Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada…” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.