Joan Margarit a Martorell

Com ja ha fet els darrers anys per la Fira, l’Associació de Botiguers de la Vila de Martorell, va organitzar dissabte passat les 24 hores de lectura. Aquest any eren dedicades a l’obra de Joan Margarit, però durant la tarda també es van llegir poemes d’autors martorellencs amb obra editada. La Teresa Amat es va encarregar de llegir poesies de Francesc Pujols, la filla de Jacint Lladó va llegir versos del seu pare, en Jacint Soler i altres familiars de Joan Mas Puig van llegir obra d’aquest autor i Ferran Balanza es va encarregar de la poesia de Mn. Marçal Martínez i del músic i mestre Gomila. Després ens va tocar el torn als autors vius: Moisès Queralt i Andreu González van llegir els seus poemes i jo els meus.

Per tancar aquests actes de lectura, demà dimecres 29 a les vuit del vespre, el poeta Joan Margarit serà a la Casa de Cultura de la Vila (carrer Francesc Santacana, 13) per recitar-nos alguns dels seus poemes i, a més , parlar de poesia amb el públic i signar llibres. Si mai l’heu anat a escoltar ja sabreu de què us parlo, però si no ho heu fet aquesta és una gran ocasió per deixar-se seduir per la paraula d’un home savi.

‘L’últim nord’ de Vicenç Llorca

Divendres, l’endemà de Sant Jordi, vaig conèixer en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens havia convidat a llegir poemes nostres al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i allà ens trobàrem. Tot i que era la primera vegada que ens vèiem i que mai abans havíem parlat l’un amb l’altre, de seguida vam descobrir punts de contacte, des de la curiosa relació que mantenim amb els trens i amb els sons amb què assenyalen el flux de la vida -tots dos vivim a tocar de les vies-, fins a la fascinació que ens causen alguns paisatges com el dels camps que s’estenen entre el Delta de l’Ebre i Castelló.

Abans de divendres, jo només havia llegit alguns poemes esparsos de Vicenç Llorca, però després d’escoltar-lo em vaig afanyar a anar a buscar L’últim nord, el seu darrer llibre. Així és que ahir dissabte el vaig comprar i a hores d’ara, que ja l’he llegit, us el recomano vivament perquè en aquest llibre hi he descobert els versos d’un home que, sense cap mena de condició ni de vergonya, estima d’una forma incontestable i absoluta la vida. És un llibre ple de la força que ens aporta l’exercici fundacional de la paternitat i de l’alegria que ens fa sentir viure les veritats senzilles de la infància. Potser és per això que la seva lectura m’ha corprès com ho ha fet i perquè, en els moments difícils, hi ha una sola cosa que per damunt de qualsevol altra sé de mi, que sóc pare.

Us convido a llegir L’últim nord (PremiVicent Andrés Estellés de Burjassot 2007) i us deixo aquí, mentrestant, aquest poema:

VENIR INFANT

L’infant que viu en mi ha vingut amb tu.
No hi ha secrets. Tot és simple, com dir
pare, blau, arbre, parc, ocell, verd, mare…

Ets el recer dels mots en el viatge
tranquil dels fets davant els ulls trobats,
com unes rares perles, en el somni.

Quan véns, sóc jo que vinc de mi mateix:
buit de temps, nu de terra, cert d’amor.

[Vicenç Llorca: L’últim nord. Edicions Bromera, col. Poesia, 77. Alzira, 2008]

Viatges i hospitalitat

Gràcies a l’empenta de la Teresa Costa-Gramunt, el divendres d’aquesta setmana començarà el Cicle poètic Viatges i hospitalitat a Vilanova i la Geltrú. El cicle es compon de quatre sessions i la programació és la següent:
– Divendres 24 d’abril:
Vicenç Llorca i Ricard Garcia
– Dijous 11 de juny:
Jordi Cervera Nogués i Nati Soler Alcaide
– Divendres 18 de setembre:
Josefa Contijoch Pratdesaba i Joan Duran i Ferrer
– Dijous 26 de novembre:
Olga Xirinachs i Teresa Costa-Gramunt

Totes les sessions començaran a les set de la tarda i es desenvoluparan a la seu del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Hi sou convidats!

‘Rebel·lió de la sal’, premi de la crítica 2009

Després que ahir es fessin públics els Premis de la Crítica 2009, ho vull celebrar. Primer perquè els dos llibres guanyadors en llengua catalana, El professor d’història de Joan F. Mira i Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual, havien estat recomanats aquí i aquí des d’aquest blog. I en segon lloc perquè des de fa temps penso que l’obra que de manera pausada i silenciosa escriu la Teresa Pascual, conforma un corpus poètic importantíssim.

