La literatura catalana després de Frankfurt

La literatura catalana després de Frankfurt

Edicions i Propostes Culturals Andana,

Vilafranca del Penedès, 2008, ISBN: 978-84-96995-04-8

El passat mes de febrer es van fer a Vilafranca del Penedès les I Jornades El Lector de l’Odissea entorn a La literatura catalana després de Frankfurt. De les tres taules que es van fer, només vaig poder assistir a la dels escriptors. Ara, però, ja es poden llegir totes les intervencions perquè ahir a la tarda es va presentar, en forma de llibre, tot el que els dies 8 i 9 de febrer es va dir a l’auditori del Vinseum.



El llibre conté les intervencions de les tres taules. La dels escriptors estava integrada per Jordi Coca, Albert Mas-Griera, Biel Mesquida, Josep Piera i Isabel-Clara Simó. La segona, dedicada als crítics literaris, va comptar amb Josep Bargalló, Jordi Galves, Joan Josep Isern, Ponç Puigdevall i Ricard Ruiz Garzón. A la tercera taula, la dels editors, llibreters i lectors hi van participar Imma Bellafont, Isidor Còsul, Ernest Folch, Joan Carles Girbés, Elvira Mestres i Lluís Pagès.



Tot i que no he llegit encara tot el llibre, només les intervencions de la taula d’escriptors, la impressió que de moment tinc és que aquest llibre conté un molt bon exercici de reflexió no només sobre l’estat de la literatura a Catalunya, sinó també sobre la mala salut de ferro de la llengua i la cultura catalanes.



Pel que fa a la presentació d’ahir a la tarda, també vull destacar la intervenció del director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, amb una colla d’interessants reflexions sobre el paper de la literatura tant en l’individu com en la societat. Izquierdo va parlar dels canvis de valors i de referents en la nostra societat, del paper dels editors, dels problemes que ens genera la manca d’orgull de ser catalans i del paper de la literatura en tot plegat. No puc transcriure tot el que va dir, però sí deixar una de les seves afirmacions: “…la literatura no necessàriament ens fa millors -també ens pot fer millors males persones- però sí que dóna gruix a la nostra vida, ens fa viure amb més densitat…” Ahir, escoltar-lo, em va permetre engruixir la meva visió de la literatura, per això penso que és una llàstima que el seu discurs no formi part també d’aquest llibre.

¿lo cuálo?

Ben bé, si per alguna cosa m’ha servit haver de patir les demostracions de testosterona rància i d’eufòria patriotera d’aquests darrers dies, ha estat per confirmar que jo no hi tinc res a veure amb aquest món de rojigualdas, toros i pollastres que ha envaït els carrers presumint de mala educació. L’acudit d’avui d’en Forges ho expressa molt i molt bé. No sé si n’hi ha per plorar, però és ben trist.

Joan Margarit, Premi Nacional de Literatura

[Fotografia de Joan Fuxà]

Més d’una vegada i de dues he sentit com la poesia de Joan Margarit se’m clavava a l’estómac i ja no me’n podia desprendre. També em va passar amb aquesta Casa de Misericòrdia per la qual ara se li ha concedit el Premi Nacional de Literatura. Transcric, com una humil celebració, un dels poemes del llibre. Podria haver estat qualsevol, però he triat el poema ‘Sequera d’hivern’ perquè d’alguna manera conté alguns dels elements -la duresa, la tristesa, la por- que marquen aquest llibre impressionant:

Sense gebre, damunt la terra dura,
amb les gelades negres els ocells se’n van.

Sota el cel blau, lluent i sense llàgrimes,

l’aire al matí és un cristall d’augment.

D’un color morat fosc a l’horitzó,

les muntanyes s’acosten com la culpa.

