Nous amics a la catosfera

[Fotografia d’Enric Gil]

Potser perquè ja ho han fet, i molt bé, un munt dels companys i companyes, no n’he parlat de la presentació de fa una setmana de La catosfera literària 08. Però el que sí que vull, abans no passin més dies i més enllà dels fets concrets, és expressar com m’hi vaig sentir de bé. Va ser molt agradable per a mi –tot i que mai abans no ens havíem vist en persona- ésser reconegut a la primera ullada tant pel Jesús M. Tibau com pel Toni Ibáñez, que anava i venia atenent tothom i vigilant que tot anés a l’hora.

Després dels parlaments i de la lectura d’alguns fragments del que es pot trobar al llibre, va arribar el moment de trobar-nos els uns als altres i reconèixer els cossos que contenen aquelles ànimes que se’ns han anat fent tan familiars a través dels blogs que seguim. I mentre mirava aquí i allà a veure si reconeixia algú, pensava que m’hauria agradat trobar-me –encara que sabia que no hi podien ser- amb el Josep, amb la Victòria, amb el Josep Manel, amb el Llorenç… És per això que vull que sàpiguen que, si més no, a través del meu record hi eren a Vallromanes.

Si que vaig trobar-me -bé, en realitat va ser ella qui em va trobar a mi- amb la Laura Dalmau, mestressa del blog És hora d’hissar els somnis… pel qual ja fa temps que hi passo gairebé cada dia buscant poesia, la d’altres però sobretot la seva, i a qui li he d’agrair aquest post que va dedicar a Els contorns del xiprer abans d’ahir.

I l’altre encontre del qual també n’estic molt content es va produir mentre jo m’acomiadava del Toni Ibáñez i se li va acostar algú, dient-li: “-Perdoneu que us interrompi, saps si hi és el Ricard Garcia?” I el Toni, tot divertit per la situació, li respongué: “-Aquí el tens!” Doncs bé, aquell desconegut no era altre que en Josep Maria Pinto “Duquena”, ànima d’un blog, Combray-Balbec, que ja fa uns quants mesos que és aturat, però al qual hi torno tot sovint per rellegir uns textos que em semblen dels més ben escrits de la xarxa.

Des de dissabte, cada vegada que passo els ulls per les paraules de la Laura i del Josep Maria, les sensacions que rebo tenen més cos, s’han tornat més càlides, més vives potser… Ara espero que arribi el moment que també amb el Josep, la Victòria, el Josep Manel i el Llorenç puguem fer-nos un parell de petons i una encaixada de mans. No sé pas d’on ho deuen haver tret això que als internautes no ens agrada relacionar-nos amb la gent. Jo, en canvi, tinc la sensació d’haver fet nous amics.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

Per cert, ja teniu el llibre? Perquè ara que ja l’he llegit, m’estalvio la falsa modèstia i dic sense embuts que penso que fóra una llàstima que us el perdéssiu, perquè tot ell té una qualitat molt notable. Que llegiu de gust!

Dies de llibres

Tot i que tots els dies –i ja no recordo des de quan- ho són de llibres, aquests darrers ho han estat especialment. Si a finals d’abril es va presentar el meu segon llibre de poesia, De secreta vida, dissabte passat es va fer la presentació a Vallromanes del llibre col·lectiu La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, en el qual també hi he participat amb una de les entrades d’aquest blog.

D’una altra banda, ahir vaig rebre el darrer llibre de Josep Porcar, Els estius. L’havia llegit a la xarxa, però ara el rellegiré encara amb més atenció i amb el temps pausat que vol la bona poesia. Us recomano que no us el perdeu i que llegiu el que no fa gaire en deia Sam Abrams.

I encara una altra petita meravella que em va arribar fa un parell de setmanes a les mans: Un mes i altres poemes de Berta Piñán. El llibre, que ha estat editat a la col·lecció Poesia Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes, és en versió bilingüe asturià-català. És un bon exercici –si com jo no coneixeu l’asturià- llegir-lo primer en versió catalana per passar després a l’asturià i gaudir així amb molta facilitat de la llengua materna de l’autora. En Jaume Subirana, que és qui l’ha traduït al català, deia fa uns dies al seu blog, Flux, que si no el tingués tan a prop us el recomanaria sense prejudicis. Doncs jo, que ni el tinc tan a prop ni hi ha cap raó per tenir-ne de prejudicis, us el recomano convençut que la poesia que conté és poesia majúscula, d’una densitat i una senzillesa, alhora, que m’emocionen. Us en deixo una petita mostra:

Qué extraña, absurda materia la poesía:
desvela con esmeru les tenebres del alma
y nun acierta a falar del color exactu
que’l mar deixa esta tarde nos teus güeyos.

