Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.
Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.
Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.
La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.
Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.

Edgardo Dobry i Ricard Garcia

Em va trucar, fa uns dies, el Matías Néspolo i em va proposar confrontar el pensament poètic de l’Edgardo Dobry i el meu. Jo no havia llegit la poesia de l’Edgardo, però vaig acceptar després que en Néspolo -que sí que ens havia llegit a tots dos- em digués que tot i que fem poesia ben diferent, ell hi veia punts de confluència prou interessants.

Escoltar la manera que tenen els altres d’enfrontar-se al fet poètic, i també mirar d’explicar com ho faig jo, em resulta molt estimulant, i és amb aquesta intenció que ens vam trobar dimecres a la cafeteria de La Central del Raval.

De la xerrada, que va ser llarga i per a mi força interessant, el Matías Néspolo n’ha fet un article que avui s’ha publicat a les pàgines del suplement Tendències de l’edició de Catalunya de El Mundo. Es titula Dos lenguas para una misma búsqueda poética i parla del que tots dos pensem que ha de ser la poesia, de com ens agrada treballar-la i també -és clar- dels nostres darrers llibres, Cosas de l’Edgardo Dobry i el meu De secreta vida.

Si us ve de gust, podeu llegir l’article clicant a sobre de la imatge següent:

[Nota: Ricard Garcia i Edgardi Dobry fotografiats per Antonio Moreno]

Al Club de Lectura

Jo, els Clubs de Lectura els conec des de fora. Mai no n’he estat membre, però pel que sé penso que estan fent una gran feina, des de les biblioteques, desmitificant el món de la literatura i ajudant a lectors i lectores de tota mena a acostar-se als llibres. Els qui hi estem més avesats a moure’ns entre llibres oblidem, sovint, que aquest és un món del qual a vegades se’n té una imatge elitista i que hi ha persones que no s’hi acosten perquè tenen la sensació que no estaran prou a l’alçada d’allò que els llibres diuen.

Tot i que no ha de ser d’aquesta manera, més d’una vegada sí que es veuen personatges als quals els hi agrada cultivar aquesta imatge estirada d’intel·lectual que camina per sobre del bé i del mal. I això, mal, és el que aquesta actitud fa a l’hora d’acostar nous lectors als llibres. Hauríem de ser, tots plegats, més humils i treballar per convèncer a tothom que cadascú té la seva lectura –no importa quina- i que posar un peu dins d’un llibre pot ser una experiència, si no sempre fascinant, com a mínim sorprenent.

Qui sí sembla haver-ho entès així són les bibliotecàries i els bibliotecaris, que s’han arremangat i han posat en marxa per tot arreu clubs de lectura per aplegar-hi les persones que volen gaudir sense complexos de la lectura i compartir l’experiència amb altres lectors i, quan pot ser, amb l’autor o autora del llibre llegit.

Doncs bé, jo estic molt il·lusionat perquè els membres d’un d’aquests clubs de lectura van decidir fa unes setmanes llegir el meu segon llibre de poemes, De secreta vida, i divendres torno a la Biblioteca de Sant Sadurní perquè m’han convidat a parlar-ne. Ja ho vaig fer en una altra ocasió a la Biblioteca de Martorell amb Els contorns del xiprer i és una de les experiències més interessants que n’he tret d’això d’escriure i publicar el que escrius. Sotmetre’t a les interpretacions i les preguntes d’una colla de lectors i lectores que han volgut conèixer el que fas és, si més no, molt higiènic, perquè t’obliga a mirar la teva obra amb uns ulls que no són els teus i no tenen, per tant, els vicis de lector que tu tens. Però és que a més, també és molt nutritiu, perquè de cada mirada que passa per damunt de les teves paraules n’aprens coses que tot sol no havies vist.

Aquest divendres, per tant, seré al Club de Lectura de Sant Sadurní a dos quarts de vuit del vespre a punt per entomar crítiques, valoracions, matisos i tot el que calgui, i també per respondre a totes les preguntes que convingui. I no només estic segur que m’ho passaré molt bé, sinó que també estic convençut que entre tots ens adonarem que la poesia no és dalt de cap altar i que amb només un petit esforç la podem abastar. Estic, de debò, molt content de poder-ho fer.

