El sol que ensopega vençut amb les irregularitats del paviment. L’aspror del terra i les ombres allargassades de novembre. El despullament de la vinya i el bategar esmorteït de les arrels. La son dels boscos i la nuesa dels sembrats. La proximitat de l’hivern i la intempèrie. La tarda que es decanta suaument i encara uns minuts, enmig de la defoliació minuciosa del passat, el tresor fràgil i breu d’una fulla travessada de llum groga.
La quietud de les arrels. Un cel blavís i fred. La fosa de les formes en les teranyines del capvespre. L’aire vellutat i florit del sotabosc. La humitat amb què s’embolcallen les restes de l’estiu i la podridura que nodreix la terra. La densitat del temps com un regust al fons del paladar. El deixament dels músculs. La incertesa, sempre la incertesa. I el consol, només, dels rastres de la llum en la lenta descomposició dels colors.
La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.
El dilluns 5 d’octubre, a dos quarts de 8 del vespre, presentarem a Igualada la novel·la Atrapa la llebre de l’escriptora Lana Bastašić, traduïda per Pau Sanchis Ferrer al català Hi participarem l’Aniol Rafel d’Edicions del Periscopi i jo mateix i hi haurà, també, música en directe a càrrec de Marc Mateu. L’acte l’organitzen Omnium de l’Anoia, Edicions del Periscopi i la llibreria Aqualata i es farà a la sala de socis de l’Ateneu igualadí (C. de Sant Pau, 9). Podeu consultar el cartell amb tots els detalls aquí.
…i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa ben bé fins el dia de Sant Llorenç. Amarat de calor el recorres amb passes lentes i pesades, com si es tractés d’una costa dreta, llarga i polsegosa, però plena d’incertes promeses. L’agost, en canvi, conforma l’altra vessant del camí. Després de Sant Llorenç, i sobretot de la Mare de Déu d’Agost, tot s’accelera i es desferma. Creixen com castells els núvols i toquen a sometent els trons d’estiu perquè la pols del juliol es torni tempesta. Saps llavors que no es pot tornar enrere. El camí et porta de cara avall més de pressa del que voldries. S’acaben les hores desvagades de l’estiu i comença la verema.
[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, 2008]
Ahir 24 de juliol a la nit, tot i que enguany no ho poguéssim fer a la font vam reunir-nos en un altre lloc també emblemàtic del passat del nostre poble. Ho vam fer allà on ara hi ha El Pàmpol, una magnífica escultura de Juanjo Novella, lloc aquest que havia estat una era on es batia el blat després de la sega.
Si a la font hi trobàvem l’aigua que és l’inici de tot, a l’antiga era d’en Peret hi vam trobar l’eco dels homes que batien el blat que després seria farina i pa. Per tant, tot i que involuntàriament, va ser com si les circumstàncies ens haguessin obligat a tancar el cercle nodridor que va de l’aigua de la font al pa a taula. En un lloc i l’altre hi ressonen les paraules, allò que ens defineix com a dones i homes i ens fa persones, i un lloc i l’altre han estat escenaris acollidors de bona poesia.
No vam tenir la companyia de les granotes com en edicions anteriors, però sí el càntir que ens recordava on va començar la nostra aventura poètica i que des d’ara ens identificarà. Perquè això no es va acabar ahir a la nit, ja que contra el coronavirus i contra els mals auguris de qui ens deia que no tenia cap futur fer recitals de poesia a un poble tan petit com ho és St. Llorenç d’Hortons, estem molt contents d’haver fet ja tres edicions ( 1, 2 i 3 ) del cicle Poetes a la Bassa Gran.
Quan vam començar el 2018 sabíem que era una aposta arriscada, sí, però aquí estem i tenim ganes de seguir. El públic no ens heu fallat, ahir éreu una setantena de persones que vau gaudir del recital, i no ens han fallat tampoc els poetes que hem convidat aquests tres anys i que ahir eren en Josep Checa, l’Anna Gas Serra i la Marta Pérez i Sierra. A ells, i també als d’edicions anteriors, els hem d’agrair que tot i la humilitat de la nostra proposta es preparin el recital amb la seriositat amb què ho fan. El nostre no és un gran escenari, però la seva poesia una vegada més l’ha fet créixer immensament.
