Un brot de kinzena poètika

Faig extensiva a tothom aquesta invitació que acabo de rebre. El cas és que, amb motiu de les festes de Sant Raimon de Vilafranca del Penedès, demà dissabte 19 de gener, a les 19.19h al cafè El forat del pany, podrem gaudir d’un rebrot de kinzena poetika :
CONCERT DES DE MERCURI
I ALTRES POEMES UCRAÏNESOS
amb Andriu Antonovskiy i Catalina Girona

Dues joies

[Fotografia de Ricard Garcia]

No sé massa com dir-ho, per això diré que es tracta de dues joies delicades i plenes de saviesa. La darrera lectura que vaig fer el 2007 i la primera pel·lícula que he vist el 2008 no tenen, aparentment, res a veure entre elles. Però jo sento que, sense que hi hagi hagut intervenció de la voluntat, s’han col·locat una a tocar de l’altra en el disc dur de les meves vivències.

Els Pinyols d’aubercoc de l’Emili Manzano i El silenci abans de Bach de Pere Portabella estan, per a mi, íntimament relacionades, ja que d’alguna manera m’han servit per retornar, en mig d’aquests dies de fressa obligada, als territoris de la mesura. Tant la lectura del llibre com veure i escoltar la pel·lícula m’han parlat de la necessitat de purgar, de tant en tant, aquesta vida tan farcida de gadgets innecessaris i d’estímuls comercials, i de fer un exercici de neteja i de recuperació de les poques coses que sento, amb certesa, com a veritat.

M’explicava ahir la M., després d’haver vist El silenci abans de Bach, la sensació que havia tingut de com la pel·lícula l’havia omplert. Jo, en canvi, he tingut la sensació que obres com aquestes no només ens omplen, si no que tenen la virtut de buidar-nos prèviament de la gran quantitat d’escombraries que sense adonar-nos-en acumulem un dia rere l’altre. Un cop t’has purgat el cos i el pensament, un cop sents la lleugeresa d’ésser, pots sentir en tota la seva plenitud la veritat de la música o de la carn de l’albercoc a la boca.

Tot plegat m’ha dut a pensar en què sovint, quan afronto una nova classe amb nous alumnes, la dificultat que més pateixo no és la de transmetre nous coneixements. La gran dificultat és crear, en el seu sistema de pensament, un espai net per començar una altra vegada, primer a sentir i a pensar després, sols i sense estar mediatitzats per les modes ni els prejudicis. A vegades, poques, s’aconsegueix i llavors es produeix el miracle i n’hi ha que són capaços de sentir la bellesa d’un vers d’un altre temps. No n’estic segur, però potser hauríem de tornar, en aquest ofici meu, a començar pel començament i, després de desaprendre aquelles pràctiques que no ens han donat bons resultats, tornar a engegar lletra a lletra, paraula a paraula, i reivindicar espais on -contra la velocitat i la fragmentació del zàping- siguem capaços de construir reflexió, com passa en el temps pausat de la lectura.

Quan he començat a escriure no comptava que el llibre del Manzano i la pel·lícula del Portabella em portessin fins aquí. Però en tot cas, aquesta és una altra de les virtuts d’aquestes obres on aparentment no hi passa res: que hi és tot. Però vaja, això és el que avui hi he pouat, i quan una altra hora hi torni a tirar la galleda, segur que en sortiran altres coses, perquè són obres que mai no s’acaben. No us les deixeu passar.

Autopista

[Fotografia d’Eduardo Mueses]

Escoltat al Parc d’Olèrdola un diumenge d’octubre:

POEMA PER L’AUTOPISTA (Fragment)

Pel tercer carril de l’autopista, amb la força del meu cos
que es llença a la velocitat, ea, ea!
Entre cotxes i camions, dividint la velocitat del món
amb els meus ulls, ea, ea,
amb tota l’eufòria econòmica que circula per una autopista.

Sentint totes aquestes coses a la vegada,
capaç de poder-les sentir fins a les seves últimes conseqüències.
Pistons, vàlvules, olis, eixos, rodes, circuits,
bateries, corretges de transmissió,
tot això que es mou dins del meu cap i crida per l’autopista.

Sentint tota aquesta vibració del món, ea, ea,
tots aquests camions que transporten les mercaderies pel Món,
tot aquest pes damunt la meva mà, tot el pes,
tot aquest pes a la meva mà,
tot el món dins de la mà,
tot l’univers dins de cada electró de tots vosaltres. Ea, ea!

Anunciant la nostra fe i els nostres errors,
dient ea, ea, oa, oa, expressant tots aquests prodigis pel progrés,
present en tots aquests destins, com tu i tots els altres,
sentint tots els pensaments militars, comercials, artístics, infantils,
que corren i s’acceleren
i es comercialitzen per tots els mercats.