Jo vaig arribar a la seva poesia a través de El temps en ordre (2002), i només després vaig poder llegir la seva poesia anterior. El cas és que quan vaig llegir-la per primera vegada, ja hi vaig descobrir grans afinitats en la manera de pensar la poesia i això va propiciar un recital conjunt a la Kinzena Poetika -el 2003, jo encara inèdit- que vam titular Els contorns del temps.

Quan la tardor passada vaig rebre el llibre ara premiat, Rebel·lió de la sal, el vaig llegir ràpidament, però de seguida van venir noves lectures molt més pausades en adonar-me que la Teresa Pascual havia fet una passa important amb aquesta nova obra. Perquè tot i la cruesa del tema -la mort de la mare és un element central en el llibre- els poemes estan esculpits des de la quietud i el silenci.

Jo no sé si ella hi estaria d’acord, però la seva poesia em fa pensar en la manera d’Eduardo Chillida de buidar la pedra, ja que aconsegueix que no sigui tan important el bloc de mineral com ho són, en canvi, la llum i l’aire que el volten i el travessen. Els versos d’aquest llibre són -per a mi- com aquests blocs de pedra que en la seva quietud es converteixen en testimonis de la veritat.

Quan la Teresa Pascual esculpeix la seva poesia -a vegades n’hem parlat-, no fa altra cosa que eliminar pacientment de cada vers, com l’escultor de la pedra, tot allò que pugui resultar superflu, tot allò que no contingui veritat, fins arribar a l’estrany equilibri que converteix en emoció poètica la fragilitat de les paraules. És per això que la poesia de Rebel·lió de la sal, com es pot veure en el poema que segueix, té una densitat capaç de donar cos i forma al que ens resulta inexplicable i de fer-nos sentir el tacte del silenci i el so de la quietud:

La voluntat de dir
escoltava el trajecte
del taüt cap al fons
del nínxol que tancava
la paraula

vaig creuar amb tu el límit
definitiu dels noms
sols el gest de la mà
pel front la boca el pit
persignant-me

resumia el trajecte
sense sentits del món
i s’obria a l’espai
fins ara inexpressable
de la mort

Us convido que entreu a Rebel·lió de la sal sense por i que mastegueu cada vers amb la parsimònia de qui vol reconèixer tot el gust de les poques veritats que ens són comunes i indiscutibles; us garanteixo que quan en sortiu sereu molt més rics.

Desmorir

Fa uns dies vaig tenir, entre viatge i viatge, l’oportunitat de llegir -a la vinateria Vins i Divins d’El Masnou- els meus poemes a un públic nou, cosa que em va fer feliç ja que oferir els meus versos a oïdors que mai abans no m’havien escoltat podia resultar compromès, però passats els primers minuts de tempteig vaig poder comprovar que el públic i jo ens enteníem i que les meves paraules feien l’efecte desitjat.

L’endemà vam marxar a fer unes petites vacances que ens devíem de feia temps. No calia anar molt lluny, però si fer un salt per escapar de la quotidianitat. La destinació, un lloc conegut que no requerís cap esforç d’adaptació i prou despoblat per oblidar el brogit que sense que calgui fem els humans quan falsament omplim els nostres buits amb soroll. Buscàvem quietud i silenci i els hem trobat.

Mentre era en aquest tros de món que em serveix sovint de refugi, tant els de casa com alguns amics que sabien com trobar-me m’han fet sentir estimat amb les seves paraules de record i alguns regals inesperats. Divendres –que per a mi era molt més que sant- em vaig trobar, només llevar-me, amb els tres volums en versió bilingüe de la Divina Comèdia de Dante Alighieri que en Miquel Barceló va il·lustrar per Galàxia Gutemberg. Pocs minuts després em van començar a arribar, també com un regal, les trucades, els missatges i els correus d’algunes de les persones que més m’estimo. I encara a la tarda vaig descobrir que el David Madueño, sense saber-ho, m’havia fet el regal de comentar Els contorns del xiprer al seu blog. Va ser un dia ple d’agradables sorpreses.
Després d’això encara em quedaven dos dies més de pau per passar llargues estones als amagatalls de Vilaüt, del Cortalet o del Matar observant la vida i el pas del temps amb una indolència plàcida i despreocupada.

