…i encara més

[Fotografia de ©Albet i Noya]

I encara més. Ahir a la nit, en la primera emissió de la temporada del programa Icult.com, dirigit pel Lluís Montserrat a ComRàdio, el Jordi Llavina es va estrenar com a col·laborador del programa parlant de llibres. Va començar amb Crònica d’una ciutat de Pandelis Prevelakis i va acabar amb la novel·la, recentment descoberta, La ciutat cansada de Pere Calders. Entre un i l’altre va recomanar, també, els meus llibres de poesia i, per il·lustrar el que deia, va llegir un poema en prosa de De secreta vida. Es titula Setembre i diu:

“Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.”

Si teniu temps i voleu escoltar la part del programa en la qual el Jordi va parlar de llibres, també dels meus, ho podeu fer clicant aquí; ho trobareu entre els minuts 13 i 31.

Vida gastada, vida secreta

Al setmanari Presència, que es distribueix com a suplement de cap de setmana amb El Punt i tota una colla de diaris de l’àmbit lingüístic català, el Jordi Llavina hi publica aquesta setmana un article sobre Els contorns del xiprer (2007) i De secreta vida (2008), els meus dos llibres de poesia.
Jo encara no me’n sé avenir que algú amb l’autoritat del Jordi estigui tant interessat en els meus textos, però no amagaré pas que estic molt content que algú com ell s’hagi convertit en tan bon paladí de la meva poesia. Us convido, doncs, a llegir l’article; només cal que cliqueu la imatge per ampliar-la.

‘La catosfera literària’ a Mallorca

Demà al vespre es farà a Can Alcover de Palma una nova presentació de La catosfera literària. Els encarregats de fer-la són en Toni Ibàñez (inventor de la cosa i autor d’Entrellum) i en Biel Mesquida prologuista del llibre i ànima de Plagueta de Bord), però també hi seran el Llorenç Carreres d’eLiteratura, la Caterina Cortès de No em diguis que és un somni, la Maria Victòria Secall de El pèndol de petites oscil·lacions i el Benjamí Villoslada de Bitassa a lloure.
Jo no podré pas ser-hi, però m’agradaria per poder tornar a saludar el Toni i el Biel, per conèixer la Caterina i el Benjamí i, sobretot, per poder fer una abraçada no gens virtual al Llorenç i a la Victòria, bons amics del meu blog.

Del paisatge

Llegit a L’obra i la por:

“El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d’un mateix, d’altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme a finals del segle XIX.

Certament tot el paisatgisme, però en especial el d’aquell moment, explora una zona erògena entre la humanitat i el món, una ufana cromàtica amb què el món, en agafar-lo amb els ulls, se’ns dóna o fa que se’ns dóna. L’aproximació és tal que, molt sovint, el paisatge és l’ésser humà dels elements: el ser-nos humans, o gairebé, els elements.”

Perejaume dixit.

Oblidar-se de viure

[Fotografia de Núria Puig]

Travar el timó i estirar-se a coberta,
confondre la silueta dels fars,
allunyar-se dels perfils de la terra,
sentir la fiblada del vent a les cordes
i a les veles i al tall de les aigües,
deixar-se colgar sota l’abric de l’aire,
i amb la llum de l’estiu a la pell, encara,
submergir-se en la lleugeresa de l’espai
com qui s’adorm. Oblidar-se de viure.

[Ricard Garcia: De secreta vida, Edicions Tres i Quatre, Col. Poesia 3i4, núm. 132; València, 2008]

Més dies al camp



Has viscut al camp tota la primera meitat de la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès, però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost. Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de La Beguda. I al setembre –els cursos començaven llavors molt tard- encara aprofitaves per tornar al camp, ara a collir raïm, pomes i ametlles.



Collir cireres i raïms eren les feines que a tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i avançar amb la senalla plena i el fang enganxat a les botes es convertia en una maniobra prou pesada.



Tot i les molèsties, collir raïms era una feina que t’agradava. Normalment comparties rengle amb el teu pare –feina tenies a seguir el seu ritme- i aquelles estones et van servir per entendre qui era i per entendre que era allà, en contacte amb la terra, on ell era feliç. Com ell, tu també t’hi senties a gust entre les fileres de ceps perfectament alineades, amb la barreja de les olors del most i de la terra a les mans, amb el color dels pàmpols que ja es començaven a torrar. I a mitja tarda, només amb un gest perquè no el sentissin els altres i amb un mig somriure, el teu pare assenyalava un cep que només ell i l’avi de Can Prats sabien que era allà. Ells dos s’havien encarregat de plantar, ocults entre xarel·los o macabeus, alguns ceps de raïm moscatell que a aquella hora es convertiria en el vostre berenar. Després del sol, aquell moscatell es desfeia deliciós a la boca.



