Presentació de ‘De secreta vida’

A les 8 del vespre del dimarts 18 de novembre, a la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia, presentarem el llibre de poesia De secreta vida que es va publicar a l’Editorial 3i4 després d’obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March (2007).
Aquesta vegada la presentació anirà a càrrec de Martí Ribas, un dels meus lectors més antics i amic que ja defensava la meva poesia quan jo encara no hi creia prou. Esteu convidats, si us ve de gust i podeu, a escoltar el que el Martí ens hagi de dir i a escoltar també alguns dels poemes del llibre.

Contra la falç del temps

Algunes tardes, quan sense donar raons el mal tot ho somou, t’acostes buscant remei a la poesia dels clàssics. La seva música t’agombola i la perfecció dels seus versos et fa sentir -mentre els llegeixes- segur com quan et refugies en silenci sota les voltes gòtiques de les catedrals. Avui, després d’acabar la feina, has tornat a llegir alguns dels sonets plens de sabiesa que va escriure William Shakespeare i que Salvador Oliva va traduir al català. De tots ells, aquest encara t’acompanya:
Quan sento que el rellotge les hores va tocant
i veig el dia clar dins l’odiosa nit;
quan contemplo la flor que ja s’ha mig marcit
i els rínxols negres sobre els polsos blanquejant;

quan els arbres més alts veig despullats de fulles,
ells, que abans protegien contra el sol el ramat,
i a l’estiu el blat tendre dins les garbes lligat,
i després al damunt d’un taüt amb despulles,

jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor.

Contra la falç del temps res no et pot defensar,
tret dels fills, que s’hi encaren, quan et vingui a segar.

[William Shakespeare: Els sonets. Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva. Edició bilingüe. Ed. 62-Empúries, Barcelona, 2002]

Els dies són massa curts

Fa dies que no estàs per orgues. Fa dies, també, que escriure res se’t fa difícil -de fet no ho fas ni gens ni mica- i que llegir s’ha convertit en un esforç costós més enllà dels diaris. Amb urgència, la vida et reclama fora d’aquesta finestra virtual que fas servir, gairebé com una paradoxa, per exhibir-te i al mateix temps amagar-te del món. Ara et reclama allà on tot passa de debò, en aquests cossos fets d’una estranya barreja de goig i de dolor que estimes, al costat d’aquestes poques persones amb les quals vols compartir el tacte de les coses viscudes abans no s’esborrin sota la nebulosa del mal, abans no sigui massa tard. Et sembla que hi ha alguna cosa que se t’escapa, estàs cansat, molt cansat. Encara plou i els dies són massa curts.

…i el nostre preu és l’infinit

[Sílvia Amigó, Jordi Ribas i Santi Borrell durant la
presentació de la k’ ø8. Fotografia de el 3 de vuit]

…i el nostre preu és l’infinit. Aquest és el vers de David Jou que ha estat triat com a lema de la KINZENA·POETIKA 2008. I és que un any més, i ja en són vuit, la Sílvia Amigó, el Jordi Ribas i el Santi Borrell han presentat el programa de la Kinzena Poètika que cada octubre es fa a Vilafranca del Penedès.

El Santi Borrell i l’Anna Llach s’encarregaran d’encetar, el dilluns 13, els actes de la Kinzena d’enguany. Després d’ells hi ha una llarga llista de poetes que aniran passant per diversos racons de Vilafranca per deixar-hi l’empremta de la seva paraula. El programa (podeu consultar-lo des d’aquí i clicant sobre el cartell a la barra de la dreta) és molt engrescador, per això jo ja m’he fet la meva particular agenda i no em voldria perdre, si pot ser, ni el Santi Borrell ni l’Albert Roig. També em ve de gust anar a sentir el Pere Rovira, que hi serà amb el David Figueres, autor del blog Els dies i les dones que llegeixo sovint i que us recomano. Un altre poeta que em crida l’atenció és l’exuberant Jaume C. Pons, amb qui vam coincidir recitant dins el cicle Poesia ’08 de Sant Sadurní. I també la xerrada de Jordi Llovet, que parlarà de Charles Baudelaire, tot un luxe!

També vull deixar dit que la Kinzena ha recuperat la seva pàgina web i, a banda del programa d’aquest any, també s’hi pot trobar un munt d’informació interessant. Allà hi podreu trobar tota la programació des del primer any, el 2001, també els lemes de cada edició o els cartells, i fotografies i vídeos d’alguns dels actes que s’han fet. És important que aquesta informació quedi recollida, perquè d’aquesta manera queda constància de la gran feina que, sense escarafalls però amb valentia i serietat, han fet i fan els organitzadors de la Kinzena. Llegir ara tota la gent que ha passat per Vilafranca amb la seva poesia aquests darrers vuit anys, dóna la mida exacta de la importància de la KINZENA·POETIKA i de tot el que hem d’agrair a la Sílvia, al Jordi i al Santi. Bona k’ø8!

