Els tomàquets de l’hort

Les tardes d’estiu baixàvem a l’hort a regar. D’horts, el teu avi n’ha tingut uns quants, però jo en recordo sobretot dos, un d’urbà i un altre molt més rústec, potser una mica feréstec. El primer era un dels horts de Cal Sanjust, al mig del poble, i es caracteritzava perquè estava organitzat en terrasses. Des de les finestres de casa, es podia veure a vol d’ocell la perfecta alineació dels solcs i els cavallons, la mesura mil•limètrica amb què s’havien anant plantant les successives mates d’albergínies, de pebroteres, de mongeteres o de tomaqueres i com aquestes s’enfilaven per les estructures de canya. Més enllà, s’hi veien en perfecta formació les cebes o els enciams. I sempre en un extrem, les meloneres o les carbasseres que creixien entapissant el terra i desafiant l’ordre de les hortalisses. Des de llavors sempre he pensat que els hortolans tenen una vocació innata d’ordenar l’univers. Aquesta vocació d’enginyeria és feia encara més evident a l’hora de regar. Llavors és quan es veia clar que tot havia estat prèviament pensat i després dibuixat amb cordills sobre la terra per aconseguir que feinejar-hi fos més fàcil i que l’aigua arribés amb el mateix profit a cada racó d’aquell món en el qual l’avi exercia de deus ex machina. Quan semblava que el nivell de l’aigua podia negar les plantes, apareixia ell armat amb l’aixada, i des de l’eix d’aquells polígons solcats de canals com una petita Venècia, agafava una palada de terra i amb un sol cop sec i precís canviava el curs de les aigües.
L’altre hort era a tocar de la riera que baixa pel torrent de Cal Sanjust i després corre entre Can Prats i Cal Font per anar a parar a l’Anoia una mica més avall. Hi ha un lloc on la riera es troba amb una gran llosa de pedra pel mig de la qual hi corre el fil d’aigua que, quan arriba al final, salta al buit. Protegit del vent i de les mirades, l’hort era a la part de baix d’aquest salt. A mi em semblava un lloc ple d’aventures, gairebé salvatge, on els límits eren la desena de metres de la paret vertical per on saltava l’aigua i, a l’altra banda, un munt de vegetació plena dels sorolls misteriosos que hi feien les bestioles que s’hi amagaven.

Algú, fent un forat a la pedra i posant a sota un rudimentari canaló, se les havia empescat per recollir part de l’aigua abans no s’estimbés. Aquesta aigua anava a parar a una bassa i serviria després per regar, però també servia perquè hi visquessin les granotes, els capgrossos i unes serps d’aigua que s’amagaven entre el verdet del fons i que encara ara em fan angúnia. En aquest hort tot era més irregular que a l’altre, fins i tot arribar-hi era més difícil, però anar-hi era una autèntica excursió i mentre no m’acostés a la timba, podia córrer lliurement, construir rescloses i canals al sorral que hi havia al llit de la riera o amagar-me entre la bardissa com un d’aquells indis de les pel•lícules dels dissabtes a la tarda.

Aquests dos horts ja no existeixen. Ara l’avi en té un altre a sota de Can Pasqual, al marge de l’Anoia, però això tu ja ho saps perquè hi has anat molt més que no pas jo. Allà s’ha retrobat amb la terra i l’aigua i hi ha retrobat, també, aquell coneixement antic que sempre li ha permès convertir en virtut la necessitat de cultivar amb les seves pròpies mans els aliments que després ens menjaríem. Mentre has estat un nen, també tu hi has passat forces estones jugant a l’hort mentre l’avi feinejava, o ajudant-lo a regar i a collir el que fos que toqués collir.

De tot allò, a mi em va quedar impresa a la mucosa nasal l’olor una mica aspra de les tomaqueres. Llavors em molestava una mica quan se’m posava al nas. Ara, en canvi, em trasllada de manera gairebé inconscient als capvespres llargs i agradables d’aquells estius. Deu ser per tot plegat que rentar un tomàquet de l’hort de l’avi, obrir-lo i posar-hi sal i un bon raig d’oli mentre comença a córrer una mica d’aire i la calor ja no ofega, s’assembli tant a la il•lusió de compartir la saviesa primitiva d’aquests homes que treballen pacients la terra, a la promesa de mossegar un tros de paradís molt i molt antic.

