Lectors de luxe

Pensava, quan vaig tenir ocasió de publicar Els contorns del xiprer i De secreta vida, que el millor seria allò de poder tenir els poemes a les mans en forma de llibre. Després, però, he descobert que el més agradable són les relacions que s’estableixen amb tothom qui ha llegit els llibres, des de lectors que et coneixen des de fa molts anys i als quals ara et presentes d’una manera nova, fins a lectors a qui no coneixes personalment però que fan una lectura molt acurada del que has escrit. En tot cas, escoltar el que uns i altres han vist als teus versos sempre és sorprenent i en tot allò que et diuen, tant si és un senzill comentari com si es tracta d’una crítica ben fonamentada, hi pots veure un reflex de tu que potser se t’escapava. El millor, doncs, ha estat conèixer o descobrir una colla de lectores i lectors de luxe que són els qui al capdavall donen vida als poemes amb les seves lectures.

Entre aquests lectors de luxe hi compto en Joan Calsapeu, a qui encara no conec personalment, que després d’haver parlat de Els contorns del xiprer a Ucronies , ha fet ara una ressenya de De secreta vida que em va emocionar perquè hi vaig descobrir que ell havia llegit exactament allò que jo havia volgut dir. És per això que us convido a llegir-la. I encara que no sé si estareu d’acord amb mi, jo tinc la sensació que puc dir que aquesta vegada s’ha acomplert la màgia de la literatura, i n’estic content.

L’eix del món

Sé que si mai hem de marxar de la casa on vivim, una de les coses que em sabrà més greu serà allunyar-me dels arbres que he plantat en el que havia estat l’hort dels avis. Poques vegades em sento tan bé, tan feliç puc dir, com quan planto un arbre. Obrir la terra, airejar-la, adobar-la i deixar-la reposar, i després colgar el pa de les arrels i calçar bé la soca de l’arbre, regar-lo… Amb els arbres he après a estimar els llocs i a fer unes arrels que havien estat molt fràgils. Probablement és per això que m’agrada tan mirar-los en silenci, els que jo he plantat i tots els altres.

Alguns amics que saben aquesta dèria meva, m’envien a vegades fotografies d’arbres singulars. I això és el que va fer el Martí, després que aclaríssim que un tell és el que nosaltres en diem un til·ler, amb la fotografia que il·lustra aquest post. El que ell no sabia és que l’arribada de la foto d’aquest til·ler coincidia amb la lectura que jo estava fent de ‘L’eix del món’, un capítol que em va emocionar de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello. Parla dels arbres i el reprodueixo tot seguit:

“[…] Un arbre és quelcom ben complicat. Allò que un de ciutat anomena arbre, un del camp ho anomena roure, castanyer, vern, om, freixe, moixera de guilla, pomera, presseguer, i centenars de noms més. Així mateix, un arbre consta de la capçada (que es divideix en branques, fulla i cimadal) i el tronc. El tronc és més complicat: es divideix en corfa (o escorça), albeca, fusta i cor. I d’aquesta manera hi ha diferents menes de troncs segons el gruix: hi ha rolls i torades, i moltes altres consideracions de fuster que vaig aprendre quan era un nen i que ara he oblidat. El que sí que tinc clar és que un arbre és un dels éssers vivents on resulta més fàcil de veure què és la bellesa: una suma equilibrada d’imperfeccions. La bellesa, no ho oblidem davant el bombardeig impietós i analfabet dels dissenyadors contemporanis, és una cosa que, simplement, s’esdevé. La lliçó que podem aprendre, després de segles d’història, és que no hi ha cap cànon, per moltes pàgines que escriguem sobre això, i que, quan ens avenim a dir ‘això és bell’, allò que és contrari es dreça colpint-nos amb una bellesa imprevista.

