L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Martí Ribas presenta ‘De secreta vida’

Poesia en temps de crisi és el títol que el Martí Ribas va posar a la presentació que, ahir al vespre a la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, va fer de De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. És un títol que a tots dos ens serveix i molt, perquè entre els acords que compartim -els desacords ens els estalviem tant com podem perquè ens fan més nosa que no pas servei- hi ha la certesa que la poesia ens salva molt sovint de les misèries, de les nostres i de les que no ho són. Durant els anys que fa que ens coneixem hem après, doncs, a receptar-nos poesia, ara pels moments de crisi, ara pels moments de felicitat.

I dit això, entendreu que la seva hagi estat una presentació molt personal, plena de les complicitats que durant més de vint anys s’han instal·lat entre ell i jo, entre aquestes vides nostres que s’acompanyen i es nodreixen l’una a l’altra d’una forma que a mi -no sé si ell hi estarà d’acord- em sembla exquisida.

 Quan jo encara tenia recança de dir-me poeta i ensenyar el que escrivia m’era difícil, ell era allà com un autèntic espàrring, encoratjant-me a seguir escrivint i convencent-me del valor de la meva poesia. Probablement el Martí ha estat qui més esborranys meus ha llegit i corregit, d’aquí doncs que a mi em fes il·lusió que ell ens parlés d’aquesta poesia de la qual també n’és una mica responsable. I això és el que va dir:

 Presentar avui i aquí, a la biblioteca de Sant Sadurní, el segon llibre de poemes del Ricard, aquest De secreta vida, és per a mi una gran sort, tot un honor, un privilegi immerescut i, a més a més, si m‘ho permeteu i m’ho permet ell, també, un gran consol de la vida… per molts motius tot plegat.

Una gran sort perquè, si bé és veritat que hi ha moltes persones, crítics, lectors i amics que ja n’han escrit i parlat i bé, molt bé, amb tota la seguretat, el coneixement, la propietat, la retòrica i l’afecte que es mereixen tant el llibre com el poeta,… i que en podríem parlar encara més, d’aquest llibre del Ricard, resulta que ell m’ha convidat a mi a fer-ho i jo prefereixo només, parlant de poesia, del consol i de la sort de la poesia, convidar-vos a vosaltres a llegir-lo, aquest llibre, i també l’altre, el seu primer, Els contorns del xiprer, amb tota l’atenció i interès que es mereix i que confio que hi posareu.

Tot un honor i un privilegi, és, deia, perquè sé que m’ho ha demanat a mi, doncs, com a amic i com a company seu que sóc de fa més de 20 anys (que de seguida és dit…). Perquè som, amics i companys i sobretot, som, per tot això, col·legues col·legues de veritat. I no us podeu figurar com m’agrada de dir-ho així: col·legues, amb tota la propietat etimològica, ben llatina i contemporània de la paraula. Perquè sí, amb el Ricard, m’hi sento ben col·legat i colligat, per totes les connotacions, sentits i significats del terme. Som col·legues generacionals i de filologies, des de la barra del bar (cafè amb més o menys llet de primera hora), fins a l’aula més fosca de la Universitat de Barcelona, que és la Central, de la plaça, de la Universitat,… I som col·legues des l’aula més lluminosa de l’Ínter, d’aquí, fins a la vinya tan immensa, prodigiosa i prou amenaçada que encara és aquest comarca nostra…

Per tot això, doncs, i per tantes proximitats i coincidències (d’aquí l’honor i el privilegi meus, que no pas cap mèrit), he pogut llegir molt bona part de la poesia del Ricard, des de l’origen, com qui diu des de l’esborrany mateix. I parlo tant de l’esborrany de Els contorns del xiprer, el primer llibre seu, que vam celebrar molt que fos finalment ben premiat i ben publicat (amb el Premi Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent del 2005),com l’esborrany del De secreta vida, aquest, també més ben premiat encara (amb el premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó) i editat en aquesta col·lecció de poesia de 3i4, que tants altres bons i representatius autors i títols aplega (i que ara no citaré, però creieu-me que és important).