[Berta Piñán: Un mes i altres poemes; Edit. Denes, Col. Edic. de la Guerra, 67. València, 2007]

La Catosfera literària 08.

Els seus pares, padrins i una llarga tirallonga de tietes i tiets –fins a un centenar, també aquest que escriu- en podem estar ben cofois de la publicació de La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, i per això ho celebrarem, aquest dissabte 17, a Vallromanes.

Durant les Jornades de la Catosfera de Granollers, es va llançar la idea de tirar endavant una antologia de blogs literaris en català, i després de tota una colla de mesos que fa que se’n parla, ara ja té cos i la podem tocar, tenir a les mans, fullejar i llegir més enllà de les pantalles. Ha estat, doncs, un procés curiós aquest de passar del món virtual al món físic mentre se sent a parlar del futur del llibre tal i com fins ara l’hem conegut.

Una vegada més cal insistir, potser, que en aquest cas no és l’hàbit el que fa al monjo i que allò que fa que un text sigui o no literari no hi té res a veure amb el suport, sinó amb la voluntat del seu autor o autora de dir amb una intencionalitat més o menys estètica. Si algú aconsegueix amb les seves paraules crear un petit lligam emocional amb algú altre, ben poc importa el medi per on aquestes hagin viatjat. El cas és obrir vials i crear xarxes -de paper, virtuals o amb la veu- per on flueixin les emocions, perquè sense aquesta electricitat que ens recorre el cos quan percebem l’emoció d’algú altre no ens sentiríem prou vius per resistir tanta estupidesa com som capaços de crear els éssers humans.

Visca, doncs, la paraula en totes les seves formes i visca també aquest nou llibre fill dels blogs i d’internet que, amb el títol La Catosfera literària 08, s’ha cuit als fogons de l’Editorial Cossetània.

Només em falta donar alguna raó per comprar-lo, oi? Doncs a banda de la petita o gran vanitat d’escriptor que vol ser llegit, els textos del llibre han estat escollits per la seva qualitat. Hi ha, també, un magnífic pròleg de Biel Mesquida sobre aquesta nova manera d’escriure que ha comportat internet, escriptors de la mà oberta –en diu. També podria dir que no n’hi cap altra d’antologia d’aquesta mena, que és el primer cop que es fa i que seria una llàstima que us quedéssiu sense. I, encara, una altra bona raó: els beneficis de les vendes es destinaran a ajudar La Bressola de la Catalunya Nord. Apa, bona lectura!

La vida secreta de RG


Deia, en l’apunt d’abans d’ahir, que el Jordi Llavina ha dedicat un bon espai del seu dietari setmanal al diari El 3 de vuit a parlar de la meva poesia. Per aquells que, més enllà del Penedès, no hi teniu accés, en transcric dos fragments. L’entrega d’aquesta setmana es titula La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules. Ell –ja ho veureu- està entusiasmat amb el meu llibre, i jo –ja us ho podeu imaginar- agraït del seu entusiasme. Això és el que hi diu:

“[…] De secreta vida. Això que vull explicar, s’ha d’explicar a poc a poc. Fa molts anys que conec l’hortonenc Ricard Garcia, però mai hem tingut una amistat gaire forta. Ens coneixíem, certament, perquè en aquesta comarca es coneix tothom. Sabíem l’un de l’altre, esclar. Però no hem tingut una relació diguem-ne continuada, ni un contacte sovintejat.

Per mi va ser una gran alegria saber que el Ricard havia publicat un llibre de poemes, el seu primer llibre: Els contorns del xiprer. Ja en vaig parlar en un dels lliuraments inicials d’aquest dietari. Vam presentar el llibre a l’Odissea. Tot i que era la seva opera prima, saltava a la vista que allà dins, enredat entre arrels i branques del xiprer, hi havia molta fusta –o molta pasta- de poeta. Un bon poeta: que vol dir un observador sagaç de la realitat, que sap traduir en paraules emocions i imatges.