Algunos libros buenos



La Vanguardia d’avui publica, a les pàgines d’opinió, un article del Jordi Llavina titulat Algunos libros buenos. L’article conté una colla de recomanacions de lectura entre les quals hi ha, també, la invitació a llegir De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. La d’aquest matí ha estat, ja us ho podeu pensar, una sorpresa agradable. Gràcies Jordi!

[Per poder llegir l’article, només cal que cliqueu la imatge de dalt.]

Maria-Mercè Marçal

Escolto, mentre escric això, la veu de la Cinta Massip recitant versos de la Maria-Mercè Marçal i la guitarra del Toti Soler que els encoixina. Avui, que fa deu anys que la Marçal va morir, he tornat a recuperar, com tantes i tantes tardes, els seus poemes, la seva poesia tan perdurable, tan plena, tan viva. La llegeixo o l’escolto i em sento millor. La poesia de la Maria-Mercè Marçal té la virtut que només tenen algunes pintures i algunes músiques, també alguns paisatges, té la virtut d’impregnar cada racó de tu sense que te n’adonis i fer que et sentis feliç mentre observes i escoltes. Si més no, és el que a mi em passa cada vegada que m’endinso en aquests poemes de tan sàvia senzillesa. Com aquest:
M’endinso amb l’heura pel forat del pany.
Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?
No hi ha senyals als arbres dels tocom.
El desig ha esfullat el cel sense resposta.

Al nou convit, un envelat de pluja!
Escampats sobre l’herba, pels ravals d’aquest vi,
la sal del joc i el pebre de l’amor,
i el teu cos i el meu cos recapte de la festa.

Qui ens ha parat la taula amb tovalles de grana?
Quin trenta de febrer de quin sol? Quin planeta?
Quina mar mig s’albira des del castell de cartes?

La foscor dóna cobri a l’averany més fosc.
Camí d’enlloc, de tornada d’enlloc
t’estimo, exiliada al perquè dels poetes.

[Maria-Mercè Marçal: El meu amor sense casa. Edit. Proa, Col. Els Llibres de l’Óssa Menor, 250. Barcelona, 2003]

La literatura catalana després de Frankfurt

La literatura catalana després de Frankfurt

Edicions i Propostes Culturals Andana,

Vilafranca del Penedès, 2008, ISBN: 978-84-96995-04-8

El passat mes de febrer es van fer a Vilafranca del Penedès les I Jornades El Lector de l’Odissea entorn a La literatura catalana després de Frankfurt. De les tres taules que es van fer, només vaig poder assistir a la dels escriptors. Ara, però, ja es poden llegir totes les intervencions perquè ahir a la tarda es va presentar, en forma de llibre, tot el que els dies 8 i 9 de febrer es va dir a l’auditori del Vinseum.



El llibre conté les intervencions de les tres taules. La dels escriptors estava integrada per Jordi Coca, Albert Mas-Griera, Biel Mesquida, Josep Piera i Isabel-Clara Simó. La segona, dedicada als crítics literaris, va comptar amb Josep Bargalló, Jordi Galves, Joan Josep Isern, Ponç Puigdevall i Ricard Ruiz Garzón. A la tercera taula, la dels editors, llibreters i lectors hi van participar Imma Bellafont, Isidor Còsul, Ernest Folch, Joan Carles Girbés, Elvira Mestres i Lluís Pagès.



Tot i que no he llegit encara tot el llibre, només les intervencions de la taula d’escriptors, la impressió que de moment tinc és que aquest llibre conté un molt bon exercici de reflexió no només sobre l’estat de la literatura a Catalunya, sinó també sobre la mala salut de ferro de la llengua i la cultura catalanes.



Pel que fa a la presentació d’ahir a la tarda, també vull destacar la intervenció del director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, amb una colla d’interessants reflexions sobre el paper de la literatura tant en l’individu com en la societat. Izquierdo va parlar dels canvis de valors i de referents en la nostra societat, del paper dels editors, dels problemes que ens genera la manca d’orgull de ser catalans i del paper de la literatura en tot plegat. No puc transcriure tot el que va dir, però sí deixar una de les seves afirmacions: “…la literatura no necessàriament ens fa millors -també ens pot fer millors males persones- però sí que dóna gruix a la nostra vida, ens fa viure amb més densitat…” Ahir, escoltar-lo, em va permetre engruixir la meva visió de la literatura, per això penso que és una llàstima que el seu discurs no formi part també d’aquest llibre.