I espero que ell, també, m’ho deixi dir, això dels esborranys, ja que bé sap que no vol dir que ho he entès tot o que hagi pogut desentranyar així tots els secrets i misteris de la seva poesia… El seu rigor i la seva ambició literaris, el perfeccionisme, la tenacitat, la tossuderia, en l’escriptura, que el caracteritzen i que l’hi coneixem molt bé, m’inspiren tant de respecte, d’admiració i d’afecte personals, que no puc més que entendre que en sóc testimoni i bon lector (d’aquí, i hi torno, l’honor, doncs, i el privilegi), i que encara llegint-lo vaig descobrint-li nous matisos i sentits.


El Ricard quan escriu ho fa amb tota la consciència i la sensibilitat de poeta que és (per més que li requi de sentir-s’ho i se’m posi vermell i tot), i per tant sabem que un text seu és Poema amb majúscula, quan ha estat pensat, escrit, reescrit, teixit molt escrupolosament, i és text, doncs, ben llest, llegit i rellegit, finalment. Aquesta no és ben bé, però, la Poesia amb majúscula de què parlava Salvat Papasseit o no és l’exemple més reeixit tampoc de la poesia de la paraula viva de Maragall. Això ja ens queda lluny, per més que siguin dos grans referents de la poesia catalana nostra. La poesia del Ricard no és gens espontània, perquè és feta de reflexió, de silencis solitaris i compartits, de molta lectura, de saviesa ben apresa mirant i escoltant, i d’un pòsit poètic riquíssim que li han anat deixant molts altres poetes, i estic ben segur que, entre ells, acabarà fent-hi també el seu gran paper.


M’agrada d’explicar, i li he demanat permís per repetir-ho, que quan vaig tenir a les mans el seu primer llibre de poesia, Els contorns del xiprer (després de tornar-lo a llegir, és clar), vaig descobrir que en col·locar-lo en un prestatge, alfabèticament i justament, a casa meva, havia d’anar entre Tomàs Garcés i Federico García Lorca.


Del primer, que m’imagino que a ell també li devia sorprendre el veïnatge tan a tocar, ara només en diré que crec que és un molt bon poeta català, rigorós i divers, que potser no ha acabat sent tan popular com es mereixia, al capdavall (i per motius que no vénen al cas), però que en canvi guarda uns valors i un interès literaris que algun dia segur que se li reconeixeran prou més. És un poeta excel·lent, doncs, que va escriure molt a partir del coneixement i l’observació de plantes, d’ocells i de paisatges, temes que, d’altra banda, diguem-ho de passada, al Ricard no li són gens aliens…


Del segon, de Lorca, justament el Ricard és qui us en parlaria molt i molt, perquè si és ben segur que no l’ha deixat de llegir mai i de tenir-lo ben present, des del primer cop que en va conèixer un sol vers o un primer poema seu (si és que se’n recorda, ja ens ho dirà)… podria ser, entre uns quants altres, és clar, doncs, un seu poeta de capçalera. Em consta que l’ha estudiat ben a fons, que en coneix tots els plecs i els replecs de l’obra poètica i dramàtica, com de la personalitat fascinant i enlluernadora, del seu paisatge i de la seva repercussió extraordinària en la poesia espanyola del segle XX,… L’admira, i segur que, tornant-hi i tornant-hi, a llegir-lo i rellegir-lo, l’haurà redescobert moltes vegades, com a poeta immens que és, Lorca, i que per tant no ens l’acabaríem mai. Per tot el que ha representat i també representa encara, més enllà de l’actualitat que l’home i la víctima té, encara, actualment… I el que potser és més important per als qui ensenyem alguna cosa de literatura, i doncs és un gran goig, el Ricard ha tingut la sort de poder-lo donar a conèixer, llegint-lo amb la seva pròpia veu i amb el do tan personal i seu de saber dir la poesia, com ben poca gent té (perquè el Ricard és, a més de bon poeta i lector, un rapsode excel·lent, com podreu comprovar després quan us llegeixi alguns dels seus poemes…). Ha tingut la sort de fer-lo llegir, de comentar-lo, d’explicar-lo, i d’encomanar-ne l’interès i l’entusiasme a molts alumnes, segur que sí. Lorca…, què us en diria jo ara, pobre de mi…?