Walt Whitman, en un dels seus poemes, parla d’aquell roure de Louisiana, solitari en les planures. Fort, retallat contra el cel, francament bell, el poeta admira aquella soledat, aquell esforç secular per mantenir-se dempeus amb les seves arrels pregones. Whitman -‘cuyo nombre ritma el universo’, d’acord amb el vers de Jorge Luis Borges- veié en aquest roure el símbol de la democràcia americana, del nou home lliure, del propi jo. El poema, amb tot, acaba amb una declaració commovedora. Afirma que aquell roure (oak) és un company, un camarada, però al cap i a la fi superior a ell: el poeta mai no podrà estar sol enmig de les prades sense esperar per res ni per ningú.

Els roures habiten el meu record. Roures fantasmes, tallats per la destral, troncs secs estesos a terra. Com aquests plàtans que no fa gaire admirava José Luis García Martín i que aviat seran el somni d’una ombra, un munt de branques i encenalls damunt el sòl. A Paniceiros, a tocar de la capella, hi va haver fins poc abans de la guerra un roure immens. Per a voltar-lo, calien quinze homes donant-se les mans. Quan el van serrar, no va caure; el tronc tenia una base tan grossa, que va romandre dempeus uns quants anys fins que es va assecar.

Els antics creien que en els arbres habitava un déu o l’esperit d’un avantpassat.. En un poema gal·lès del segle VI, atribuït a Ameirin, els arbres (el roure, el salze, l’arç blanc, el faig, el bedoll) acuden a la batalla per ajudar l’heroi. Cada un d’ells representa una lletra (els caràcters de l’escriptura cèltica rebien noms d’arbre), i entre tots formaven unes paraules que, segons Robert Graves, resumien el secret, o l’objecte, de la poesia. Aquestes paraules eren Triple Deessa Blanca, enllaçant la poesia cèltica medieval amb pràctiques religioses neolítiques, preindoeuropees. Graves, cercant aquí i allà, convençut que l’arribada de l’home a la lluna era un sacrilegi més, ressegueix en la tradició anglesa, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, romanalles d’aquest culte secret i silenciós, que unia les ribes neolítiques de Xipre amb la costa occidental britànica del segle XX. Els arbres, la lluna, l’apartament de l’home en la natura, són els trets que analitza, més enllà d’un complicat, apassionat i erudit assaig sobre la mitologia ‘europea’

Vivim en un món en què som lluny dels arbres, fet que podria significar que som lluny de nosaltres mateixos. Philip Larkin, un poeta poc sospitós de cantar l’Arcàdia perduda, imagina un enderroc ple de pneumàtics, rostolls i vells somiers. Al mig es dreça un minúscul roure solitari, mancat de força, gairebé sense fulles. Aquest roure es va assecant, ofegat entre les deixalles. Un dia es morirà sense saber que és l’últim. Anglaterra, llavors, també es morirà sense saber que s’ha trencat pel mig l’eix del món.”

‘Els contorns…’ a Ucronies

Dies enrera el Joan Calsapeu, d’Ucronies, es va interessar per llegir els meus llibres de poesia. Davant la dificultat de trobar Els contorns del xiprer, el primer dels dos, jo el vaig ajudar a localitzar-lo. I ahir em va obsequiar amb un post molt elogiós d’aquest llibre, que jo li agraeixo i que us convido a llegir des d’aquí.
A mi m’ha fet molta il·lusió perquè aquest llibre va patir molts entrebancs abans no es va editar. I encara després en pateix perquè ningú no s’ha responsabilitzat de distribuir-lo. El cas és que temps enrera en vaig recuperar dues caixes -us estalvio el com- que dormien arraconades en un garatge. Per tant de llibres n’hi ha i, a més, els amics de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès estan disposats a fer-lo arribar a qui els hi demani. En aquest enllaç podeu trobar com contactar-hi.
Els contorns del xiprer és com aquells nens malaltissos que tot ho arrepleguen, però que se’n van sortint perquè tenen unes ganes bojes de viure o, com en aquest cas, de ser llegits. I per sort hi ha lectors que, com el Joan, estan disposats a anar-los a trobar allà on calgui. Moltes gràcies, Joan!