Però tot i la calor, tot i aquell borrissol de la pell de préssec, tot i haver de matinar –us hi posàveu a les sis del matí-, el que més t’agradava era collir préssecs. Amb una motoreta que tenies –una Guzzi- et plantaves a peu de tractor per anar cap al camp on collíeu. Aquell era, encara ho sents així, un dels moments màgics del dia. Encara feia una mica de fresca de la nit i el sol començava a sortir per sobre de les muntanyes de Gelida, el món es despertava i tu ja eres a punt per no deixar passar cap detall. Enfilat als presseguers –com que eres àgil i pesaves poc et tocava collir les branques més altes- tot eren sensacions. L’aire de la nit que s’enretirava i la primera escalfor del sol, les piuladisses dels ocells emmarcades de silenci, les corredisses d’una perdiu i els seus pollets en totes direccions per amagar-se de vosaltres.



Una de les coses que sempre feies, també t’ho va ensenyar el teu pare, era triar un parell de préssecs per l’hora d’esmorzar. Buscaves sempre a la part més alta de l’arbre entre les peces que encarades a migdia havien tingut més hores d’insolació, eren les més dolces. A banda dels préssecs que et servirien de postres a l’hora d’esmorzar, també n’agafaves un per menjar-te’l en aquell mateix moment. Collit amb les teves mans quan tenia el punt just de maduració i encara conservava la frescor de la matinada, era el primer aliment del dia. Encara que és difícil d’explicar el què senties quan el mossegaves i el paladejaves deixant que la seva carn i el suc t’omplissin tota la boca, aquesta és una de les vivències durant les quals has sentit la felicitat.



A les nou esmorzàveu i en un moment devoraves un parell de llesques de pa amb tomàquet amb dos talls de cansalada i els préssecs que havies guardat, i després d’una mica de xerrera amb la colla, tornem-hi. Al punt de les dotze fèieu una altra parada, més curta aquesta, al voltant del càntir per agafar forces i enfilar l’últim tram del jornal. A les dues, quan plegàveu, t’adonaves de les moltes estones que havies passat sense parlar amb ningú en mig d’aquells presseguers i com, en mig d’aquell silenci que tant t’agradava, el territori t’havia anat inoculant determinades qualitats de la llum i de l’aire, determinades olors i sons que configuren el paisatge d’uns homes que han escoltat la terra i que tu també voldries ser.

Dies al camp

Quan al seu comentari al post anterior a aquest, el Jordi em va suggerir el poema Dies al camp, vaig córrer a rellegir-lo. I com sempre que llegeixo la poesia de Joan Vinyoli, una altra vegada em va sorprendre la força de les imatges amb què construí la seva poesia. Són imatges que es caracteritzen sempre per la seva netedat, perfectament diàfanes i envoltades de noblesa. Per entendre que vull dir, només cal llegir -i mirar, també- aquest poema i sentir l’antiga força de la mà de l’home que ha brandat l’aixada. Diu:
Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.

Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.

Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.

Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.

[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]

Els tomàquets de l’hort

Les tardes d’estiu baixàvem a l’hort a regar. D’horts, el teu avi n’ha tingut uns quants, però jo en recordo sobretot dos, un d’urbà i un altre molt més rústec, potser una mica feréstec. El primer era un dels horts de Cal Sanjust, al mig del poble, i es caracteritzava perquè estava organitzat en terrasses. Des de les finestres de casa, es podia veure a vol d’ocell la perfecta alineació dels solcs i els cavallons, la mesura mil•limètrica amb què s’havien anant plantant les successives mates d’albergínies, de pebroteres, de mongeteres o de tomaqueres i com aquestes s’enfilaven per les estructures de canya. Més enllà, s’hi veien en perfecta formació les cebes o els enciams. I sempre en un extrem, les meloneres o les carbasseres que creixien entapissant el terra i desafiant l’ordre de les hortalisses. Des de llavors sempre he pensat que els hortolans tenen una vocació innata d’ordenar l’univers. Aquesta vocació d’enginyeria és feia encara més evident a l’hora de regar. Llavors és quan es veia clar que tot havia estat prèviament pensat i després dibuixat amb cordills sobre la terra per aconseguir que feinejar-hi fos més fàcil i que l’aigua arribés amb el mateix profit a cada racó d’aquell món en el qual l’avi exercia de deus ex machina. Quan semblava que el nivell de l’aigua podia negar les plantes, apareixia ell armat amb l’aixada, i des de l’eix d’aquells polígons solcats de canals com una petita Venècia, agafava una palada de terra i amb un sol cop sec i precís canviava el curs de les aigües.
L’altre hort era a tocar de la riera que baixa pel torrent de Cal Sanjust i després corre entre Can Prats i Cal Font per anar a parar a l’Anoia una mica més avall. Hi ha un lloc on la riera es troba amb una gran llosa de pedra pel mig de la qual hi corre el fil d’aigua que, quan arriba al final, salta al buit. Protegit del vent i de les mirades, l’hort era a la part de baix d’aquest salt. A mi em semblava un lloc ple d’aventures, gairebé salvatge, on els límits eren la desena de metres de la paret vertical per on saltava l’aigua i, a l’altra banda, un munt de vegetació plena dels sorolls misteriosos que hi feien les bestioles que s’hi amagaven.