La publicació del seu segon llibre, De secreta vida, ha coincidit gairebé amb la del primer. Però a banda que aquest segon encara és més bo, perquè és un gran llibre, la diferència essencial està en l’editorial: el “xiprer” va sortir en una edició marca no t’hi fixis, subvencionada (i tot seguit enterrada) per l’Ajuntament de Sallent. Aquest segon apareix a Tres i Quatre, que és, per entendre’ns una editorial normal, seriosa, que distribueix d’una manera professional els seus productes (hi podríem apuntar algunes objeccions, però ara no cal: vegeu, per això, el bloc de Joan Carles Girbés, “Tirant al cap”). Aquesta minúcia paraliterària, doncs, té una enorme importància: De secreta vida, tot i ser el segon llibre de Garcia, per a molts lectors serà el primer. L’altre desapareixerà del mapa, fins que el poeta no l’inclogui en un volum d’obra completa. Avui ens centrarem en De secreta vida, que és un llibre que té una primera virtut aparent: acompanya molt. Probablement perquè l’autor hi ha començat donant una certa estructura de dietari, seguint l’ordre cronològic del mesos i les estacions (parlo, ara, de la primera part).

[…] La mà d’un home. Un dels poemes que he repetit més vegades, sempre que en tinc ocasió, és un de Vinyoli que es titula “Dies al camp” i que acaba rememorant, a partir del pretext d’unes eines del camp que ja ningú utilitza –unes eines rovellades, inútils- , l’”antiga força de la mà de l’home”.

A mesura que anava llegint el llibre, magnífic, del Ricard Garcia, anava pensant: m’agrada tant perquè és una obra que, com he dit més amunt, acompanya. Perquè revela la força de la mà de l’home. D’un home en particular –que poden ser tots els homes-. Aquest, però, és un home serè, que posa paraules a les coses.

Pensava tot això, i arribo a aquest vers: “El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home”. És a dir, el més bell que tenim són les mans: les nostres mans a través de les quals veiem, sentim, les mans de tots els homes que ens han precedit.

Aquestes mans del poeta ens acompanyen a través d’una lectura enriquidora. “Lontano, lontano / come un cieco / m’hanno portato per mano”, que diria Ungaretti (“Lluny, lluny, com un cec m’han dut de la mà”).

L’aviador. Dissabte passat, al Babelia, vaig llegir una història commovedora. La va viure un poeta portuguès, Ivo Machado, a mitjans dels vuitanta.

Resulta que en aquella època Machado treballava com a controlador de vols a les Açores. I un dia li va tocar una feina molt dura: parlar amb el pilot que s’encarregava de dur un bombarder de la Segona Gran Guerra (una peça de col·leccionista) d’Europa a Amèrica del Nord. El pilot n’havia perdut el control i , al cap de poc, acabaria estavellant-se en l’oceà.

El poeta va ser l’últim que va parlar, doncs, amb el pilot de l’avioneta sinistrada (quina paraula més sinistra, aquesta: sinistrada!).

El cas és que l’home ho va fer. I que les últimes paraules que va rebre l’oïda esglaiada del pilot van ser paraules de poemes. En anglès. La poesia va acompanyar l’últim viatge del pilot. Els versos de Ricard Garcia m’acompanyen en el viatge d’aquests últims dies –que espero que no sigui un viatge final-: “la cuereta i la cotxa fumada i el tallarol treballen de valent mentre se sent cantar, encara, una mallerenga” (des que vaig treballar en l’edició crítica de la poesia de Sagarra que no veia impresos aquests bells noms de belles criatures de l’aire). El poema que dic acaba amb un vers esclatant: “Covem l’esperança”. Alta poesia. Jo covo, ja, l’esperança que el tercer llibre del Ricard no es faci esperar gaire. Si més no, que no es faci esperar tant com el primer i el segon.”

El més bell en un home…

[Cliqueu la imatge per llegir la crítica.]

