L’interior dels silencis

[Fotografia extreta de www.rutasdelsur.es]

Llegit a Rebel·lió de la sal:

Hem arribat a sentir fins i tot
el brandar sigil·lós de les palmeres,
l’hem pogut dir, descriure, explicar,
contar a quines hores quina llum
modulava els matisos de les palmes,

el seu recorregut des de l’inici
llampant entre les ones de les dunes,
opac entre les ombres de les pedres.
¿Què guarda l’interior dels silencis
que fins i tot arribem a sentir?

Teresa Pascual dixit.

Tota la resta és mentida

[Fotografia de Joan Fuxà]

“Tota la resta és mentida.” Amb aquest vers extret de De secreta vida sintetitza, el Josep Manel Vidal de Filant prim, la ressenya del llibre que, com un magnífic regal per a mi, fa avui al seu blog.

La seva mirada s’ha afegit, d’aquesta manera, a la d’altres lectors i lectores que han volgut explicar les seves sensacions quan han llegit el llibre. Cadascú ha aportat matisos nous que si d’una banda t’ajuden a conèixer millor els retombs de la teva escriptura, també et permeten conèixer millor cada lector, perquè cada un d’ells ha centrat la seva atenció en elements diferents del llibre, i sospito que no és pas casual que hagi estat d’aquesta manera.

Del que diu el Josep Manel, a mi m’ha agradat com ha anat de dret a un dels nuclis del llibre que parla de les veritats i les mentides entre les quals transcorre la nostra vida i, també, com ell crida l’atenció sobre el fet que aquest llibre no és pas -encara que en algun moment ho pugui semblar- el reflex d’una experiència decebedora ni pessimista, ans al contrari parla de gaudir dels plaers i d’una riquesa veritable.

Si us ve de gust, podeu llegir la ressenya des d’aquí i gaudireu també de l’escriptura amarada de vida del Josep Manel, a qui dono de debò les gràcies.

Lectors de luxe

Pensava, quan vaig tenir ocasió de publicar Els contorns del xiprer i De secreta vida, que el millor seria allò de poder tenir els poemes a les mans en forma de llibre. Després, però, he descobert que el més agradable són les relacions que s’estableixen amb tothom qui ha llegit els llibres, des de lectors que et coneixen des de fa molts anys i als quals ara et presentes d’una manera nova, fins a lectors a qui no coneixes personalment però que fan una lectura molt acurada del que has escrit. En tot cas, escoltar el que uns i altres han vist als teus versos sempre és sorprenent i en tot allò que et diuen, tant si és un senzill comentari com si es tracta d’una crítica ben fonamentada, hi pots veure un reflex de tu que potser se t’escapava. El millor, doncs, ha estat conèixer o descobrir una colla de lectores i lectors de luxe que són els qui al capdavall donen vida als poemes amb les seves lectures.

Entre aquests lectors de luxe hi compto en Joan Calsapeu, a qui encara no conec personalment, que després d’haver parlat de Els contorns del xiprer a Ucronies , ha fet ara una ressenya de De secreta vida que em va emocionar perquè hi vaig descobrir que ell havia llegit exactament allò que jo havia volgut dir. És per això que us convido a llegir-la. I encara que no sé si estareu d’acord amb mi, jo tinc la sensació que puc dir que aquesta vegada s’ha acomplert la màgia de la literatura, i n’estic content.

L’eix del món

Sé que si mai hem de marxar de la casa on vivim, una de les coses que em sabrà més greu serà allunyar-me dels arbres que he plantat en el que havia estat l’hort dels avis. Poques vegades em sento tan bé, tan feliç puc dir, com quan planto un arbre. Obrir la terra, airejar-la, adobar-la i deixar-la reposar, i després colgar el pa de les arrels i calçar bé la soca de l’arbre, regar-lo… Amb els arbres he après a estimar els llocs i a fer unes arrels que havien estat molt fràgils. Probablement és per això que m’agrada tan mirar-los en silenci, els que jo he plantat i tots els altres.