Parlar de Lorca, ara, i sentint-me ell, seria una autèntica temeritat per part meva i fins i tot un despropòsit (perquè el que em proposo és de fer-vos delir amb la poesia del Ricard)… Si no fos, és clar, però, que Lorca és un exemple brillant de poeta extraordinari i enlluernador que ha donat la més recent història de la literatura castellana. I bé també podria, doncs, per parlar de bona poesia així a l’engròs, dir de passada els noms de tants d’altres grans i ben diversos poetes, més propers en el temps i l’espai, i la lectura dels quals hem compartit amb fervor al llarg dels anys: Martí i Pol, Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Monserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal,… per dir alguns noms catalans, actualíssims, molt propers, encara, vius o morts… Com també catalans són, encara que poetes de llengua castellana, poderosos poetes nostres: Gil de Biedma, Vázquez Moltalbán, Carlos Barral, J. A. Goytisolo,… (Carme Riera els va antologar, aquests, com a ‘poetas partidarios de la felicidad’). Aquesta llista que fóra interminable i que no vol ser pas la llista dels poetes que han acabat sent més influents en l’obra del Ricard, em serveix per comprovar i afirmar que la poesia nostra contemporània, la d’aquí, al capdavall, després de tot, malgrat tot, amb tot, i tot el que vulgueu més, és un autèntic tresor i per nosaltres un dels grans, si no el més gran dels grans consols de la vida. I afegim-hi que, la poesia és la festa de les paraules…


Us ho deia al començament, doncs, que la poesia pot ser sempre un gran consol per totes les crisis que patim en general o més personals. Llegir poesia o escoltar-la, si ens la llegeixen, ens endreça les idees i ens fa creure que som capaços d’entendre millor la realitat. La poesia és, per tot això, un valor a l’alça i no gens material. Llegir poesia no demana tant de temps ni l’esforç de memòria que una altra mena de lectura requereix. No s’hi val tampoc a considerar frívolament que la poesia no ens agrada o no ens interessa, com qui parla de qualsevol producte banal de consum. En tot cas, podem creure que no hem trobat el millor moment per descobrir-la o que no hem trobat la poesia que ens convenia més quan la necessitàvem.


La poesia és aquell lloc segur on ens trobem sempre, el tòpic, el refugi, el recurs i el tresor més consolador de la gent lletraferida, encara que de vegades no podem llegir tant com voldrien, per altres obligacions que també tenim o, si ho voleu, per les exigències del guió biogràfic i professional que interpretem i vivim intensament. Així és com hem de recórrer sempre, doncs, a la literatura més condensada, contundent i rotunda, i anar alimentant el nostre disc dur poètic, que és la memòria de les paraules que hem heretat dels bons llibres i en els bons llibres. Llegint el Ricard, com llegint i rellegint qualsevol poeta, sapigueu que sempre us sentireu també una mica poetes.


M’agrada molt de tenir present sempre, quan faig cap a la poesia del Ricard, que el Xiprer és el seu arbre poètic, emblema sentimental al qual se sent lligat per molts motius, ja que per a ell és l’arbre més domèstic i alhora el més elegant, és l’arbre rei del seu jardí, i el té ben a la vista des de la taula de treball, a prop dels seus llibres i els seus papers. El Xiprer és l’arbre més dret i horitzontal, que puja enlaire, que té el seu lloc i es fa veure en el paisatge i no només als cementiris, de llarga tradició i de rica simbologia. A l’entrada d’una casa o en un camí que duu a un poble recorda l’hospitalitat dels qui hi viuen. Vull creure que la nostra amistat també és com un arbre diferent, especial, exòtic,… una mica tropical per la temperatura i la humitat literària, molt potent, ufanós i de fulla ben perenne, malgrat el rigor del calendari,…Un arbre que vam plantar fa molts anys, sense ni saber-ho, aquí a Sant Sadurní, que hem regat i que sense esporgar, anem adobant quan toca i de tota manera.