Si yo amaneciera otra vez

Remenava llibretes i he retrobat les anotacions que vaig fer quan vaig llegir el llibre que va publicar el 1997 Javier Marías amb el títol Si yo amaneciera otra vez. És un llibre molt ben editat que conté una dotzena de poemes de A Green Bough de William Faulkner, a més d’alguns textos del mateix Marías i de Manuel Rodríguez Rivero sobre l’autor nord-americà. Els poemes hi són en la versió original i també en la traducció castellana de Javier Marías. D’entre tots, a mi m’agrada molt el que diu:

IF THERE BE GRIEF, THEN LET IT BE BUT RAIN,
And this but silver grief for grieving’s sake,
If these green woods be dreaming here to wake
Within my heart, if I should rouse again.

But I shall sleep, for where is any death
While in these blue hills slumbrous overhead
I’m rooted like a tree? Though I be dead,
This earth that holds me fast will find me breadh.
…………………………………………………………………………

SI HAY DOLOR, QUE SEA SÓLO LLUVIA,
y ésta sólo dolor de plata por el dolor en sí,
si estos verdes bosques sueñan aquí para despertar
en mi corazón, si yo amaneciera otra vez.

Pero dormiré, pues ¿dónde hay muerte
mientras en estas azules y soñolientas colinas de lo alto
tenga yo como el árbol mi raíz? Aunque esté muerto,
esta tierra que se agarra a mí me encontrará el aliento.

I d’entre tots, el poema que he transcrit hi és especialment subratllat i anotat a la llibreta, i m’adono que onze anys més tard ho tornaria a fer de la mateixa manera. Potser és que, d’alguna forma, hi ha paraules, versos o frases amb les quals ens hem ensopegat algun dia llegint o al teatre o en una conversa i que s’incrusten en nosaltres i ja no ens en podrem desfer mai més perquè es converteixen en part substancial de nosaltres. Remenant i remenant més llibretes he pensat que potser sí, que una bona part de mi es pot explicar només amb els fragments de lectures que durant molt de temps he anat anotant. Per això, si algun dia em torno a despertar m’agradaria poder rellegir aquestes llibretes que he anat guixant a poc a poc i que m’expliquen qui he volgut ser.

L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

Martí Ribas presenta ‘De secreta vida’

Poesia en temps de crisi és el títol que el Martí Ribas va posar a la presentació que, ahir al vespre a la Biblioteca Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, va fer de De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. És un títol que a tots dos ens serveix i molt, perquè entre els acords que compartim -els desacords ens els estalviem tant com podem perquè ens fan més nosa que no pas servei- hi ha la certesa que la poesia ens salva molt sovint de les misèries, de les nostres i de les que no ho són. Durant els anys que fa que ens coneixem hem après, doncs, a receptar-nos poesia, ara pels moments de crisi, ara pels moments de felicitat.

I dit això, entendreu que la seva hagi estat una presentació molt personal, plena de les complicitats que durant més de vint anys s’han instal·lat entre ell i jo, entre aquestes vides nostres que s’acompanyen i es nodreixen l’una a l’altra d’una forma que a mi -no sé si ell hi estarà d’acord- em sembla exquisida.

 Quan jo encara tenia recança de dir-me poeta i ensenyar el que escrivia m’era difícil, ell era allà com un autèntic espàrring, encoratjant-me a seguir escrivint i convencent-me del valor de la meva poesia. Probablement el Martí ha estat qui més esborranys meus ha llegit i corregit, d’aquí doncs que a mi em fes il·lusió que ell ens parlés d’aquesta poesia de la qual també n’és una mica responsable. I això és el que va dir:

 Presentar avui i aquí, a la biblioteca de Sant Sadurní, el segon llibre de poemes del Ricard, aquest De secreta vida, és per a mi una gran sort, tot un honor, un privilegi immerescut i, a més a més, si m‘ho permeteu i m’ho permet ell, també, un gran consol de la vida… per molts motius tot plegat.

Una gran sort perquè, si bé és veritat que hi ha moltes persones, crítics, lectors i amics que ja n’han escrit i parlat i bé, molt bé, amb tota la seguretat, el coneixement, la propietat, la retòrica i l’afecte que es mereixen tant el llibre com el poeta,… i que en podríem parlar encara més, d’aquest llibre del Ricard, resulta que ell m’ha convidat a mi a fer-ho i jo prefereixo només, parlant de poesia, del consol i de la sort de la poesia, convidar-vos a vosaltres a llegir-lo, aquest llibre, i també l’altre, el seu primer, Els contorns del xiprer, amb tota l’atenció i interès que es mereix i que confio que hi posareu.

