Cucurella, Garcia, Llavina i Pons a les Caves

[Jordi Llavina i Ricard Garcia. Fotografia de Martí Garcia]

Tot i el pont, aquest vespre farem una lectura poètica a Sant Sadurní d’Anoia dins del cicle Poesia ’08 impulsat pel Santi Borrell. Els encarregats de presentar els nostres poemes serem la Meritxell Cucurella-Jorba, el Jordi Llavina, el Jaume C. Pons i jo, Ricard Garcia.

Si cliqueu el titular Els penedesencs Jordi Llavina i Ricard Garcia, aquest divendres al cicle Poesia a les Caves, podreu llegir la notícia amb la qual l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, que col·labora en el cicle juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, se’n fa ressò.

El recital, que començarà a dos quarts d’onze de la nit, es farà a les caves Solà Raventós. al carrer de la Indústria, núm. 38; (hi ha un pàrquing públic a 100 metres).

Teresa Pascual presenta ‘De secreta vida’

[Teresa Pascual i Ricard Garcia]

Dissabte, a Beniarjó, es va concedir el XXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March que enguany han guanyat, ex aequo, Rafael Casanova amb La solitud poblada i Christelle Enguix amb El cor del minotaure. Abans, però, d’anunciar els noms dels guanyadors de l’edició d’aquest 2008, es va fer la presentació de l’edició de l’obra guanyadora de l’any passat, De secreta vida. Al post anterior ja havia anunciat que l’encarregada de presentar el meu llibre seria la poeta Teresa Pascual, i això és el que va dir:

Com si la literatura, i més concretament la poesia, no tinguera cap relació amb el món exterior o amb les persones, és prou freqüent trobar-nos amb la pregunta de què és la poesia, per què s’escriu o com vam començar. Alguns escriptors parlen de la gran quantitat de llibres que tenien a casa, altres, com Quim Monzó, tindrien prohibit llegir novel·la, de manera que ell -com conta en un article- col·locava el llibre de narrativa baix del de matemàtiques per a què sa mare no el veiera.

La poesia s’ha trobat encara amb més dificultats que la narrativa. Ni ens trobaríem de menuts un llibre de poemes per damunt d’una taula a casa, ni els comentaríem entre els amics. Llegir poesia era un acte íntim, privat, m’atreviria a dir que fins i tot de vegades incòmode per la sensació que un llibre de poemes anava a parlar de les coses que realment són importants per a l’home i que es troben en la part més íntima i, podríem dir, secreta de la vida. De secreta vida, com el títol del poemari de Ricard Garcia que avui tinc el gust de presentar ací a Beniarjó, un lloc tan entranyable i especial per a molts de nosaltres.

Un crític d’art li va preguntar a Joan Miró: “segons vostè, quina direcció hauria de prendre actualment la pintura?” Miró li va respondre: “redescobrir les fonts del sentiment humà”, aquella part profunda de la realitat humana que caldria il·luminar amb un raig d’estel. Amb un estel o amb la llum dels fars, com ho fa Ricard Garcia en el primer poema de De secreta vida, uns fars que no se sap si són el final d’un món o el començament d’un altre perquè les aigües, tan les que il·luminen com les que es queden a les fosques, són les mateixes.

els fars, xiprers d’obra i llum, seguint les paraules del poeta, ens obrin la porta a dues realitats en l’home que són indestriables i que Ricard Garcia mostra en les dues parts que composen el poemari. En la primera, Geografia,l’autor ens convida a recórrer a través del temps uns paisatges i vivències particulars que podem fer nostres des dels primers versos. Nosaltres li canviaríem les vinyes i les portadores plenes de raïm per basquets de taronges, i Sant Elm o Favàritx per la nostra platja sentint que, encara que anem d’un costat a l’altre de la seua geografia, ens parla d’un món que ens és comú i d’experiències humanes que podem reconèixer, compartir i fer nostres. I amb això la literatura, que aspira a comprendre senzillament l’experiència humana, ens pot ensenyar molt més sobre nosaltres que qualsevol ciència.