¿lo cuálo?

Ben bé, si per alguna cosa m’ha servit haver de patir les demostracions de testosterona rància i d’eufòria patriotera d’aquests darrers dies, ha estat per confirmar que jo no hi tinc res a veure amb aquest món de rojigualdas, toros i pollastres que ha envaït els carrers presumint de mala educació. L’acudit d’avui d’en Forges ho expressa molt i molt bé. No sé si n’hi ha per plorar, però és ben trist.

Joan Margarit, Premi Nacional de Literatura

[Fotografia de Joan Fuxà]

Més d’una vegada i de dues he sentit com la poesia de Joan Margarit se’m clavava a l’estómac i ja no me’n podia desprendre. També em va passar amb aquesta Casa de Misericòrdia per la qual ara se li ha concedit el Premi Nacional de Literatura. Transcric, com una humil celebració, un dels poemes del llibre. Podria haver estat qualsevol, però he triat el poema ‘Sequera d’hivern’ perquè d’alguna manera conté alguns dels elements -la duresa, la tristesa, la por- que marquen aquest llibre impressionant:

Sense gebre, damunt la terra dura,
amb les gelades negres els ocells se’n van.

Sota el cel blau, lluent i sense llàgrimes,

l’aire al matí és un cristall d’augment.

D’un color morat fosc a l’horitzó,

les muntanyes s’acosten com la culpa.

Tanda d’agraïments

Durant els quinze dies que no he actualitzat el blog, n’han passat un munt de coses que no he tingut temps d’explicar i que ara ja són aigua passada. Però perquè no em torni a passar el mateix, aprofito aquest post per donar les gràcies a tota una colla de gent que aquests darrers dies s’han recorda’t de mi:
En primer lloc a les bibliotecàries de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, que es van fer ressò de la presentació que hi vam fer de Ningú ha escombrat les fulles.
Després al Josep Manel Vidal, que ara que ja torna a filar prim, explica que ha dedicat una part del seu temps a llegir-me i això –amb les presses que ens empaiten- és d’agrair.
També al Jordi Llavina, que m’ha fet sortir una vegada més al dietari que publica cada divendres a El 3 de vuit.
A la Violant de Bru, a qui no coneixia i ha tingut l’amabilitat de recomanar un dels meus darrers apunts.
Al Daniel Garcia Peris, que em va convidar a participar en una de les taules de la Penedesfera que s’ha fet aquest darrer cap de setmana a Gelida.
Al Joan Pinyol, a qui vaig conèixer dissabte a Gelida i abans que jo tingués temps de res ja m’havia enllaçat al seu blog.
I, finalment, a la Laura Dalmau, lectora de luxe i també poeta que aquest matí m’ha fet un bon regal en forma de post parlant del meu llibre De secreta vida.
A tots plegats, moltes gràcies!

Ningú ha escombrat les fulles

Avui fa una setmana que vam presentar Ningú ha escombrat les fulles, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho, ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari d’un setembrista la voluntat de travessar la primera capa d’allò que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors guardades.”

Això també hi és a Ningú ha escombrat les fulles, que comença, de forma curiosa, amb un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la nevera…” Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes, es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra vida”. I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del temps” –com es diu a ‘La veïna’- les sensacions que hem experimentat.

La unitat del llibre fa que per a mi aquest no sigui simplement un llibre de contes, si més no perquè no es tracta d’una colla de narracions disperses i he tingut –en més d’un moment- la sensació que llegia una narració única sobre allò que perviu sota la realitat més immediata. Per a mi la realitat de la qual parlen aquests contes és com una pasta de mil fulls en la qual tots i cada un són al mateix temps el conjunt; i el Jordi amb la seva escriptura mossega, alhora, tots i cada un d’aquest mil fulls, totes i cada una de les capes de la realitat. Suposo que aquesta imatge de la pasta fullada té a veure amb què a mida que avançava en la lectura del llibre, hi anava descobrint diverses capes de lectura que s’anaven superposant les unes a les altres per donar més cos als contes.

