Gaspar Hernàndez escolta

Aquesta setmana he tingut l’ocasió, i això no és usual per a mi, de parlar amb l’autor d’un dels llibres que acabo de llegir. El cas és que, juntament amb la Laura Dalmau, vaig poder parlar una estona amb en Gaspar Hernàndez que, amb la novel·la El silenci, acaba de guanyar el Premi Josep Pla 2009.

I més que no pas parlar de la novel·la –és millor que la llegiu que no pas el que jo us en pugui dir- tinc la temptació de parlar de les impressions que em va causar la trobada amb el seu autor, perquè no és habitual que algú s’exposi als seus lectors com en Gaspar Hernández ho va fer amb nosaltres.

Quan vaig rebre el correu en el qual em demanava de veure’ns i ho vaig comentar a casa, el meu fill em va dir: “aquest tiu és molt atrevit, perquè si no t’agrada…” Doncs bé, d’entrada jo li valoro aquest atreviment, perquè des de que vaig tenir la sort que es publiqués la meva poesia he après que com més es pot aprendre del que un mateix fa, és escoltant el que els lectors te’n poden dir. I jo, que ja fa temps que vaig perdre la vergonya, li vaig explicar què en penso de la seva novel·la, què és el que m’agrada i què és el que no. Mentrestant, ell va aparcar la seva professió de locutor per escoltar atentament les valoracions que tant la Laura com jo li fèiem. I això, la capacitat d’escoltar, diu molt a favor d’una persona que gaudeix de la fama que la seva feina li proporciona.

Gaspar Hernàndez explicava que tot i que la novel·la té una relació estreta amb el seu programa actual a Catalunya Ràdio, aquesta és anterior en el temps i que el programa de ràdio va néixer de la novel·la i no a l’inrevés. Jo penso –i així li ho vaig dir- que aquest fet pot ser un handicap per a la seva obra, perquè als lectors a qui, com a mi mateix, ens costa acostar-nos al món de l’autoajuda o del creixement personal, els judicis previs ens podien aturar a l’hora d’agafar el seu llibre. És important, doncs, entendre que aquest no és un llibre d’autoajuda, sinó que és la narració d’un fet concret que es pot llegir fixant la mirada en un o l’altre personatges principals.

Un d’ells és Umiko, una jove malalta que confia en la curació a partir de mètodes gens convencionals i que apareix de forma gairebé passiva durant tota l’obra, i l’altre és el narrador que participa, no del tot convençut del que fa, en el suposat ritual de curació de la noia. Per a mi, aquest és el personatge en el qual cal fixar-se i que pot donar la dimensió real de la novel·la, perquè en mig d’una colla de personatges secundaris (des de la Pema que creu cegament en qualsevol teràpia si és alternativa, fins a en Porcel que se situa a l’altre extrem i que diu –el de debò- que només creu en Darwin) és en ell que hi ha els dubtes i els conflictes.

Ni aquest és un llibre d’autoajuda –ja ho he dit abans- ni el narrador és –tot i que l’associació sembli fàcil- en Gaspar Hernàndez, sinó que és una novel·la en la qual s’hi pot trobar una reflexió sobre el valor i l’ús de la paraula en aquesta societat tan propensa al páthos i a la hipocondria derivats de mirar-nos obsessivament el jo. Si recuperéssim el diàleg amb l’entorn i obríssim el nostre camp de visió, si aprenguéssim a escoltar com ho fa el seu autor, potser també reduiríem el nostre nivell de patiment.

PS: I si hi ha qui vulgui escoltar-lo a ell, demà en Gaspar Hernàndez parlarà de El silenci, a partir de dos quarts de 8 del vespre, al MerCat de Vilafranca del Penedès.

Oriol Llavina, cuiner de l’any

Quan a començaments de mes vaig penjar el videoclip de l’Anna Roig al bloc, ho feia pensant que les notícies d’antics d’alumnes que triomfen per aquests mons de Déu perquè fan la feina ben feta, és el que sovint em dóna forces per seguir dedicant esforços a aquesta professió tan devaluada de l’ensenyament.
Aquest cap de setmana he tingut un nova alegria proporcionada, també, per un d’aquests antics alumnes que no només treballen perquè és el que toca fer, sinó que ho fan amb l’empenta i el geni de millorar tot allò que toquen. Potser per això i perquè sé que és un home tenaç i emprenedor, no ha estat del tot una sorpresa saber que al Fòrum Gastronòmic de Girona s’ha premiat a l’Oriol Llavina com a Cuiner de l’Any.Anar al seu restaurant de Gelida, El cigró d’or, és sempre un motiu de festa per als sentits. Primer pel lloc, amb una de les millors vistes que hi pugui haver de les moles blaves de Montserrat, i després perquè tastar les menges que elabora sempre sorprèn l’olfacte i el gust. Si jo hagués de definir els diferents plats que hi he menjat, diria que tenen el denominador comú de la delicadesa.

