Sant Jordi o la il·lusió d’un paradís

Aquest costum de recórrer els carrers i regalar llibres i roses i allò que simbolitzen aquests llibres i aquestes roses és, també, la il·lusió d’un paradís. Per què, sinó, ens enamora?

I ja que a través del blog no us puc donar ni un llibre ni una rosa, deixeu-me que per celebrar Sant Jordi us llegeixi el poema Ha plogut del meu llibre Els contorns del xiprer, que molt breument explica el paradís que a mi més m’enamora. Que tingueu un bon Sant Jordi!

Merla florentina

Aquest apunt està dedicat a El pèndol…,que també té curioses relacions amb les merles que li ronden el nesprer. El cas és que tirant fotografies a Florència, n’hi va haver d’inesperades com la d’aquesta merla que em seguia pel claustre de Santa Maria Novella mentre jo provava de fotografiar tres magnífics xiprers. Mentre em movia entre les voltes de pedra em vaig adonar que cada vegada que enmig del silenci claustral se sentia el so del disparador de la càmera fotogràfica, s’anava acostant a mi, encuriosida, aquesta fantàstica merla de la foto de dalt. La relació va ser ben estranya i no sé dir qui estudiava les reaccions de qui, jo l’espiava a ella i ella m’espiava a mi. El que sí sé és que si algú dominava la situació, no era pas jo, era la merla, que a cada dispar feia tres o quatre saltirons més, fins que es va situar a un metre i mig escàs d’on jo estava, posant tranquil·la i confiada, com si em volgués fer saber alguna cosa que jo no era capaç d’entendre. Jo vaig fer-li aquesta foto, però quina imatge es devia emportar ella de mi?

De què parla ‘De secreta vida’

Ara que la publicació de De secreta vida és imminent, des d’Edicions 3i4 m’han demanat que fes una sinopsi del llibre per penjar-la a la seva web. Però com la poesia no hi entén d’arguments ni es deixa resumir, no ha estat un exercici fàcil de fer, però sí interessant, el d’intentar explicar en una vintena de línies de què parla aquest llibre. No sé si el que he escrit servirà per guanyar algun lector –ja m’agradaria que fos així-, però això que segueix és el que he sabut dir:

De secreta vida és un llibre construït en dues parts formals i de contingut. La primera, titulada Geografies, conté una sèrie de proses poètiques on s’ha volgut explorar els territoris físics i temporals en els quals es desenvolupa la vida, és a dir, aquells espais que compartim amb els altres. Mentre que a la segona part, ara en vers i titulada com el llibre, entren en joc les vides ocultes, aquelles que vivim més enllà de la mirada dels altres i més enllà, fins i tot, de la pròpia.

Els poemes del llibre neixen de la certesa que no som només el territori que trepitgem ni el temps que vivim, com tampoc no som tan sols tot allò que ocultem. Per això a De secreta vida hi ha la voluntat de conjugar tot el que ens atrapa des de l’exterior a través dels sentits amb tot allò que emergeix com un magma de dins nostre. I hi ha, sobretot, la voluntat d’explorar com conflueix el que coneixem, el territori, amb els sentiments que ens brollen desordenats, ara del pensament ara de les tripes, dels pous del cos. Uns i altres es troben per fer-nos saber que on realment vivim és a les fronteres de la pell que, com si es tractés d’una platja solitària, conserva el rastre del que hem fet i el que hem dit, però també de les corrents subterrànies que secretament ens recorren.

D’aquesta manera, la poesia de De secreta vida també vol parlar de les experiències que s’acumulen en aquest espai fronterer del nostre cos, la pell, que comunica el dins i el fora i es converteix en el lloc on la vida es dóna amb major densitat i plenitud, l’únic lloc on podem viure totes les nostres vides.”

Shi Tao: Juny!

Tots els medis informatius es fan ressò del paripé de la flama olímpica per aquests mons de déu per a convocar-nos a la cerimònia de genuflexió quadriennal davant del televisor amb l’excusa dels jocs de la Xina. Mentrestant, però, el poeta xinès Shi Tao està complint una pena de 10 anys de presó acusat d’haver traït el règim xinès. El que Shi Tao havia fet, era donar la notícia, fora de la Xina, que el govern del seu país demanava silenci sobre els fets de Ti An Men quan s’acostava el quinzè aniversari de la matança. Ho va fer a través d’un e-mail enviat des d’un compte de correu electrònic de Yahoo, companyia que va revelar sense escrúpols la seva identitat al govern de la Xina.

El poema Juny de Shi Tao, traduït del xinès per Manel Ollé, rememora els fets de la plaça de Ti An Men:

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el “juny”.
Juny: se m’hi va morir el cor
i se m’hi va morir el poema,
també l’estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell
i revela l’abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se’n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d’arribar a mans dels morts.