Aquest matí, abans de res, he corregut cap al quiosc. Sabia que a El mundo hi sortia la primera crítica dedicada a De secreta vida que, amb el títol El més bell en un home són les mans d’un home, signa Jordi Llavina. Una mica més tard també he pogut llegir El dietari de Jordi Llavina que es publica setmanalment a El 3 de vuit. Aquesta setmana l’ha titulat La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules i hi ha inclòs diferents passatges dedicats a la meva poesia que transcriuré en un altre post.

Si heu pogut llegir una cosa o l’altra o totes dues, prou que us podeu imaginar que l’entusiasme del Jordi i la seva defensa de la meva poesia m’han fet anar espitós, de content, tot el matí. Ara, però, estic escrivint això amb la pluja tranquil·la al finestral del jardí i immers en les notes de les Variacions Goldberg, interpretades per Glenn Gould, que omplen l’habitació on treballo. Quin goig de dia!

Presentació de ‘Escrits des de la presó’

[Presó Model de Barcelona, 1939. Imatge
obtinguda a través de www.Totselsnoms.org]

L’incansable David Figueres de Els dies i les dones, i l’actriu i ballarina Eva Roig llegiran, demà passat a les set de la tarda a l’Ateneu barcelonès, una selecció de textos del llibre Escrits des de la presó.

L’any 1997, per encàrrec del PEN Internacional, es va publicar als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. Tots els escrits tenien el denominador en comú d’haver estat fets per escriptors que havien patit la presó.

Ara el PEN Català, conjuntament amb l’editorial Aresta, ha fet una tria d’aquells esfereïdors escrits i hi ha afegit textos d’escriptors catalans que havien deixat testimoni de com se’ls havia privat de la llibertat més absoluta. El resultat d’això és el llibre Escrits des de la presó, que a més d’aquesta presentació de dimecres, es presentarà també a Torroella de Montgrí i a Girona. Podeu trobar més informació en aquest enllaç.

Poesia als Parcs en vídeo.

http://www.youtube.com/get_player
[Ricard Garcia llegeix Duna, Olèrdola, 14 d’octubre de 2007]

Aquest que us presento, és un dels 28 vídeos meus que van sortir del recital que, amb el Santi Borrell, vam fer al Parc d’Olèrdola. Quan l’octubre passat hi vam recitar, l’Ester Xargay es va encarregar de gravar en vídeo gairebé tot el recital. Després vam saber que això mateix es feia a tots i cada un dels recitals del cicle Poesia als Parcs 2007 de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Doncs bé, ara la web de la Xarxa de Parcs Naturals ha incorporat a la secció de vídeos un apartat dedicat a la ruta Poesia als Parcs. Allà s’hi poden veure i escoltar 305 vídeos de 42 poetes que l’any passat van participar en aquesta ruta que es va fer pels Parcs que gestiona de la Diputació de Barcelona així com en dos indrets d’Itàlia, l’Alguer i Sant’Oreste.

Entre els autors de les poesies hi ha els propis rapsodes però també grans clàssics catalans que han parlat dels nostres espais naturals, com ara Jacint Verdaguer o Pere Quart i temes i cançons populars. Així mateix, s’hi poden veure i escoltar obres de poetes de l’Alguer així com d’italians i ucraïnesos.

Un cercador intern permet localitzar els poemes per rapsodes i per autors. La fitxa de cada vídeo inclou el títol i data del recital, el nom del rapsode, el títol i l’autor del poema, el lloc del recital, l’autor del vídeo i una petita bibliografia del poeta-rapsode. Si us ve de gust, ja ho sabeu.

Cucurella, Garcia, Llavina i Pons a les Caves

[Jordi Llavina i Ricard Garcia. Fotografia de Martí Garcia]

Tot i el pont, aquest vespre farem una lectura poètica a Sant Sadurní d’Anoia dins del cicle Poesia ’08 impulsat pel Santi Borrell. Els encarregats de presentar els nostres poemes serem la Meritxell Cucurella-Jorba, el Jordi Llavina, el Jaume C. Pons i jo, Ricard Garcia.

Si cliqueu el titular Els penedesencs Jordi Llavina i Ricard Garcia, aquest divendres al cicle Poesia a les Caves, podreu llegir la notícia amb la qual l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, que col·labora en el cicle juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, se’n fa ressò.

