Dia mundial de la poesia


La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n’hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis…

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d’on venim, on anem, i qui som.

Josep Piera dixit.

Aquest que heu llegit és el poema inèdit que Josep Piera ha cedit a la Institució de les Lletres Catalanes i a UNESCOcat per celebrar el Dia mundial de la poesia. El poema s’ha editat en un fullet on no només hi apareix en la llengua original, sinó que també hi és traduït a 24 llengües més.

Un far que somia la llum

[Fotografia de CLFM]

Ja saps que no podràs atrapar la son i voreges els precipicis sense gosar mirar l’espai obscur de l’habitació. La casa dorm. Sents el flux dens dels pensaments que cruix, les estelles òssies de la nit. En silenci, de tu s’omple el buit. Només de tu i d’aquestes agulles que se’t claven, buscant camins, al cap.

Mentrestant sents com la primavera, anòmala, vol arrencar les crostes d’un temps mort que no tornarà. Però, tot i així, no et pots desprendre dels records, no pots esborrar els dies -res no es pot canviar-, ni pots alleujar aquest dolor que, com les fuetades que duus a la pell, viurà sempre en tu.

Amb la mirada cega travesses la foscor sense trobar repòs. Tot és ja un torrent de preguntes que no voldries haver-te de respondre, però saps que tu mateix ets la veritat que t’atrapa i et pinça. I encara et preguntes si en tenen cap d’explicació els naufragis, però se’t corquen les paraules i només voldries somiar que ets un far que somia la llum.

Els cavallons de l’hort

Després de l’esplèndida i generosa lloança que el Jordi Llavina va fer del meu llibre a la presentació a L’Odissea, encara em regala -al dietari que ha encetat aquesta setmana a El 3 de vuit– el següent apunt:

“[…] Cavallons de l’hort. No deixeu de llegir el llibre de poemes Els contorns del xiprer, de l’hortonenc Ricard Garcia. El trobareu a L’Odissea. Trist, sublim, com la bona poesia: “Com el plaer fals i artificiós / que neix de la carn trista / que la mà bressola”. Hi he après la paraula “cavalló”: ‘Munt de terra entre dos solcs’. El Ricard escriu des de sempre, des que ell era molt jove i jo encara una mica més jove que ell, però no s’ha avingut a publicar fins ben repicats els quaranta. El senyor Eliot l’hi hauria aplaudit. Ara treu aquest llibre, madur i savi. Hi he après la paraula “cavalló” i hi he passat moments de pura felicitat, com els que ens procura la convivència amb la lírica autèntica. […]”

Diria mentida si no digués que n’estic molt satisfet. Una altra vegada, gràcies Jordi!

“Els contorns del xiprer” a l’Odissea

[Jordi Llavina i Ricard Garcia a la llibreria l’Odissea]

Divendres al vespre, l’Odissea era plena de gent amiga que va venir a escoltar el que el Jordi Llavina havia de dir del meu primer llibre de poemes. La veritat és que n’estic molt content, i tant per aquells que hi éreu, com per aquells que no vareu poder venir i ahir i avui m’heu demanat com havia anat la presentació, he mirat de transcriure –més o menys- el que el Jordi va dir:

Quan vaig rebre el llibre del Ricard em va cridar l’atenció el títol, suposo que per la qüestió del títol que és molt espriuà. El xiprer és un arbre que per raons personals, molt més enllà del que és luctuós, a mi em fa pensar en l’estiu i en l’acolliment, és un arbre que ens convida a passar i a estar-hi bé. Doncs bé, jo crec que aquest és un llibre hospitalari, malgrat que també és un llibre dur i amb moltes arestes. És un llibre bell amb b alta, perquè les imatges que conté són imatges molt belles o molt suggestives. El Ricard forma part d’una família poètica en la qual jo també m’hi voldria considerar encabit, per a la qual és més important la imatge que no pas la metàfora. Jo desconfio una mica dels poetes que fan servir les metàfores. Tot i que són el que defineix el llenguatge poètic, a mi –si voleu que us digui- cada vegada em cansen més les metàfores; perquè? Perquè el tipus de poesia que com més va més m’agrada, és una poesia que troba, no que descobreix. És a dir, només cal, de vegades, trobar. I trobar et dóna les imatges; les imatges són allò que et posa en el mateix nivell una cosa amb una altra. Per exemple, hi ha un moment en què al llibre hi diu que el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga. Aquí no n’hi ha cap metàfora, però hi ha una imatge extraordinària. No és que no m’agradin les metàfores, no em malinterpreteu, però sovint les metàfores aboquen a un llenguatge barroc i gratuït del qual jo desconfio profundament.

Hi ha un poema molt bo –i ara em direu: t’ha agradat perquè hi ha una cosa verda, però no-, hi ha un poema molt bo a la pàgina 34 que parla d’aquest recurs que sempre tenim en cas que ens manquin altres recursos, parlo de la masturbació, i és una imatge molt forta perquè en aquest poema, que és un poema curt –generalment els poemes del Ricard són poemes curts i molt continguts i molt intensos- hi ha aquella mena de dilema entre Eros i Thanatos, el dilema entre l’amor i la mort. Diu: i et masturbes / removent a la memòria / com un perfum vell / records amb un punt d’agre; / quan el sexe ja és quelcom tan absurd / com el plaer fals i artificiós / que neix de la carn trista / que la mà bressola / com la mort bressola, silent, / el camí que encara s’ha de fer… És a dir, aquella mà que bressola aquella carn que ja… a mi m’ha semblat una imatge extraordinària, i hi veia imatges d’aquella poesia que de vegades ens sacseja tant, com d’aquelles poetes nord-americanes que, pobretes, totes es van suïcidar, la Sylvia Plath, l’Anne Sexton… És una imatge d’un tremendisme molt ben resolt.

Per tant és un llibre bell, és un llibre serè. Hi ha un altre poema, que és aquest que en llegiré només el començament: No et travessa massa sovint / cap raig de llum i trepitges / els dies com qui vagareja / rera l’ombra dels seus peus… Probablement per això del llum que et travessa, a mi m’ha fet pensar en un poema famosíssim i cèlebre, que és el poema que comença l’obra poètica completa del Salvatore Quasimodo, que és un poeta essencial en la lírica europea del segle XX i que a més va rebre el premi Nobel. Bé, aquest poema diu: Som, amb prou feines, persones que un dia un raig de llum travessa. Tothom es troba sol, al cor de la Terra, travessat per un raig de sol, i el vespre ve tot d’una. És un poema que es diu Ed è subito sera.

El llibre del Ricard em sembla que és un llibre serè i savi per la complexitat de temes que conté, però també, i molt, per la complexitat de formes que exhibeix. És a dir, és un llibre que algú en podria dir que és un llibre en vers lliure, amb poemes de formes estranyes… Jo crec que és molt més que això. Hi ha poemes que tenen un moviment, per a mi, molt ben travat, com el poema número dos.