Entrevista a l’aMartorell

Fa tres o quatre setmanes, l’Assumpta Mera em va proposar entrevistar-me i jo hi vaig accedir encantat perquè m’oferia la possibilitat de parlar de la meva poesia. L’entrevista es va publicar abans d’ahir a l’aMartorell i encara que pot resultar una mica llarga, jo estic content pel fet que em deixessin explicar el que penso sense limitacions. Hi parlo de mi i de poesia -també de la meva, és clar-, dels mals del poc llegir, de llibres que m’han agradat, de premis literaris, etc. Si teniu temps i curiositat, es pot llegir sencera clicant aquí.

L’interior dels silencis

[Fotografia extreta de www.rutasdelsur.es]

Llegit a Rebel·lió de la sal:

Hem arribat a sentir fins i tot
el brandar sigil·lós de les palmeres,
l’hem pogut dir, descriure, explicar,
contar a quines hores quina llum
modulava els matisos de les palmes,

el seu recorregut des de l’inici
llampant entre les ones de les dunes,
opac entre les ombres de les pedres.
¿Què guarda l’interior dels silencis
que fins i tot arribem a sentir?

Teresa Pascual dixit.

Tota la resta és mentida

[Fotografia de Joan Fuxà]

“Tota la resta és mentida.” Amb aquest vers extret de De secreta vida sintetitza, el Josep Manel Vidal de Filant prim, la ressenya del llibre que, com un magnífic regal per a mi, fa avui al seu blog.

La seva mirada s’ha afegit, d’aquesta manera, a la d’altres lectors i lectores que han volgut explicar les seves sensacions quan han llegit el llibre. Cadascú ha aportat matisos nous que si d’una banda t’ajuden a conèixer millor els retombs de la teva escriptura, també et permeten conèixer millor cada lector, perquè cada un d’ells ha centrat la seva atenció en elements diferents del llibre, i sospito que no és pas casual que hagi estat d’aquesta manera.

Del que diu el Josep Manel, a mi m’ha agradat com ha anat de dret a un dels nuclis del llibre que parla de les veritats i les mentides entre les quals transcorre la nostra vida i, també, com ell crida l’atenció sobre el fet que aquest llibre no és pas -encara que en algun moment ho pugui semblar- el reflex d’una experiència decebedora ni pessimista, ans al contrari parla de gaudir dels plaers i d’una riquesa veritable.

Si us ve de gust, podeu llegir la ressenya des d’aquí i gaudireu també de l’escriptura amarada de vida del Josep Manel, a qui dono de debò les gràcies.

Lectors de luxe

Pensava, quan vaig tenir ocasió de publicar Els contorns del xiprer i De secreta vida, que el millor seria allò de poder tenir els poemes a les mans en forma de llibre. Després, però, he descobert que el més agradable són les relacions que s’estableixen amb tothom qui ha llegit els llibres, des de lectors que et coneixen des de fa molts anys i als quals ara et presentes d’una manera nova, fins a lectors a qui no coneixes personalment però que fan una lectura molt acurada del que has escrit. En tot cas, escoltar el que uns i altres han vist als teus versos sempre és sorprenent i en tot allò que et diuen, tant si és un senzill comentari com si es tracta d’una crítica ben fonamentada, hi pots veure un reflex de tu que potser se t’escapava. El millor, doncs, ha estat conèixer o descobrir una colla de lectores i lectors de luxe que són els qui al capdavall donen vida als poemes amb les seves lectures.

Entre aquests lectors de luxe hi compto en Joan Calsapeu, a qui encara no conec personalment, que després d’haver parlat de Els contorns del xiprer a Ucronies , ha fet ara una ressenya de De secreta vida que em va emocionar perquè hi vaig descobrir que ell havia llegit exactament allò que jo havia volgut dir. És per això que us convido a llegir-la. I encara que no sé si estareu d’acord amb mi, jo tinc la sensació que puc dir que aquesta vegada s’ha acomplert la màgia de la literatura, i n’estic content.

L’eix del món

Sé que si mai hem de marxar de la casa on vivim, una de les coses que em sabrà més greu serà allunyar-me dels arbres que he plantat en el que havia estat l’hort dels avis. Poques vegades em sento tan bé, tan feliç puc dir, com quan planto un arbre. Obrir la terra, airejar-la, adobar-la i deixar-la reposar, i després colgar el pa de les arrels i calçar bé la soca de l’arbre, regar-lo… Amb els arbres he après a estimar els llocs i a fer unes arrels que havien estat molt fràgils. Probablement és per això que m’agrada tan mirar-los en silenci, els que jo he plantat i tots els altres.