Alguns amics que saben aquesta dèria meva, m’envien a vegades fotografies d’arbres singulars. I això és el que va fer el Martí, després que aclaríssim que un tell és el que nosaltres en diem un til·ler, amb la fotografia que il·lustra aquest post. El que ell no sabia és que l’arribada de la foto d’aquest til·ler coincidia amb la lectura que jo estava fent de ‘L’eix del món’, un capítol que em va emocionar de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello. Parla dels arbres i el reprodueixo tot seguit:

“[…] Un arbre és quelcom ben complicat. Allò que un de ciutat anomena arbre, un del camp ho anomena roure, castanyer, vern, om, freixe, moixera de guilla, pomera, presseguer, i centenars de noms més. Així mateix, un arbre consta de la capçada (que es divideix en branques, fulla i cimadal) i el tronc. El tronc és més complicat: es divideix en corfa (o escorça), albeca, fusta i cor. I d’aquesta manera hi ha diferents menes de troncs segons el gruix: hi ha rolls i torades, i moltes altres consideracions de fuster que vaig aprendre quan era un nen i que ara he oblidat. El que sí que tinc clar és que un arbre és un dels éssers vivents on resulta més fàcil de veure què és la bellesa: una suma equilibrada d’imperfeccions. La bellesa, no ho oblidem davant el bombardeig impietós i analfabet dels dissenyadors contemporanis, és una cosa que, simplement, s’esdevé. La lliçó que podem aprendre, després de segles d’història, és que no hi ha cap cànon, per moltes pàgines que escriguem sobre això, i que, quan ens avenim a dir ‘això és bell’, allò que és contrari es dreça colpint-nos amb una bellesa imprevista.

Walt Whitman, en un dels seus poemes, parla d’aquell roure de Louisiana, solitari en les planures. Fort, retallat contra el cel, francament bell, el poeta admira aquella soledat, aquell esforç secular per mantenir-se dempeus amb les seves arrels pregones. Whitman -‘cuyo nombre ritma el universo’, d’acord amb el vers de Jorge Luis Borges- veié en aquest roure el símbol de la democràcia americana, del nou home lliure, del propi jo. El poema, amb tot, acaba amb una declaració commovedora. Afirma que aquell roure (oak) és un company, un camarada, però al cap i a la fi superior a ell: el poeta mai no podrà estar sol enmig de les prades sense esperar per res ni per ningú.

Els roures habiten el meu record. Roures fantasmes, tallats per la destral, troncs secs estesos a terra. Com aquests plàtans que no fa gaire admirava José Luis García Martín i que aviat seran el somni d’una ombra, un munt de branques i encenalls damunt el sòl. A Paniceiros, a tocar de la capella, hi va haver fins poc abans de la guerra un roure immens. Per a voltar-lo, calien quinze homes donant-se les mans. Quan el van serrar, no va caure; el tronc tenia una base tan grossa, que va romandre dempeus uns quants anys fins que es va assecar.

Els antics creien que en els arbres habitava un déu o l’esperit d’un avantpassat.. En un poema gal·lès del segle VI, atribuït a Ameirin, els arbres (el roure, el salze, l’arç blanc, el faig, el bedoll) acuden a la batalla per ajudar l’heroi. Cada un d’ells representa una lletra (els caràcters de l’escriptura cèltica rebien noms d’arbre), i entre tots formaven unes paraules que, segons Robert Graves, resumien el secret, o l’objecte, de la poesia. Aquestes paraules eren Triple Deessa Blanca, enllaçant la poesia cèltica medieval amb pràctiques religioses neolítiques, preindoeuropees. Graves, cercant aquí i allà, convençut que l’arribada de l’home a la lluna era un sacrilegi més, ressegueix en la tradició anglesa, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, romanalles d’aquest culte secret i silenciós, que unia les ribes neolítiques de Xipre amb la costa occidental britànica del segle XX. Els arbres, la lluna, l’apartament de l’home en la natura, són els trets que analitza, més enllà d’un complicat, apassionat i erudit assaig sobre la mitologia ‘europea’

Vivim en un món en què som lluny dels arbres, fet que podria significar que som lluny de nosaltres mateixos. Philip Larkin, un poeta poc sospitós de cantar l’Arcàdia perduda, imagina un enderroc ple de pneumàtics, rostolls i vells somiers. Al mig es dreça un minúscul roure solitari, mancat de força, gairebé sense fulles. Aquest roure es va assecant, ofegat entre les deixalles. Un dia es morirà sense saber que és l’últim. Anglaterra, llavors, també es morirà sense saber que s’ha trencat pel mig l’eix del món.”