Me’n he assabentat per aquest apunt de El pèndol de petites oscil·lacions i, encara que sigui una mica a destemps, em vull afegir a la campanya per la llibertat d’expressió a la Xina, de la qual n’hi ha més informació al PEN Català. També es pot escoltar el poema, de la veu del David Figueres, des d’aquest enllaç del seu Els dies i les dones.

La fosca mirada

Aquest any, per primer cop, a més dels diversos premis i categories que tradicionalment es convoquen dins els Premis Vila de Martorell, també s’ha convocat un premi per a blogs. Doncs bé, quan el Martí –el meu fill- fa uns mesos va llegir les bases, va pensar que allò que ell havia començat a fer a Internet potser s’ajustava al que es demanava a la convocatòria, i sense cap mena de por ni de prejudici va decidir presentar-hi el seu blog, La fosca mirada.

La fosca mirada és un blog intermitent on el Martí hi va penjant aquells poemes i narracions de collita pròpia dels quals n’està prou satisfet per donar-los a llegir. Penso que, si bé l’experiència va començar com una manera d’explorar una nova eina, després s’ha anat convertint per ell en una bona manera d’assajar els recursos de l’escriptura, fins el punt que, a hores d’ara, ja ha desenvolupat una certa voluntat estètica que el fa jutjar, abans de decidir-se a penjar-ho al blog, tot allò que escriu.

Potser no ho hauria explicat, tot això, si no fos perquè ahir vaig saber que ja s’han fet públics els premis d’enguany i que, si bé el premi al millor blog ha estat concedit a Jordi Cervera -l’enhorabona, Jordi!-, també s’ha fet una menció especial pel Martí Garcia Asensi. I jo, que sóc el seu pare, ja us podeu imaginar com n’estic d’orgullós.

Diari d’un setembrista

[Jordi Llavina]

Em va alegrar molt saber-ho i tot i que ja vaig felicitar el Jordi Llavina personalment, també vull celebrar des d’aquí que li concedissin el Premi de la Crítica Serra d’Or i que ho fessin per Diari d’un setembrista, el seu darrer llibre de poesia. Havent llegit tots els seus llibres –ara estic a mig llegir, també, Ningú ha escombrat les fulles-, penso que aquest Diari d’un setembrista destaca perquè conté un grau de maduresa i una serenitat noves a l’hora d’observar el món i retornar al lector la mirada del poeta. Aquest és un llibre que, entre altres raons, m’agrada molt perquè ofereix una poesia que no és la d’un poeta-geni ni la d’un artista il·luminat que juga a fer filigranes verbals ni conceptuals. És, en canvi, un llibre que conté els versos d’un home que ha après a observar des de la quietud –tant necessària- el seu entorn i hi ha descobert les espurnes de bellesa que no ens deixa veure el brogit de viure, però que tot i així perviuen, encara, en la quotidianitat.

No ho sé, però penso que potser sí que el Jordi estaria d’acord amb mi si dic que el poeta no ha de ser pas ni un demiürg ni el creador de la Bellesa, que el poeta ha de ser algú amb vocació i disposició de mirar totes les realitats sense prejudicis i amb voluntat de compartir, després, la seva mirada amb els lectors i oïdors de poesia. Doncs bé, aquesta és una més de les virtuts de Diari d’un setembrista. No s’hi enganya ningú amb estranys malabarismes, i si que hi ha la paraula del poeta que guia els ulls del lector per fer-li veure i percebre els fragments de realitat proposats a cada poema –el brunzir de les abelles, un llapis o el cor d’una poma- i transcendir-los. Així, l’autor ens ensenya que si som capaços de mirar els objectes del nostre voltant no només com a tals, la realitat que ens envolta –com ho fa el llibre- comença a bategar. Alló que fa, per a mi, que Diari d’un setembrista sigui un bon llibre de poesia, és que conté fragments de vida tan densos com la carn d’aquelles coses que sentim però se’ns escapen amb la fugacitat del moment. Per sort ell, el Jordi Llavina, les ha sabut atrapar i les ha volgut compartir amb nosaltres. Llegiu, sinó, aquests versos:

EL SÍMBOL

Et veig com menges una poma.
La teva boca –cullera dentada-
va foradant la fruita
fins a deixar-la reduïda
a una mica de fibra
que aguantes per la cua
i que conté una càpsula
amb les llavors guardades.

El meu cor fa la mida d’una poma.
Si ara amb les dents l’anessis foradant
-bategant-te a la mà, mal agafat,
bestiola que aspira a esmunyir-se’t del puny-
menjaries la carn del meu amor.
Grenyal, sagnant de tu, la crua carn.