A De secreta vida també hi veureu això, perquè si bé és un llibre en el qual hi ha molta geografia i molt calendari, molts moments de calma i de reflexió, també és un llibre que, amb la seva diversitat de formes poètiques i de temes, guarda el misteri i diu ben fluixet a qui els vulgui sentir tots els secrets de la vida de les paraules que de debò compten i que al final ho diuen tot. Geografia, doncs, que és la suma dels paisatges sentimentals i reals del Ricard, i la seva vida especialment plena d’ocells, d’arbres i de plantes… I calendari, el pas de l’any, que és el temps cíclic i tota la mesura de vida que anem sumant inevitablement i afortunadament, també amb recança, nostàlgia, goig i sempre a darrera hora amb una mica d’esperança i consol.


Martí Ribas dixit. Moltes gràcies, Martí!

Presentació de ‘De secreta vida’

A les 8 del vespre del dimarts 18 de novembre, a la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia, presentarem el llibre de poesia De secreta vida que es va publicar a l’Editorial 3i4 després d’obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March (2007).
Aquesta vegada la presentació anirà a càrrec de Martí Ribas, un dels meus lectors més antics i amic que ja defensava la meva poesia quan jo encara no hi creia prou. Esteu convidats, si us ve de gust i podeu, a escoltar el que el Martí ens hagi de dir i a escoltar també alguns dels poemes del llibre.

Contra la falç del temps

Algunes tardes, quan sense donar raons el mal tot ho somou, t’acostes buscant remei a la poesia dels clàssics. La seva música t’agombola i la perfecció dels seus versos et fa sentir -mentre els llegeixes- segur com quan et refugies en silenci sota les voltes gòtiques de les catedrals. Avui, després d’acabar la feina, has tornat a llegir alguns dels sonets plens de sabiesa que va escriure William Shakespeare i que Salvador Oliva va traduir al català. De tots ells, aquest encara t’acompanya:
Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;

quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,

jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.

Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.

[William Shakespeare: Els sonets. Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva. Edició bilingüe. Ed. 62-Empúries, Barcelona, 2002]

Els dies són massa curts

Fa dies que no estàs per orgues. Fa dies, també, que escriure res se’t fa difícil -de fet no ho fas ni gens ni mica- i que llegir s’ha convertit en un esforç costós més enllà dels diaris. Amb urgència, la vida et reclama fora d’aquesta finestra virtual que fas servir, gairebé com una paradoxa, per exhibir-te i al mateix temps amagar-te del món. Ara et reclama allà on tot passa de debò, en aquests cossos fets d’una estranya barreja de goig i de dolor que estimes, al costat d’aquestes poques persones amb les quals vols compartir el tacte de les coses viscudes abans no s’esborrin sota la nebulosa del mal, abans no sigui massa tard. Et sembla que hi ha alguna cosa que se t’escapa, estàs cansat, molt cansat. Encara plou i els dies són massa curts.

…i el nostre preu és l’infinit

[Sílvia Amigó, Jordi Ribas i Santi Borrell durant la
presentació de la k’ ø8. Fotografia de el 3 de vuit]

…i el nostre preu és l’infinit. Aquest és el vers de David Jou que ha estat triat com a lema de la KINZENA·POETIKA 2008. I és que un any més, i ja en són vuit, la Sílvia Amigó, el Jordi Ribas i el Santi Borrell han presentat el programa de la Kinzena Poètika que cada octubre es fa a Vilafranca del Penedès.

