No barro ni en mi casa…

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l’escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s’encarreguen d’esborrar la pissarra, escombrar l’aula i apagar els llums. L’alumnat nou s’hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d’insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d’ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n’encarregaven va i m’engalta: “¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?”. I encara ha afegit remugant amb l’escombra a les mans: “Anda que…, no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí”.

Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d’escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d’algun dels problemes que afecten l’ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d’esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s’ha cregut l’escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s’atreveixen a demanar-me?

I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s’hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.

Plena d’espases

Abans no es dilueixin
les bromes de la nit
ajusten la posició del cos
sobre un fil de llum.

Amb delicades passes
recorren els horitzons
mentre el vent pentina
la carena dels dies.

Quan ja és plena d’espases
la caiguda en el buit,
sobre un fil de temps
ballen els funàmbuls.

El pèndol de petites oscil·lacions

Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L’ombre de ton chien i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M’he assabentat que un dels blocs que més m’estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d’aquest Castells de cartes i també a Cupressus sempervirens, el meu bloc a MésVilaWeb.

No conec personalment l’autora de El pèndol…, però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m’agrada dir, perquè és així com ho sento, que El pèndol… fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d’ajudar-nos a escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més amable.

Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens l’emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.

De Girona a Vilanova

Aquesta setmana l’agenda és més atapeïda que de costum. A més de la feina de cada dia hi tinc anotades dues cites prou interessants. La primera diu que demà a les 8 del vespre seré a la Casa de Cultura de Girona per llegir poesia amb en Jordi Llavina. Ja fa un cert temps que en Roger Costa-Pau em va proposar de participar en un dels actes d’AraPoesia – XIV Festival de Poesia de Girona, i a mi -ja us ho podeu imaginar- em va faltar temps per dir que sí.

La segona serà divendres a Vilanova i la Geltrú després que la Cesca Mestres, de l’editorial El Cep i la Nansa, em convidés a participar en un dels actes de l’A09_ESPLET – Tardor de llibres. En aquest cas no es tracta d’un recital, sinó que som convidats en Llavina i jo -a partir de les 5 de la tarda al Foment Vilanoví- a dialogar en públic sobre les nostres darreres creacions poètiques, tot i que segur que algun poema nou també caurà.

Ja ho veieu doncs que aquesta és una setmana atrafegada, però encara sort que m’ha tocat una bona parella de ball. Si sou a prop, tant d’un acte com de l’altre, no dubteu que hi sou convidats.

Corro sota la pluja

Del grup Anna Roig i L’ombre de ton chien ja n’he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m’he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s’ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d’Anna Roig i L’ombre… també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n’hi ha més d’una que m’agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M’agrada molt sentir cantar l’Anna -sobretot en directe- i la música d’aquesta colla de bons músics que l’acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=ae7f085

La terra oberta i molla

Tot i ser maldestres, les pluges d’aquest final d’estiu han omplert l’aire d’una olor que tenia mig oblidada: l’olor que fa la terra l’endemà de la pluja. Quan surto de casa de bon matí i tot ho omple, em reconcilia amb les ganes de viure, llavors respiro fondo i els perfums barrejats d’aigua, terra i fonoll em duen a una infància de carrers sense paviment, de vinyes acabades de collir i de camps llaurats i prestos a rebre les pluges de tardor.

No la sé explicar la sensació de plaer que em proporciona la terra molla de pluja, però he recordat com ho explica el poeta José Antonio Muñoz Rojas en un magnífic llibre, molt ben editat per Pre-Textos, que es titula Las cosas del campo. Allà s’explica el que vull dir. És en un text titulat El primer soplo del otoño, que transcric:

“Todavía en agosto, a pesar de la chicharra y de que apenas hay algún braván en los rastrojos, de que siguen las tórtolas y de que aún no han comenzado a acordonarse las golondrinas en los alambres. A pesar de todo, algo indefinible en el tacto del aire, algo en su olor, como un primer soplo del otoño.