Tot un honor i un privilegi, és, deia, perquè sé que m’ho ha demanat a mi, doncs, com a amic i com a company seu que sóc de fa més de 20 anys (que de seguida és dit…). Perquè som, amics i companys i sobretot, som, per tot això, col·legues col·legues de veritat. I no us podeu figurar com m’agrada de dir-ho així: col·legues, amb tota la propietat etimològica, ben llatina i contemporània de la paraula. Perquè sí, amb el Ricard, m’hi sento ben col·legat i colligat, per totes les connotacions, sentits i significats del terme. Som col·legues generacionals i de filologies, des de la barra del bar (cafè amb més o menys llet de primera hora), fins a l’aula més fosca de la Universitat de Barcelona, que és la Central, de la plaça, de la Universitat,… I som col·legues des l’aula més lluminosa de l’Ínter, d’aquí, fins a la vinya tan immensa, prodigiosa i prou amenaçada que encara és aquest comarca nostra…

Per tot això, doncs, i per tantes proximitats i coincidències (d’aquí l’honor i el privilegi meus, que no pas cap mèrit), he pogut llegir molt bona part de la poesia del Ricard, des de l’origen, com qui diu des de l’esborrany mateix. I parlo tant de l’esborrany de Els contorns del xiprer, el primer llibre seu, que vam celebrar molt que fos finalment ben premiat i ben publicat (amb el Premi Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent del 2005),com l’esborrany del De secreta vida, aquest, també més ben premiat encara (amb el premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó) i editat en aquesta col·lecció de poesia de 3i4, que tants altres bons i representatius autors i títols aplega (i que ara no citaré, però creieu-me que és important).


I espero que ell, també, m’ho deixi dir, això dels esborranys, ja que bé sap que no vol dir que ho he entès tot o que hagi pogut desentranyar així tots els secrets i misteris de la seva poesia… El seu rigor i la seva ambició literaris, el perfeccionisme, la tenacitat, la tossuderia, en l’escriptura, que el caracteritzen i que l’hi coneixem molt bé, m’inspiren tant de respecte, d’admiració i d’afecte personals, que no puc més que entendre que en sóc testimoni i bon lector (d’aquí, i hi torno, l’honor, doncs, i el privilegi), i que encara llegint-lo vaig descobrint-li nous matisos i sentits.


El Ricard quan escriu ho fa amb tota la consciència i la sensibilitat de poeta que és (per més que li requi de sentir-s’ho i se’m posi vermell i tot), i per tant sabem que un text seu és Poema amb majúscula, quan ha estat pensat, escrit, reescrit, teixit molt escrupolosament, i és text, doncs, ben llest, llegit i rellegit, finalment. Aquesta no és ben bé, però, la Poesia amb majúscula de què parlava Salvat Papasseit o no és l’exemple més reeixit tampoc de la poesia de la paraula viva de Maragall. Això ja ens queda lluny, per més que siguin dos grans referents de la poesia catalana nostra. La poesia del Ricard no és gens espontània, perquè és feta de reflexió, de silencis solitaris i compartits, de molta lectura, de saviesa ben apresa mirant i escoltant, i d’un pòsit poètic riquíssim que li han anat deixant molts altres poetes, i estic ben segur que, entre ells, acabarà fent-hi també el seu gran paper.


M’agrada d’explicar, i li he demanat permís per repetir-ho, que quan vaig tenir a les mans el seu primer llibre de poesia, Els contorns del xiprer (després de tornar-lo a llegir, és clar), vaig descobrir que en col·locar-lo en un prestatge, alfabèticament i justament, a casa meva, havia d’anar entre Tomàs Garcés i Federico García Lorca.