En una primera capa s’hi mouen els personatges més convencionals, amb una vida força previsible i que no ens costa de reconèixer perquè molt probablement som nosaltres mateixos, els lectors que hem gosat obrir les pàgines d’aquest llibre.

Hi ha després una segona capa menys previsible i que ens fa veure la realitat des d’angles que sovint se’ns escapen, és la dels personatges-nens. Aquests viuen la vida –i això és ben clar a ‘La boca de la balena’- des d’una dimensió força diferent de la dels adults.

També hi ha una altra espècie de personatges, els animals, que recorren aquests contes. Hi trobem gossos, gats,… però també éssers més inquietants com mosques o vespes –ja m’havien cridat l’atenció les abelles del poema ‘Piscina’ a Diari d’un setembrista– i, sobretot, formigues. Com les que a ‘La carn de ren’ es mengen unes restes de carn com si s’encarreguessin de restituir l’ordre natural que els humans no hem pogut resoldre, i que a ‘Ull de tigre’ –potser el més enigmàtic dels divuit contes- s’enfilen pel cos de la Bet com si el volguessin colonitzar. Sembla que hi hagi, doncs, una voluntat de redescobrir les coses petites del món, de reconèixer o de retrobar aquell món que tan bé coneixíem de petits i del qual ens en havíem oblidat en fer-nos grans; no deu ser casual que sigui una nena qui cull les formigues a ‘Ull de tigre’ i les porta al llit de la Bet.

Una altra capa de lectura té a veure amb les plantes que poblen el nostre entorn i que, com passa a ‘El segell’ amb els esbarzers, “ensalvatgien els jardins” recuperant aquells espais d’on van ser expulsades per uns homes massa pagats de la seva vàlua. Tot plegat, d’alguna manera, entronca amb la citació extreta de Ensayo sobre las mariposas, de Ramón Gómez de la Serna, que encapçala el llibre i que diu: “las mariposas quizás deletrean la vida como no llegaremos a deletrearla nosotros. El hombre no es más que un animal orgulloso[…] Nos miran con compasión al pasar, porque nos creen más efímeros que ellas mismas, porque somos menos felices durante toda la vida que ellas en el poco rato que viven.”

I així, consecutivament, es van trobant tots els elements que configuren la vida d’una munió de personatges ben reals –perquè els d’aquest llibre sí són personatges de debò-, tant que tenen necessitats fisiològiques –i les fan, com aquell nen que s’estrena sense bolquers-, són personatges que suen, que viuen el sexe sense heroïcitats, que mengen… I mengen molt, en tots els contes hi són presents els aliments com si hi hagués una mena d’obsessió per nodrir els personatges, per donar-los menjar. Però més d’una vegada aquestes menges que apareixen als contes ens serveixen, també, per entendre el moment que està vivint el personatge. No és ben bé el mateix quan es fa referència a ‘la pela de llimona i el trosset de canyella –aquell branquilló deliciós-, que escurava abans de dinar, mentre la seva mare cremava el sucre d’una gran plata de crema’ que quan, en canvi, el dinar del diumenge és caracteritzat per una barra de pa de gasolinera. I encara les capes de lectura que ens ofereix aquest llibre continuen més i més, endinsant el lector en les olors, els sons i les textures que perceben els personatges i que l’autor vol que coneguem perfectament. Jo penso que aquest interès pels detalls –que sovint se li ha criticat al Jordi Llavina- no és debades. És aquest detallisme en les formes, els colors, els gustos o les textures, el que acosta la prosa del Jordi a la veritat i ens permet reconèixer el món en què ens movem.

I, pel meu gust, el que encara és més important és que la seva capacitat de descriure els detalls del nostre entorn fa que, llegint aquests contes, tinguem a vegades la sensació d’observar un temps detingut, un moment en què el temps s’ha aturat. Potser el que més m’agrada d’aquests contes és tot allò que els acosta a l’àmbit de la poesia, sobretot quan veus com el narrador ha estat capaç de copsar fragments de temps, o el que al capdavall és el mateix, fragments de vida.