Per tant, he parlat de bellesa, he parlat de serenitat i de saviesa. És un llibre molt complex, que té cinc parts on jo hi endevino un cert moviment gradual, un cert crescendo de la primera a l’última. I de fet, l’última és una mena de poètica, una mena d’explicació de tot plegat, de la manera com ell compon, de la manera com ell entén el fenomen poètic… És un llibre complex. I un, que ja n’ha llegit uns quants, de seguida se n’adona quan un llibre és immadur, de quan un llibre és apressat o quan, en canvi, al darrera hi ha un afany d’escriptura o, sobretot, de reescriptura molt intens. Aquest, indiscutiblement, és un llibre d’aquest mena, és un llibre molt complex. És un llibre matisat, i la poesia si no és matisada, per a mi, no té cap interès. Hi ha, per exemple, alguna citació preliminar de Cernuda, que feia una poesia molt matisada; hi ha alguna citació preliminar de Kavafis, que també feia una poesia molt matisada; i hi ha una citació preliminar de García Montero que fa, al meu entendre, una poesia gens matisada. La del Ricard és matisada; al primer poema ja ens parla de veure les coses a contrallum, i em sembla que el del contrallum és un concepte molt i molt important. No en tenim prou d’observar les coses simplement tal i com passen, si no que les hem d’interpretar i les hem de veure segons el prisma o segons la ullera de la nostra percepció poètica, que naturalment sempre serà una percepció esbiaixada. La poesia és tot el contrari -perdona’m Benet- de la ciència. Però és així, justament la magnificència i la força de la poesia és que tot allò que hem vist d’aquella manera, probablement és únic, perquè a ningú altre se li ha acudit veure-ho així.

I hi ha una altra cosa formal que a mi m’agrada molt de la poesia del Ricard, que és -per dir-ho així- la discreció, que per a mi és un gran avantatge i un gran guany en qualsevol mena de poesia. Abans parlava de l’afluència de metàfores que tenen certs poetes, certs xarlatans. Justament, el contrari d’això és l’ús d’una imatgeria tranquil·la, per bé que parli de coses molt fortes, de vegades fins i tot tràgiques o, com a mínim, dramàtiques, i aquest to discret. De vegades el Sam Abrams, que és una persona que llegeix molta poesia i que en sap molt, i que defensa, lògicament, el seu terreny, diu que aquest to de confessional i discret –i dic discret com un elogi- prové de la poesia anglesa. Jo no sé si ve de la poesia anglesa, tu cites, Ricard, molts poetes castellans que jo també admiro. Hi ha aquest to discret, que fins i tot a vegades es reprodueix en la manera gràfica de transcriure els poemes, sense fer servir masses majúscules, ometent algunes marques de contenció… A mi m’agrada això, m’agrada molt.

Aquest és un llibre que parla de moltes coses, bàsicament de la condició humana. Quan intentem reduir un llibre de poemes a uns quants temes, sempre fracassem, perquè en el fons els temes són o acostumen a ser els mateixos. No podem ser gaire originals perquè a tots, si fa o no fa, ens passa el mateix… Però parla de la condició humana, i entronco amb això de la forma, des d’una capacitat empàtica o des d’una capacitat de profunditat que és el que dota aquests poemes de força i els dota d’una certa condició memorable. Es parla de la identitat, que és un tema, lògicament, molt modern però que a mi m’interessa molt. I quan dic la identitat vull dir l’ésser humà posat en el món, posat a vagarejar en aquest món. La Teresa Pascual, en el pròleg que fa a aquest llibre, ja en diu alguna cosa.

Parla, també, de la necessitat d’escriure, però ho fa amb molta elegància; què vull dir? Aquest és un tema que, des del Romanticisme, ha ocupat molts i molts llibres, és allò que amb un renec, amb una paraulota, molts crítics i molts teòrics de la literatura en diuen la metaliteratura. És a dir, parlar en un llibre de poemes del fet d’escriure poemes; això naturalment no té cap gràcia, i d’alguna manera la cúspide o la derivació màxima d’això és un poeta que es diu Pere Gimferrer i que jo posaria a l’altra banda dels Cernuda o d’aquells que he dit. Parlar del fet d’escriure com si allò fos una mena de foc d’encenalls o de pirotècnia verbal absolutament lluminosa, absolutament desconcertant, que causa molta estupefacció, però que quan allò s’ha extingit en el cel, queda ben poc si no res. Doncs bé, aquesta necessitat d’escriure és en aquest llibre palesa en diversos poemes i, sobretot, en un de molt fundacional, en un poema que es titula Federico i que fa referència, naturalment, a Lorca. Però va sortint, aquesta necessitat d’escriure, com una autèntica necessitat, no com a reflex d’haver d’escriure sobre alguna cosa i per tant ho faig sobre el fet d’escriure, no. És justament la necessitat o la peremptorietat o la urgència d’escriure que no ha tingut un reflex en el fet de publicar, i jo crec que això al Ricard li estalvia moltes coses. Si hagués publicat als vint anys, probablement ara es miraria aquells primers llibres amb una certa prevenció… Hi ha hagut una urgència o una necessitat d’escriure, però no pas de publicar.