…i encara més

[Fotografia de ©Albet i Noya]

I encara més. Ahir a la nit, en la primera emissió de la temporada del programa Icult.com, dirigit pel Lluís Montserrat a ComRàdio, el Jordi Llavina es va estrenar com a col·laborador del programa parlant de llibres. Va començar amb Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis i va acabar amb la novel·la, recentment descoberta, La ciutat cansada de Pere Calders. Entre un i l’altre va recomanar, també, els meus llibres de poesia i, per il·lustrar el que deia, va llegir un poema en prosa de De secreta vida. Es titula Setembre i diu:

“Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.”

Si teniu temps i voleu escoltar la part del programa en la qual el Jordi va parlar de llibres, també dels meus, ho podeu fer clicant aquí; ho trobareu entre els minuts 13 i 31.

Vida gastada, vida secreta

Al setmanari Presència, que es distribueix com a suplement de cap de setmana amb El Punt i tota una colla de diaris de l’àmbit lingüístic català, el Jordi Llavina hi publica aquesta setmana un article sobre Els contorns del xiprer (2007) i De secreta vida (2008), els meus dos llibres de poesia.
Jo encara no me’n sé avenir que algú amb l’autoritat del Jordi estigui tant interessat en els meus textos, però no amagaré pas que estic molt content que algú com ell s’hagi convertit en tan bon paladí de la meva poesia. Us convido, doncs, a llegir l’article; només cal que cliqueu la imatge per ampliar-la.

‘La catosfera literària’ a Mallorca

Demà al vespre es farà a Can Alcover de Palma una nova presentació de La catosfera literària. Els encarregats de fer-la són en Toni Ibàñez (inventor de la cosa i autor d’Entrellum) i en Biel Mesquida prologuista del llibre i ànima de Plagueta de Bord), però també hi seran el Llorenç Carreres d’eLiteratura, la Caterina Cortès de No em diguis que és un somni, la Maria Victòria Secall de El pèndol de petites oscil·lacions i el Benjamí Villoslada de Bitassa a lloure.
Jo no podré pas ser-hi, però m’agradaria per poder tornar a saludar el Toni i el Biel, per conèixer la Caterina i el Benjamí i, sobretot, per poder fer una abraçada no gens virtual al Llorenç i a la Victòria, bons amics del meu blog.

Del paisatge

Llegit a L’obra i la por:

“El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d’un mateix, d’altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme a finals del segle XIX.

Certament tot el paisatgisme, però en especial el d’aquell moment, explora una zona erògena entre la humanitat i el món, una ufana cromàtica amb què el món, en agafar-lo amb els ulls, se’ns dóna o fa que se’ns dóna. L’aproximació és tal que, molt sovint, el paisatge és l’ésser humà dels elements: el ser-nos humans, o gairebé, els elements.”

Perejaume dixit.

Oblidar-se de viure

[Fotografia de Núria Puig]

Travar el timó i estirar-se a coberta,
confondre la silueta dels fars,
allunyar-se dels perfils de la terra,
sentir la fiblada del vent a les cordes
i a les veles i al tall de les aigües,
deixar-se colgar sota l’abric de l’aire,
i amb la llum de l’estiu a la pell, encara,
submergir-se en la lleugeresa de l’espai
com qui s’adorm. Oblidar-se de viure.

[Ricard Garcia: De secreta vida, Edicions Tres i Quatre, Col. Poesia 3i4, núm. 132; València, 2008]

Més dies al camp



Has viscut al camp tota la primera meitat de la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès, però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost. Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de La Beguda. I al setembre –els cursos començaven llavors molt tard- encara aprofitaves per tornar al camp, ara a collir raïm, pomes i ametlles.



Collir cireres i raïms eren les feines que a tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i avançar amb la senalla plena i el fang enganxat a les botes es convertia en una maniobra prou pesada.