Tanda d’agraïments

Durant els quinze dies que no he actualitzat el blog, n’han passat un munt de coses que no he tingut temps d’explicar i que ara ja són aigua passada. Però perquè no em torni a passar el mateix, aprofito aquest post per donar les gràcies a tota una colla de gent que aquests darrers dies s’han recorda’t de mi:
En primer lloc a les bibliotecàries de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, que es van fer ressò de la presentació que hi vam fer de Ningú ha escombrat les fulles.
Després al Josep Manel Vidal, que ara que ja torna a filar prim, explica que ha dedicat una part del seu temps a llegir-me i això –amb les presses que ens empaiten- és d’agrair.
També al Jordi Llavina, que m’ha fet sortir una vegada més al dietari que publica cada divendres a El 3 de vuit.
A la Violant de Bru, a qui no coneixia i ha tingut l’amabilitat de recomanar un dels meus darrers apunts.
Al Daniel Garcia Peris, que em va convidar a participar en una de les taules de la Penedesfera que s’ha fet aquest darrer cap de setmana a Gelida.
Al Joan Pinyol, a qui vaig conèixer dissabte a Gelida i abans que jo tingués temps de res ja m’havia enllaçat al seu blog.
I, finalment, a la Laura Dalmau, lectora de luxe i també poeta que aquest matí m’ha fet un bon regal en forma de post parlant del meu llibre De secreta vida.
A tots plegats, moltes gràcies!

Ningú ha escombrat les fulles

Avui fa una setmana que vam presentar Ningú ha escombrat les fulles, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho, ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari d’un setembrista la voluntat de travessar la primera capa d’allò que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors guardades.”

Això també hi és a Ningú ha escombrat les fulles, que comença, de forma curiosa, amb un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la nevera…” Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes, es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra vida”. I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del temps” –com es diu a ‘La veïna’- les sensacions que hem experimentat.

La unitat del llibre fa que per a mi aquest no sigui simplement un llibre de contes, si més no perquè no es tracta d’una colla de narracions disperses i he tingut –en més d’un moment- la sensació que llegia una narració única sobre allò que perviu sota la realitat més immediata. Per a mi la realitat de la qual parlen aquests contes és com una pasta de mil fulls en la qual tots i cada un són al mateix temps el conjunt; i el Jordi amb la seva escriptura mossega, alhora, tots i cada un d’aquest mil fulls, totes i cada una de les capes de la realitat. Suposo que aquesta imatge de la pasta fullada té a veure amb què a mida que avançava en la lectura del llibre, hi anava descobrint diverses capes de lectura que s’anaven superposant les unes a les altres per donar més cos als contes.

En una primera capa s’hi mouen els personatges més convencionals, amb una vida força previsible i que no ens costa de reconèixer perquè molt probablement som nosaltres mateixos, els lectors que hem gosat obrir les pàgines d’aquest llibre.

Hi ha després una segona capa menys previsible i que ens fa veure la realitat des d’angles que sovint se’ns escapen, és la dels personatges-nens. Aquests viuen la vida –i això és ben clar a ‘La boca de la balena’- des d’una dimensió força diferent de la dels adults.

També hi ha una altra espècie de personatges, els animals, que recorren aquests contes. Hi trobem gossos, gats,… però també éssers més inquietants com mosques o vespes –ja m’havien cridat l’atenció les abelles del poema ‘Piscina’ a Diari d’un setembrista– i, sobretot, formigues. Com les que a ‘La carn de ren’ es mengen unes restes de carn com si s’encarreguessin de restituir l’ordre natural que els humans no hem pogut resoldre, i que a ‘Ull de tigre’ –potser el més enigmàtic dels divuit contes- s’enfilen pel cos de la Bet com si el volguessin colonitzar. Sembla que hi hagi, doncs, una voluntat de redescobrir les coses petites del món, de reconèixer o de retrobar aquell món que tan bé coneixíem de petits i del qual ens en havíem oblidat en fer-nos grans; no deu ser casual que sigui una nena qui cull les formigues a ‘Ull de tigre’ i les porta al llit de la Bet.