Vivint en tots aquests polígons industrials que donen ritme
a l’autopista, en aquesta suor de tots els treballadors,
programats i dissenyats perquè el món cada vegada sigui més ràpid.
Capaç de canalitzar tota aquesta suor humana
per construir un pont per la llum.
Aquesta velocitat mental de la societat occidental!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jo i tu, viatjant per l’autopista,
expressant la nostra llibertat en un albarà d’un camió
que transporta productes de neteja per la fira de Frankfurt o de Munich.

Tu i jo, vivint en un número d’una fulla comptable,
viatjant en tots els vehicles d’aquesta autopista,
en aquest número, el 2445,
en aquest número de l’oficina bancària d’aquest client
que passa per l’autopista, en aquest número de sèrie,
en aquestes cadenes de números que fan moure el món,
aquests números que corren amb rodes,
aquests números que corren pel cel i ara els veig,
perquè tot el que veig és tot el que estimo
i tots aquests números estan dins dels nostres cromosomes.

Jo, per l’autopista, i tu també, imaginant aquesta autopista,
tots a l’autopista, sentint el món com un espai de números,
viatjant per totes aquestes autopistes que corren pel teu cervell.

Començo a escriure per sentir el món!!!
Per escriure la velocitat en directe, amb tot el risc de patir
un accident i entrar dins del motor d’un camió sense por.

Escriure tot això que sents en mil·lèsimes de segon,
tantes coses que arribes a sentir en una mil·lèsima de llum,
que no hi ha temps per expressar tot això que sents. No hi ha temps!!!!

Ea, ea!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Escriure la velocitat m’estimula, ea,ea,
m’excita, em posa a dos mil, a cinc mil,
a cinquanta mil per hora les neurones.

Ea, ea!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El cor em pica totes les pedres del meu cos, ea, ea!!!!

La velociat és el viatge del cos en el temps
i quan es viatja, l’ésser passa a ser tots els viatges
en l’hora punta d’una ciutat, tots els seus desplaçaments per minut,
totes aquestes retencions en semàfors, rotondres, cinturons,
autovies i carreteres secundàris, TOT AQUEST SOROLL,
tot aquest soroll de papers dels Ajuntaments, Consells, Diputacions,
Conselleries, Departaments,
tota la música de tots els papers que es mouen per la ciutat,
tota aquesta pressió humana que s’acumula a les oficines
i a les fàbriques durant mesos i mesos,
tota aquesta expressió d’emocions i d’esperança
que s’escolta a totes les places del món occidental
en la nit de cap d’any. Tota aquesta esperança
de consum que resulta tant cara!!!!!

El món també està en la butxaca d’aquest turista holandès,
entre la gent que corre per l’autopista, seguint la velocitat del món,
seguint el temps que et marquen des de que vas a escola.
Tot hi cap en la butxaca d’un turista
que porta en un carret fotogràfic
l’alè de milions de persones que surten cada dia al carrer
per donar sentit a tota aquesta velocitat del món.

Ea, ea!!! Totes les fotografies de la ciutat en un dia!!!!
Ea, ea!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La velocitat em dóna amor i jo saludo ls cotxes.
Trec la mà per la finstra del cotxe i saludo!!!!
Saludo a tots els conductors de l’autopista.
Ea, ea! Alegria, moviment,ea, ea!!

Saludo i em poso a riure sense vergonya. Hola! Hola!
Amics, amigues, amants, enemics, coneguts i no coneguts.
Us saludo a tots, com una entrada triunfal a la ciutat.

Ea, ea! Saludo a pares de família que no entenen perquè els saludo.
Saludo a molts altres conductors que ni s’han adonat compte que els saludo
o que no saben perquè els saludo i m’he tornat boig,
perquè jo me’ls estimo i els vull saludar des de la meva bogeria.

I tinc tanta alegria i em sento tant feliç,
corrent per aquesta autopista,
que no puc reprimir-me la feliciat
ni controlar-me la testoterona, ni les meves aritmies,
ni els meus atacs de claror!!!!

Sí, sí. Em sento tant feliç, afirmant que em sento tant feliç.
Em sento tant feliç i tant bé!!!! com un gran frenopàtic!!!
Amb tot el meu amor per tots els meus amics i familiars!!!

Ea, ea!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!I
I aquest poema segueix corrent per totes les autopistes. Ea, ea!!!!

Santi Borrell dixit.

Petit regal de Reis

[Giotto: L’adoració dels Reis]
Ahir a la tarda, mentre fèiem temps per anar a rebre els Reis de l’Orient, vaig aprofitar per llegir els diaris de la setmana que m’havien quedat endarrerits. I sense esperar-ho vaig tenir la primera sorpresa de la nit, i és que aquest blog que esteu llegint havia aparegut referenciat al suplement Cultura de l’Avui del dijous 3 de gener, a la secció Paraula de blog. Que m’hagués passat per alt quan va sortir, ho va convertir ahir en un agradable regal de Reis. A qui correspongui, gràcies!

