina pacient d’anar cisellant paraules per aconseguir dir amb la major exactitud possible allò que volia dir.

Del llibre, el jurat n’ha destacat “la sobrietat i precisió d’uns poemes que despleguen un gran ventall temàtic des d’una mirada que, alhora que reconeix sense escarafalls el costat més fosc i amarg de la condició humana, enfonsa les seues arrels en una passió vital indeleble, en les constants de l’amor, en l’equilibri de la vida en harmonia amb la natura o en la força de la solidaritat amb els més desposseïts. Llibre d’una gran maduresa creativa, La llum més alta és també un cant als orígens i a l’experiència amorosa, un exercici de memòria que fa balanç del passat i una contemplació assossegada del món condensada en la veritat dels poemes amb què el poeta es rescabala de les seues ferides i obre solcs d’esperança en el cor del lector.”  Ja us podeu imaginar com me’n sento de satisfet després de llegir aquestes valoració que he volgut compartir amb vosaltres.

Aquest nou llibre, el cinquè de la meva obra poètica, serà coeditat per Edicions del Buc i Pruna Llibres. El proper mes de març ja us el podrem oferir i encara que la situació sanitària derivada de la Covid no ens ho posi fàcil, ens les empescarem d’una manera o altra per fer-ne la presentació. Podeu estar segurs que us ho farem saber per a poder compartir amb tots vosaltres, una altra vegada, el goig, la màgia i la força de la poesia.

Bassa

Les restes del canyissar. Atrapats al llot del fons, tots els dies de l’estiu. La descomposició pausada del temps. Les fulles com un record antic que encara sura. Els troncs i les branques despullades dels salzes cap per avall, vençuts. La làmina de l’aigua com un vidre agrumollat i bast. La llum freda que s’hi reflecteix. Els pous de la consciència i aquest mirall negre. Els camins del més enllà. La fetor aspriva i gruixuda que desprèn la bassa.

Matí de Nadal

Encara amb el reflux dels malsons i la consciència enterbolida. Encara amb el que en queda de la nit, tan sense ànima com un foc fet de cartrons o el vaivé mecànic dels respiradors, com la soledat al calabós o com aquest fred humit de mar endins que mata qui fuig de la mort. I tot i així, des de la vora te’l mires fascinat aquest marejol d’escuma que et desvetlla com un baptisme de sal i aigua. Te’l mires i jugues a què el sol del matí de Nadal, encara dèbil, desfà les restes de la tenebra i tot ho omple. Te’l mires i penses que voldries ser algú millor. Abans, però, hauràs de perdonar-te. Potser això formi part del misteri, no ho saps. Sí que saps, però, que tot i no ser creient un any més el matí de Nadal t’inquieta i t’atrau com l’horitzó, com les preguntes sense resposta o com els colors que t’omplen el buit.

Aula

La tarda enredada a les branques del lledoner. El vent als xiprers del pati. El blau rar de la finestra i el cel i els núvols del cel. Les taules ben arrenglerades i les cadires. La flaquesa del sol a les rajoles. La subtil reverberació del tic-tac del rellotge. La traça adolescent de les ànimes, encara en suspens en l’aire de l’aula. L’eco de les sangs i la paraula, tremolosa de tanta absència. Una quietud freda, com de vidre. La mirada en el buit. El vertigen de l’endemà.

Gelor

Les filas prietas i l’aspror vella i bruta de les banderes. La mirada carregada d’ira del senyor mestre. El cap cot sota la fúria ronca del càstig. El pes dels segons a les busques del rellotge. Les veus del carrer mentre fosqueja. La humitat de novembre que regalima dins teu. Darrere els vidres, un horitzó fet només d’hivern. Les mans balbes i els penellons. La mossegada continguda de la ràbia. Les tenalles de la por com la gelor que exhalen les boques dels morts.

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.

El cargol i la pedra

El cargol i els límits del món. La pols. El final de la petjada. Els sediments agrumollats del temps sobre la pedra i el fil de l’aranya que ho subjecta tot. Els pensaments enredats entre les espires del cargol. Els enigmes de la frontera i del més enllà de la frontera. La mirada fixa en el buit de després. L’espera sense fi. El cargol i la pedra. L’ésser fòssil al caire del precipici. La calcificació de la llum. La tremolor del silenci.

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.