Tot i les molèsties, collir raïms era una feina que t’agradava. Normalment comparties rengle amb el teu pare –feina tenies a seguir el seu ritme- i aquelles estones et van servir per entendre qui era i per entendre que era allà, en contacte amb la terra, on ell era feliç. Com ell, tu també t’hi senties a gust entre les fileres de ceps perfectament alineades, amb la barreja de les olors del most i de la terra a les mans, amb el color dels pàmpols que ja es començaven a torrar. I a mitja tarda, només amb un gest perquè no el sentissin els altres i amb un mig somriure, el teu pare assenyalava un cep que només ell i l’avi de Can Prats sabien que era allà. Ells dos s’havien encarregat de plantar, ocults entre xarel·los o macabeus, alguns ceps de raïm moscatell que a aquella hora es convertiria en el vostre berenar. Després del sol, aquell moscatell es desfeia deliciós a la boca.



Però tot i la calor, tot i aquell borrissol de la pell de préssec, tot i haver de matinar –us hi posàveu a les sis del matí-, el que més t’agradava era collir préssecs. Amb una motoreta que tenies –una Guzzi- et plantaves a peu de tractor per anar cap al camp on collíeu. Aquell era, encara ho sents així, un dels moments màgics del dia. Encara feia una mica de fresca de la nit i el sol començava a sortir per sobre de les muntanyes de Gelida, el món es despertava i tu ja eres a punt per no deixar passar cap detall. Enfilat als presseguers –com que eres àgil i pesaves poc et tocava collir les branques més altes- tot eren sensacions. L’aire de la nit que s’enretirava i la primera escalfor del sol, les piuladisses dels ocells emmarcades de silenci, les corredisses d’una perdiu i els seus pollets en totes direccions per amagar-se de vosaltres.



Una de les coses que sempre feies, també t’ho va ensenyar el teu pare, era triar un parell de préssecs per l’hora d’esmorzar. Buscaves sempre a la part més alta de l’arbre entre les peces que encarades a migdia havien tingut més hores d’insolació, eren les més dolces. A banda dels préssecs que et servirien de postres a l’hora d’esmorzar, també n’agafaves un per menjar-te’l en aquell mateix moment. Collit amb les teves mans quan tenia el punt just de maduració i encara conservava la frescor de la matinada, era el primer aliment del dia. Encara que és difícil d’explicar el què senties quan el mossegaves i el paladejaves deixant que la seva carn i el suc t’omplissin tota la boca, aquesta és una de les vivències durant les quals has sentit la felicitat.



A les nou esmorzàveu i en un moment devoraves un parell de llesques de pa amb tomàquet amb dos talls de cansalada i els préssecs que havies guardat, i després d’una mica de xerrera amb la colla, tornem-hi. Al punt de les dotze fèieu una altra parada, més curta aquesta, al voltant del càntir per agafar forces i enfilar l’últim tram del jornal. A les dues, quan plegàveu, t’adonaves de les moltes estones que havies passat sense parlar amb ningú en mig d’aquells presseguers i com, en mig d’aquell silenci que tant t’agradava, el territori t’havia anat inoculant determinades qualitats de la llum i de l’aire, determinades olors i sons que configuren el paisatge d’uns homes que han escoltat la terra i que tu també voldries ser.

Dies al camp

Quan al seu comentari al post anterior a aquest, el Jordi em va suggerir el poema Dies al camp, vaig córrer a rellegir-lo. I com sempre que llegeixo la poesia de Joan Vinyoli, una altra vegada em va sorprendre la força de les imatges amb què construí la seva poesia. Són imatges que es caracteritzen sempre per la seva netedat, perfectament diàfanes i envoltades de noblesa. Per entendre que vull dir, només cal llegir -i mirar, també- aquest poema i sentir l’antiga força de la mà de l’home que ha brandat l’aixada. Diu:
Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.

Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]