…i encara més

Llegit a L’obra i la por:
Certament tot el paisatgisme, però en especial el d’aquell moment, explora una zona erògena entre la humanitat i el món, una ufana cromàtica amb què el món, en agafar-lo amb els ulls, se’ns dóna o fa que se’ns dóna. L’aproximació és tal que, molt sovint, el paisatge és l’ésser humà dels elements: el ser-nos humans, o gairebé, els elements.”
Perejaume dixit.
Travar el timó i estirar-se a coberta,
confondre la silueta dels fars,
allunyar-se dels perfils de la terra,
sentir la fiblada del vent a les cordes
i a les veles i al tall de les aigües,
deixar-se colgar sota l’abric de l’aire,
i amb la llum de l’estiu a la pell, encara,
submergir-se en la lleugeresa de l’espai
com qui s’adorm. Oblidar-se de viure.
[Ricard Garcia: De secreta vida, Edicions Tres i Quatre, Col. Poesia 3i4, núm. 132; València, 2008]
Has viscut al camp tota la primera meitat de la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès, però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost. Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de La Beguda. I al setembre –els cursos començaven llavors molt tard- encara aprofitaves per tornar al camp, ara a collir raïm, pomes i ametlles.
Collir cireres i raïms eren les feines que a tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i avançar amb la senalla plena i el fang enganxat a les botes es convertia en una maniobra prou pesada.
Tot i les molèsties, collir raïms era una feina que t’agradava. Normalment comparties rengle amb el teu pare –feina tenies a seguir el seu ritme- i aquelles estones et van servir per entendre qui era i per entendre que era allà, en contacte amb la terra, on ell era feliç. Com ell, tu també t’hi senties a gust entre les fileres de ceps perfectament alineades, amb la barreja de les olors del most i de la terra a les mans, amb el color dels pàmpols que ja es començaven a torrar. I a mitja tarda, només amb un gest perquè no el sentissin els altres i amb un mig somriure, el teu pare assenyalava un cep que només ell i l’avi de Can Prats sabien que era allà. Ells dos s’havien encarregat de plantar, ocults entre xarel·los o macabeus, alguns ceps de raïm moscatell que a aquella hora es convertiria en el vostre berenar. Després del sol, aquell moscatell es desfeia deliciós a la boca.
Però tot i la calor, tot i aquell borrissol de la pell de préssec, tot i haver de matinar –us hi posàveu a les sis del matí-, el que més t’agradava era collir préssecs. Amb una motoreta que tenies –una Guzzi- et plantaves a peu de tractor per anar cap al camp on collíeu. Aquell era, encara ho sents així, un dels moments màgics del dia. Encara feia una mica de fresca de la nit i el sol començava a sortir per sobre de les muntanyes de Gelida, el món es despertava i tu ja eres a punt per no deixar passar cap detall. Enfilat als presseguers –com que eres àgil i pesaves poc et tocava collir les branques més altes- tot eren sensacions. L’aire de la nit que s’enretirava i la primera escalfor del sol, les piuladisses dels ocells emmarcades de silenci, les corredisses d’una perdiu i els seus pollets en totes direccions per amagar-se de vosaltres.
Una de les coses que sempre feies, també t’ho va ensenyar el teu pare, era triar un parell de préssecs per l’hora d’esmorzar. Buscaves sempre a la part més alta de l’arbre entre les peces que encarades a migdia havien tingut més hores d’insolació, eren les més dolces. A banda dels préssecs que et servirien de postres a l’hora d’esmorzar, també n’agafaves un per menjar-te’l en aquell mateix moment. Collit amb les teves mans quan tenia el punt just de maduració i encara conservava la frescor de la matinada, era el primer aliment del dia. Encara que és difícil d’explicar el què senties quan el mossegaves i el paladejaves deixant que la seva carn i el suc t’omplissin tota la boca, aquesta és una de les vivències durant les quals has sentit la felicitat.