Geografia ens fa volar entre crestes de sal i pedra, sentir els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros, contemplar els paisatges d’arestes de les tardes dels dijous, el raïm del setembre, les taques de sang dels cirerers. Ens fa inquietar amb la tardor, amb els dies grocs, la boira de novembre o la intensitat dels pins a l’hivern. I amb ells, amb tots aquests paisatges canviants a través del temps, la vida. Els diferents estats de l’ànima van succeint-se a través d’una temporalitat fràgil -ens diu l’autor- com una nit de vidre o un castell de cartes i per preservar la vida, encara que el castell caigui una vegada i una altra, les paraules, els territoris, les vides que l’han acompanyat o que el situen al món. Escriu Ricard Garcia en el poema Mirar el silenci: “[…]recordes els mons que has explorat, les veritats compartides amb els amics, el tresor de la seva companyia. Recuperes les seves paraules a la memòria per resseguir-les com si passessis la punta dels dits pels contorns dels cossos que estimes i, com quan recorres amb la mirada les línies que ha traçat l’arada o les més sinuoses que ha dibuixat la natura, les situes al món. Llavors ja no et cal dir res més, tot té un lloc i una raó. Saps que formes part d’aquestes vides que t’acullen tal com ets i dels territoris que heu conegut. Estàs tranquil i el que més te plau és mirar el silenci.”

Si bé era sobretot el món exterior el que el far il·luminava en la primera part del poemari, és la vida secreta la que ara es manifesta en la segona part, aquella vida que et recorre -i cite- el moll dels ossos quan travesses el marge del capvespre o quan oscil·les entre les preguntes, els dubtes, el neguit, l’escepticisme: Què n’has de fer de la fe si ja has mort la mare? -escriu Garcia-, què n’has de fer de la fe quan tens por de viure? […] si el desig et talla com una daga […] si ja no saps qui eres […]

O quan constates la carnalitat de les paraules. Elles no queden reduïdes en l’obra de Ricard Garcia a ser l’ombra dels fets com deia Demòcrit o l’ombra de les coses com afirmava Octavio Paz. Elles són fets que poden travessar el silenci, arribar a la boca, a les mans, glaçar els dits. llegim en el poema que precisament es titula Són fets les paraules:
“[…] són fets les paraules.
I serres les dents per emmudir-les.
Que travessin el silenci et fa por,
por de pronunciar com se’t revolten a l’estómac,
que et llastin amb el pes granític de la pedra,
que t’arribin a la boca i et seguin la llengua,
que t’arribin a les mans i et glacin els dits[…]”
Carnals com són, totes, les de la consciència i les inconegudes, les paraules et poden abraçar. llegim en el poema Paraules:
“Se t’enfilen primer pel tou dels dits a les ungles
i des de les ungles a les serralades dels dits per aconseguir
els braços i els colzes, i el coll després i les espatlles.
I t’abracen a la fi, carnals, les paraules.”

La poesia de Ricard Garcia està plena de cos, de sensualitat, de contorns solcats per les puntes dels dits, d’olors, de llums, però és també pensament. Ens suggereix sense imposar, ens mostra actituds, maneres d’enfrontar-se a la vida. L’absència en ella de certeses i dogmes ens permet entrar des de les nostres particulars experiències i enriquir-nos de les seves. La qualitat del pensament contingut en els versos ens informa de la qualitat de l’home que hi ha al costat del poeta. La poesia diu de nosaltres el que és important, apunta directament al fons de l’ànima, transforma la realitat, li dóna més sentits, la fa més bella, ens ajuda a viure. De secreta vida ens acosta a aconseguir tot açò, ens fa companyia, ens fa sentir que el món ens és comú. I li estem agraïts.

Teresa Pascual dixit. Moltes gràcies, Teresa!