Avui, mentre escric aquestes paraules, m’arriben encara en forma de correu electrònic els ecos d’algunes de les coses que m’han fet sentir bé aquests darrers dies. Fa només uns minuts n’he rebut un que rememorava alguna cosa que jo vaig escriure fa molts anys i que diu, més o menys, que l’amistat és com una pluja tèbia que ens fa sentir a gust, que no compromet a res i que compromet a tot… que ens fa sentir a gust quan ens trobem, quan ens sentim, quan ens pensem…

I aquest matí n’he rebut un altre que contenia una cita de Miquel Barceló de 1995, extreta del llibre L’univers artístic de Miquel Barceló de Catalina Cantarellas, que diu que La pintura no és un ofici ni una feina, és gairebé una malatia. No és un modus vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com la poesia. Doncs em sembla que això és el que a mi m’ha passat aquests dies, que gràcies a la M. i al meu fill, gràcies a algunes amigues i amics, i gràcies a què encara hi ha alguns territoris dels quals me’n sento part, m’he desmort una mica més que no ho estava.

L’amistat

Quan passem moltes hores plegats amb altres persones, els sentiments es posen a prova i es poden aguditzar de tal manera que es facin prou sòlids com per influir en les nostres vides. Si bé algunes vegades són les desavinences que prenen cos i es tornen gairebé irresolubles, per fortuna per a mi aquests darrers dies ha estat l’amistat i l’estimació cap als meus companys i companyes de viatge el que ha crescut. Hem hagut de compartir moltes hores de feina i també alguna estona de nervis, però sovint també hem pogut gaudir de llargues estones de bona conversa i de bona companyia mentre érem lluny de casa.

Durant el vol de tornada, mentre em preguntava quins deuen ser els mecanismes que fan que flueixi i es treni o no l’amistat entre persones ben diferents les unes de les altres, em venien al cap algunes idees que havia llegit, feia només unes setmanes, del llibre L’amistat de Francesc Torralba. Avui, ja a casa, rememorant les vivències dels darrers dies i per celebrar l’amistat de les persones que m’han acompanyat al mateix temps que la d’aquelles que sé, des de fa molts anys, que incondicionalment sempre m’esperen, transcric aquest fragment del llibre que abans he citat i que diu:

[…]En la recíproca donació, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, que pertanyen a la pròpia intimitat personal i són els seus millors béns propis. L’amor de donació respecta i exigeix la llibertat personal. Només els que volen posseir estan buits i volen estar plens. L’ideal d’aquestes persones és absorbir els altres éssers per la seva interioritat. Però el que està ple de vida interior, de pensaments i de records, de sentiments i de vivències, desitja donar-los, gratuïtament, a l’amic.

L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé. Es dóna sense intenció de retribució, com una entrega gratuïta. Ho donem a l’amic perquè volem compartir aquell bé propi amb ell. En definitiva, l’amor d’amistat és, realment, unió i impuls de donació; força que, a la vegada, col·loca la persona estimada en l’interior de la persona de l’amic i el condueix a sortir fora de si mateixa.

Fer el bé a l’amic no tan sols genera fruïció i goig a qui el rep, sinó també a qui el fa com amic. El bé de l’amic no tan sols s’aconsegueix fent-lo gaudir proporcionant-li plaer i goig, sinó contribuint a la seva pròpia perfecció personal. Moltes amistats es trenquen perquè un amic projecta en l’altre unes expectatives de bé i de felicitat que no són les que l’amic realment vol. Fer el bé a l’amic no és imposar-li la pròpia idea de bé, ni convertir-lo en un titella dels propis plans de vida. Fer el bé a l’amic és desitjar que l’amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d’autenticitat de les relacions humanes.

En l’amistat, el jo està disposat a hostatjar i a rebre en la casa més íntima del seu ésser el tu. Rebre l’altre en la pròpia casa sempre és arriscat, perquè només tenim una casa i ens cal tenir la seguretat que la conservarà com està, que serà discret i no dirà a ningú el que ha vist dins. Hi ha molt del jo en el tu de l’amic i molt del tu en el propi jo.

El jo mai no és una càpsula hermètica separada dels altres. És una construcció històrica, una elaboració temporal i el tu de l’amic hi queda incrustat, no com el liquen a la roca, sinó que acaba formant part de l’ésser íntim. Un amic és present, encara que estigui molt lluny, perquè és part de l’ésser. Oblidar-lo seria com oblidar part del propi jo.

L’amistat deixa petjada, cala a fons en l’ànima i això no ha d’incomodar ningú, ni s’ha de pretendre ésser impermeable a la influència dels altres. Al capdavall, la identitat personal es construeix en una trena de trobades, de lectures i d’experiències vitals que van afaiçonant la persona tal com és. Som la petjada dels altres i també deixem petja en els nostres semblants. L’ésser humà, vulgui o no, és un ésser que deixa rastre.

