Diari d’un setembrista

[Jordi Llavina]

Em va alegrar molt saber-ho i tot i que ja vaig felicitar el Jordi Llavina personalment, també vull celebrar des d’aquí que li concedissin el Premi de la Crítica Serra d’Or i que ho fessin per Diari d’un setembrista, el seu darrer llibre de poesia. Havent llegit tots els seus llibres –ara estic a mig llegir, també, Ningú ha escombrat les fulles-, penso que aquest Diari d’un setembrista destaca perquè conté un grau de maduresa i una serenitat noves a l’hora d’observar el món i retornar al lector la mirada del poeta. Aquest és un llibre que, entre altres raons, m’agrada molt perquè ofereix una poesia que no és la d’un poeta-geni ni la d’un artista il·luminat que juga a fer filigranes verbals ni conceptuals. És, en canvi, un llibre que conté els versos d’un home que ha après a observar des de la quietud –tant necessària- el seu entorn i hi ha descobert les espurnes de bellesa que no ens deixa veure el brogit de viure, però que tot i així perviuen, encara, en la quotidianitat.

No ho sé, però penso que potser sí que el Jordi estaria d’acord amb mi si dic que el poeta no ha de ser pas ni un demiürg ni el creador de la Bellesa, que el poeta ha de ser algú amb vocació i disposició de mirar totes les realitats sense prejudicis i amb voluntat de compartir, després, la seva mirada amb els lectors i oïdors de poesia. Doncs bé, aquesta és una més de les virtuts de Diari d’un setembrista. No s’hi enganya ningú amb estranys malabarismes, i si que hi ha la paraula del poeta que guia els ulls del lector per fer-li veure i percebre els fragments de realitat proposats a cada poema –el brunzir de les abelles, un llapis o el cor d’una poma- i transcendir-los. Així, l’autor ens ensenya que si som capaços de mirar els objectes del nostre voltant no només com a tals, la realitat que ens envolta –com ho fa el llibre- comença a bategar. Alló que fa, per a mi, que Diari d’un setembrista sigui un bon llibre de poesia, és que conté fragments de vida tan densos com la carn d’aquelles coses que sentim però se’ns escapen amb la fugacitat del moment. Per sort ell, el Jordi Llavina, les ha sabut atrapar i les ha volgut compartir amb nosaltres. Llegiu, sinó, aquests versos:

EL SÍMBOL

Et veig com menges una poma.
La teva boca –cullera dentada-
va foradant la fruita
fins a deixar-la reduïda
a una mica de fibra
que aguantes per la cua
i que conté una càpsula
amb les llavors guardades.

El meu cor fa la mida d’una poma.
Si ara amb les dents l’anessis foradant
-bategant-te a la mà, mal agafat,
bestiola que aspira a esmunyir-se’t del puny-
menjaries la carn del meu amor.
Grenyal, sagnant de tu, la crua carn.

[Jordi Llavina: Diari d’un setembrista; Edit. Bromera, 2007]

La Catosfera literària

Via Toni Ibàñez m’assabento que el llibre sobre Blogs&Literatura que es va començar a gestar a l’entorn de les Jornades de la Catosfera, ja comença a tenir cos. Ara com ara -si cliqueu la imatge de dalt- es pot veure la portada i llegir la contraportada. No només m’agrada molt el disseny que ha fet Cossetània, sinó que també em sembla molt bé la ressenya de la contraportada, sobretot l’extracte del pròleg del també blocaire Biel Mesquida:

“Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creador de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també quasi una disciplina quotidiana.”

Com la portada del llibre insinua, més enllà del suport, el que importa és la paraula. I ara, gràcies a la iniciativa i empenta dels companys Girona, Ferré, Ibàñez i Tibau, es podran llegir, també en paper, els apunts d’un centenar de blocaires. Benvingut sigui, doncs, aquest nou llibre que donarà fe d’una altra manera de fer literatura.

Bon dia, sóc Rubén de 3i4…

He rebut, mentre era a la feina, una trucada d’un número desconegut i quan he despenjat he sentit una veu que em deia: “-Ricard Garcia? Bon dia, sóc Rubén de 3i4…” Ha estat com un cop d’alegria. El cert és que només em volien fer una consulta sobre el títol del llibre que s’està imprimint, però aquest fet tan simple m’ha revifat la il·lusió. A finals d’aquest abril que comença es publicarà el llibre amb què vaig guanyar el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March de l’any passat. La Teresa Pascual en farà la presentació a Beniarjó, on va néixer Ausiàs March, el 26 d’abril i després ja es podrà trobar a les llibreries. El títol, definitivament, serà De secreta vida, com el darrer poema del llibre:

Un home darrera la finestra i només un vidre l’empara.
Amb la força quieta del riu, un corrent invisible el creix
i l’ofega, amb delicada violència, de secreta vida…
A cada mirada, espases de llum. El vent fueteja la tarda.

Poesia 08

[Disseny dels cartells i fotografies d’Alonso Castellanos]

Gràcies al Santi Borrell que ho ha lluitat fins que se n’ha sortit, aquesta setmana comença el cicle Poesia 08. El cicle es compon de sis actes que es realitzaran a diverses caves i cellers de Sant Sadurní d’Anoia tots els divendres a dos quarts d’onze de la nit des del 4 d’abril fins el 9 de maig i permetrà escoltar, amb la seva pròpia veu, la poesia d’una vintena de poetes. No cal dir que esteu convidats a assistir-hi.