El recital, que començarà a dos quarts d’onze de la nit, es farà a les caves Solà Raventós. al carrer de la Indústria, núm. 38; (hi ha un pàrquing públic a 100 metres).

Teresa Pascual presenta ‘De secreta vida’

[Teresa Pascual i Ricard Garcia]

Dissabte, a Beniarjó, es va concedir el XXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March que enguany han guanyat, ex aequo, Rafael Casanova amb La solitud poblada i Christelle Enguix amb El cor del minotaure. Abans, però, d’anunciar els noms dels guanyadors de l’edició d’aquest 2008, es va fer la presentació de l’edició de l’obra guanyadora de l’any passat, De secreta vida. Al post anterior ja havia anunciat que l’encarregada de presentar el meu llibre seria la poeta Teresa Pascual, i això és el que va dir:

Com si la literatura, i més concretament la poesia, no tinguera cap relació amb el món exterior o amb les persones, és prou freqüent trobar-nos amb la pregunta de què és la poesia, per què s’escriu o com vam començar. Alguns escriptors parlen de la gran quantitat de llibres que tenien a casa, altres, com Quim Monzó, tindrien prohibit llegir novel·la, de manera que ell -com conta en un article- col·locava el llibre de narrativa baix del de matemàtiques per a què sa mare no el veiera.

La poesia s’ha trobat encara amb més dificultats que la narrativa. Ni ens trobaríem de menuts un llibre de poemes per damunt d’una taula a casa, ni els comentaríem entre els amics. Llegir poesia era un acte íntim, privat, m’atreviria a dir que fins i tot de vegades incòmode per la sensació que un llibre de poemes anava a parlar de les coses que realment són importants per a l’home i que es troben en la part més íntima i, podríem dir, secreta de la vida. De secreta vida, com el títol del poemari de Ricard Garcia que avui tinc el gust de presentar ací a Beniarjó, un lloc tan entranyable i especial per a molts de nosaltres.

Un crític d’art li va preguntar a Joan Miró: “segons vostè, quina direcció hauria de prendre actualment la pintura?” Miró li va respondre: “redescobrir les fonts del sentiment humà”, aquella part profunda de la realitat humana que caldria il·luminar amb un raig d’estel. Amb un estel o amb la llum dels fars, com ho fa Ricard Garcia en el primer poema de De secreta vida, uns fars que no se sap si són el final d’un món o el començament d’un altre perquè les aigües, tan les que il·luminen com les que es queden a les fosques, són les mateixes.

els fars, xiprers d’obra i llum, seguint les paraules del poeta, ens obrin la porta a dues realitats en l’home que són indestriables i que Ricard Garcia mostra en les dues parts que composen el poemari. En la primera, Geografia,l’autor ens convida a recórrer a través del temps uns paisatges i vivències particulars que podem fer nostres des dels primers versos. Nosaltres li canviaríem les vinyes i les portadores plenes de raïm per basquets de taronges, i Sant Elm o Favàritx per la nostra platja sentint que, encara que anem d’un costat a l’altre de la seua geografia, ens parla d’un món que ens és comú i d’experiències humanes que podem reconèixer, compartir i fer nostres. I amb això la literatura, que aspira a comprendre senzillament l’experiència humana, ens pot ensenyar molt més sobre nosaltres que qualsevol ciència.

Geografia ens fa volar entre crestes de sal i pedra, sentir els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros, contemplar els paisatges d’arestes de les tardes dels dijous, el raïm del setembre, les taques de sang dels cirerers. Ens fa inquietar amb la tardor, amb els dies grocs, la boira de novembre o la intensitat dels pins a l’hivern. I amb ells, amb tots aquests paisatges canviants a través del temps, la vida. Els diferents estats de l’ànima van succeint-se a través d’una temporalitat fràgil -ens diu l’autor- com una nit de vidre o un castell de cartes i per preservar la vida, encara que el castell caigui una vegada i una altra, les paraules, els territoris, les vides que l’han acompanyat o que el situen al món. Escriu Ricard Garcia en el poema Mirar el silenci: “[…]recordes els mons que has explorat, les veritats compartides amb els amics, el tresor de la seva companyia. Recuperes les seves paraules a la memòria per resseguir-les com si passessis la punta dels dits pels contorns dels cossos que estimes i, com quan recorres amb la mirada les línies que ha traçat l’arada o les més sinuoses que ha dibuixat la natura, les situes al món. Llavors ja no et cal dir res més, tot té un lloc i una raó. Saps que formes part d’aquestes vides que t’acullen tal com ets i dels territoris que heu conegut. Estàs tranquil i el que més te plau és mirar el silenci.”