‘Els contorns…’ a Ucronies

Dies enrera el Joan Calsapeu, d’Ucronies, es va interessar per llegir els meus llibres de poesia. Davant la dificultat de trobar Els contorns del xiprer, el primer dels dos, jo el vaig ajudar a localitzar-lo. I ahir em va obsequiar amb un post molt elogiós d’aquest llibre, que jo li agraeixo i que us convido a llegir des d’aquí.
A mi m’ha fet molta il·lusió perquè aquest llibre va patir molts entrebancs abans no es va editar. I encara després en pateix perquè ningú no s’ha responsabilitzat de distribuir-lo. El cas és que temps enrera en vaig recuperar dues caixes -us estalvio el com- que dormien arraconades en un garatge. Per tant de llibres n’hi ha i, a més, els amics de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès estan disposats a fer-lo arribar a qui els hi demani. En aquest enllaç podeu trobar com contactar-hi.
Els contorns del xiprer és com aquells nens malaltissos que tot ho arrepleguen, però que se’n van sortint perquè tenen unes ganes bojes de viure o, com en aquest cas, de ser llegits. I per sort hi ha lectors que, com el Joan, estan disposats a anar-los a trobar allà on calgui. Moltes gràcies, Joan!

…i encara més

[Fotografia de ©Albet i Noya]

I encara més. Ahir a la nit, en la primera emissió de la temporada del programa Icult.com, dirigit pel Lluís Montserrat a ComRàdio, el Jordi Llavina es va estrenar com a col·laborador del programa parlant de llibres. Va començar amb Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis i va acabar amb la novel·la, recentment descoberta, La ciutat cansada de Pere Calders. Entre un i l’altre va recomanar, també, els meus llibres de poesia i, per il·lustrar el que deia, va llegir un poema en prosa de De secreta vida. Es titula Setembre i diu:

“Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.”

Si teniu temps i voleu escoltar la part del programa en la qual el Jordi va parlar de llibres, també dels meus, ho podeu fer clicant aquí; ho trobareu entre els minuts 13 i 31.

Vida gastada, vida secreta

Al setmanari Presència, que es distribueix com a suplement de cap de setmana amb El Punt i tota una colla de diaris de l’àmbit lingüístic català, el Jordi Llavina hi publica aquesta setmana un article sobre Els contorns del xiprer (2007) i De secreta vida (2008), els meus dos llibres de poesia.
Jo encara no me’n sé avenir que algú amb l’autoritat del Jordi estigui tant interessat en els meus textos, però no amagaré pas que estic molt content que algú com ell s’hagi convertit en tan bon paladí de la meva poesia. Us convido, doncs, a llegir l’article; només cal que cliqueu la imatge per ampliar-la.

‘La catosfera literària’ a Mallorca

Demà al vespre es farà a Can Alcover de Palma una nova presentació de La catosfera literària. Els encarregats de fer-la són en Toni Ibàñez (inventor de la cosa i autor d’Entrellum) i en Biel Mesquida prologuista del llibre i ànima de Plagueta de Bord), però també hi seran el Llorenç Carreres d’eLiteratura, la Caterina Cortès de No em diguis que és un somni, la Maria Victòria Secall de El pèndol de petites oscil·lacions i el Benjamí Villoslada de Bitassa a lloure.
Jo no podré pas ser-hi, però m’agradaria per poder tornar a saludar el Toni i el Biel, per conèixer la Caterina i el Benjamí i, sobretot, per poder fer una abraçada no gens virtual al Llorenç i a la Victòria, bons amics del meu blog.

Del paisatge

Llegit a L’obra i la por:

“El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d’un mateix, d’altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme a finals del segle XIX.

Certament tot el paisatgisme, però en especial el d’aquell moment, explora una zona erògena entre la humanitat i el món, una ufana cromàtica amb què el món, en agafar-lo amb els ulls, se’ns dóna o fa que se’ns dóna. L’aproximació és tal que, molt sovint, el paisatge és l’ésser humà dels elements: el ser-nos humans, o gairebé, els elements.”

Perejaume dixit.

Oblidar-se de viure

[Fotografia de Núria Puig]

Travar el timó i estirar-se a coberta,
confondre la silueta dels fars,
allunyar-se dels perfils de la terra,
sentir la fiblada del vent a les cordes
i a les veles i al tall de les aigües,
deixar-se colgar sota l’abric de l’aire,
i amb la llum de l’estiu a la pell, encara,
submergir-se en la lleugeresa de l’espai
com qui s’adorm. Oblidar-se de viure.

[Ricard Garcia: De secreta vida, Edicions Tres i Quatre, Col. Poesia 3i4, núm. 132; València, 2008]