No he oblidat mai més, i ja fa uns quants anys d’això, la magnífica cansalada amb llagostí que hi vaig menjar la primera vegada que vaig anar a El cigró d’or. Després hi ha hagut altres ocasions i sempre ha estat un descobriment. Per això, si no hi heu estat, no us ho perdeu. Vosaltres mateixos podreu comprovar que l’Oriol, si és que hi juga amb les coses de menjar, ho fa amb un coneixement exquisit del que té a les mans. Felicitats, Oriol!

Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]

Impúdica

No fa gaire estona, una bona amiga i lectora em deia que la imatge dels ametllers florits li havia dut a la memòria l’adjectiu impúdica que jo havia fet servir en un poema referit a la florida d’aquests arbres. Febrer és temps de mimoses, però també d’ametllers, i només cal alçar la vista i mirar una mica enllà per veure com la seva blancor immaculada esquitxa el paisatge. A mi, el vent em va arrencar la mimosa, però els darrers dies he descobert un ametller que, arrecerat a la banda de fora de la tanca del jardí, ha nascut silvestre. Ara ja treu el nas i des de fa una setmana i mitja m’ofereix, cada matí quan surto de casa, un pomell de flors descarades i impúdiques com les del poema:

En la desolació de l’hivern,
com l’anunci d’un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s’alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[RG: Els contorns del xiprer, Ajuntament de Sallent, 2007]

Ara són les mimoses…

Aquest febrer, coincidint amb l’espectacular florida que estan fent les mimoses, al diari El 3 de vuit del divendres 13 s’ha publicat una nova ressenya de De secreta vida, el meu segon llibre de poemes. L’autora és l’Anna Ruiz i Mestres, que en una altra ocasió ja va escriure sobre la meva poesia. A continuació hi transcric el que ara en diu i us convido, és clar, a llegir-ho:

…ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses.
Ricard Garcia continua el seu periple poètic amb la publicació d’una obra guanyadora del premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Aquest nou recull de poemes s’estructura en dues parts: Geografia i De secreta vida, que dóna títol al volum.
Sembla que els nostres escriptors vulguin recuperar la seva geografia més íntima i personal. Isidor Cònsul ens oferia fa poc, amb prosa, un volum en què ens mostra la geografia de la seva vida, així mateix Ricard Garcia, amb els seus poemes, es passeja per un paisatge molt nostrat, tot resseguint indrets prou coneguts d’aquest Penedès i d’aquest país que al llarg de l’obra van prenent una forma íntima, una calidesa única, que només ell sap transmetre amb la força de la seva paraula.
Vessen sensibilitat els seus versos quan posa l’atenció en els detalls més petits del paisatge: “les magranes, les cireretes de pastor, la mallerenga,…”, però com en l’obra anterior els arbres “en majúscula” són els reis d’aquesta escenografia. Aquest arbre, que s’arrela a la terra i que amb la seva alçada ens apropa al cel, al més sublim, símbol d’allò que només poden captar els escollits, senyoreja en tots els seus poemes.
Proper a Baudelaire, i cercant el sublim com ell, RG recupera els poemes en prosa per aquesta primera part del llibre, i així despullat de qualsevol mètrica, aboca al lector a la lírica més pura.
Els arbres sovint estan al servei dels sentiments que va teixint la vida humana: el més reiteratiu potser és el pas del temps escenificat en els mesos de l’any, però també la força de la llum en la vida i en la natura, la solitud, el silenci, l’amor, el mar, la paraula,… tot al servei d’aquest decorat d’indrets propers.
És des de la mirada privilegiada que tenen els arbres, que el poeta, ell mateix fet vida, arbre i paisatge, ens dóna mil imatges de l’entorn, plenes de metàfores ricament elaborades, impregnades d’una força quasi barroca.
La segona part ens endinsa en un món més íntim, on la passió, la sexualitat, la sensualitat de la vida i de les relacions humanes es mostren sense decoració prèvia i el lector reviu intensament la força de les emocions, on el cos, els llavis, les mans, els ulls… estan al servei dels sentiments més corferidors de l’ànima humana, en poemes sovint molt breus, plens d’intensitat, fugissers com la vida mateixa.
Sens dubte estem davant d’una veu que trepitja amb força el nou panorama de la literatura catalana. Feu-ne un tast:

CASA
Viure en una casa feta de parets de pluja
i que la travessin tots els colors d’aquesta tarda…

Anna Ruiz i Mestres dixit. Moltes gràcies, Anna!