El Santi Borrell i l’Anna Llach s’encarregaran d’encetar, el dilluns 13, els actes de la Kinzena d’enguany. Després d’ells hi ha una llarga llista de poetes que aniran passant per diversos racons de Vilafranca per deixar-hi l’empremta de la seva paraula. El programa (podeu consultar-lo des d’aquí i clicant sobre el cartell a la barra de la dreta) és molt engrescador, per això jo ja m’he fet la meva particular agenda i no em voldria perdre, si pot ser, ni el Santi Borrell ni l’Albert Roig. També em ve de gust anar a sentir el Pere Rovira, que hi serà amb el David Figueres, autor del blog Els dies i les dones que llegeixo sovint i que us recomano. Un altre poeta que em crida l’atenció és l’exuberant Jaume C. Pons, amb qui vam coincidir recitant dins el cicle Poesia ’08 de Sant Sadurní. I també la xerrada de Jordi Llovet, que parlarà de Charles Baudelaire, tot un luxe!

També vull deixar dit que la Kinzena ha recuperat la seva pàgina web i, a banda del programa d’aquest any, també s’hi pot trobar un munt d’informació interessant. Allà hi podreu trobar tota la programació des del primer any, el 2001, també els lemes de cada edició o els cartells, i fotografies i vídeos d’alguns dels actes que s’han fet. És important que aquesta informació quedi recollida, perquè d’aquesta manera queda constància de la gran feina que, sense escarafalls però amb valentia i serietat, han fet i fan els organitzadors de la Kinzena. Llegir ara tota la gent que ha passat per Vilafranca amb la seva poesia aquests darrers vuit anys, dóna la mida exacta de la importància de la KINZENA·POETIKA i de tot el que hem d’agrair a la Sílvia, al Jordi i al Santi. Bona k’ø8!

Entrevista a l’aMartorell

Fa tres o quatre setmanes, l’Assumpta Mera em va proposar entrevistar-me i jo hi vaig accedir encantat perquè m’oferia la possibilitat de parlar de la meva poesia. L’entrevista es va publicar abans d’ahir a l’aMartorell i encara que pot resultar una mica llarga, jo estic content pel fet que em deixessin explicar el que penso sense limitacions. Hi parlo de mi i de poesia -també de la meva, és clar-, dels mals del poc llegir, de llibres que m’han agradat, de premis literaris, etc. Si teniu temps i curiositat, es pot llegir sencera clicant aquí.

L’interior dels silencis

[Fotografia extreta de www.rutasdelsur.es]

Llegit a Rebel·lió de la sal:

Hem arribat a sentir fins i tot
el brandar sigil·lós de les palmeres,
l’hem pogut dir, descriure, explicar,
contar a quines hores quina llum
modulava els matisos de les palmes,

el seu recorregut des de l’inici
llampant entre les ones de les dunes,
opac entre les ombres de les pedres.
¿Què guarda l’interior dels silencis
que fins i tot arribem a sentir?

Teresa Pascual dixit.

Tota la resta és mentida

[Fotografia de Joan Fuxà]

“Tota la resta és mentida.” Amb aquest vers extret de De secreta vida sintetitza, el Josep Manel Vidal de Filant prim, la ressenya del llibre que, com un magnífic regal per a mi, fa avui al seu blog.

La seva mirada s’ha afegit, d’aquesta manera, a la d’altres lectors i lectores que han volgut explicar les seves sensacions quan han llegit el llibre. Cadascú ha aportat matisos nous que si d’una banda t’ajuden a conèixer millor els retombs de la teva escriptura, també et permeten conèixer millor cada lector, perquè cada un d’ells ha centrat la seva atenció en elements diferents del llibre, i sospito que no és pas casual que hagi estat d’aquesta manera.

Del que diu el Josep Manel, a mi m’ha agradat com ha anat de dret a un dels nuclis del llibre que parla de les veritats i les mentides entre les quals transcorre la nostra vida i, també, com ell crida l’atenció sobre el fet que aquest llibre no és pas -encara que en algun moment ho pugui semblar- el reflex d’una experiència decebedora ni pessimista, ans al contrari parla de gaudir dels plaers i d’una riquesa veritable.

Si us ve de gust, podeu llegir la ressenya des d’aquí i gaudireu també de l’escriptura amarada de vida del Josep Manel, a qui dono de debò les gràcies.