Això darrer és molt més important que no pas l’argument de les històries que s’expliquen, per això mentre llegia el llibre del Jordi em venia a la memòria La corriente del golfo de la Soledad Puértolas, on sota una superfície d’aigües encalmades, hi flueixen corrents d’una força tremenda. Doncs bé, els personatges d’aquests contes són així, amb vides més o menys anodines en aparença, però sota la pell dels quals tot és en ebullició. I això no ens ho indica l’autor, sinó que és a través de l’observació d’allò que envolta els personatges que els coneixem i sabem els seus neguits i les seves angoixes. És d’agrair que l’autor no ens vulgui explicar com se senten els diferents personatges i que siguin les coses del seu entorn les que ens en donin la pista, com quan a ‘Natura morta’ llegim: ‘És diumenge: la barra de pa és de gasolinera. Confirma aquesta impressió el contingut d’una bossa de plàstic de més capacitat que la de la barra: a dins hi ha un tub de crema d’afaitar per a pells sensibles, un paquet de cinc maquinetes d’un sol ús, una ampolla d’aigua d’un litre i mig, una llauna d’olives farcides, un parell de begudes isotòniques, el diari La Vanguardia i uns vals de descompte per al túnel de rentatge, cada un dels quals amb l’estampat porpra d’un tampó. El pes del diari ha decantat la bossa, que s’obre sense gens d’elegància i deixa al descobert els altres components de la bossa.’

El cas és que, més que no pas el flux d’una novel·la on hi passen moltes coses, hi ha en aquests contes vocació de temps quiet, perquè és a través d’aquests moments de quietud i de contemplació del que hem viscut, que sabem com és la vida, que en prenem consciència, que ens podem aturar a agafar aire abans de capbussar-nos una altra vegada en aquest fluir que s’aturarà, només, amb la mort. I aquesta, la mort, també hi és subjacent en el llibre del Jordi; penso ara en ‘El viatge de noces’, en què una vella que és duta a l’hospital en ambulància es troba immersa en una situació ben absurda o, si més no, ridícula, o també penso en ‘Els orfes del món’ quan un pare ha d’explicar als seus fills la mort del Bambú, un gatet orfe que havien recollit del carrer.

Ningú ha escombrat les fulles parla de la vida oculta, i ens ho diu amb tota claredat un dels nens que corren pel llibre. Concretament n’hi ha un a ‘La boca de la balena’ que diu que no vol créixer ‘perquè sap que la dels adults és la zona fosca del viure’. Hi ha, en aquests contes, una investigació rigorosa d’aquesta zona fosca que ha portat el Jordi Llavina a fer una obra que ens parla de les coses que ens inquieten, de personatges que com la dona de ‘El segell’ es perden –potser voluntàriament-, de la confluència en un mateix instant de la vida i de la mort, com passa a ‘La marca’, un dels contes que sintetitza les realitats que aquest llibre conté.

Però no us penséssiu pas que aquest sigui un llibre trist, aquest és un llibre ple de veritats i, fins i tot, esperançat al final, quan la destil·lació de les sensacions arriba, també, al món mineral –potser el més perdurable de tots-. A ‘Mig dia i una nit a Limeuil’ hi trobem un personatge que amb delicadesa diposita quatre pedres que ha collit de bon matí a tocar de la pell –l’àmbit on realment passen aquestes històries- de l’estimada, que encara dorm. A partir d’aquell moment, tot torna una altra vegada a començar.

Aquest llibre del Jordi Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, m’ha agradat i molt, i no només perquè hi hagi reconegut sovint vivències, ni tampoc només perquè m’hagi proporcionat moments d’autèntic plaer com a lector. També perquè és un llibre que s’estalvia allò tan lleig de donar instruccions al lector i dur-lo de la maneta i, en canvi, amb una gran intel·ligència sap parlar-nos sense afectació de les veritats. A hores d’ara ja l’he recomanat a una bona colla d’amics lectors, però hi torno i, de debò, us el recomano!

JRJ com una evidència absoluta

Potser era encara massa jove i per això la de Juan Ramón Jiménez no em resultava una poesia fàcil. Però va arribar el moment que algun ressort va saltar dins meu i, de cop i volta, els seus versos se’m van aparèixer clars i diàfans com una evidència absoluta. Avui 29 de maig, quan fa 50 anys que va morir a Puerto Rico, puc recordar encara les hores que vaig passar a la biblioteca de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, cabussant-me com un nedador solitari en el mar de Juan Ramón. Si d’una banda m’era difícil d’explicar el goig d’aquells moments de descoberta i d’iniciació, en canvi sí que vaig saber de seguida que a partir de llavors Juan Ramón Jiménezes convertiria per a mi en un poeta essencial.