Una altra capa de lectura té a veure amb les plantes que poblen el nostre entorn i que, com passa a ‘El segell’ amb els esbarzers, “ensalvatgien els jardins” recuperant aquells espais d’on van ser expulsades per uns homes massa pagats de la seva vàlua. Tot plegat, d’alguna manera, entronca amb la citació extreta de Ensayo sobre las mariposas, de Ramón Gómez de la Serna, que encapçala el llibre i que diu: “las mariposas quizás deletrean la vida como no llegaremos a deletrearla nosotros. El hombre no es más que un animal orgulloso[…] Nos miran con compasión al pasar, porque nos creen más efímeros que ellas mismas, porque somos menos felices durante toda la vida que ellas en el poco rato que viven.”

I així, consecutivament, es van trobant tots els elements que configuren la vida d’una munió de personatges ben reals –perquè els d’aquest llibre sí són personatges de debò-, tant que tenen necessitats fisiològiques –i les fan, com aquell nen que s’estrena sense bolquers-, són personatges que suen, que viuen el sexe sense heroïcitats, que mengen… I mengen molt, en tots els contes hi són presents els aliments com si hi hagués una mena d’obsessió per nodrir els personatges, per donar-los menjar. Però més d’una vegada aquestes menges que apareixen als contes ens serveixen, també, per entendre el moment que està vivint el personatge. No és ben bé el mateix quan es fa referència a ‘la pela de llimona i el trosset de canyella –aquell branquilló deliciós-, que escurava abans de dinar, mentre la seva mare cremava el sucre d’una gran plata de crema’ que quan, en canvi, el dinar del diumenge és caracteritzat per una barra de pa de gasolinera. I encara les capes de lectura que ens ofereix aquest llibre continuen més i més, endinsant el lector en les olors, els sons i les textures que perceben els personatges i que l’autor vol que coneguem perfectament. Jo penso que aquest interès pels detalls –que sovint se li ha criticat al Jordi Llavina- no és debades. És aquest detallisme en les formes, els colors, els gustos o les textures, el que acosta la prosa del Jordi a la veritat i ens permet reconèixer el món en què ens movem.

I, pel meu gust, el que encara és més important és que la seva capacitat de descriure els detalls del nostre entorn fa que, llegint aquests contes, tinguem a vegades la sensació d’observar un temps detingut, un moment en què el temps s’ha aturat. Potser el que més m’agrada d’aquests contes és tot allò que els acosta a l’àmbit de la poesia, sobretot quan veus com el narrador ha estat capaç de copsar fragments de temps, o el que al capdavall és el mateix, fragments de vida.

Això darrer és molt més important que no pas l’argument de les històries que s’expliquen, per això mentre llegia el llibre del Jordi em venia a la memòria La corriente del golfo de la Soledad Puértolas, on sota una superfície d’aigües encalmades, hi flueixen corrents d’una força tremenda. Doncs bé, els personatges d’aquests contes són així, amb vides més o menys anodines en aparença, però sota la pell dels quals tot és en ebullició. I això no ens ho indica l’autor, sinó que és a través de l’observació d’allò que envolta els personatges que els coneixem i sabem els seus neguits i les seves angoixes. És d’agrair que l’autor no ens vulgui explicar com se senten els diferents personatges i que siguin les coses del seu entorn les que ens en donin la pista, com quan a ‘Natura morta’ llegim: ‘És diumenge: la barra de pa és de gasolinera. Confirma aquesta impressió el contingut d’una bossa de plàstic de més capacitat que la de la barra: a dins hi ha un tub de crema d’afaitar per a pells sensibles, un paquet de cinc maquinetes d’un sol ús, una ampolla d’aigua d’un litre i mig, una llauna d’olives farcides, un parell de begudes isotòniques, el diari La Vanguardia i uns vals de descompte per al túnel de rentatge, cada un dels quals amb l’estampat porpra d’un tampó. El pes del diari ha decantat la bossa, que s’obre sense gens d’elegància i deixa al descobert els altres components de la bossa.’

El cas és que, més que no pas el flux d’una novel·la on hi passen moltes coses, hi ha en aquests contes vocació de temps quiet, perquè és a través d’aquests moments de quietud i de contemplació del que hem viscut, que sabem com és la vida, que en prenem consciència, que ens podem aturar a agafar aire abans de capbussar-nos una altra vegada en aquest fluir que s’aturarà, només, amb la mort. I aquesta, la mort, també hi és subjacent en el llibre del Jordi; penso ara en ‘El viatge de noces’, en què una vella que és duta a l’hospital en ambulància es troba immersa en una situació ben absurda o, si més no, ridícula, o també penso en ‘Els orfes del món’ quan un pare ha d’explicar als seus fills la mort del Bambú, un gatet orfe que havien recollit del carrer.

