En aquest món de blogs sabem que torna a ser dimecres perquè a Tens un racó dalt del món s’hi juga. I avui, en homenatge a Mercè Rodoreda, comença el 42è joc literari organitzat pel Jesús M. Tibau. En aquesta iniciativa hi col·laborem una seixantena de blogs entre els quals s’han repartit fragments de textos inventats per l’organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del Diamant.

Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podeu trobar les instruccions al seu blog buscant la referència al 42è joc literari. Animeu-vos a participar. Hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. El fragment corresponent a Castells de cartes és el següent:

17. Cada dia havia d’agafar el mateix autobús, a quarts de vuit, i cap d’aquells rostres coneguts em va dir mai bon dia. No els ho tinc en compte perquè jo també era una d’ells.

Que hi hagi sort i aneu amb compte, que aquest Jesús és molt entremaliat!

És com si sols tingués
la sentor de les coses
i n’hagués oblidat tots els noms.

I és estrany el missatge i la meva
ombra us reté. Mentre intento
copsar-ne tossuda el secret.

[De Dins l’esfera del temps, 1998]

Aquest divendres 1 de febrer, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Català de les Dones organitzen, coincidint amb el dia del seu 90è aniversari, una jornada d’homenatge i reconeixement a la poeta, activista cultural i traductora Montserrat Abelló. Els actes constaran de tres taules rodones coordinades per M. Elena Carné, i una lectura poètica, preparada pel Comitè d’Escriptores del Pen Català. El programa de les activitats, que s’iniciaran a dos quarts de cinc de la tarda a la Residència d’Investigadors de Barcelona, es pot consultar aquí.

També s’ha sumat a l’homenatge el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya , que ha proposat a les llibreries del territori català que llueixin aparadors dedicats a l’autora; i la revista digital Barcelona Review publica un especial dedicat a Montserrat Abelló en els seu número de gener- febrer. Moltes felicitats!

Mai no havia vist cap pel·lícula de l’Álex de la Iglesia perquè fins ara no m’havia cridat l’atenció cap dels títols que havia fet. Ara he anat a veure Els crims d’Oxford, i m’ha semblat una bona pel·lícula, ben manufacturada i sense enganys ni trucs estranys. Hi ha el que hi ha, mitja dotzena de bones actrius i actors i uns diàlegs clars i nets de palla. La veritat és que m’he divertit força.

Però encara m’he divertit més perquè l’he vist amb el meu fill. Li agrada prou el cinema per deixar enrere les pel·lícules idiotitzants dirigides -tot fa pensar que per evitar que maduri el seu sentit de la crítica- als adolescents i altres espècimens. El cas és que, tingui o no tingui l’edat, ja fa un temps que vam decidir que era millor que veiés cinema adult i, la veritat, és que ara surt de les projeccions amb la sensació que l’han tractat com a una persona intel·ligent. I això és d’agrair. Em vaig passar la projecció de Michael Clyton fa unes setmanes i d’Els crims d’Oxford ara, amb un ull a la pantalla i l’altre observant les reaccions del meu fill. I tant o més gratificant que la pel·lícula ha estat veure en el seu rostre el somriure sorneguer de qui està descobrint les claus internes de la narració.

Me’n recordo que quan jo era adolescent com ho és ara el meu fill, si hi havia res que em molestava profundament era que constantment em recordessin que encara no era prou gran per segons quines coses. Potser si que tenia raó l’Alain Finkielkraut a La derrota del pensamiento, un assaig de l’any 1987, quan parlava de què vivim en una societat que s’ha tornat del tot adolescent. Jo -que hi treballo amb adolescents- estic convençut que el millor que podem fer per ells és donar-los a tastar productes intel·ligents en lloc de tractar-los com si fossin imbècils. Amb una bona alimentació, ells i la natura, que és sàvia, faran la resta.