Un viatge sense nom

[Fotografia de Núria Puig]

Llegit a El pes de la llum, Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006:

trànsit

transites de la nit a l’alba
i dius que el matí serà clar,
que el vespre és un viatge
sense nom. i dius que el vent
a penes travessa les hores,
que un cercle s’inicia a cada final.

i et preguntes com podràs dur
el pes de tanta llum
a través de l’ombra.

un a un es tanquen els cercles.

Anna Montero dixit.

A contrallum…

Amb el títol A contrallum de la vida i signada per l’Anna Ruiz i Mestres, el diari vilafranquí El 3 de vuit va publicar, en el seu número del 21 de desembre, la ressenya que sobre Els contorns del xiprer apareix en la part superior. Es pot llegir sencera clicant a sobre de la imatge.

Cap poema de Nadal…

D’entre totes les postals que he rebut, aquest any que el Nadal se’m presenta una mica estrany, aquesta que ha fet i m’ha enviat el Santi és la que més se m’acosta. Tot i amb tot, que tingueu un bon Nadal!

Un altre llibre

25 anys d’Escola Intermunicipal del Penedès.
Una experiència pedagògica

Martí Ribas i Ricard Garcia
Edicions i Propostes Culturals Andana
Vilafranca del Penedès, 2007 (ISBN 978-84-935443-9-3)

Un altre llibre, tot i que ben diferent de l’anterior. Ara es tracta d’un llibre escrit a quatre mans entre el Martí Ribas i jo mateix sobre els 25 anys d’història de l’Escola Intermunicipal del Penedès.
El llibre, que ha estat editat per Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, i dissenyat per Martí Ferré de Bildi Grafiks, explica els orígens i la gestació, per part dels primers ajuntaments democràtics de Sant Sadurní d’Anoia i d’una colla de pobles veïns, de l’Escola Intermunicipal.
Al llibre s’hi inclouen, també, diversos capítols sobre els primers temps de l’Escola, els seus trets identitaris o les diferents etapes viscudes durant 25 anys. I s’exposen, als darrers capítols, les diverses visions que tenen aquelles persones que -ja sigui des dels ajuntaments com des de la direcció del centre- han estat responsables de l’Escola Intermunicipal, així com diverses valoracions sobre el seu paper en els municipis on està implantada.
Ja es pot comprar a les llibreries Jepi i Rondalla de Sant Sadurní d’Anoia i a la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès. També es pot adquirir a la secretaria de l’Escola.

Literatura&Blogs

Dins de les Jornades de la Catosfera, que es faran els dies 25, 26 i 27 de gener a Granollers, hi ha un espai dedicat especialment a la literatura a través dels blogs.
D’una banda, Biel Mesquida, Laura Borràs, Jordi Ferré i Miquel Bonfill debatran sobre el Els blocs i la literatura moderats pel Toni Ibáñez. D’una altra, i gràcies a la iniciativa del Sani Girona, el Jesús M. Tibau i el Toni Ibáñez, la propera primavera es publicarà a l’editorial Cossetània un llibre amb el títol Blogs&Literatura. Primera antologia de la catosfera literaria.
Ara ja s’han rebut més de 60 textos i es vol assolir la xifra de 100. Si hi voleu participar o sabeu d’algun blogaire que hi hauria de ser, aquestes són les bases per fer-ho. El termini de presentació s’acaba el 31 de desembre de 2007 i els textos cal enviar-los a catosfera2008@gmail.com

…y oigo tu voz, Mila

[Riu Arlanzón, Burgos. Fotografia de Ricard Garcia]

Hacía muchos años que habíamos aprendido extrañamente a querernos sin condiciones y a hablar sin temor de nuestra verdad. Por eso no nos hizo falta decir más, lo sabías tú y yo también. Nos estábamos despidiendo y no necesitábamos palabras, pero sí las manos y los abrazos y también la mirada, más cómplice que nunca esa tarde en tu casa, en silencio bajo el abedul de M., cuando te emocionaste en silencio al tocar mi libro y tus ojos me besaron tras leer lo que yo necesitaba decirte.

Tus actos sinceros, sencillos y sabios, me mostraron luego qué son la muerte y la vida y he sentido, desde esa tarde, como se secaba la corteza del tiempo. Pero hoy, tras la llamada de P. para decirnos que habías muerto, justo cuando he sentido que nuestros presentes se iban a convertir en recuerdos, he vuelto a leer todas tus cartas… y oigo tu voz, Mila, sigo oyendo tu voz y siento tus manos. Oigo como tu voz me habla de nuestros mundos y siento como tu mano, frágil pero firme, me empuja de nuevo a emprender caminos…