I després del recital, contents de com havia anat tot, vam tancar el Poetes a la Bassa Gran 2020 amb les signatures de llibres, amb les converses disteses del públic amb els poetes i amb una copa de xarel·lo en una nit màgica d’estiu. Tot i que aquest el recordarem com l’any de la pandèmia, ahir va vèncer la poesia. A tothom qui ho va fer possible, moltes gràcies!
Amb la Marta Pérez i Sierra hem coincidit un munt de vegades per tot arreu de manera que ja no sabria dir des de quan la conec. Potser una vella antologia de poetes blogaires va ser el tret d’inici de la nostra relació, però després d’allò i a més dels llibres, el nostre nexe s’ha forjat a través de moltes iniciatives, recitals i presentacions sovint empeses per ella, dona inquieta i imparable.
A més del programa a Ràdio Sant Feliu o del Contrapunt poètic, per citar un parell de les activitats que realitza, publica ressenyes a diversos medis i ha publicat un munt de llibres tant de caire infantil com de relats o de poesia. D’aquests darrer gènere en podria citar uns quants, però en vull destacar Dones d’heura (Premi de Poesia Jordi Pàmies), Escorcoll (Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi) i Punta de plom (Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra), aquest darrer acabat de publicar tot just ara.
Sovint, la Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) ens sorprèn perquè tot i el seu aspecte bondadós i sempre somrient, escriu una poesia que té la força de qui sap que la vida és difícil i que, tot i així, paga la pena enfrontar-s’hi i viure-la. Ella, juntament amb en Josep Checa i l’Anna Gas Serra, serà amb nosaltres al POETES A LA BASSA GRAN el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit al Pàmpol i tindrem l’ocasió d’escoltar-la en directe. De moment us deixo un poema com a mostra:
EL PARE
El meu primer record és el repic
de la seva pipa, buida,
contra el cendrer gris i vermell,
sempre a la tauleta baixa del menjador.
El meu primer record és la seva mà forta
acompanyant la meva,
de vint mesos,
Torrent de l’Olla amunt,
per conèixer la meva germaneta
que acabava de néixer.
És així, irremeiablement,
barrejats el tacte del pare
i l’olor de tabac que em feia immune
a totes les altres olors,
protegint-me.
Aquella olor, dins meu,
molt dins meu,
i la seva mà,
sempre amb la meva,
que m’ha donat caràcter i consciència.
Sovint m’ha salvat, aquella olor.
Abigail demana tabac tothora.
[Marta Pérez i Sierra: Escorcoll. Edic. del Buc, 2019]
Va ser a la Festa de la Poesia de Sitges que vaig tenir notícia per primera vegada de l’Anna Gas Serra, ella participava al recital que tres poetes joves ens oferien a aquells que el juliol del 2018 hi érem com a poetes convidats. Recordo que li vaig demanar la seva adreça de correu pensant, ja, que algun dia la convidaria al POETES A LA BASSA GRAN. I aquest dia ha arribat, perquè el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit serà amb nosaltres al Pàmpol on, juntament amb en Josep Checa i la Marta Pérez Sierra, ens recitarà alguns del seus poemes.
L’Anna Gas (Barcelona, 1996) ha publicat un parell de llibres. Amb Crossa d’aigua va obtenir el 18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors i amb Llengua d’àntrax va guanyar el Premi Josep M. Llompart dins els prestigiosos Premis Cavall Verd. Escoltar-la primer i llegir-la després va ser per a mi un descobriment important que va fer que em desfés d’alguns prejudicis pel que fa a l’obra de poetes tan joves. I és que llegir els seus versos fa que m’oblidi de l’edat i m’enfronti a la poesia d’algú que té la força i la maduresa que calen per ser capaç d’indagar pels racons més cantelluts de l’ésser humà.