Presentació de ‘De secreta vida’

Ricard Garcia: De secreta vida,
Edicions 3i4,
Col·lecció Poesia 3i4, núm. 132.
València, 2008. (ISBN 978-84-7502-797-5)

Ahir divendres vaig tenir la sorpresa que el recader em va portar a casa els primers exemplars del meu nou llibre de poesia, titulat De secreta vida i publicat per Edicions 3i4. L’edició del llibre ha estat possible perquè va obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs Marc l’abril de l’any passat.

I avui dissabte, a les vuit del vespre, la poeta Teresa Pascual en farà la presentació a Beniarjó. Després hi haurà un breu concert del grup Ensemble Stadler, format pels solistes de l’Orquestra de València i, finalment, es proclamarà quina ha estat l’obra guanyadora del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March d’aquest any.

Tot plegat, ja us ho podeu imaginar, em fa una il·lusió que, tot i que ara mateix m’és difícil d’explicar, vull compartir amb totes aquelles persones que sovint passeu pels Castells de cartes o pel Cupressus sempervirens, ja que la vostra companyia –física i virtual, tant li fa- m’encoratja a seguir escrivint. Estic engrescat, nerviós, il·lusionat, agraït… i molt content, molt. Gràcies!

Sant Jordi o la il·lusió d’un paradís

Aquest costum de recórrer els carrers i regalar llibres i roses i allò que simbolitzen aquests llibres i aquestes roses és, també, la il·lusió d’un paradís. Per què, sinó, ens enamora?

I ja que a través del blog no us puc donar ni un llibre ni una rosa, deixeu-me que per celebrar Sant Jordi us llegeixi el poema Ha plogut del meu llibre Els contorns del xiprer, que molt breument explica el paradís que a mi més m’enamora. Que tingueu un bon Sant Jordi!

Merla florentina

Aquest apunt està dedicat a El pèndol…,que també té curioses relacions amb les merles que li ronden el nesprer. El cas és que tirant fotografies a Florència, n’hi va haver d’inesperades com la d’aquesta merla que em seguia pel claustre de Santa Maria Novella mentre jo provava de fotografiar tres magnífics xiprers. Mentre em movia entre les voltes de pedra em vaig adonar que cada vegada que enmig del silenci claustral se sentia el so del disparador de la càmera fotogràfica, s’anava acostant a mi, encuriosida, aquesta fantàstica merla de la foto de dalt. La relació va ser ben estranya i no sé dir qui estudiava les reaccions de qui, jo l’espiava a ella i ella m’espiava a mi. El que sí sé és que si algú dominava la situació, no era pas jo, era la merla, que a cada dispar feia tres o quatre saltirons més, fins que es va situar a un metre i mig escàs d’on jo estava, posant tranquil·la i confiada, com si em volgués fer saber alguna cosa que jo no era capaç d’entendre. Jo vaig fer-li aquesta foto, però quina imatge es devia emportar ella de mi?

De què parla ‘De secreta vida’

Ara que la publicació de De secreta vida és imminent, des d’Edicions 3i4 m’han demanat que fes una sinopsi del llibre per penjar-la a la seva web. Però com la poesia no hi entén d’arguments ni es deixa resumir, no ha estat un exercici fàcil de fer, però sí interessant, el d’intentar explicar en una vintena de línies de què parla aquest llibre. No sé si el que he escrit servirà per guanyar algun lector –ja m’agradaria que fos així-, però això que segueix és el que he sabut dir:

De secreta vida és un llibre construït en dues parts formals i de contingut. La primera, titulada Geografies, conté una sèrie de proses poètiques on s’ha volgut explorar els territoris físics i temporals en els quals es desenvolupa la vida, és a dir, aquells espais que compartim amb els altres. Mentre que a la segona part, ara en vers i titulada com el llibre, entren en joc les vides ocultes, aquelles que vivim més enllà de la mirada dels altres i més enllà, fins i tot, de la pròpia.