El programa complet d’actes i de participants és el següent:

Divendres 4 d’abril, a les Caves Gramona (C. de la Indústria, 36): Josep Làzaro, Francesc Parcerisas, Joan Porcà i Joan Vinuesa

Divendres 11 d’abril, a les Caves Conde de Valicourt (C. de Sant Antoni, 33): Anna Aguilar-Amat, Laia Noguera, Carles Sanuy i Pau Vadell

Divendres 18 d’abril a Cal Feru (C. de la Diputació, 51): Jordi Aligué, Joan Duran, Carles Hac Mor i Ester Xargay

Divendres 25 d’abril, a les Caves Beneit (C. de Provença,1): Tomàs Arias, Santi Borrell, Enric Casasses i Blanca Llum

Divendres 2 de maig, a les Caves Solà Raventós (C. de la Indústria, 38): Txell Cucurella, Ricard Garcia, Jordi Llavina i Jaume C. Pons

Divendres 9 de maig, a les Caves Jaume Giró i Giró (C. de Montaner i Ollé, 13): Cupatges. Concert: “Poetes”

[Organitza Punt i coma amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia i la Institució de les Lletres Catalanes.]

De Florència, 5

[Perseu amb el cap de la Medusa
de Cellini a la Loggia dei Lanzi]

Benvenuto Cellini mostra a Perseu, encara armat amb les ales, l’espasa i el casc que el feia invisible, mentre alça victoriós el cap de la Medusa. Però li fa abaixar els ulls perquè més enllà de la mort, sap que la sang de la Gorgona encara ha de fruitar i sap, també, que si es creuen les mirades, aquesta el petrificarà.

Perseu observa la sang que raja del cos de la Medusa mentre els seus músculs conserven encara una certa tensió després de l’esforç. És tan viu aquest Perseu de Cellini que quan el mires es pot sentir no ja el moviment, sinó la quietud que està adoptant el personatge per exhibir el seu trofeu. De la mateixa manera, quan s’observa amb atenció el cos inert de la Medusa, és fàcil adonar-se com encara no ha aparegut en l’escultura el rigor de la mort.

És absolutament meravellós com Cellini, en el seu bronze, fa que puguem sentir el caliu de la sang abans que no es vessi del tot o l’aire quiet d’un gest que s’atura, la mort i la vida plegades, …i poder-s’ho endur a la mirada!

De Florència, 4

Anàrem al Bargello convençuts que no podríem veure el David de Donatello, ja que està en procés de restauració. Per això, quan ensopegàrem amb el Mercuri de Giambologna alçant el vol sobre el seu propi eix, ja ens sentírem satisfets de la visita. Però de seguida va saltar la sorpresa, és cert que s’està restaurant el David, però s’està fent a la sala on habitualment s’exhibeix i de cara al públic. L’escultura reposava ajaguda sobre dues peces de fusta que la mantenien gairebé en l’aire. I allà mateix, davant nostre, una restauradora anava treballant delicadament sobre un dels peus del David al mateix temps que explicava el que feia a qui li demanés. Veure el tracte delicat que la peça, estirada, rebia de les mans curoses de la restauradora, feia pensar que si l’escultura ens transmet emocions és perquè, efectivament, és viva.
Ja ho sabeu que n’hi ha un altre de David important a Florència, el de Miquel Àngel; però jo sempre m’he inclinat per aquest de Donatello, i la veritat és que no sé massa el perquè. Potser perquè aquest ja no manté la mirada desafiant del majestuós David de Miquel Àngel, sinó que sembla que comenci a abaixar el cap com si volgués mirar dins seu mentre mesura les conseqüències de l’acte que acaba de cometre. El de Donatello, amb el seu aspecte més pueril i més delicat, encara no un home, sembla que estigui descobrint el pes dels dubtes i les contradiccions. No ho sé, però mentre la contemplació del de Miquel Àngel em transmet la força del vencedor, aquest altre de Donatello m’evoca els sentiments de quan encara amb la innocència d’un nen, s’executen els primers actes d’home. Una barreja de fragilitat i vertigen difícil d’explicar.

De Florència, 3

[Detall de l’escultura de Dante a la plaça de la Santa Croce]

Divina commedia: Inferno, canto I

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!

Tant’ è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ho scorte.

Io non so ben ridir com’ i’ v’intrai,
tant’ era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.

Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,

guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.

Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.

E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,

così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva. […]

Dante Aliguieri dixit.

[Aquí hi podeu trobar les traduccions de Josep M. de Sagarra i de Joan F. Mira]

De Florència, 2

[L’Anunciació de Fra Angelico. Convent de Sant Marc.]

Davant de l’Anunciació
de Fra Angelico

No parlo bé de vós,
sóc home, no pas verge,
m’espanten els coloms
i el cel i sento enveja…
P’rò el quadre parla amb mi:
si l’àngel em mirava
podria fer-me esclava
qui sap de quin destí.

Jaume Subirana dixit.
[Jaume Subirana: Rapala, Ed. 62. Barcelona, 2007]

I si podeu anar al Convent de Sant Marc a veure els frescos de Fra Angelico, us recomano que llegiu abans aquest apunt del Joan J. Isern a les seves Totxanes,… És ben cert el que hi diu pel que fa a la ubicació de la pintura, el lloc és també l’obra d’art. Poques vegades es pot veure una conjunció tan perfecta entre pintura i arquitectura.

De Florència, 1

Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’ omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’ Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’ inchin’ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ‘n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn canoscenza.

Guido Cavalcanti dixit.

Dia mundial de la poesia


La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera dixit.

Aquest que heu llegit és el poema inèdit que Josep Piera ha cedit a la Institució de les Lletres Catalanes i a UNESCOcat per celebrar el Dia mundial de la poesia. El poema s’ha editat en un fullet on no només hi apareix en la llengua original, sinó que també hi és traduït a 24 llengües més.