Quan passem moltes hores plegats amb altres persones, els sentiments es posen a prova i es poden aguditzar de tal manera que es facin prou sòlids com per influir en les nostres vides. Si bé algunes vegades són les desavinences que prenen cos i es tornen gairebé irresolubles, per fortuna per a mi aquests darrers dies ha estat l’amistat i l’estimació cap als meus companys i companyes de viatge el que ha crescut. Hem hagut de compartir moltes hores de feina i també alguna estona de nervis, però sovint també hem pogut gaudir de llargues estones de bona conversa i de bona companyia mentre érem lluny de casa.
Durant el vol de tornada, mentre em preguntava quins deuen ser els mecanismes que fan que flueixi i es treni o no l’amistat entre persones ben diferents les unes de les altres, em venien al cap algunes idees que havia llegit, feia només unes setmanes, del llibre L’amistat de Francesc Torralba. Avui, ja a casa, rememorant les vivències dels darrers dies i per celebrar l’amistat de les persones que m’han acompanyat al mateix temps que la d’aquelles que sé, des de fa molts anys, que incondicionalment sempre m’esperen, transcric aquest fragment del llibre que abans he citat i que diu:
[…]En la recíproca donació, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, que pertanyen a la pròpia intimitat personal i són els seus millors béns propis. L’amor de donació respecta i exigeix la llibertat personal. Només els que volen posseir estan buits i volen estar plens. L’ideal d’aquestes persones és absorbir els altres éssers per la seva interioritat. Però el que està ple de vida interior, de pensaments i de records, de sentiments i de vivències, desitja donar-los, gratuïtament, a l’amic.
L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé. Es dóna sense intenció de retribució, com una entrega gratuïta. Ho donem a l’amic perquè volem compartir aquell bé propi amb ell. En definitiva, l’amor d’amistat és, realment, unió i impuls de donació; força que, a la vegada, col·loca la persona estimada en l’interior de la persona de l’amic i el condueix a sortir fora de si mateixa.
Fer el bé a l’amic no tan sols genera fruïció i goig a qui el rep, sinó també a qui el fa com amic. El bé de l’amic no tan sols s’aconsegueix fent-lo gaudir proporcionant-li plaer i goig, sinó contribuint a la seva pròpia perfecció personal. Moltes amistats es trenquen perquè un amic projecta en l’altre unes expectatives de bé i de felicitat que no són les que l’amic realment vol. Fer el bé a l’amic no és imposar-li la pròpia idea de bé, ni convertir-lo en un titella dels propis plans de vida. Fer el bé a l’amic és desitjar que l’amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d’autenticitat de les relacions humanes.
En l’amistat, el jo està disposat a hostatjar i a rebre en la casa més íntima del seu ésser el tu. Rebre l’altre en la pròpia casa sempre és arriscat, perquè només tenim una casa i ens cal tenir la seguretat que la conservarà com està, que serà discret i no dirà a ningú el que ha vist dins. Hi ha molt del jo en el tu de l’amic i molt del tu en el propi jo.
El jo mai no és una càpsula hermètica separada dels altres. És una construcció històrica, una elaboració temporal i el tu de l’amic hi queda incrustat, no com el liquen a la roca, sinó que acaba formant part de l’ésser íntim. Un amic és present, encara que estigui molt lluny, perquè és part de l’ésser. Oblidar-lo seria com oblidar part del propi jo.
L’amistat deixa petjada, cala a fons en l’ànima i això no ha d’incomodar ningú, ni s’ha de pretendre ésser impermeable a la influència dels altres. Al capdavall, la identitat personal es construeix en una trena de trobades, de lectures i d’experiències vitals que van afaiçonant la persona tal com és. Som la petjada dels altres i també deixem petja en els nostres semblants. L’ésser humà, vulgui o no, és un ésser que deixa rastre.
Disposar d’un vincle com l’amistat és, certament, un immens bé, un do que no es pot comparar amb res. Els amics són per a Ciceró “el parament més adequat i més bonic de la vida”, en contraposició als qui posen el seu afany en la possessió de cavalls, vestits bonics, vasos preciosos. I arriba a dir que “una vida sense l’amor i la benvolença d’altri perd tot el seu encís”.
Saber que es pot comptar amb algú en la nit més obscura, en l’infern més inhòspit, és un bé que solament pot valorar la persona que s’ha trobat en la nit més fosca de totes i s’ha trobat vertaderament sola, immensament sola, sense ningú més que ella i les seves cabòries. L’amistat és, en aquest sentit, l’antídot de la desesperació. […]
Francesc Torralba dixit i jo, des de la meva experiència, ho refermo.