Els poemes del llibre neixen de la certesa que no som només el territori que trepitgem ni el temps que vivim, com tampoc no som tan sols tot allò que ocultem. Per això a De secreta vida hi ha la voluntat de conjugar tot el que ens atrapa des de l’exterior a través dels sentits amb tot allò que emergeix com un magma de dins nostre. I hi ha, sobretot, la voluntat d’explorar com conflueix el que coneixem, el territori, amb els sentiments que ens brollen desordenats, ara del pensament ara de les tripes, dels pous del cos. Uns i altres es troben per fer-nos saber que on realment vivim és a les fronteres de la pell que, com si es tractés d’una platja solitària, conserva el rastre del que hem fet i el que hem dit, però també de les corrents subterrànies que secretament ens recorren.

D’aquesta manera, la poesia de De secreta vida també vol parlar de les experiències que s’acumulen en aquest espai fronterer del nostre cos, la pell, que comunica el dins i el fora i es converteix en el lloc on la vida es dóna amb major densitat i plenitud, l’únic lloc on podem viure totes les nostres vides.”

Shi Tao: Juny!

Tots els medis informatius es fan ressò del paripé de la flama olímpica per aquests mons de déu per a convocar-nos a la cerimònia de genuflexió quadriennal davant del televisor amb l’excusa dels jocs de la Xina. Mentrestant, però, el poeta xinès Shi Tao està complint una pena de 10 anys de presó acusat d’haver traït el règim xinès. El que Shi Tao havia fet, era donar la notícia, fora de la Xina, que el govern del seu país demanava silenci sobre els fets de Ti An Men quan s’acostava el quinzè aniversari de la matança. Ho va fer a través d’un e-mail enviat des d’un compte de correu electrònic de Yahoo, companyia que va revelar sense escrúpols la seva identitat al govern de la Xina.

El poema Juny de Shi Tao, traduït del xinès per Manel Ollé, rememora els fets de la plaça de Ti An Men:

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el “juny”.
Juny: se m’hi va morir el cor
i se m’hi va morir el poema,
també l’estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell
i revela l’abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se’n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d’arribar a mans dels morts.

Me’n he assabentat per aquest apunt de El pèndol de petites oscil·lacions i, encara que sigui una mica a destemps, em vull afegir a la campanya per la llibertat d’expressió a la Xina, de la qual n’hi ha més informació al PEN Català. També es pot escoltar el poema, de la veu del David Figueres, des d’aquest enllaç del seu Els dies i les dones.

La fosca mirada

Aquest any, per primer cop, a més dels diversos premis i categories que tradicionalment es convoquen dins els Premis Vila de Martorell, també s’ha convocat un premi per a blogs. Doncs bé, quan el Martí –el meu fill- fa uns mesos va llegir les bases, va pensar que allò que ell havia començat a fer a Internet potser s’ajustava al que es demanava a la convocatòria, i sense cap mena de por ni de prejudici va decidir presentar-hi el seu blog, La fosca mirada.

La fosca mirada és un blog intermitent on el Martí hi va penjant aquells poemes i narracions de collita pròpia dels quals n’està prou satisfet per donar-los a llegir. Penso que, si bé l’experiència va començar com una manera d’explorar una nova eina, després s’ha anat convertint per ell en una bona manera d’assajar els recursos de l’escriptura, fins el punt que, a hores d’ara, ja ha desenvolupat una certa voluntat estètica que el fa jutjar, abans de decidir-se a penjar-ho al blog, tot allò que escriu.

Potser no ho hauria explicat, tot això, si no fos perquè ahir vaig saber que ja s’han fet públics els premis d’enguany i que, si bé el premi al millor blog ha estat concedit a Jordi Cervera -l’enhorabona, Jordi!-, també s’ha fet una menció especial pel Martí Garcia Asensi. I jo, que sóc el seu pare, ja us podeu imaginar com n’estic d’orgullós.