Ningú ha escombrat les fulles parla de la vida oculta, i ens ho diu amb tota claredat un dels nens que corren pel llibre. Concretament n’hi ha un a ‘La boca de la balena’ que diu que no vol créixer ‘perquè sap que la dels adults és la zona fosca del viure’. Hi ha, en aquests contes, una investigació rigorosa d’aquesta zona fosca que ha portat el Jordi Llavina a fer una obra que ens parla de les coses que ens inquieten, de personatges que com la dona de ‘El segell’ es perden –potser voluntàriament-, de la confluència en un mateix instant de la vida i de la mort, com passa a ‘La marca’, un dels contes que sintetitza les realitats que aquest llibre conté.

Però no us penséssiu pas que aquest sigui un llibre trist, aquest és un llibre ple de veritats i, fins i tot, esperançat al final, quan la destil·lació de les sensacions arriba, també, al món mineral –potser el més perdurable de tots-. A ‘Mig dia i una nit a Limeuil’ hi trobem un personatge que amb delicadesa diposita quatre pedres que ha collit de bon matí a tocar de la pell –l’àmbit on realment passen aquestes històries- de l’estimada, que encara dorm. A partir d’aquell moment, tot torna una altra vegada a començar.

Aquest llibre del Jordi Llavina, Ningú ha escombrat les fulles, m’ha agradat i molt, i no només perquè hi hagi reconegut sovint vivències, ni tampoc només perquè m’hagi proporcionat moments d’autèntic plaer com a lector. També perquè és un llibre que s’estalvia allò tan lleig de donar instruccions al lector i dur-lo de la maneta i, en canvi, amb una gran intel·ligència sap parlar-nos sense afectació de les veritats. A hores d’ara ja l’he recomanat a una bona colla d’amics lectors, però hi torno i, de debò, us el recomano!

JRJ com una evidència absoluta

Potser era encara massa jove i per això la de Juan Ramón Jiménez no em resultava una poesia fàcil. Però va arribar el moment que algun ressort va saltar dins meu i, de cop i volta, els seus versos se’m van aparèixer clars i diàfans com una evidència absoluta. Avui 29 de maig, quan fa 50 anys que va morir a Puerto Rico, puc recordar encara les hores que vaig passar a la biblioteca de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, cabussant-me com un nedador solitari en el mar de Juan Ramón. Si d’una banda m’era difícil d’explicar el goig d’aquells moments de descoberta i d’iniciació, en canvi sí que vaig saber de seguida que a partir de llavors Juan Ramón Jiménezes convertiria per a mi en un poeta essencial.

És per tot plegat que em ve de gust compartir amb vosaltres un dels poemes de Diario de un poeta reciéncasado que més m’agraden. El poeta el va escriure l’1 de febrer de 1916 i el va titular Soledad. Aquí el teniu:

En ti estás todo, mar, y sin embargo,
¡qué sin ti estás, qué solo,
qué lejos, siempre, de ti mismo!

Abierto en mil heridas, cada instante,
cual mi frente,
tus olas van, como mis pensamientos,
y vienen, van y vienen,
besándose, apartándose,
en un eterno conocerse,
mar, y desconocerse.
Eres tú, y no lo sabes,
tu corazón te late, y no lo siente…
¡Qué plenitud de soledad, mar solo!

[Juan Ramón Jiménez: Segunda Antolojía poética (1898-1918); Ed. Espasa-Calpe, Seleciones Austral, 6. Madrid, 1983]

Nous amics a la catosfera

[Fotografia d’Enric Gil]

Potser perquè ja ho han fet, i molt bé, un munt dels companys i companyes, no n’he parlat de la presentació de fa una setmana de La catosfera literària 08. Però el que sí que vull, abans no passin més dies i més enllà dels fets concrets, és expressar com m’hi vaig sentir de bé. Va ser molt agradable per a mi –tot i que mai abans no ens havíem vist en persona- ésser reconegut a la primera ullada tant pel Jesús M. Tibau com pel Toni Ibáñez, que anava i venia atenent tothom i vigilant que tot anés a l’hora.