És un llibre que parla, per tant, de la identitat, que parla del fet d’escriure o del fenomen de l’experiència d’escriure, i és un llibre que parla també del pas del temps, naturalment. Aquest és el tema segurament, juntament amb la memòria, d’un noranta per cent dels llibres de poemes que s’han escrit. Aquest pas del temps el trobem en mil i un poemes. Després en llegiré quatre en els quals per a mi és molt clar tot això que dic, en la qualitat de la llum, en el fet del trànsit estacional, en moltes coses…

Aquest és un llibre que, en sintonia amb això que dic del pas del temps, té molt present –i per això suposo que m’agrada tant- la consciència del pas del temps. Avui hi havia una entrevista, no sé a quin diari, a un poeta que segurament ell també estima molt que és Francisco Brines, de la generació dels 50, però que no va formar part del nucli de Barcelona, més aviat ell deia que havia retirat cap a Madrid, i deia que, en el fons, tota la seva poesia es podria llegir com un reflex de la pèrdua. És un home, aquest, molt vitalista, com també ho és el Ricard, i per tant acusa encara molt més tot allò que amb el pas dels anys anem arraconant, sisplau per força, i segurament més per força que no pas per sisplau.

Aquest llibre també parla d’això, de les coses que hem d’anar bandejant o que van caient… Hi ha un poema molt bonic, -això que deia de la forma dels poemes que té tanta importància, en el fons és el que té més importància d’un poema-que parla de coses que cauen, la llàgrima de silenci de la mà que cau, coses que cauen, cauen, cauen… I la mateixa composició del poema, el mateix dibuix d’aquest poema –perquè és un poema molt dibuixat- sembla que evoqui, justament pel seu afuament gairebé de xiprer, però invers, i aboqui justament a la caiguda. Doncs bé, aquest tema és molt important en Els contorns del xiprer, la pèrdua, la constatació d’aquesta pèrdua. I finalment, com no podria ser d’una altra manera, aquesta evocació de la pèrdua aboca precisament a la mort, i es parla també en alguns d’aquests poemes de la mort, però no en un sentit tràgic. L’altre dia hi havia el Fonxo Blanch aquí i deia que els versos que jo engipono tenen un sentit tràgic, i home, jo penso que no tot té un sentit tràgic, però, és clar, quan et poses a escriure poesia no estàs jugant a futbol ni estàs bevent una pinya colada ni t’estàs, amb perdó, masturbant, estàs fent una altra cosa, estàs prenent consciència, justament, de tot això que va desapareixent. Per tant és lògic que per això, per aquest efecte, hi hagi més constatació d’aquesta pèrdua que no pas en una altre sentit…