Esteu tots convidats a aquest esplèndid recital que se’ns presenta per la nit del divendres 24 de juliol. I per anar fent boca us deixo un poema de l’Anna Gas:
acostat a la vora d’aquest
cos foradat i vetlla, de lluny,
els fluids que l’amortallen.
vine i espia com em plou
a través de la migranya un
desesperat plor moribund
que ni el patetisme cristal·litzat
sota els repels oculta.
recorda’,, si t’ho permet
la infàmia que arrossegues
entre les cames, el deure
d’atendre la vida.
però t’he vist un xiprer al fons dels ulls
i sé que tens la sang de pedra.
la mort m’espera al llit:
abandona-m’hi.
[Anna Gas Serra: Llengua d’àntrax. Edic. del Buc, 2019]
Recordo exactament el moment en el qual vaig conèixer el poeta Josep Checa, va ser fa un parell d’anys a la recepció de l’hotel Borgia de Gandia. Anàvem camí de Beniarjó perquè el seu llibre Pell d’ànima havia obtingut el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Abans d’això en sabia poca cosa, només que també havia obtingut el Premi Vila de Martorell el 2014 amb L’enteniment de les bèsties.
Checa va néixer a Caldes de Montbui el 1962 i tot i que viu un pèl apartat dels cenacles literaris ha publicat, fins ara, una dotzena de llibres de poesia. Intueixo que el seu món és a la natura i això es reflecteix extraordinàriament en la riquesa del vocabulari que empra per referir-se a les coses de la terra, a les plantes i els animals que hi viuen. L’ús i la riquesa del vocabulari em van atrapar quan el vaig llegir per primera vegada; de seguida, però, em vaig adonar que això només era l’esquer que em duria a una poesia d’una intensitat i d’una força extraordinàries. La seva és una poesia vívida que si bé parteix sovint de fets o coses aparentment comuns, ens fa entendre que és en els fets senzills i quotidians on podem arrelar i ser.
Tenim la sort que el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit, en Josep Checa serà al POETES A LA BASSA GRAN (enguany es farà al Pàmpol) al costat de l’Anna Gas i la Marta Pérez Sierra per recitar-nos alguns dels seus poemes. Estem segurs que serà un recital ben especial i us hi convidem. De moment, però, us deixo un poema de mostra:
CIGONYES DINS UN CAMP NEVAT
Des de la finestra de la cuina les pots veure:
les cigonyes et despullen l’ànima.
Amb el coll encongit, reposen a peu coix
sobre el pam de neu que va caure anit.
No les has vist arribar, solemnes,
a contravent del nord, sempre de pas.
Són com els trossos que has anat perdent
de tot allò per què t’has jugat la vida
i que ara et miren, equidistants de tu i de l’oblit.
De tard en tard, enyores els dies que no has viscut,
les coses que no has posseït i que et semblava haver.
La rufagada enterboleix l’ossada dels pollancres
i els cossos lleugers dels estilitzats ocells,
les seves parpelles i els teus ulls.
Si t’agradés el vi, bé prou que en veuries.
[Josep Checa: Pell d’ànima. Ed. 3i4, 2018]
Ara que te’l mires amb una certa distància, juny se t’apareix com una d’aquelles velles calaixeres de casa de l’àvia, de fusta sòlida i pesada, amb una gruixuda pàtina de vernís fosc, el sobre de marbre i cinc calaixos fondos, rebels i farcits de memòria. Aquests darrers dies, quan has volgut desar amb més o menys encert les vivències de tot un curs, has vist com aquestes s’anaven assolant entre objectes que ja no saps perquè els vas guardar i entre els records i els oblits de tot un any de manera ben capriciosa. Unes han quedat al calaix de dalt, damunt de tot, i cada vegada que l’obres t’hi ensopegues; n’hi ha d’altres que han quedat enganxades a la junta de fusta en una cantonada interior i no se’n tornarà a saber fins que passin els anys i algú vulgui buidar la calaixera. I també n’hi ha alguna que s’ha mogut quan tancaves amb força el calaix i ara el trava de tal manera que ja no es podrà tornar a obrir sense desmuntar-lo. Quan mires d’endreçar una mica, t’adones que els fets que t’omplen la vida segueixen sovint un ordre ben estrany.
[RG: De screta vida, Ed. 3i4, 2008]