Després dels parlaments i de la lectura d’alguns fragments del que es pot trobar al llibre, va arribar el moment de trobar-nos els uns als altres i reconèixer els cossos que contenen aquelles ànimes que se’ns han anat fent tan familiars a través dels blogs que seguim. I mentre mirava aquí i allà a veure si reconeixia algú, pensava que m’hauria agradat trobar-me –encara que sabia que no hi podien ser- amb el Josep, amb la Victòria, amb el Josep Manel, amb el Llorenç… És per això que vull que sàpiguen que, si més no, a través del meu record hi eren a Vallromanes.

Si que vaig trobar-me -bé, en realitat va ser ella qui em va trobar a mi- amb la Laura Dalmau, mestressa del blog És hora d’hissar els somnis… pel qual ja fa temps que hi passo gairebé cada dia buscant poesia, la d’altres però sobretot la seva, i a qui li he d’agrair aquest post que va dedicar a Els contorns del xiprer abans d’ahir.

I l’altre encontre del qual també n’estic molt content es va produir mentre jo m’acomiadava del Toni Ibáñez i se li va acostar algú, dient-li: “-Perdoneu que us interrompi, saps si hi és el Ricard Garcia?” I el Toni, tot divertit per la situació, li respongué: “-Aquí el tens!” Doncs bé, aquell desconegut no era altre que en Josep Maria Pinto “Duquena”, ànima d’un blog, Combray-Balbec, que ja fa uns quants mesos que és aturat, però al qual hi torno tot sovint per rellegir uns textos que em semblen dels més ben escrits de la xarxa.

Des de dissabte, cada vegada que passo els ulls per les paraules de la Laura i del Josep Maria, les sensacions que rebo tenen més cos, s’han tornat més càlides, més vives potser… Ara espero que arribi el moment que també amb el Josep, la Victòria, el Josep Manel i el Llorenç puguem fer-nos un parell de petons i una encaixada de mans. No sé pas d’on ho deuen haver tret això que als internautes no ens agrada relacionar-nos amb la gent. Jo, en canvi, tinc la sensació d’haver fet nous amics.

……………………………………………………………………………………………………………………………………………………..

Per cert, ja teniu el llibre? Perquè ara que ja l’he llegit, m’estalvio la falsa modèstia i dic sense embuts que penso que fóra una llàstima que us el perdéssiu, perquè tot ell té una qualitat molt notable. Que llegiu de gust!

Dies de llibres

Tot i que tots els dies –i ja no recordo des de quan- ho són de llibres, aquests darrers ho han estat especialment. Si a finals d’abril es va presentar el meu segon llibre de poesia, De secreta vida, dissabte passat es va fer la presentació a Vallromanes del llibre col·lectiu La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, en el qual també hi he participat amb una de les entrades d’aquest blog.

D’una altra banda, ahir vaig rebre el darrer llibre de Josep Porcar, Els estius. L’havia llegit a la xarxa, però ara el rellegiré encara amb més atenció i amb el temps pausat que vol la bona poesia. Us recomano que no us el perdeu i que llegiu el que no fa gaire en deia Sam Abrams.

I encara una altra petita meravella que em va arribar fa un parell de setmanes a les mans: Un mes i altres poemes de Berta Piñán. El llibre, que ha estat editat a la col·lecció Poesia Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes, és en versió bilingüe asturià-català. És un bon exercici –si com jo no coneixeu l’asturià- llegir-lo primer en versió catalana per passar després a l’asturià i gaudir així amb molta facilitat de la llengua materna de l’autora. En Jaume Subirana, que és qui l’ha traduït al català, deia fa uns dies al seu blog, Flux, que si no el tingués tan a prop us el recomanaria sense prejudicis. Doncs jo, que ni el tinc tan a prop ni hi ha cap raó per tenir-ne de prejudicis, us el recomano convençut que la poesia que conté és poesia majúscula, d’una densitat i una senzillesa, alhora, que m’emocionen. Us en deixo una petita mostra:

Qué extraña, absurda materia la poesía:
desvela con esmeru les tenebres del alma
y nun acierta a falar del color exactu
que’l mar deixa esta tarde nos teus güeyos.