Algú, fent un forat a la pedra i posant a sota un rudimentari canaló, se les havia empescat per recollir part de l’aigua abans no s’estimbés. Aquesta aigua anava a parar a una bassa i serviria després per regar, però també servia perquè hi visquessin les granotes, els capgrossos i unes serps d’aigua que s’amagaven entre el verdet del fons i que encara ara em fan angúnia. En aquest hort tot era més irregular que a l’altre, fins i tot arribar-hi era més difícil, però anar-hi era una autèntica excursió i mentre no m’acostés a la timba, podia córrer lliurement, construir rescloses i canals al sorral que hi havia al llit de la riera o amagar-me entre la bardissa com un d’aquells indis de les pel•lícules dels dissabtes a la tarda.

Aquests dos horts ja no existeixen. Ara l’avi en té un altre a sota de Can Pasqual, al marge de l’Anoia, però això tu ja ho saps perquè hi has anat molt més que no pas jo. Allà s’ha retrobat amb la terra i l’aigua i hi ha retrobat, també, aquell coneixement antic que sempre li ha permès convertir en virtut la necessitat de cultivar amb les seves pròpies mans els aliments que després ens menjaríem. Mentre has estat un nen, també tu hi has passat forces estones jugant a l’hort mentre l’avi feinejava, o ajudant-lo a regar i a collir el que fos que toqués collir.

De tot allò, a mi em va quedar impresa a la mucosa nasal l’olor una mica aspra de les tomaqueres. Llavors em molestava una mica quan se’m posava al nas. Ara, en canvi, em trasllada de manera gairebé inconscient als capvespres llargs i agradables d’aquells estius. Deu ser per tot plegat que rentar un tomàquet de l’hort de l’avi, obrir-lo i posar-hi sal i un bon raig d’oli mentre comença a córrer una mica d’aire i la calor ja no ofega, s’assembli tant a la il•lusió de compartir la saviesa primitiva d’aquests homes que treballen pacients la terra, a la promesa de mossegar un tros de paradís molt i molt antic.

Algunos libros buenos



La Vanguardia d’avui publica, a les pàgines d’opinió, un article del Jordi Llavina titulat Algunos libros buenos. L’article conté una colla de recomanacions de lectura entre les quals hi ha, també, la invitació a llegir De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. La d’aquest matí ha estat, ja us ho podeu pensar, una sorpresa agradable. Gràcies Jordi!

[Per poder llegir l’article, només cal que cliqueu la imatge de dalt.]

Maria-Mercè Marçal

Escolto, mentre escric això, la veu de la Cinta Massip recitant versos de la Maria-Mercè Marçal i la guitarra del Toti Soler que els encoixina. Avui, que fa deu anys que la Marçal va morir, he tornat a recuperar, com tantes i tantes tardes, els seus poemes, la seva poesia tan perdurable, tan plena, tan viva. La llegeixo o l’escolto i em sento millor. La poesia de la Maria-Mercè Marçal té la virtut que només tenen algunes pintures i algunes músiques, també alguns paisatges, té la virtut d’impregnar cada racó de tu sense que te n’adonis i fer que et sentis feliç mentre observes i escoltes. Si més no, és el que a mi em passa cada vegada que m’endinso en aquests poemes de tan sàvia senzillesa. Com aquest:
M’endinso amb l’heura pel forat del pany.
Quin vent m’ha dut a la porta del bosc?
No hi ha senyals als arbres dels tocom.
El desig ha esfullat el cel sense resposta.

Al nou convit, un envelat de pluja!
Escampats sobre l’herba, pels ravals d’aquest vi,
la sal del joc i el pebre de l’amor,
i el teu cos i el meu cos recapte de la festa.

Qui ens ha parat la taula amb tovalles de grana?
Quin trenta de febrer de quin sol? Quin planeta?
Quina mar mig s’albira des del castell de cartes?

La foscor dóna cobri a l’averany més fosc.
Camí d’enlloc, de tornada d’enlloc
t’estimo, exiliada al perquè dels poetes.

[Maria-Mercè Marçal: El meu amor sense casa. Edit. Proa, Col. Els Llibres de l’Óssa Menor, 250. Barcelona, 2003]