A les nou esmorzàveu i en un moment devoraves un parell de llesques de pa amb tomàquet amb dos talls de cansalada i els préssecs que havies guardat, i després d’una mica de xerrera amb la colla, tornem-hi. Al punt de les dotze fèieu una altra parada, més curta aquesta, al voltant del càntir per agafar forces i enfilar l’últim tram del jornal. A les dues, quan plegàveu, t’adonaves de les moltes estones que havies passat sense parlar amb ningú en mig d’aquells presseguers i com, en mig d’aquell silenci que tant t’agradava, el territori t’havia anat inoculant determinades qualitats de la llum i de l’aire, determinades olors i sons que configuren el paisatge d’uns homes que han escoltat la terra i que tu també voldries ser.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.
[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]
Algú, fent un forat a la pedra i posant a sota un rudimentari canaló, se les havia empescat per recollir part de l’aigua abans no s’estimbés. Aquesta aigua anava a parar a una bassa i serviria després per regar, però també servia perquè hi visquessin les granotes, els capgrossos i unes serps d’aigua que s’amagaven entre el verdet del fons i que encara ara em fan angúnia. En aquest hort tot era més irregular que a l’altre, fins i tot arribar-hi era més difícil, però anar-hi era una autèntica excursió i mentre no m’acostés a la timba, podia córrer lliurement, construir rescloses i canals al sorral que hi havia al llit de la riera o amagar-me entre la bardissa com un d’aquells indis de les pel•lícules dels dissabtes a la tarda.
Aquests dos horts ja no existeixen. Ara l’avi en té un altre a sota de Can Pasqual, al marge de l’Anoia, però això tu ja ho saps perquè hi has anat molt més que no pas jo. Allà s’ha retrobat amb la terra i l’aigua i hi ha retrobat, també, aquell coneixement antic que sempre li ha permès convertir en virtut la necessitat de cultivar amb les seves pròpies mans els aliments que després ens menjaríem. Mentre has estat un nen, també tu hi has passat forces estones jugant a l’hort mentre l’avi feinejava, o ajudant-lo a regar i a collir el que fos que toqués collir.
De tot allò, a mi em va quedar impresa a la mucosa nasal l’olor una mica aspra de les tomaqueres. Llavors em molestava una mica quan se’m posava al nas. Ara, en canvi, em trasllada de manera gairebé inconscient als capvespres llargs i agradables d’aquells estius. Deu ser per tot plegat que rentar un tomàquet de l’hort de l’avi, obrir-lo i posar-hi sal i un bon raig d’oli mentre comença a córrer una mica d’aire i la calor ja no ofega, s’assembli tant a la il•lusió de compartir la saviesa primitiva d’aquests homes que treballen pacients la terra, a la promesa de mossegar un tros de paradís molt i molt antic.
La Vanguardia d’avui publica, a les pàgines d’opinió, un article del Jordi Llavina titulat Algunos libros buenos. L’article conté una colla de recomanacions de lectura entre les quals hi ha, també, la invitació a llegir De secreta vida, el meu segon llibre de poesia. La d’aquest matí ha estat, ja us ho podeu pensar, una sorpresa agradable. Gràcies Jordi!
[Per poder llegir l’article, només cal que cliqueu la imatge de dalt.]
Al nou convit, un envelat de pluja!
Escampats sobre l’herba, pels ravals d’aquest vi,
la sal del joc i el pebre de l’amor,
i el teu cos i el meu cos recapte de la festa.
Qui ens ha parat la taula amb tovalles de grana?
Quin trenta de febrer de quin sol? Quin planeta?
Quina mar mig s’albira des del castell de cartes?
La foscor dóna cobri a l’averany més fosc.
Camí d’enlloc, de tornada d’enlloc
t’estimo, exiliada al perquè dels poetes.
[Maria-Mercè Marçal: El meu amor sense casa. Edit. Proa, Col. Els Llibres de l’Óssa Menor, 250. Barcelona, 2003]
Aquest lloc web utiliza cookies per tal de facilitar la navegació i analitzar-ne les estadístiques d'ús. Si es continua navegant, es considera que se n'accepta la Política de cookies.
ACEPTAR