M’agrada molt d’aquest llibre, i per això us el recomano encaridament, que té un llenguatge propi. El problema de molts poetes que comencen o que comencen a publicar quan són molt joves, és que de seguida veus el pachtwork o de seguida veus el collage de la composició dels seus poemes –això em recorda el Martí i Pol, aixó em recorda l’Eliot, això em recorda el Cernuda… Aquí no, aquí tot i que se’ns donen algunes pistes, i tot i que algun poema pot evocar el ressò o la música d’algun altre poeta, jo crec que el llenguatge és molt format, és un llenguatge molt propi, no sé si distingible; en el segon llibre que arribarà d’aquí a molt poc ja podrem veure justament això, que hi ha punts d’unió o punts d’afinitat entre el primer llibre i el segon. Però em sembla un llibre que té una resolució que, per bé que pugui evocar molts poetes, és molt singular, és molt pròpia en aquest cas del poeta que l’ha escrit. Si haguéssim de fer una anàlisi del lèxic, hi ha moltes paraules que tiren cap a això que en dèiem l’evocació de la pèrdua, hi ha moltes crostes i molts escrostonaments i molta cosa rovellada, però hi ha també molta llum i moltes altres coses que em semblen molt meritòries. Jo volia llegir quatre o cinc poemes que a mi m’han semblat, realment, fascinants. N’hi ha un que porta un encapçalament de Cernuda, Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza, i que diu: Piles d’exercicis i els dubtes…

Després d’aquest poema, el Jordi també llegeix i comenta Ara que ja han mort les tardes, Diumenge 1, Les tardes ja tiben la llum i A una mort pausada

Bé, si hagués de dir moltes coses, jo crec que més o menys ja les he dit, però m’agrada sobretot per la complexitat, perquè és un llibre de poemes adult que parla a una persona adulta, que busca lectors mínimament inquisitius, perquè hi ha bellesa. Jo continuo pensant que la poesia ha de fer un esforç per capturar o per buscar, per fer una recerca de la bellesa, en el que bonament trobem, però hi ha de ser, perquè hi ha aquesta complexitat que deia de la forma. Estic molt cansat ja de poemes o de llibres de poemes que tenen una forma deixatada o que tenen una forma decasil·làbica i que el decasíl·lab es reprodueix com una forma de cantilena i com una melopea tot al llarg dels poemes. Aquest és un llibre de poemes molt sinuós, molt ple de replecs i que convida el lector no a fer-ne una lectura si no a fer-ne moltes perquè en una lectura no ets capaç de percebre-hi tot el que hi ha. Us el recomano fervorosament.

Finalment encara parlem de la seva i la meva poesia i de les coincidències que hem descobert, i encara llegeixo, a petició de l’Anna i del Santi, dos poemes més, abans de convidar tothom a una copa de cava.

Jordi Llavina presenta “Els contorns del xiprer”


Jordi Llavina, narrador i poeta, periodista i realitzador de programes literaris com El book insígnia o l’enyorat Fum d’estampa, presentarà el meu primer llibre de poesia, Els contorns del xiprer, a la llibreria L’Odissea de Vilafranca del Penedès.

Aquest llibre, que ja va ser presentat a Martorell amb un recital a la Capella de Sant Joan el passat novembre, es va publicar gràcies a què l’any 2005 va obtenir el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent.

La presentació, per qui hi vulgui assistir, es farà a la llibreria l’Odissea (carrer de la Font, núm. 26, de Vilafranca del Penedès) a dos quarts de 9 del vespre del divendres 29 de febrer.


L’Alquimista a la memòria


Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.

S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

[Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista, 1952]

Definitivament, imbècils

[Lucas Cranach el Vell, Venus, 1532]

Llegeixo a El País d’ahir que el Metro de Londres ha censurat el cartell de la Royal Academy of Arts per l’exposició dedicada al pintor renaixentista alemany Lucas Cranach. Es veu que el pecat no és cap altre que el fet que al cartell es reprodueix una Venus nua i això –es veu- és inadmissible al metro londinenc, ja que com diu el representant d’aquest mitjà de transport: “Milions de persones viatgen cada dia en metro i no els queda més remei que veure la publicitat que s’hi exposa. Hem de tenir en consideració tots els viatgers i mirar de no ofendre ningú”. Es pot ser més ridícul?

Mentrestant, a les televisions hi proliferen més i més emissions pseudopornogràfiques i d’exaltació de la violència a qualsevol hora i per qualsevol públic, però això no és censurable encara que les cadenes emetin en obert i de manera paral·lela s’estiguin distribuint i venent jocs relacionats amb els programes.