Diari d’un setembrista

[Jordi Llavina]

Em va alegrar molt saber-ho i tot i que ja vaig felicitar el Jordi Llavina personalment, també vull celebrar des d’aquí que li concedissin el Premi de la Crítica Serra d’Or i que ho fessin per Diari d’un setembrista, el seu darrer llibre de poesia. Havent llegit tots els seus llibres –ara estic a mig llegir, també, Ningú ha escombrat les fulles-, penso que aquest Diari d’un setembrista destaca perquè conté un grau de maduresa i una serenitat noves a l’hora d’observar el món i retornar al lector la mirada del poeta. Aquest és un llibre que, entre altres raons, m’agrada molt perquè ofereix una poesia que no és la d’un poeta-geni ni la d’un artista il·luminat que juga a fer filigranes verbals ni conceptuals. És, en canvi, un llibre que conté els versos d’un home que ha après a observar des de la quietud –tant necessària- el seu entorn i hi ha descobert les espurnes de bellesa que no ens deixa veure el brogit de viure, però que tot i així perviuen, encara, en la quotidianitat.

No ho sé, però penso que potser sí que el Jordi estaria d’acord amb mi si dic que el poeta no ha de ser pas ni un demiürg ni el creador de la Bellesa, que el poeta ha de ser algú amb vocació i disposició de mirar totes les realitats sense prejudicis i amb voluntat de compartir, després, la seva mirada amb els lectors i oïdors de poesia. Doncs bé, aquesta és una més de les virtuts de Diari d’un setembrista. No s’hi enganya ningú amb estranys malabarismes, i si que hi ha la paraula del poeta que guia els ulls del lector per fer-li veure i percebre els fragments de realitat proposats a cada poema –el brunzir de les abelles, un llapis o el cor d’una poma- i transcendir-los. Així, l’autor ens ensenya que si som capaços de mirar els objectes del nostre voltant no només com a tals, la realitat que ens envolta –com ho fa el llibre- comença a bategar. Alló que fa, per a mi, que Diari d’un setembrista sigui un bon llibre de poesia, és que conté fragments de vida tan densos com la carn d’aquelles coses que sentim però se’ns escapen amb la fugacitat del moment. Per sort ell, el Jordi Llavina, les ha sabut atrapar i les ha volgut compartir amb nosaltres. Llegiu, sinó, aquests versos:

EL SÍMBOL

Et veig com menges una poma.
La teva boca –cullera dentada-
va foradant la fruita
fins a deixar-la reduïda
a una mica de fibra
que aguantes per la cua
i que conté una càpsula
amb les llavors guardades.

El meu cor fa la mida d’una poma.
Si ara amb les dents l’anessis foradant
-bategant-te a la mà, mal agafat,
bestiola que aspira a esmunyir-se’t del puny-
menjaries la carn del meu amor.
Grenyal, sagnant de tu, la crua carn.

[Jordi Llavina: Diari d’un setembrista; Edit. Bromera, 2007]

La Catosfera literària

Via Toni Ibàñez m’assabento que el llibre sobre Blogs&Literatura que es va començar a gestar a l’entorn de les Jornades de la Catosfera, ja comença a tenir cos. Ara com ara -si cliqueu la imatge de dalt- es pot veure la portada i llegir la contraportada. No només m’agrada molt el disseny que ha fet Cossetània, sinó que també em sembla molt bé la ressenya de la contraportada, sobretot l’extracte del pròleg del també blocaire Biel Mesquida:

“Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creador de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també quasi una disciplina quotidiana.”

Com la portada del llibre insinua, més enllà del suport, el que importa és la paraula. I ara, gràcies a la iniciativa i empenta dels companys Girona, Ferré, Ibàñez i Tibau, es podran llegir, també en paper, els apunts d’un centenar de blocaires. Benvingut sigui, doncs, aquest nou llibre que donarà fe d’una altra manera de fer literatura.