Del primer, que m’imagino que a ell també li devia sorprendre el veïnatge tan a tocar, ara només en diré que crec que és un molt bon poeta català, rigorós i divers, que potser no ha acabat sent tan popular com es mereixia, al capdavall (i per motius que no vénen al cas), però que en canvi guarda uns valors i un interès literaris que algun dia segur que se li reconeixeran prou més. És un poeta excel·lent, doncs, que va escriure molt a partir del coneixement i l’observació de plantes, d’ocells i de paisatges, temes que, d’altra banda, diguem-ho de passada, al Ricard no li són gens aliens…


Del segon, de Lorca, justament el Ricard és qui us en parlaria molt i molt, perquè si és ben segur que no l’ha deixat de llegir mai i de tenir-lo ben present, des del primer cop que en va conèixer un sol vers o un primer poema seu (si és que se’n recorda, ja ens ho dirà)… podria ser, entre uns quants altres, és clar, doncs, un seu poeta de capçalera. Em consta que l’ha estudiat ben a fons, que en coneix tots els plecs i els replecs de l’obra poètica i dramàtica, com de la personalitat fascinant i enlluernadora, del seu paisatge i de la seva repercussió extraordinària en la poesia espanyola del segle XX,… L’admira, i segur que, tornant-hi i tornant-hi, a llegir-lo i rellegir-lo, l’haurà redescobert moltes vegades, com a poeta immens que és, Lorca, i que per tant no ens l’acabaríem mai. Per tot el que ha representat i també representa encara, més enllà de l’actualitat que l’home i la víctima té, encara, actualment… I el que potser és més important per als qui ensenyem alguna cosa de literatura, i doncs és un gran goig, el Ricard ha tingut la sort de poder-lo donar a conèixer, llegint-lo amb la seva pròpia veu i amb el do tan personal i seu de saber dir la poesia, com ben poca gent té (perquè el Ricard és, a més de bon poeta i lector, un rapsode excel·lent, com podreu comprovar després quan us llegeixi alguns dels seus poemes…). Ha tingut la sort de fer-lo llegir, de comentar-lo, d’explicar-lo, i d’encomanar-ne l’interès i l’entusiasme a molts alumnes, segur que sí. Lorca…, què us en diria jo ara, pobre de mi…?


Parlar de Lorca, ara, i sentint-me ell, seria una autèntica temeritat per part meva i fins i tot un despropòsit (perquè el que em proposo és de fer-vos delir amb la poesia del Ricard)… Si no fos, és clar, però, que Lorca és un exemple brillant de poeta extraordinari i enlluernador que ha donat la més recent història de la literatura castellana. I bé també podria, doncs, per parlar de bona poesia així a l’engròs, dir de passada els noms de tants d’altres grans i ben diversos poetes, més propers en el temps i l’espai, i la lectura dels quals hem compartit amb fervor al llarg dels anys: Martí i Pol, Joan Margarit, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Monserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal,… per dir alguns noms catalans, actualíssims, molt propers, encara, vius o morts… Com també catalans són, encara que poetes de llengua castellana, poderosos poetes nostres: Gil de Biedma, Vázquez Moltalbán, Carlos Barral, J. A. Goytisolo,… (Carme Riera els va antologar, aquests, com a ‘poetas partidarios de la felicidad’). Aquesta llista que fóra interminable i que no vol ser pas la llista dels poetes que han acabat sent més influents en l’obra del Ricard, em serveix per comprovar i afirmar que la poesia nostra contemporània, la d’aquí, al capdavall, després de tot, malgrat tot, amb tot, i tot el que vulgueu més, és un autèntic tresor i per nosaltres un dels grans, si no el més gran dels grans consols de la vida. I afegim-hi que, la poesia és la festa de les paraules…


Us ho deia al començament, doncs, que la poesia pot ser sempre un gran consol per totes les crisis que patim en general o més personals. Llegir poesia o escoltar-la, si ens la llegeixen, ens endreça les idees i ens fa creure que som capaços d’entendre millor la realitat. La poesia és, per tot això, un valor a l’alça i no gens material. Llegir poesia no demana tant de temps ni l’esforç de memòria que una altra mena de lectura requereix. No s’hi val tampoc a considerar frívolament que la poesia no ens agrada o no ens interessa, com qui parla de qualsevol producte banal de consum. En tot cas, podem creure que no hem trobat el millor moment per descobrir-la o que no hem trobat la poesia que ens convenia més quan la necessitàvem.


