[Jordi Llavina]

Em va alegrar molt saber-ho i tot i que ja vaig felicitar el Jordi Llavina personalment, també vull celebrar des d’aquí que li concedissin el Premi de la Crítica Serra d’Or i que ho fessin per Diari d’un setembrista, el seu darrer llibre de poesia. Havent llegit tots els seus llibres –ara estic a mig llegir, també, Ningú ha escombrat les fulles-, penso que aquest Diari d’un setembrista destaca perquè conté un grau de maduresa i una serenitat noves a l’hora d’observar el món i retornar al lector la mirada del poeta. Aquest és un llibre que, entre altres raons, m’agrada molt perquè ofereix una poesia que no és la d’un poeta-geni ni la d’un artista il·luminat que juga a fer filigranes verbals ni conceptuals. És, en canvi, un llibre que conté els versos d’un home que ha après a observar des de la quietud –tant necessària- el seu entorn i hi ha descobert les espurnes de bellesa que no ens deixa veure el brogit de viure, però que tot i així perviuen, encara, en la quotidianitat.

No ho sé, però penso que potser sí que el Jordi estaria d’acord amb mi si dic que el poeta no ha de ser pas ni un demiürg ni el creador de la Bellesa, que el poeta ha de ser algú amb vocació i disposició de mirar totes les realitats sense prejudicis i amb voluntat de compartir, després, la seva mirada amb els lectors i oïdors de poesia. Doncs bé, aquesta és una més de les virtuts de Diari d’un setembrista. No s’hi enganya ningú amb estranys malabarismes, i si que hi ha la paraula del poeta que guia els ulls del lector per fer-li veure i percebre els fragments de realitat proposats a cada poema –el brunzir de les abelles, un llapis o el cor d’una poma- i transcendir-los. Així, l’autor ens ensenya que si som capaços de mirar els objectes del nostre voltant no només com a tals, la realitat que ens envolta –com ho fa el llibre- comença a bategar. Alló que fa, per a mi, que Diari d’un setembrista sigui un bon llibre de poesia, és que conté fragments de vida tan densos com la carn d’aquelles coses que sentim però se’ns escapen amb la fugacitat del moment. Per sort ell, el Jordi Llavina, les ha sabut atrapar i les ha volgut compartir amb nosaltres. Llegiu, sinó, aquests versos:

EL SÍMBOL

Et veig com menges una poma.
La teva boca –cullera dentada-
va foradant la fruita
fins a deixar-la reduïda
a una mica de fibra
que aguantes per la cua
i que conté una càpsula
amb les llavors guardades.

El meu cor fa la mida d’una poma.
Si ara amb les dents l’anessis foradant
-bategant-te a la mà, mal agafat,
bestiola que aspira a esmunyir-se’t del puny-
menjaries la carn del meu amor.
Grenyal, sagnant de tu, la crua carn.

[Jordi Llavina: Diari d’un setembrista; Edit. Bromera, 2007]

[Perseu amb el cap de la Medusa
de Cellini a la Loggia dei Lanzi]

Benvenuto Cellini mostra a Perseu, encara armat amb les ales, l’espasa i el casc que el feia invisible, mentre alça victoriós el cap de la Medusa. Però li fa abaixar els ulls perquè més enllà de la mort, sap que la sang de la Gorgona encara ha de fruitar i sap, també, que si es creuen les mirades, aquesta el petrificarà.

Perseu observa la sang que raja del cos de la Medusa mentre els seus músculs conserven encara una certa tensió després de l’esforç. És tan viu aquest Perseu de Cellini que quan el mires es pot sentir no ja el moviment, sinó la quietud que està adoptant el personatge per exhibir el seu trofeu. De la mateixa manera, quan s’observa amb atenció el cos inert de la Medusa, és fàcil adonar-se com encara no ha aparegut en l’escultura el rigor de la mort.

És absolutament meravellós com Cellini, en el seu bronze, fa que puguem sentir el caliu de la sang abans que no es vessi del tot o l’aire quiet d’un gest que s’atura, la mort i la vida plegades, …i poder-s’ho endur a la mirada!

[Detall de l’escultura de Dante a la plaça de la Santa Croce]

Divina commedia: Inferno, canto I

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

Tant’ è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ho scorte.

Io non so ben ridir com’ i’ v’intrai,
tant’ era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.

Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,

guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.

Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.

E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,

così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva. […]

Dante Aliguieri dixit.

[Aquí hi podeu trobar les traduccions de Josep M. de Sagarra i de Joan F. Mira]