Deia, en l’apunt d’abans d’ahir, que el Jordi Llavina ha dedicat un bon espai del seu dietari setmanal al diari El 3 de vuit a parlar de la meva poesia. Per aquells que, més enllà del Penedès, no hi teniu accés, en transcric dos fragments. L’entrega d’aquesta setmana es titula La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules. Ell –ja ho veureu- està entusiasmat amb el meu llibre, i jo –ja us ho podeu imaginar- agraït del seu entusiasme. Això és el que hi diu:
“[…] De secreta vida. Això que vull explicar, s’ha d’explicar a poc a poc. Fa molts anys que conec l’hortonenc Ricard Garcia, però mai hem tingut una amistat gaire forta. Ens coneixíem, certament, perquè en aquesta comarca es coneix tothom. Sabíem l’un de l’altre, esclar. Però no hem tingut una relació diguem-ne continuada, ni un contacte sovintejat.
Per mi va ser una gran alegria saber que el Ricard havia publicat un llibre de poemes, el seu primer llibre: Els contorns del xiprer. Ja en vaig parlar en un dels lliuraments inicials d’aquest dietari. Vam presentar el llibre a l’Odissea. Tot i que era la seva opera prima, saltava a la vista que allà dins, enredat entre arrels i branques del xiprer, hi havia molta fusta –o molta pasta- de poeta. Un bon poeta: que vol dir un observador sagaç de la realitat, que sap traduir en paraules emocions i imatges.
La publicació del seu segon llibre, De secreta vida, ha coincidit gairebé amb la del primer. Però a banda que aquest segon encara és més bo, perquè és un gran llibre, la diferència essencial està en l’editorial: el “xiprer” va sortir en una edició marca no t’hi fixis, subvencionada (i tot seguit enterrada) per l’Ajuntament de Sallent. Aquest segon apareix a Tres i Quatre, que és, per entendre’ns una editorial normal, seriosa, que distribueix d’una manera professional els seus productes (hi podríem apuntar algunes objeccions, però ara no cal: vegeu, per això, el bloc de Joan Carles Girbés, “Tirant al cap”). Aquesta minúcia paraliterària, doncs, té una enorme importància: De secreta vida, tot i ser el segon llibre de Garcia, per a molts lectors serà el primer. L’altre desapareixerà del mapa, fins que el poeta no l’inclogui en un volum d’obra completa. Avui ens centrarem en De secreta vida, que és un llibre que té una primera virtut aparent: acompanya molt. Probablement perquè l’autor hi ha començat donant una certa estructura de dietari, seguint l’ordre cronològic del mesos i les estacions (parlo, ara, de la primera part).
[…] La mà d’un home. Un dels poemes que he repetit més vegades, sempre que en tinc ocasió, és un de Vinyoli que es titula “Dies al camp” i que acaba rememorant, a partir del pretext d’unes eines del camp que ja ningú utilitza –unes eines rovellades, inútils- , l’”antiga força de la mà de l’home”.
A mesura que anava llegint el llibre, magnífic, del Ricard Garcia, anava pensant: m’agrada tant perquè és una obra que, com he dit més amunt, acompanya. Perquè revela la força de la mà de l’home. D’un home en particular –que poden ser tots els homes-. Aquest, però, és un home serè, que posa paraules a les coses.
Pensava tot això, i arribo a aquest vers: “El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home”. És a dir, el més bell que tenim són les mans: les nostres mans a través de les quals veiem, sentim, les mans de tots els homes que ens han precedit.
Aquestes mans del poeta ens acompanyen a través d’una lectura enriquidora. “Lontano, lontano / come un cieco / m’hanno portato per mano”, que diria Ungaretti (“Lluny, lluny, com un cec m’han dut de la mà”).
L’aviador. Dissabte passat, al Babelia, vaig llegir una història commovedora. La va viure un poeta portuguès, Ivo Machado, a mitjans dels vuitanta.
Resulta que en aquella època Machado treballava com a controlador de vols a les Açores. I un dia li va tocar una feina molt dura: parlar amb el pilot que s’encarregava de dur un bombarder de la Segona Gran Guerra (una peça de col·leccionista) d’Europa a Amèrica del Nord. El pilot n’havia perdut el control i , al cap de poc, acabaria estavellant-se en l’oceà.
El poeta va ser l’últim que va parlar, doncs, amb el pilot de l’avioneta sinistrada (quina paraula més sinistra, aquesta: sinistrada!).
El cas és que l’home ho va fer. I que les últimes paraules que va rebre l’oïda esglaiada del pilot van ser paraules de poemes. En anglès. La poesia va acompanyar l’últim viatge del pilot. Els versos de Ricard Garcia m’acompanyen en el viatge d’aquests últims dies –que espero que no sigui un viatge final-: “la cuereta i la cotxa fumada i el tallarol treballen de valent mentre se sent cantar, encara, una mallerenga” (des que vaig treballar en l’edició crítica de la poesia de Sagarra que no veia impresos aquests bells noms de belles criatures de l’aire). El poema que dic acaba amb un vers esclatant: “Covem l’esperança”. Alta poesia. Jo covo, ja, l’esperança que el tercer llibre del Ricard no es faci esperar gaire. Si més no, que no es faci esperar tant com el primer i el segon.”