La poesia és aquell lloc segur on ens trobem sempre, el tòpic, el refugi, el recurs i el tresor més consolador de la gent lletraferida, encara que de vegades no podem llegir tant com voldrien, per altres obligacions que també tenim o, si ho voleu, per les exigències del guió biogràfic i professional que interpretem i vivim intensament. Així és com hem de recórrer sempre, doncs, a la literatura més condensada, contundent i rotunda, i anar alimentant el nostre disc dur poètic, que és la memòria de les paraules que hem heretat dels bons llibres i en els bons llibres. Llegint el Ricard, com llegint i rellegint qualsevol poeta, sapigueu que sempre us sentireu també una mica poetes.


M’agrada molt de tenir present sempre, quan faig cap a la poesia del Ricard, que el Xiprer és el seu arbre poètic, emblema sentimental al qual se sent lligat per molts motius, ja que per a ell és l’arbre més domèstic i alhora el més elegant, és l’arbre rei del seu jardí, i el té ben a la vista des de la taula de treball, a prop dels seus llibres i els seus papers. El Xiprer és l’arbre més dret i horitzontal, que puja enlaire, que té el seu lloc i es fa veure en el paisatge i no només als cementiris, de llarga tradició i de rica simbologia. A l’entrada d’una casa o en un camí que duu a un poble recorda l’hospitalitat dels qui hi viuen. Vull creure que la nostra amistat també és com un arbre diferent, especial, exòtic,… una mica tropical per la temperatura i la humitat literària, molt potent, ufanós i de fulla ben perenne, malgrat el rigor del calendari,…Un arbre que vam plantar fa molts anys, sense ni saber-ho, aquí a Sant Sadurní, que hem regat i que sense esporgar, anem adobant quan toca i de tota manera.


A De secreta vida també hi veureu això, perquè si bé és un llibre en el qual hi ha molta geografia i molt calendari, molts moments de calma i de reflexió, també és un llibre que, amb la seva diversitat de formes poètiques i de temes, guarda el misteri i diu ben fluixet a qui els vulgui sentir tots els secrets de la vida de les paraules que de debò compten i que al final ho diuen tot. Geografia, doncs, que és la suma dels paisatges sentimentals i reals del Ricard, i la seva vida especialment plena d’ocells, d’arbres i de plantes… I calendari, el pas de l’any, que és el temps cíclic i tota la mesura de vida que anem sumant inevitablement i afortunadament, també amb recança, nostàlgia, goig i sempre a darrera hora amb una mica d’esperança i consol.


Martí Ribas dixit. Moltes gràcies, Martí!

Presentació de ‘De secreta vida’

A les 8 del vespre del dimarts 18 de novembre, a la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia, presentarem el llibre de poesia De secreta vida que es va publicar a l’Editorial 3i4 després d’obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March (2007).
Aquesta vegada la presentació anirà a càrrec de Martí Ribas, un dels meus lectors més antics i amic que ja defensava la meva poesia quan jo encara no hi creia prou. Esteu convidats, si us ve de gust i podeu, a escoltar el que el Martí ens hagi de dir i a escoltar també alguns dels poemes del llibre.

Contra la falç del temps

Algunes tardes, quan sense donar raons el mal tot ho somou, t’acostes buscant remei a la poesia dels clàssics. La seva música t’agombola i la perfecció dels seus versos et fa sentir -mentre els llegeixes- segur com quan et refugies en silenci sota les voltes gòtiques de les catedrals. Avui, després d’acabar la feina, has tornat a llegir alguns dels sonets plens de sabiesa que va escriure William Shakespeare i que Salvador Oliva va traduir al català. De tots ells, aquest encara t’acompanya:
Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;

quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,

jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.

Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.

[William Shakespeare: Els sonets. Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva. Edició bilingüe. Ed. 62-Empúries, Barcelona, 2002]

Els dies són massa curts

Fa dies que no estàs per orgues. Fa dies, també, que escriure res se’t fa difícil -de fet no ho fas ni gens ni mica- i que llegir s’ha convertit en un esforç costós més enllà dels diaris. Amb urgència, la vida et reclama fora d’aquesta finestra virtual que fas servir, gairebé com una paradoxa, per exhibir-te i al mateix temps amagar-te del món. Ara et reclama allà on tot passa de debò, en aquests cossos fets d’una estranya barreja de goig i de dolor que estimes, al costat d’aquestes poques persones amb les quals vols compartir el tacte de les coses viscudes abans no s’esborrin sota la nebulosa del mal, abans no sigui massa tard. Et sembla que hi ha alguna cosa que se t’escapa, estàs cansat, molt cansat. Encara plou i els dies són massa curts.