És per tot plegat que em ve de gust compartir amb vosaltres un dels poemes de Diario de un poeta reciéncasado que més m’agraden. El poeta el va escriure l’1 de febrer de 1916 i el va titular Soledad. Aquí el teniu:

En ti estás todo, mar, y sin embargo,
¡qué sin ti estás, qué solo,
qué lejos, siempre, de ti mismo!

Abierto en mil heridas, cada instante,
cual mi frente,
tus olas van, como mis pensamientos,
y vienen, van y vienen,
besándose, apartándose,
en un eterno conocerse,
mar, y desconocerse.
Eres tú, y no lo sabes,
tu corazón te late, y no lo siente…
¡Qué plenitud de soledad, mar solo!

[Juan Ramón Jiménez: Segunda Antolojía poética (1898-1918); Ed. Espasa-Calpe, Seleciones Austral, 6. Madrid, 1983]

Nous amics a la catosfera

[Fotografia d’Enric Gil]

Potser perquè ja ho han fet, i molt bé, un munt dels companys i companyes, no n’he parlat de la presentació de fa una setmana de La catosfera literària 08. Però el que sí que vull, abans no passin més dies i més enllà dels fets concrets, és expressar com m’hi vaig sentir de bé. Va ser molt agradable per a mi –tot i que mai abans no ens havíem vist en persona- ésser reconegut a la primera ullada tant pel Jesús M. Tibau com pel Toni Ibáñez, que anava i venia atenent tothom i vigilant que tot anés a l’hora.

Després dels parlaments i de la lectura d’alguns fragments del que es pot trobar al llibre, va arribar el moment de trobar-nos els uns als altres i reconèixer els cossos que contenen aquelles ànimes que se’ns han anat fent tan familiars a través dels blogs que seguim. I mentre mirava aquí i allà a veure si reconeixia algú, pensava que m’hauria agradat trobar-me –encara que sabia que no hi podien ser- amb el Josep, amb la Victòria, amb el Josep Manel, amb el Llorenç… És per això que vull que sàpiguen que, si més no, a través del meu record hi eren a Vallromanes.

Si que vaig trobar-me -bé, en realitat va ser ella qui em va trobar a mi- amb la Laura Dalmau, mestressa del blog És hora d’hissar els somnis… pel qual ja fa temps que hi passo gairebé cada dia buscant poesia, la d’altres però sobretot la seva, i a qui li he d’agrair aquest post que va dedicar a Els contorns del xiprer abans d’ahir.

I l’altre encontre del qual també n’estic molt content es va produir mentre jo m’acomiadava del Toni Ibáñez i se li va acostar algú, dient-li: “-Perdoneu que us interrompi, saps si hi és el Ricard Garcia?” I el Toni, tot divertit per la situació, li respongué: “-Aquí el tens!” Doncs bé, aquell desconegut no era altre que en Josep Maria Pinto “Duquena”, ànima d’un blog, Combray-Balbec, que ja fa uns quants mesos que és aturat, però al qual hi torno tot sovint per rellegir uns textos que em semblen dels més ben escrits de la xarxa.

Des de dissabte, cada vegada que passo els ulls per les paraules de la Laura i del Josep Maria, les sensacions que rebo tenen més cos, s’han tornat més càlides, més vives potser… Ara espero que arribi el moment que també amb el Josep, la Victòria, el Josep Manel i el Llorenç puguem fer-nos un parell de petons i una encaixada de mans. No sé pas d’on ho deuen haver tret això que als internautes no ens agrada relacionar-nos amb la gent. Jo, en canvi, tinc la sensació d’haver fet nous amics.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

Per cert, ja teniu el llibre? Perquè ara que ja l’he llegit, m’estalvio la falsa modèstia i dic sense embuts que penso que fóra una llàstima que us el perdéssiu, perquè tot ell té una qualitat molt notable. Que llegiu de gust!