[Jordi Llavina: Diari d’un setembrista; Edit. Bromera, 2007]

La Catosfera literària

Via Toni Ibàñez m’assabento que el llibre sobre Blogs&Literatura que es va començar a gestar a l’entorn de les Jornades de la Catosfera, ja comença a tenir cos. Ara com ara -si cliqueu la imatge de dalt- es pot veure la portada i llegir la contraportada. No només m’agrada molt el disseny que ha fet Cossetània, sinó que també em sembla molt bé la ressenya de la contraportada, sobretot l’extracte del pròleg del també blocaire Biel Mesquida:

“Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creador de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també quasi una disciplina quotidiana.”

Com la portada del llibre insinua, més enllà del suport, el que importa és la paraula. I ara, gràcies a la iniciativa i empenta dels companys Girona, Ferré, Ibàñez i Tibau, es podran llegir, també en paper, els apunts d’un centenar de blocaires. Benvingut sigui, doncs, aquest nou llibre que donarà fe d’una altra manera de fer literatura.

Bon dia, sóc Rubén de 3i4…

He rebut, mentre era a la feina, una trucada d’un número desconegut i quan he despenjat he sentit una veu que em deia: “-Ricard Garcia? Bon dia, sóc Rubén de 3i4…” Ha estat com un cop d’alegria. El cert és que només em volien fer una consulta sobre el títol del llibre que s’està imprimint, però aquest fet tan simple m’ha revifat la il·lusió. A finals d’aquest abril que comença es publicarà el llibre amb què vaig guanyar el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat. La Teresa Pascual en farà la presentació a Beniarjó, on va néixer Ausiàs March, el 26 d’abril i després ja es podrà trobar a les llibreries. El títol, definitivament, serà De secreta vida, com el darrer poema del llibre:

Un home darrera la finestra i només un vidre l’empara.
Amb la força quieta del riu, un corrent invisible el creix
i l’ofega, amb delicada violència, de secreta vida…
A cada mirada, espases de llum. El vent fueteja la tarda.

Poesia 08

[Disseny dels cartells i fotografies d’Alonso Castellanos]

Gràcies al Santi Borrell que ho ha lluitat fins que se n’ha sortit, aquesta setmana comença el cicle Poesia 08. El cicle es compon de sis actes que es realitzaran a diverses caves i cellers de Sant Sadurní d’Anoia tots els divendres a dos quarts d’onze de la nit des del 4 d’abril fins el 9 de maig i permetrà escoltar, amb la seva pròpia veu, la poesia d’una vintena de poetes. No cal dir que esteu convidats a assistir-hi.

El programa complet d’actes i de participants és el següent:

Divendres 4 d’abril, a les Caves Gramona (C. de la Indústria, 36): Josep Làzaro, Francesc Parcerisas, Joan Porcà i Joan Vinuesa

Divendres 11 d’abril, a les Caves Conde de Valicourt (C. de Sant Antoni, 33): Anna Aguilar-Amat, Laia Noguera, Carles Sanuy i Pau Vadell

Divendres 18 d’abril a Cal Feru (C. de la Diputació, 51): Jordi Aligué, Joan Duran, Carles Hac Mor i Ester Xargay

Divendres 25 d’abril, a les Caves Beneit (C. de Provença,1): Tomàs Arias, Santi Borrell, Enric Casasses i Blanca Llum

Divendres 2 de maig, a les Caves Solà Raventós (C. de la Indústria, 38): Txell Cucurella, Ricard Garcia, Jordi Llavina i Jaume C. Pons

Divendres 9 de maig, a les Caves Jaume Giró i Giró (C. de Montaner i Ollé, 13): Cupatges. Concert: “Poetes”

[Organitza Punt i coma amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia i la Institució de les Lletres Catalanes.]

De Florència, 5

[Perseu amb el cap de la Medusa
de Cellini a la Loggia dei Lanzi]

Benvenuto Cellini mostra a Perseu, encara armat amb les ales, l’espasa i el casc que el feia invisible, mentre alça victoriós el cap de la Medusa. Però li fa abaixar els ulls perquè més enllà de la mort, sap que la sang de la Gorgona encara ha de fruitar i sap, també, que si es creuen les mirades, aquesta el petrificarà.

Perseu observa la sang que raja del cos de la Medusa mentre els seus músculs conserven encara una certa tensió després de l’esforç. És tan viu aquest Perseu de Cellini que quan el mires es pot sentir no ja el moviment, sinó la quietud que està adoptant el personatge per exhibir el seu trofeu. De la mateixa manera, quan s’observa amb atenció el cos inert de la Medusa, és fàcil adonar-se com encara no ha aparegut en l’escultura el rigor de la mort.

És absolutament meravellós com Cellini, en el seu bronze, fa que puguem sentir el caliu de la sang abans que no es vessi del tot o l’aire quiet d’un gest que s’atura, la mort i la vida plegades, …i poder-s’ho endur a la mirada!