Alguns amics que saben aquesta dèria meva, m’envien a vegades fotografies d’arbres singulars. I això és el que va fer el Martí, després que aclaríssim que un tell és el que nosaltres en diem un til·ler, amb la fotografia que il·lustra aquest post. El que ell no sabia és que l’arribada de la foto d’aquest til·ler coincidia amb la lectura que jo estava fent de ‘L’eix del món’, un capítol que em va emocionar de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello. Parla dels arbres i el reprodueixo tot seguit:

“[…] Un arbre és quelcom ben complicat. Allò que un de ciutat anomena arbre, un del camp ho anomena roure, castanyer, vern, om, freixe, moixera de guilla, pomera, presseguer, i centenars de noms més. Així mateix, un arbre consta de la capçada (que es divideix en branques, fulla i cimadal) i el tronc. El tronc és més complicat: es divideix en corfa (o escorça), albeca, fusta i cor. I d’aquesta manera hi ha diferents menes de troncs segons el gruix: hi ha rolls i torades, i moltes altres consideracions de fuster que vaig aprendre quan era un nen i que ara he oblidat. El que sí que tinc clar és que un arbre és un dels éssers vivents on resulta més fàcil de veure què és la bellesa: una suma equilibrada d’imperfeccions. La bellesa, no ho oblidem davant el bombardeig impietós i analfabet dels dissenyadors contemporanis, és una cosa que, simplement, s’esdevé. La lliçó que podem aprendre, després de segles d’història, és que no hi ha cap cànon, per moltes pàgines que escriguem sobre això, i que, quan ens avenim a dir ‘això és bell’, allò que és contrari es dreça colpint-nos amb una bellesa imprevista.

Walt Whitman, en un dels seus poemes, parla d’aquell roure de Louisiana, solitari en les planures. Fort, retallat contra el cel, francament bell, el poeta admira aquella soledat, aquell esforç secular per mantenir-se dempeus amb les seves arrels pregones. Whitman -‘cuyo nombre ritma el universo’, d’acord amb el vers de Jorge Luis Borges- veié en aquest roure el símbol de la democràcia americana, del nou home lliure, del propi jo. El poema, amb tot, acaba amb una declaració commovedora. Afirma que aquell roure (oak) és un company, un camarada, però al cap i a la fi superior a ell: el poeta mai no podrà estar sol enmig de les prades sense esperar per res ni per ningú.

Els roures habiten el meu record. Roures fantasmes, tallats per la destral, troncs secs estesos a terra. Com aquests plàtans que no fa gaire admirava José Luis García Martín i que aviat seran el somni d’una ombra, un munt de branques i encenalls damunt el sòl. A Paniceiros, a tocar de la capella, hi va haver fins poc abans de la guerra un roure immens. Per a voltar-lo, calien quinze homes donant-se les mans. Quan el van serrar, no va caure; el tronc tenia una base tan grossa, que va romandre dempeus uns quants anys fins que es va assecar.

Els antics creien que en els arbres habitava un déu o l’esperit d’un avantpassat.. En un poema gal·lès del segle VI, atribuït a Ameirin, els arbres (el roure, el salze, l’arç blanc, el faig, el bedoll) acuden a la batalla per ajudar l’heroi. Cada un d’ells representa una lletra (els caràcters de l’escriptura cèltica rebien noms d’arbre), i entre tots formaven unes paraules que, segons Robert Graves, resumien el secret, o l’objecte, de la poesia. Aquestes paraules eren Triple Deessa Blanca, enllaçant la poesia cèltica medieval amb pràctiques religioses neolítiques, preindoeuropees. Graves, cercant aquí i allà, convençut que l’arribada de l’home a la lluna era un sacrilegi més, ressegueix en la tradició anglesa, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, romanalles d’aquest culte secret i silenciós, que unia les ribes neolítiques de Xipre amb la costa occidental britànica del segle XX. Els arbres, la lluna, l’apartament de l’home en la natura, són els trets que analitza, més enllà d’un complicat, apassionat i erudit assaig sobre la mitologia ‘europea’

Vivim en un món en què som lluny dels arbres, fet que podria significar que som lluny de nosaltres mateixos. Philip Larkin, un poeta poc sospitós de cantar l’Arcàdia perduda, imagina un enderroc ple de pneumàtics, rostolls i vells somiers. Al mig es dreça un minúscul roure solitari, mancat de força, gairebé sense fulles. Aquest roure es va assecant, ofegat entre les deixalles. Un dia es morirà sense saber que és l’últim. Anglaterra, llavors, també es morirà sense saber que s’ha trencat pel mig l’eix del món.”

‘Els contorns…’ a Ucronies

Dies enrera el Joan Calsapeu, d’Ucronies, es va interessar per llegir els meus llibres de poesia. Davant la dificultat de trobar Els contorns del xiprer, el primer dels dos, jo el vaig ajudar a localitzar-lo. I ahir em va obsequiar amb un post molt elogiós d’aquest llibre, que jo li agraeixo i que us convido a llegir des d’aquí.
A mi m’ha fet molta il·lusió perquè aquest llibre va patir molts entrebancs abans no es va editar. I encara després en pateix perquè ningú no s’ha responsabilitzat de distribuir-lo. El cas és que temps enrera en vaig recuperar dues caixes -us estalvio el com- que dormien arraconades en un garatge. Per tant de llibres n’hi ha i, a més, els amics de la Llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès estan disposats a fer-lo arribar a qui els hi demani. En aquest enllaç podeu trobar com contactar-hi.
Els contorns del xiprer és com aquells nens malaltissos que tot ho arrepleguen, però que se’n van sortint perquè tenen unes ganes bojes de viure o, com en aquest cas, de ser llegits. I per sort hi ha lectors que, com el Joan, estan disposats a anar-los a trobar allà on calgui. Moltes gràcies, Joan!