[Berta Piñán: Un mes i altres poemes; Edit. Denes, Col. Edic. de la Guerra, 67. València, 2007]

La Catosfera literària 08.

Els seus pares, padrins i una llarga tirallonga de tietes i tiets –fins a un centenar, també aquest que escriu- en podem estar ben cofois de la publicació de La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, i per això ho celebrarem, aquest dissabte 17, a Vallromanes.

Durant les Jornades de la Catosfera de Granollers, es va llançar la idea de tirar endavant una antologia de blogs literaris en català, i després de tota una colla de mesos que fa que se’n parla, ara ja té cos i la podem tocar, tenir a les mans, fullejar i llegir més enllà de les pantalles. Ha estat, doncs, un procés curiós aquest de passar del món virtual al món físic mentre se sent a parlar del futur del llibre tal i com fins ara l’hem conegut.

Una vegada més cal insistir, potser, que en aquest cas no és l’hàbit el que fa al monjo i que allò que fa que un text sigui o no literari no hi té res a veure amb el suport, sinó amb la voluntat del seu autor o autora de dir amb una intencionalitat més o menys estètica. Si algú aconsegueix amb les seves paraules crear un petit lligam emocional amb algú altre, ben poc importa el medi per on aquestes hagin viatjat. El cas és obrir vials i crear xarxes -de paper, virtuals o amb la veu- per on flueixin les emocions, perquè sense aquesta electricitat que ens recorre el cos quan percebem l’emoció d’algú altre no ens sentiríem prou vius per resistir tanta estupidesa com som capaços de crear els éssers humans.

Visca, doncs, la paraula en totes les seves formes i visca també aquest nou llibre fill dels blogs i d’internet que, amb el títol La Catosfera literària 08, s’ha cuit als fogons de l’Editorial Cossetània.

Només em falta donar alguna raó per comprar-lo, oi? Doncs a banda de la petita o gran vanitat d’escriptor que vol ser llegit, els textos del llibre han estat escollits per la seva qualitat. Hi ha, també, un magnífic pròleg de Biel Mesquida sobre aquesta nova manera d’escriure que ha comportat internet, escriptors de la mà oberta –en diu. També podria dir que no n’hi cap altra d’antologia d’aquesta mena, que és el primer cop que es fa i que seria una llàstima que us quedéssiu sense. I, encara, una altra bona raó: els beneficis de les vendes es destinaran a ajudar La Bressola de la Catalunya Nord. Apa, bona lectura!

La vida secreta de RG


Deia, en l’apunt d’abans d’ahir, que el Jordi Llavina ha dedicat un bon espai del seu dietari setmanal al diari El 3 de vuit a parlar de la meva poesia. Per aquells que, més enllà del Penedès, no hi teniu accés, en transcric dos fragments. L’entrega d’aquesta setmana es titula La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules. Ell –ja ho veureu- està entusiasmat amb el meu llibre, i jo –ja us ho podeu imaginar- agraït del seu entusiasme. Això és el que hi diu:

“[…] De secreta vida. Això que vull explicar, s’ha d’explicar a poc a poc. Fa molts anys que conec l’hortonenc Ricard Garcia, però mai hem tingut una amistat gaire forta. Ens coneixíem, certament, perquè en aquesta comarca es coneix tothom. Sabíem l’un de l’altre, esclar. Però no hem tingut una relació diguem-ne continuada, ni un contacte sovintejat.

Per mi va ser una gran alegria saber que el Ricard havia publicat un llibre de poemes, el seu primer llibre: Els contorns del xiprer. Ja en vaig parlar en un dels lliuraments inicials d’aquest dietari. Vam presentar el llibre a l’Odissea. Tot i que era la seva opera prima, saltava a la vista que allà dins, enredat entre arrels i branques del xiprer, hi havia molta fusta –o molta pasta- de poeta. Un bon poeta: que vol dir un observador sagaç de la realitat, que sap traduir en paraules emocions i imatges.