[Nota: La fotografia és d’Hurano]

El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.

Je t’aime, de l’Anna Roig i L’ombre…

De l’Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió, quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint n’he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada casual o gràcies al seu germà Xavier, que me’n dóna notícies quan passo per casa seva a buscar vi i cava.

I cada vegada que en sé alguna cosa nova, veig com l’Anna i L’ombre de ton chien no paren de créixer en el món de la música sense renunciar al seu caràcter i a la seva personalitat. Fa pocs dies vaig saber que havien rodat un videoclip de presentació del seu projecte musical, és aquest que hi ha sobre el text i que us convido a escoltar. Si en voleu saber més, també els podeu trobar al seu bloc. Apa, bon vespre i bona música!

Vam estar aquí, un dia érem vius…

He llegit Marques, un petit llibre de 70 pàgines de Bernardo Atxaga que ha traduit al català en Josep Maria Fonalleras. En aquest llibre, que comença amb l’evocació de les traces fetes per algú fa set mil anys en un bloc de pedra, Atxaga rememora les marques dels bombardejos de Guernika. I he de dir que de debò el recomano, perquè pel que fa a les discusions i les polèmiques sobre la necessitat de recuperar o no la memòria de la guerra civil espanyola -o de qualsevol altra guerra- i els seus morts, aquest és probablement el text més savi he llegit. Comença així:

En un petit museu de Milà hi ha una roca que es coneix com ‘il Masso di Bormo’. No és una roca qualsevol. Està plena d’estries, de traços, de marques fetes amb un objecte punxant; marques que són línies rectes o lleugerament corbes, o que són figures radials, una mena de sols o asteriscos; marques que componen uns dibuixos que avui en diríem geomètrics.

Una placa col·locada al peu de la roca explica que va estar soterrada fins al 1956, l’any que una riuada i el consegüent moviment de terres la van deixar al descobert; explica també que la seva decoració abstracta la podem fer recular fins fa set mil anys. Segons els càlculs, va ser aleshores, en aquell moment de la prehistòria, cinc mil anys abans del naixement de Crist, que uns quants éssers humans es van ajupir davant la roca i la van marcar: van escriure-hi un missatge capaç de travessar setanta segles fins a arribar on som nosaltres.

No podem desxifrar el missatge en tots els seus detalls perquè no tenim a mà les referències que ens remeten a un determinat succés, com passa amb les pintures rupestres; la caça d’un bisó o la mort d’un guerrer. L’únic que podem afirmar davant ‘il Masso di Bormo’ és que les estries, els traços i les marques expressen el que és primordial, elemental; un missatge que, bàsicament, diu: “Vam estar aquí, un dia érem vius i vam estar aquí”. […]

Atxaga dixit.

Edgar Allan Poe: “El corb”

“[…]
I el corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sol ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar -mai més!”

Tot i que Edgar Allan Poe és considerat el mestre del relat fantàstic i de terror psicològic, és també autor del gran poema romàntic titulat El corb. A dalt hi he transcrit només la darrera estrofa, però aquí es pot llegir sencera la magnífica traducció que en va fer Xavier Benguerel.Si no és El corb, busqueu algun altre dels seus poemes o dels seus relats i llegiu-lo en veu alta perquè avui , 19 de gener, aquesta serà la millor manera d’homenatjar Poe. Fa exactament 200 anys que va néixer a Boston per ensenyar-nos a mirar dins la foscor.

Entre Judea i Ashkelon

Tots aquests dies, mentre els rostres d’espant i desconcert dels nens de Gaza se’m sobreposaven a les cares alegres i il·lusionades dels nostres, en volia parlar, però les paraules se m’embolicaven com se m’embolicaven també els pensaments. No em resulta gens fàcil entendre aquesta guerra crònica entre àrabs i jueus mentre occident només es pronuncia atenent a les seves pròpies estratègies i necessitats.

Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l’Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l’exèrcit d’Israel bombardeja la població de Gaza.

Les altres són en aquest poema que l’Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d’aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més… Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!

[Nota: La fotografia ha estat obtinguda de la web de El País]