Disposar d’un vincle com l’amistat és, certament, un immens bé, un do que no es pot comparar amb res. Els amics són per a Ciceró “el parament més adequat i més bonic de la vida”, en contraposició als qui posen el seu afany en la possessió de cavalls, vestits bonics, vasos preciosos. I arriba a dir que “una vida sense l’amor i la benvolença d’altri perd tot el seu encís”.

Saber que es pot comptar amb algú en la nit més obscura, en l’infern més inhòspit, és un bé que solament pot valorar la persona que s’ha trobat en la nit més fosca de totes i s’ha trobat vertaderament sola, immensament sola, sense ningú més que ella i les seves cabòries. L’amistat és, en aquest sentit, l’antídot de la desesperació. […]

Francesc Torralba dixit i jo, des de la meva experiència, ho refermo.

Agenda

Mai he amagat que poder llegir la meva poesia en públic m’agrada molt, sobretot perquè em permet arribar a qui ja coneix els meus llibres o a possibles nous lectors d’una forma molt més càlida que no pas a través del paper. També perquè n’aprenc molt d’escoltar el que aquestes persones m’aporten cada vegada que he fet una lectura. I en tercer lloc, perquè la paraula dita és la matèria que li és més pròpia a la poesia. El cas és que en pocs dies he rebut cinc propostes per fer lectures dels meus poemes. La primera de totes serà a El Masnou. Els amics de Vins i Divins, que cada primer dimarts de mes fan un acte literari, m’han convidat a casa seva per recitar alguns dels meus poemes. Compteu, doncs, que hi seré el proper dimarts 7 d’abril a les 8 del vespre i que llegiré poemes dels dos llibres i algun inèdit i podrem, també, xerrar una estona.

La segona serà a Vilanova i la Geltrú amb en Vicenç Llorca. La Teresa Costa-Gramunt ens ha convidat a participar en el Cicle Poètic Viatges i Hospitalitats i el nostre torn serà el divendres 24 d’abril a les 7 de la tarda al Museu del Ferrocarril. L’endemà, 25 d’abril, participaré a Martorell -on visc- en una lectura maratoniana de poesia que, amb motiu de la Fira, organitzen els botiguers d’aquesta població. El mes de maig, tot i que em falta confirmar dia i hora, compartiré lectura al MerCat de Vilafranca del Penedès amb la poeta i bona amiga Teresa Pascual i aprofitarem, també, per parlar de Rebel·lió de la sal, el seu darrer llibre. I dins el Cicle Poesia als Parcs 2009, tindré l’honor de participar en el recital Les veus de la natura amb la poeta Montserrat Abelló. Això serà el diumenge 18 d’octubre a les 12 del migdia al Parc d’Olèrdola.

Ja ho veieu, se’m gira feina, però em ve molt de gust fer-la. Puntualment aniré informant de tot, però de moment -si sou a prop d’algun d’aquests actes i en teniu ganes- ja us podeu considerar convidats a acompanyar-me.

D’esplèndida, perfecta indiferència

Llegit a El llast de les abelles (DVD edicions, col. l’illot, 5, Barcelona, 2002):

Ser un còdol, una penya; cigró de calabruix
en patis i ortigalls (o gota, llot, esquerda),
bocada de vapor en el musell del bou,
la pols que duu a la roba el pobre navegant.
Ser una pedra d’esplèndida, perfecta indiferència,
ignorant del comerç d’apetits i delictes,
inconscient dels guanys, de la fe, dels imperis,
un palet, o pedrera; ciments de cadafal,
el llast de les abelles en dia de ventada.
Ser llamborda en senders de carro. Ser una roda:
l’anell pigat de ferro no vol partir el pedrís,
ni el roc pretén ser quatre ni vol restar sencer.

Josep Maria Pinto dixit.

Matèria primera

Llegit a Desvetlla de mots és feina obscura:

‘Matèria primera

El temps estria rengleres
de nervis damunt la pell,
sensible interruptor
de la memòria.

El temps congria tempestes
d’avorriment, tedi voraç.
Enfarina de pàgines nívies
la ment seca.

El temps fa reposar
el vi magre espremut.
La tinta escorreguda
guanya impressió
i ens fa una mica
més bellament

imperfectes.

David Madueño dixit.

Dia Mundial de la Poesia 2009

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

Ponç Pons dixit.

I si cliqueu aquí sentireu el Ponç Pons recitar un altre poema també dedicat a la poesia. No us deixeu passar ni l’anècdota que explica ni el poema que recita al final. Quin luxe!