La publicació del seu segon llibre, De secreta vida, ha coincidit gairebé amb la del primer. Però a banda que aquest segon encara és més bo, perquè és un gran llibre, la diferència essencial està en l’editorial: el “xiprer” va sortir en una edició marca no t’hi fixis, subvencionada (i tot seguit enterrada) per l’Ajuntament de Sallent. Aquest segon apareix a Tres i Quatre, que és, per entendre’ns una editorial normal, seriosa, que distribueix d’una manera professional els seus productes (hi podríem apuntar algunes objeccions, però ara no cal: vegeu, per això, el bloc de Joan Carles Girbés, “Tirant al cap”). Aquesta minúcia paraliterària, doncs, té una enorme importància: De secreta vida, tot i ser el segon llibre de Garcia, per a molts lectors serà el primer. L’altre desapareixerà del mapa, fins que el poeta no l’inclogui en un volum d’obra completa. Avui ens centrarem en De secreta vida, que és un llibre que té una primera virtut aparent: acompanya molt. Probablement perquè l’autor hi ha començat donant una certa estructura de dietari, seguint l’ordre cronològic del mesos i les estacions (parlo, ara, de la primera part).

[…] La mà d’un home. Un dels poemes que he repetit més vegades, sempre que en tinc ocasió, és un de Vinyoli que es titula “Dies al camp” i que acaba rememorant, a partir del pretext d’unes eines del camp que ja ningú utilitza –unes eines rovellades, inútils- , l’”antiga força de la mà de l’home”.

A mesura que anava llegint el llibre, magnífic, del Ricard Garcia, anava pensant: m’agrada tant perquè és una obra que, com he dit més amunt, acompanya. Perquè revela la força de la mà de l’home. D’un home en particular –que poden ser tots els homes-. Aquest, però, és un home serè, que posa paraules a les coses.

Pensava tot això, i arribo a aquest vers: “El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home”. És a dir, el més bell que tenim són les mans: les nostres mans a través de les quals veiem, sentim, les mans de tots els homes que ens han precedit.

Aquestes mans del poeta ens acompanyen a través d’una lectura enriquidora. “Lontano, lontano / come un cieco / m’hanno portato per mano”, que diria Ungaretti (“Lluny, lluny, com un cec m’han dut de la mà”).

L’aviador. Dissabte passat, al Babelia, vaig llegir una història commovedora. La va viure un poeta portuguès, Ivo Machado, a mitjans dels vuitanta.

Resulta que en aquella època Machado treballava com a controlador de vols a les Açores. I un dia li va tocar una feina molt dura: parlar amb el pilot que s’encarregava de dur un bombarder de la Segona Gran Guerra (una peça de col·leccionista) d’Europa a Amèrica del Nord. El pilot n’havia perdut el control i , al cap de poc, acabaria estavellant-se en l’oceà.

El poeta va ser l’últim que va parlar, doncs, amb el pilot de l’avioneta sinistrada (quina paraula més sinistra, aquesta: sinistrada!).

El cas és que l’home ho va fer. I que les últimes paraules que va rebre l’oïda esglaiada del pilot van ser paraules de poemes. En anglès. La poesia va acompanyar l’últim viatge del pilot. Els versos de Ricard Garcia m’acompanyen en el viatge d’aquests últims dies –que espero que no sigui un viatge final-: “la cuereta i la cotxa fumada i el tallarol treballen de valent mentre se sent cantar, encara, una mallerenga” (des que vaig treballar en l’edició crítica de la poesia de Sagarra que no veia impresos aquests bells noms de belles criatures de l’aire). El poema que dic acaba amb un vers esclatant: “Covem l’esperança”. Alta poesia. Jo covo, ja, l’esperança que el tercer llibre del Ricard no es faci esperar gaire. Si més no, que no es faci esperar tant com el primer i el segon.”