Se abren las granadas, y en la frondosidad de los melonares, entre el fruto monstruoso, alguna tardía flor amarilla y diminuta. La mazorca grana, la aceituna engorda. La gente del campo no tema más que al solano. En cuanto la sierra cubre su cresta con un filillo algodonoso, tiemblan. Porque al doblar el día, todo manazas y calentones, hurtando donde puede, el solano de agosto.

A los días se les nota el cansancio. En las últimas eras hay que dormir arropados, porque las noches, al alargarse, se enfrían. Va siendo la hora del braván, de que los membrillos colmen el aire con su aroma y de que caiga el primer fruto de los nogales.

Pronto -el corazón lo anticipa todo- el otoño irá sacando sus tintas suaves y volverá a ser grato pasear por los senderos, entre tierras olientes a recién abiertas y mojadas.”

És això, l’olor que desprèn la terra acabada de llaurar i molla. Si també la dueu a la memòria, aquesta olor, enteneu que és el què vull dir.

Meditació de Vil·la Joana

El franquisme només el vaig viure d’esquitllada, sóc del 62, però aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les maneres de l’oficial de l’exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i d’unes mans grosses i plenes d’ira i de ressentiment. Els matins hissàvem les banderes -la de l’Espanya franquista amb l’àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès– i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials.

Jo no recordo aquella olor de corral que diu Margarit, però si l’aspror de les banderes, el fred i la humitat, la por del mestre i dels càstigs que aquest ens infligia. I l’olor de pixum, perquè a més d’un se’ns entelaven de llàgrimes els ulls o fins i tot se’ns havien escapat unes gotes de pipí només de sentir el nostre nom pronunciat per ell. Només més tard, quan ja vaig ser una mica més gran, vaig entendre que aquell home no era res més que l’adreçador que el règim feixista ens tenia destinat.

Per això deia, al post anterior, que aplaudeixo les paraules fetes poesia que Joan Margarit va pronunciar al Parc de la Ciutadella durant la celebració de la Diada de l’11 de Setembre. Vaig escoltar el poema a través del televisor i tot seguit vaig mirar de trobar-lo reproduït en format de vídeo o de text. No vaig trobar els versos de Margarit enlloc, però avui un correu del Rafa m’avisa que es poden llegir a El blog de Jordi Cervera. He corregut a llegir-los per corroborar el record que em va quedar després d’escoltar-los, i sí, el poema té la força i la rotunditat dels murs de pedra, aixecats carreu a carreu per vèncer el temps, sobretot el cronològic, i per mantenir ben viva la memòria. I ja que veritat i memòria són un bon remei davant de l’amenaça d’aquests ocellots malastrucs que sovint ens sobrevolen, us convido, si no el poguéreu sentir, a clicar i llegir Meditació de Vil·la Joana.

Poesia i Jazz a Llavaneres

Mai no he sentit la Laia Noguera recitant els seus poemes i ja fa temps que en tinc ganes. El Jordi Llavina sí que l’he sentit i m’agrada la seva poesia. Per sentir-los, a tots dos i el SongBook Trio, i gràcies a l’empenta del Joan Calsapeu, aquest vespre a les 9 seré al Casal de Llavaneres. Si sou a prop i us hi acosteu, penso que no us decebrà pas.

PS: Acabo de sentir el poema que el Joan Margarit ha llegit al Parc de la Ciutadella i l’aplaudeixo. És bo i convenient que algú amb el do de la paraula com ell i més enllà d’interessos partidistes, digui les coses com són quan les ombres del feixisme ens enterboleixen la vida.

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

El vent a les venes

Llegit a De les criatures més belles de Vicenç Llorca:

Visc tanta vida en calma
com llum conté aquest port.
M’aturo per sentir
en la vela adormida
el murmuri suau
de generacions
que esperen el moment
dels ulls i la memòria.
Què serè no resulta
més deutor del misteri
que tot allò que he estat.
Sento el vent a les venes
i una pau que em respon
en el límit del buit
i el ple de l’horitzó.

[Vicenç Llorca: De les critures més belles. Ed. Proa, Col. Els llibres de l’Ossa Menor, 278. Barcelona, 2006]