Em pregunto qui se’n beneficia d’abocar-nos –a nosaltres, però sobretot als nostres fills- a viure una vida cada dia més embrutida al mateix temps que, amb excuses del tot hipòcrites sobre la llibertat o el respecte als altres, es produeix l’ocultament de la bellesa.

A vegades penso que ens estem tornant, definitivament, imbècils.

Trobada de la Penedesfera

Sembla que a partir de l’experiència de la Catosfera, el Daniel García Peris va engegar el llistat de blogs i blocaires del Penedès i el va batejar amb el nom de Penedesfera. Ara, quan ja hi ha més d’un centenar de blogs agregats, ha convocat els blocaires de l’Anoia, de l’Alt i del Baix Penedès i del Garraf a participar en una trobada a Gelida amb la intenció de constituir una associació i planificar on i quan es pot fer la primera trobada de blocaires penedesencs.

Aquesta trobada es farà el dissabte 16 de febrer, a les sis de la tarda, a la Sala de Socis de la Unió del Casal Gelidenc. Qui vulgui més informació o vulgui confirmar l’assistència, pot passar per aquí.

De la lletjor

Encara sort del refugi de la poesia o de la música que ens salven d’un entorn del tot mesquí i rònec. I ho dic perquè, sense ni tan sols sortir al carrer, puc veure sovint com des de la cabina d’alguns dels molts camions que entren i surten de la zona industrial propera a casa, es llencen ampolles, llaunes i també bosses amb deixalles. Fa temps que també s’han afegit a aquesta pràctica els conductors d’alguns cotxes i, també, alguns vianants. Tot va començar quan després de la fira –a l’abril ja en farà un any- ningú es va preocupar de recollir les deixalles que havien quedat, però tampoc ningú va fer que, qui en fos responsable, fes la seva feina.

Com d’il·lús que vaig ser quan, fa unes setmanes, vaig tenir una petita esperança al saber que tindria com a veïna la Policia Local. Vaig pensar que ara que segur que hi passarien les patrulles, potser si que se n’adonarien de l’estat de la neteja pública i curosos com són amb les coses del poble i els seus veïns, cridarien l’atenció a qui convingués. Però no, passen i tornen a passar sempre en una mena d’èxtasi que els evita de veure coses tan terrenals. Què hi farem, potser és que han estat cridats a més altes missions que escapen a la meva comprensió.

El cas és que des de fa mesos, molts mesos, això que veieu a la fotografia és el que em trobo cada vegada que entro o surto de casa. De res han servit els continuats avisos als serveis tècnics corresponents de l’Ajuntament, de res ha servit fer-ho notar personalment a algun Regidor, de res han servit tampoc els precs als escombriaires que passen carrer amunt i avall amb una flamant màquina-escombradora i que recullen una i altra vegada la brossa de determinats trams de carrer, sempre els mateixos, ignorant el que s’acumula uns metres més enllà.

Passejar per determinats indrets de Martorell causa molta tristesa, perquè t’adones com una vegada i una altra es desaprofiten les possibilitats de construir una ciutat amable, on sigui agradable viure-hi, lluny de la pèssima imatge que als pobles veïns tenen de nosaltres: soroll, brutícia, trànsit… Lletjor, en definitiva.

Sembla que la desídia i la deixadesa siguin dues de les característiques dels que vivim en aquest poble i també, és clar, d’aquelles persones que han estat escollides per ocupar-se de la cosa pública, que també destaquen –ara i abans- per la petulància que exhibeixen quan algú els crida l’atenció sobre la realitat del municipi. Segur que a més d’un i d’una li pot semblar una beneiteria, però cada dia que passa estic més convençut que la categoria moral per la qual ens regim no està tan allunyada com pugui semblar de la lletjor en què vivim submergits. Nulla estetica sine etica.