Si bé era sobretot el món exterior el que el far il·luminava en la primera part del poemari, és la vida secreta la que ara es manifesta en la segona part, aquella vida que et recorre -i cite- el moll dels ossos quan travesses el marge del capvespre o quan oscil·les entre les preguntes, els dubtes, el neguit, l’escepticisme: Què n’has de fer de la fe si ja has mort la mare? -escriu Garcia-, què n’has de fer de la fe quan tens por de viure? […] si el desig et talla com una daga […] si ja no saps qui eres […]

O quan constates la carnalitat de les paraules. Elles no queden reduïdes en l’obra de Ricard Garcia a ser l’ombra dels fets com deia Demòcrit o l’ombra de les coses com afirmava Octavio Paz. Elles són fets que poden travessar el silenci, arribar a la boca, a les mans, glaçar els dits. llegim en el poema que precisament es titula Són fets les paraules:
“[…] són fets les paraules.
I serres les dents per emmudir-les.
Que travessin el silenci et fa por,
por de pronunciar com se’t revolten a l’estómac,
que et llastin amb el pes granític de la pedra,
que t’arribin a la boca i et seguin la llengua,
que t’arribin a les mans i et glacin els dits[…]”
Carnals com són, totes, les de la consciència i les inconegudes, les paraules et poden abraçar. llegim en el poema Paraules:
“Se t’enfilen primer pel tou dels dits a les ungles
i des de les ungles a les serralades dels dits per aconseguir
els braços i els colzes, i el coll després i les espatlles.
I t’abracen a la fi, carnals, les paraules.”

La poesia de Ricard Garcia està plena de cos, de sensualitat, de contorns solcats per les puntes dels dits, d’olors, de llums, però és també pensament. Ens suggereix sense imposar, ens mostra actituds, maneres d’enfrontar-se a la vida. L’absència en ella de certeses i dogmes ens permet entrar des de les nostres particulars experiències i enriquir-nos de les seves. La qualitat del pensament contingut en els versos ens informa de la qualitat de l’home que hi ha al costat del poeta. La poesia diu de nosaltres el que és important, apunta directament al fons de l’ànima, transforma la realitat, li dóna més sentits, la fa més bella, ens ajuda a viure. De secreta vida ens acosta a aconseguir tot açò, ens fa companyia, ens fa sentir que el món ens és comú. I li estem agraïts.

Teresa Pascual dixit. Moltes gràcies, Teresa!

Presentació de ‘De secreta vida’

Ricard Garcia: De secreta vida,
Edicions 3i4,
Col·lecció Poesia 3i4, núm. 132.
València, 2008. (ISBN 978-84-7502-797-5)

Ahir divendres vaig tenir la sorpresa que el recader em va portar a casa els primers exemplars del meu nou llibre de poesia, titulat De secreta vida i publicat per Edicions 3i4. L’edició del llibre ha estat possible perquè va obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs Marc l’abril de l’any passat.

I avui dissabte, a les vuit del vespre, la poeta Teresa Pascual en farà la presentació a Beniarjó. Després hi haurà un breu concert del grup Ensemble Stadler, format pels solistes de l’Orquestra de València i, finalment, es proclamarà quina ha estat l’obra guanyadora del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March d’aquest any.

Tot plegat, ja us ho podeu imaginar, em fa una il·lusió que, tot i que ara mateix m’és difícil d’explicar, vull compartir amb totes aquelles persones que sovint passeu pels Castells de cartes o pel Cupressus sempervirens, ja que la vostra companyia –física i virtual, tant li fa- m’encoratja a seguir escrivint. Estic engrescat, nerviós, il·lusionat, agraït… i molt content, molt. Gràcies!